Manel Aisa, Aurelio Fernández i Los Solidarios

Manel Aisa, Aurelio Fernández i Los Solidarios

Manel Aisa Pàmpols, Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y Los Solidarios. El Lokal, Barcelona, 2017, 311 pp. 

Vaig conèixer en Manel Aisa el 1996, quan jo era un estudiant de doctorat de trenta anys i volia fer una tesi sobre l’anarquisme. En Pere Gabriel em va adreçar tot seguit a la Biblioteca Pública Arús, i al seu costat, on hi havia l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Centre de Documentació Político-Social de Barcelona, l’arxiu més important sobre història llibertària del segle XX al nostre país… amb l’excepció, potser, de l’IISG d’Amsterdam i el CIRA de Lausanne. 

Manel era força més gran que jo, o almenys ho semblava. En Pere m’havia advertit que aquells eren anarquistes de debò i que, malgrat la seva aparença d’informalitat, es prenien la seva feina d’arxivers i dinamitzadors culturals-llibertaris molt seriosament. I de fet, vaig creure reconèixer algunes escenes descrites per Edward P. Thompson i Eric Hobsbawn, sobre la impressió que podia causar a un investigador més o menys acadèmic aquesta mena de guardians de la flama eterna que consideren una missió protegir una mena de foc sagrat per tal que pugui passar d’unes generacions a unes altres. 

I és així. En Manel, aleshores president (i crec que encara ara) de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, tenia aquesta àurea d’intel·lectual llibertari, que de dia treballa (em penso que en el sector de la construcció) i al vespre fent aquesta tasca tan essencial d’arxiver, dinamitzador, pensador, activista, i traslladant, efectivament, una flama que aleshores semblava esquifida, de la llum llibertària d’uns temps passat a uns altres futurs. Ah! I els diumenges era llibreter de vell al Mercat de Sant Antoni. Tinc una biblioteca de llibres llibertaris gràcies al seu extens catàleg. Dubto que hagués tirat endavant la meva tesi doctoral sense ell…

Com tot estudiant de doctorat que indaga en un terreny on hi té més curiositat que coneixement, es podien aprendre algunes coses en els llibres, tanmateix, fruit dels prejudicis transmesos per bona part dels meus professors, més enllà de bibliografies, arxius, documents o testimonis, no podia superar la barrera invisible d’una certa incomprensió sobre el fenomen anarquista. Encara avui tinc dificultats per explicar-ho, malgrat que ja tinc una bona colla de textos publicats sobre la qüestió. Al cap i a la fi, més enllà de la lletra impresa, em calia un ajut suplementari, i en Manel era allà aportant llum amb la torxa llibertària.  Vaig aprendre molt d’ell. I encara ho faig. Al cap i a la fi, em continua portant uns quants anys d’avantatge.

Vam tenir una molt bona relació, em va donar valuosos contactes i consells, vam parlar molt (diria que l’exasperava una mica la meva tendència a l’escolàstica acadèmica) i sospitava que, com ja passava amb altres molts investigadors que es passaven per la casa, marxaria i no tornaria. I, en el pitjor dels casos, la meva obra, com la de tants d’altres homes i dones del món de l’acadèmia, aprofitaria per tirar fems damunt d’un passat incòmode. 

Certament, que visqués a cent quilòmetres de Barcelona no ajudava a mantenir una relació tan estreta com hauria volgut. Això, acompanyat de múltiples obligacions familiars, professionals i, com és obvi, la necessitat de volar sol quan et dediques a la recerca i l’assaig. Tanmateix, encara vam fer algunes coses junts molt interessants, com muntar un programa de ràdio de divulgació històrica, com acompanyar-nos mútuament en algunes celebracions, presentacions, debats o coses per l’estil. 

En els darrers anys, en Manel ha anat publicant alguns llibres. Els seus coneixements sobre la matèria i el gran coneixement sobre el patrimoni documental de l’anarquisme són d’un gran ajut, així com l’extensa xarxa de contactes teixida al llarg de dècades li confereixen una autoritat impressionant. Bé, més que de contactes, d’amistat. Les seves amistats amb els vells llibertaris que lamentablement ens han anat deixant en els darrers anys és impressionant. Voldria destacar, per exemple, la seva relació personal estreta amb Abel Paz, un dels millors historiadors sobre el món llibertari que he conegut -va ser ell qui em va facilitar el contacte-. I un historiador, al cap i a la fi, autodidacta, que va passar poc temps escolaritzat (a la mítica “La Farigola de El Clot”, que no va escriure i publicar fins ben gran, i que va arribar a disposar d’un nivell de rigor molt superior a la de tants doctorands cum laude amb qui he badallat. 

Tinc la sensació que en Manel ha agafat el testimoni de l’Abel Paz, que ens va deixar el 2009, i ha arrencat a còrrer per la pista. Vaig llegir el seu llibre sobre la Vaga de Lloguers a la Barcelona dels anys 30. Impressionant! En aquests darrers dies, he llegit la seva biografia sobre un dels noms freqüents de la revolució del 36, i tanmateix, força desconeguts. I em trec el barret. Resulta impressionant. Si hi ha alguna cosa que he après en aquest quart de segle d’historiador és que la biografia és el gènere més difícil, perquè no només has de fer servir fonts de diversa naturalesa, sovint difícil i impossible de trobar, i de relacionar-lo amb el context històric, sinó que has de llegir el personatge i arribar a mantenir una relació personal amb ell. I són aquestes condicions que Aisa ha complert amb escreix. 

Aurelio Fernández és un dels components de Los Solidarios, un heterogeni grup d’acció, probablement el més conegut, que més va fer per organitzar la revolució llibertària i qui més va saber enfrontar-se amb la dictadura de Primo de Rivera, amb els pistolers de la patronal i amb la democràcia limitadeta de la República. La biografia ajuda a resoldre bona part dels dubtes acumulats pels historiadors per la naturalesa i les activitats del grup, les relacions internes entre ells, i les trajectòries -marcades per exilis, presons, clandestinitats- que acaben conformant una veritable contrasocietat que tindrà la possibilitat -amb tot en contra- d’establir una revolució llibertària. 

Aisa dibuixa un personatge amb nervis d’acer, molt centrat, molt treballador, amb gran capacitat d’organització que és el que permet improvisar una administració de seguretat en els complicats moments de la revolució. A més, documentadament, l’historiador té la capacitat de rebatre amb fets, documents i contrast testimonial bona part de les calúmnies fetes servir per desacreditat l’anarquisme, tant des dels rengles franquistes com des de les esquerres comunistes; arguments que han sobreviscut fins avui, malgrat totes les evidències i treballs rigurosos com els del president de l’AEP. 

No només Aisa excel·leix com a historiador, el qual, com Paz, autodidacta encara que prou proper al món periodístic i editorial perquè domini a la perfecció la tècnica avançada de tot investigador, sinó perquè té allò que necessita un bon escriptor: té la capacitat d’establir un relat ordenat, organitzat, i dotar-lo de prou coherència per bastir nous significats a vells problemes historiogràfics. 

M’havia acostat al llibre amb un interès tangencial, com a complement documental a una recerca que faig sobre Los Solidarios. Tanmateix, la lectura de la biografia em va fascinar i me’l vaig llegir íntegrament, i no pas en diagonal i fent servir les eines de cerca per buscar les dades concretes. Me’l vaig llegir, i com tota gran obra, em va fer reflexionar. Va posar en crisi unes quantes de les meves certeses. En resum, vaig experimentar aquelles sensacions que experimento cada vegada que tinc a les mans un bon llibre d’un bon escriptor.  

Al llarg del quart de segle de trajectòria més o menys regular com a autor, confesso que sóc millor lector que escriptor. I sé veure un bon llibre, i sé distingir un bon historiador. És una sorpresa que en tots aquests anys de relació amb en Manel haguem evolucionat paral·lelament i ell, que desconec si tenia cap intenció de tenir cap trajectòria com a intel·lectual llibertari, ha evolucionat amb una profunditat i domini de l’ofici que em fa confiar en la capacitat de millorar de grans, malgrat que haguem acumulat errades, inconsistències, projectes fallits, i èxits efímers. 

Xavier Díez

 

https://ellokal.org/descarregues-lliures-tras-las-huellas-de-una-vida-generosa-aurelio-fernandez-y-los-solidarios-manel-aisa/

 

 

Presentació a  Mataró 28 de setembre de 2019 del llibre Tras Las huellas de una vida generosa Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios.

Presentació Llibre Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios a l’Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona
Divendres 15 de Febrer de 2019 a les 18,30 hores

C/ Misser Sitges 9 (Part Alta Tarragona)

us esperem

 

 

Xerrada sobre el llibre d’Aurelio Fernández los Solidarios i Violeta Fernández Saavedra, a la Biblioteca Pública Arus

 

 

Una mica de la  xerrada  a Granollers , a l’anònims i  Can Lluis,  ja fa uns mesos parlant del llibre de Tras Las huella de una vida generosa Aurelio Fernández Sánchez y los solidarios editat per El Lokal i Manel Aisa , salut (el micro està una mica lluny )

 

 

 

http://www.ivoox.com/ldd-aurelio-fernandez-1897-1974-solidarios-audios-mp3_rf_26882255_1.html

es tracta de l’entrevista del  Doctor Arkaitz a Manel Aisa sobre el llibre de tras las huellas de una vida generosa  Aurelio Fernández Sánchez y los solidarios

 

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=245227

http://www.jesusaller.com/

article resenya que trobareu a la pàgiana Rebelión de Jesús Aller  sobre el llibre tras las huellas de una vida generosa  Aurelio Fernández Sánchez y los solidarios amb el títol «

 

 

Aurelio  Fernández Sánchez  Asturiano nacido en la Corredoria   Oviedo unos dicen que en 1897, fue uno de los fundadores del grupo de  acción anarquista de los años 20 “Los Solidarios” conjuntamente con  Buenaventura Durruti,  Francisco Ascaso, Juan García, Oliver, etc.

Durante el periodo  de la revolución española (guerra civil) estuvo al cargo de la seguridad de Barcelona y por extensión de Catalunya  con el gobierno del Comité de Milicias Antifascistas y más tarde de la Generalitat de Catalunya.

Sí un Asturiano como máximo responsable de la seguridad en Catalunya cuando los quintacolumnistas actuaban  con nocturnidad.

Más tarde a mediados del 37 pasó a encargarse de la conselleria de Sanidad de la Generalitat hasta que fue detenido por los comunistas del SIM.

Puesto en libertad a principios del 38 permanecerá como secretario de la FL de CNT de Barcelona hasta el último momento

Será la primera persona que el gobierno franquista pedirá su extradición en febrero/marzo del 39 pasando más de 60 días encarcelada en Francia esperando la resolución de ser deportado o no a España, al final puesto en libertad pudo poner el Atlántico de por medio y escapar a la muerte que con seguridad le esperaba si el régimen del franquisme hubiera conseguido su propósito.

Su compañera Violeta Fernández Saavedra nieta e hija de Anarquistas criada en su juventud en los ateneos  libertarios de Barcelona  como Ateneo Natura” y más tarde durante la guerra civil profesora del CENU

Resenya del llibre de Luismi García:

Aurelio Fernández, un Solidario en el ojo del huracán

 

a l’ateneu llibertari de Gràcia parlant una estona d’Aurelio Fernández Sánchez i Violeta Fernández Savedra dos generosos i solidaris com a pocs , acompanyat pels amics i colegues, salut Manel  Aisa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Presentació a l’Agora Juan Andrés del llibre «Tras las Huellas de una vida generosa Aurelio Fernández Sánchez y los Solidarios. 25 Novembre de 2017