Avui a la Universitat central de Barcelona hem tingut una xerrada amb la gent de la CGT i del Sindicat de Llogateres, que crec, que almenys per mi ha estat molt positiu, quan es parla de la Vaga de lloguers, aquella vaga de lloguers de 1931 a Barcelona protagonitzada principalment per la gent del sindicat de la construcció i el context d’aquell moment, un període de crisis per manca de treball, després de fer els treballs de la Barcelona de 1929.
I parlar de l’avui, quins són els camins que es necessiten per abordar una vaga de lloguer i m’ha donat per reflexionar i molt. ¿Què cal fer avui dia?, l’any 2026. I entenc que cal canviar la dinàmica del sentit comú, que avui sembla que porta avantatge, el «sentit comú especulatiu», la propietat com a santa santorum de la democràcia, i sí que podem arribar a entendre o ser condescendent i acceptar la propietat d’un habitatge per família, cosa que ja no ha d’entrar en la casuística de la normalitat, és l’acumulació de diversos habitatges, dos, tres, quatres…, tothom que té la necessitat d’acumular diverses propietats immobiliàries és un especulador, ni petit ni gran tenedor, tots són acumuladors, usurers, i cal revertir aquesta condició, és a dir, el sentit comú de les persones va ser d’alguna manera espoliat amb “la Llei Boyer” i més tard amb l’alliberament pràcticament de tot el territori espanyol, amb la llei d’Aznar, per allò que cal retornar a les persones, a la vida “el sentit comú” que ens van arrabassar els anys vuitanta, del segle passat amb aquestes lleis i posteriors.
Així que en una societat democràtica, que necessita viure en col·lectivitat, senzillament, perquè uns necessiten els altres, el comú, passa perquè tothom pugui viure amb dignitat i això s’ ha de reglamentar (mentre no hi hagi una revolució) els polítics de torn, que tenen la missió de vetllar per al bé comú, per tant, per tots i cadascú dels ciutadans. O sigui que el sentit comú retorni d’on mai havia d’haver-hi sortit, del poble i la seva gent, i no pas dels especuladors.
Segon, que podria ser el primer, recordo que abans de la pandèmia vaig escriure i editar amb el lokal un llibre que portava per Títol “Per un canvi d’hàbit, anarquisme i municipalisme”, en aquest llibre hi havia una sèrie de reflexions amb la idea d’obrir el debat sobre la necessitat l’organització de l’anarquisme principalment en àmbit municipal. Bé, tenia la mirada posada en Murray Bookchin, i les seves experiències i les seves reflexions que ens donava peu a pensar-hi, però també algunes reflexions de Lluís Andres Edo, quan aquest ens parlava de l’“Assemblea Permanent “.
Què significa això de “l’assemblea permanent”: doncs aquesta eina, significa que és tracta de cada un dels municipis o barris, de crear entre diversos grups o col·lectius del moviments social una “assemblea permanent” , o sigui un fórum per la discussió i les seves conclusions portar-los a cada plenària de l’ajuntament i dels seus districtes, per que aquest assumeixin les conclusions d’aquesta “assemblea permanent”, una assemblea que potser de carácter rotatiu del seus delegats , que dongui les pautes per controlar tots els moviments dels partits polítics que en definitiva son aquells que legislan, així cal aproximar-se-hi primerament a les institucions més properes com potser l’ajuntament
I tercer que també pot ser el primer punt, que avui apuntava el delegat de la CGT i també el representant del Sindicat de Llogateres a caminar cap a una vaga de lloguers i quina és la manera de pressionar potser no tan als propietaris que ja estan instal·lats en el dòlar, i están molt forts i protegits per unes lleis completament injustes i l’acumulació de diners en si mateix.
Però cal frenar, aquest continua fugida de la riquesa del món productor cap a les mateixes famílies d’aquells espavilats especuladors i com fer-ho, actualment no és fàcil, però d’una vegada per totes és ha de canviar la tendència.
I com s’apuntava en aquesta trobada s’ha de preparar una vaga general laboral, que posi en evidència la pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors, i que aquesta vaga en un dels seus punts reivindiqui la reducció important dels lloguers de cada un dels habitatges, s’ha de començar a parlar de tenir uns lloguers com a màxim del 20% del sou de la cap de família, perquè les famílies visquin amb dignitat. I això solament es pot aconseguir actualment en una societat com la nostra, reglamentant a la baixa les lleis dels lloguers actuals.
Quan estic acabant d’escriure aquestes conclusions per encetar un camí, que camini cap a una vaga general laboral i veig que el diari “el periódico” publica un article que parla de persones que han d’envair Barcelona en els pròxims anys, i les noves edificacions que necessitaran, sens dubte entenc que el capitalisme no té fi, no para de devorar, més, més, més sempre més, i és sorprenent veure que, quan estem en un període que Barcelona expulsa a la seva gent i la major part d’elles han de viure com poden en pobles dormitori del voltant de la ciutat, per tenir un sostre assequible, i evitar els mals sonis dels especuladors.
I aquest capitalisme s’oblida que cal canviar d’actituds i viure en ciutat o pobles molt més petites a deixar a banda les ciutats monstres que actualment continuen transgredint el medi ambient, i reciclar aquest món amb normes de salubritat que precisa l’ésser humà i aquest capitalisme que no té fre amb la seva actitud caòtica està esgavellat del tot.
Continuo preguntant-me per a quan un canvi d’hàbit que doni una oportunitat a la nostra existència aquí en aquest planeta per tots i cadascú dels éssers vius que l’habitant.
Aquell dia de la nit de Reixos, el 5 de gener de 1960, tots els somnis d’acabar amb el franquisme s’esbargien, en saber que el llegendari Quico Sabaté, queia mortalment a Sant Celoni una població propera a Barcelona, com cinquanta kilòmetres i poc més. La nit de reixos, mentre els nens com jo esperàvem amb impaciència que arribessin, aquells reigs macs que sempre arriben d’orient, mentre en Quico i els seus companys s’enfrontaven amb la guadanya de la Guàrdia Civil disposats sempre per acabar amb un món millor, com cantava en Ramon Muns, en “el cant de la utopia” que per un moment es va dir i ser, “el cant de l’anarquia”, amb bandera el drap negra i trepitjat que algun dia caldrà ser el veritable esclat del símbol de la llibertat, de tots els pobles i de les persones que els habitant. En Quico, com els seus dos germans i tant d’altres companys anarcosindicalistes i de la FAI, deixava aquest món, amb un projecte pendent, que era, acabar amb el franquisme, fet que encara està pendent i desconec què haurà de passar-hi de nou per posar en valor, la mentalitat d’ aquells dues generacions de catalans i espanyols que van ser capaços de creure en un món millor i la seva capital era sens dubte la “Carcelona” que tant els va reprimir.
Aquell tros de terra dit Catalunya sense fronteres, “La Rosa de foc”, que tant va defensar en Quico i tots els seus companys de lluita, ja no té res a veure, amb aquesta Espanya o Catalunya que ha tornat mentalment enrere, molt enrere, a on els privilegis cada dia són més pels espavilats de torn, amb el carnet del partit com a carrera d’estudis, que busquen l’espai fàcil, per restar l’alegria de les majories, que són les que d’una manera o altra continuen treballant i lluitant per sobreviure, i desentendre’s, cada dia més, del que ha passat amb els somnis d’un món millor.
És com guardar silenci i entendré la societat del Benestar del Nord, allà a on fa més fred, com un bé, mentre que resulta ser una gran mentida per afavorir uns quants que amb usura guardin els seus privilegis, no hi ha per a tots, el que no arribi que es foti, pensaran els que volen estar entre els privilegiats.
Mentre no volem entendre que tot és a costa de les poques opcions del Sud, és a dir, uns alimenten els altres, aquells que no veieu, els invisibles, i el nord i el sud es troben en ziga-zagues en les cantonades d’un poble o una ciutat, res, és allò que sembla, el clam esgarrat i ronc d’Àfrica que pateix, també ja està entre nosaltres a cada cantonada dels barris humils, si perquè el camí de la propietat és allò que diferencia els uns dels altres, i la multipropietat és cada cop més evident que forma part del franquisme, i del feixisme, del seu espoli en els anys 40 del segle passat, i els seus continuadors i el silenci dels més.
I per això, sens dubte, no van lluitar pas els homes que van creure com Quico Sabaté que es podia construir un món nou. En Sabaté Llopart va néixer a Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, forma part d’aquella generació que va néixer poc menys que durant la Primera Guerra Mundial que van lluitar per canviar les coses, com deia l’anarquista Ada Martí Vall, eren la generació de les «consciències lliures» tots aquells que van donar els seus primers passos entre 1910 i 1919, poc més o menys, en definitiva eren aquells nois i noies que el 36 tenien vint-i. pocs anys.
Sabaté Amb set anys el 1922 va al col·legi per primera vegada i allí es trobarà, a Mariano Rodríguez Vázquez que anys més tard serà secretari del Sindicat de la Construcció i després arribarà en els temps difícils de la revolució i guerra a ser secretari del Regional i del Comitè Nacional de la CNT i home de la FAI.
El 1931, a Sabaté el trobem afiliat al sindicat d’oficis varis de la F L d’Hospitalet de la CNT-AIT.
Per al que diuen, el 8 de gener de 1932, amb 17 anys, ja està implicat en la revolta de la Conca del Llobregat on per un moment en alguns pobles es proclama el comunisme llibertari.
El 1933 a Hospitalet de Llobregat creen el grup de “Los Novatos “ grup que fan pràctiques de tir en un espai dit “La Font de l’Os” a prop d’Esplugues de Llobregat, allí segurament es trobaria amb els germans Enric i Lluís Cano Pérez, Ramon Serón Félix, i alguns altres de la seva època com podrien ser Josep Agudo Cabrián, Manuel Alcobero Francisca, Francisco Alfonso Moreno, Carles Bardú, Joan Batllé Centeno, Pera Beltrán Wells, Josep Domènec Avellanet i molts altres que segur, que per aquell barri, d’Hospitalet tenien les mateixes inquietuds que els germans Sabaté.
El desembre de 1933 amb els seus companys del moviment llibertari participa en la insurrecció i la proclamació del Comunisme Llibertari a Hospitalet, que duran uns 3 dies de revolta, a tota la península Ibèrica, però a Hospitalet de Llobregat, els incidents seran abundants i d’una envergadura molt més important que a la majoria, que deixarem per un altre moment, per comentar.
Després serà detingut en un Bar d’Hospitalet, amb altres companys, però posat en llibertat al cap de pocs dies, ja que no tenien proves de la seva actuació en la revolta. La premsa anarquista com » Solidaridad Obrera» va estar prohibida per aquells dies durant 123 dies va deixar de publicar-se-hi.
En Hospitalet de Llobregat aquell dia hi ha un intent d’incendiar una fàbrica de l’empresari senyor Coca, en les proximitats del barri de Santa Eulàlia, també es llançaren bombes a la fàbrica de Casals i Pérez. Totes dugués fabriques devien tenir fortes diferències amb els treballadors, per temes com la salut i el cobrament de sou ridículs que a penes podia mantenir el viure de les families.
Aquell moment extraordinari amb diversos automòbils recorreran la ciutat que per moments estava sota el seu control, incitar als obrers a unir-se-hi a la revolta. Van tenir un moment en què la bandera anarcosindicalista penja de l’edifici de l’ajuntament a Santa Eulàlia.[1] La premsa d’aquells dies destaca que els successos d’Hospitalet han estat dels més colpidors dels revolucionaris en els barris de Collblanc, la Torrassa, Santa Eulàlia, en la plaça dels Màrtirs de Jaca i en el carrer Llobregat, diu la premsa que en aquell indret obligaren a diversos conductors de taxis a secundar la revolta, tot era un aprenentatge.
També en la Bar d’Hermenegildo Burgos, del carrer Progrés a on hi ha freqüència de llibertaris, a on se celebren varietés per distracció del públic, van ser detinguts nombrosos partidaris de la revolta, també va tenir lloc una topada entre els anarcosindicalistes i la Guàrdia Civil per als voltants del mercat de Collblanc.
Passat el temps, en Sabaté i amb el seu germà gran -En Josep- . Ja l’octubre de 1934, ells amb altres companys del grup “Los Novatos” després de la desfeta dels escamots catalanistes, es dedicaren ha recuperar i amagar tota mena d’armament amb el propòsit de donar-li profit a aquella ferralla, en altres ocasions, com així va ser, dos anys després.
El 1935 li tocava fer la mili, però sembla ser, que en comptes de fer la mili va decidir fustigar el capitalisme i atraca la sucursal d’un banc a Gavà, aquells diners que recapten seran entregats íntegrament al Comitè Pro presos de la CNT per cobrir les despeses d’advocats i les famílies dels detinguts.
El 19 de juliol del 36, juntament amb el seu germà Josep estan en el grup de Defensa Confederal, que participen activament en sufocar l’aixecament militar. En Sabaté és un dels homes, que la historiografia situa en la batalla de la Bretxa de Sant Pau i el sindicat de la Fusta del carrer Roser, i segurament en algun altre indret de Barcelona, després marxarà al front d’Aragó amb la Columna “Los Aguiluchos” que havia format en Joan Garcia Oliver amb 1500 homes, a on també trobem per exemple a Pere Adrover Font a on segur van agafar afinitat, que després els anys durs del franquisme, els ajudaria a caminar junts en més d’una ocasió, també estigue en Germinal Gracia que no tenía l’edat per anar-hi al front.
La Columna “Los Aguiluchos de la FAI”, va sortir de Barcelona el 28 de juliol de 1936, amb cap davant anava els primers dies Joan Garcia Oliver, Miquel Garcia Vivanco i el capità militar Joan Guarner.
Que van sortir capa Osca a defensar aquell indret d’Aragó per reforçar una columna d’Italians “Batalló Malatesta”, el batalló Carlo Roselli que portava el nom de “Colonna Italiana Francisco Ascaso”.[2]
Al front d’Aragó en els moments conflictius de la lluita entre comunistes i anarquistes a Terol, a Quico se l’acusa de la mort d’un comunista dit Ariño, ell i altres companys tenen que ser per un temps prudents i tornar a rereguarda, a on els companys de les Joventuts Llibertàries de Barcelona els protegeixen.
S’ha de recordar que després de Maig del 37 les presons a Catalunya s’omplen d’obrers anarquistes i gent del POUM, els deien «els incontrolats», la burgesia afiliada al PSUC i les macabres idees de Juan Negrín, que van donar al trast per exemple amb el front d’Aragó que era mantingut principalment pels anarquistes, i el “Consell de l’Aragó” de Joaquim Ascaso i Antoni Ortiz, pensant que els Comunistes amb un exèrcit dit professional serien capaços de tirar endavant aquell front i va durar dos dies, amb en Lister el primer que corria enrere.
Mentre als anarquistes se’ls perseguia d’una manera ferotge, aleshores en Sabaté es dedica a treure companys de la presó i donar la possibilitat d’escapar a França o a on sigui. En un altre moment, per amagar-se-hi, a Quico Sabaté li parlen d’una colònia infantil a Masquefa, però pel camí es troba amb una patrulla de comunistes i de nou ha d’enfrontar-se-hi amb ells, el resulta és que d’aquesta patrulla moren dos comunistes, per la qual cosa ha de continuar fugint dels marxistes.
Al final, ell, en Quico, decideix marxar amb la Columna Durruti a on és sent més segur, abrigat pels companys anarquistes de la Columna.
Els anarquistes foren sempre els més conscients d’aquesta maleïda guerra, sabien el que tenien davant i el que tenien radera, i anavent rebent hòsties per tot arreu, acusant-los de mil i una històries i eren ells els que sostenien l’economia i la vida quotidiana als pobles i ciutats, mentre els altres els ficava a la presó i ells aguantant el front del feixisme, un despropòsit del tot, ningú volia guanyar tant aquella guerra com els anarcos.
Amb la derrota va travessar la frontera el 10 de febrer de 1939, per Puigcerdà i immediatament anà tancat amb els seus companys de la Columna Durruti en el camp de Vernet d’Ariege.
Mentrestant a Hospitalet se l’acusa de la mort d’un empresari que explotava i molt als seus obrers, es tracta de Just Oliveras (que encara avui dia t’un carrer a la seva memòria a Hospitalet de Llobregat).
El desembre de 1939 entra a treballar en Quico Sabaté en una fàbrica de pólvora d’Angulema i poc més tard marxaria a una altra fàbrica de gasogen, no massa lluny de l’anterior.
El 1943, el trobem a Perpinyà i poc temps després l’alcalde de Prades de Conflent, li facilita una documentació legal amb la qual queda més protegit i es pot fer amb un “Mas” de lloguer gràcies a un prestem de l’Organització, aquest “Mas” es diu “Casenove Loubette” dins el terme de Coustouges a menys d’un km. de la frontera amb Girona.
Fa un primer viatge a l’interior en Sabaté el va fer amb Roset i Manuel Pareja, Era l’1 de maig de 1943 a la presó habilitada de Madrid a una presó dita de Peñalver. Són Víctor Román Sanjosé, Jaume Ballester Baeza i Josep Costa Morell la fuga es produeix en el moment de ser traslladats de presó per uns guàrdia civil i Quico amb els seus companys tindrà un enfrontament amb la policia i en aquesta acció quedarà greument ferit un dels policies, mentre tots ells en principi podran escapar capa França sense cap mena de problema, però a l’altura de Figueres, un dels anarcosindicalistes alliberat serà detingut, la resta després d’un altre tiroteig, aquest cop passat Figueres, deixarà un guàrdia civil ferit, i ells amb la resta arribaran fins a França.[3]
Encara que no ens acaba de quadra aquesta història, ja que dubtem de què Josep Costa Morell estigues entre els escapolits.
Referent a Costa Morell també era nascut a Hospitalet, Costa era un company de les Joventuts llibertàries de la Torrassa que coneixia molt bé el barri i sabia a on tenia amagat força material bèl·lic, després de sortir a l’exili havia tornat a Hospitalet i ja es dedicava el mateix setembre del 39 tenia preparades una sèrie d’octavetes signades per les Joventuts llibertàries que demostraven la resistència estava molt present i no se sentien vençuts. L’octaveta deia. “Trabajadores parados, la burguesía nos fuerza a la desesperación, hambrientos y miserables, ya se han dado casos de muerte por inanición, no, compañeros, la muerte por hambre jamás las FAI y JJLL os invitan a luchar por vuestras reivindicaciones. FAI Humanidad Libre JJLL Jóvenes Libertarios. Alerta con la nueva revolución del proletariado. FAI y JJLL os invita a ingresar en los grupos de acción directa contra la bestia fascista Salud. FAI Humanidad Libre. JJLL”.
Al segon intent de llançar més octavetes va ser detingut i ingressa a la Model el 18 de setembre de 1939, jutjat en una d’aquelles farses dels judicis franquistes fou condemnat a mor i commutada per 30 anys, era molt jove, el 27 de juliol de 1942 es veu que es va autolesionar a la Model i com a càstig el van enviar a la presó de Canàries, era el 13 d’agost de 1942, allí va tenir que passar uns mesos i retorna, és el moment en què Quico Sabater intenta alliberar aquells tres presos que hem comentat. Tornat de nou a la presó Model és suïcida o el (suiciden) tiren des del segon pis de la Model de la 4 Galeria eren les 10,30 del matí de l’1 de maig de 1943 tenia 21 anys.[4]
El dos d’octubre de 1945 en Quico que ja porta uns dies a Barcelona, en un dels seus primers viatges després del final de la Segona Guerra Mundial, i va a la recerca del falangista Joan Pañella Torres, acompanyant a Quico, Joan Salas Millán “El Roset”, home que havia estat a la columna Durruti i Emili Corral Vila, de l’expropiació s’enduran 5600 pessetes una pistola joies i el cotxe de Pañella.[5]
Aleshores un cop a Barcelona, Quico Sabaté i l’Abissini fan una expropiació a on aconsegueixen unes 90000 pessetes i una màquina d’escriure que donaran al Comitè de l’Interior de Broto.
Un cop de nou al sud de França 10 d’octubre de 1945, hi ha una reunió de membres del Comitè Nacional de la CNT AIT,Francisco Carreño i Evangelista Campos i Ángel Marín i en aquesta reunió es decideix que Marín viatgi amb l’”Abisini” i en Sabaté fins a Barcelona, la idea es formar un comitè d’enllaç a l’interior càrrec que caurà en César Brotó. [6]
Aquel,16 d’octubre de 1945, Quico Sabaté i Pares Adan “EL Abisini”, entrant al despatx de l’empresari Falangista Ramon Garriga Pujado i convidaren als treballadors a obrir la Caixa de cabals s’emporten 13000 pessetes, joies, una pistola, una màquina d’escriure i el cotxe del senyor Ramon.[7]
L’abril de 1946 arriba a un acord amb Ramon Vila Capdevila amb el propòsit de multiplicar les accions guerrilleres a l’interior, així el 21 d’abril d’aquell any de 1946 travessant la frontera amb 5 homes més. El 21 d’abril de 1946 arriben a Banyoles a on en un lloc estratègic als afores amagant l’armament, i descansen uns dies en una casa de companys d’afinitat, i després emprenent rumb capa Barcelona de dos en dos, però en un control ordinari de la guàrdia civil del 25 d’abril són sorpresos, i tenen un enfrontament amb la Guàrdia Civil a on morirà el guàrdia José Codón Garcia, a partir aquest esdeveniment tots tornen a França excepte en Francesc Sabaté que continua sol fins a Barcelona, arriba a Barcelona el 2 de maig a 1946 a la lleteria del carrer Santa Teresa de la barriada de Gràcia, però allí estarà molt poc, perquè es veu que la policia ja sap d’aquell amagatall, i està apunt d’encerclar-lo quan en Sabaté fot el camp amb el seu germà Josep, que li dona un cop de mà i posa tota classe de logística que necessita.
9 de mayo de 1946, Jaume Parés Adán “l’Abisini” un home dels fidels d’en Quico mort en un enfrontament amb la policía a la Travessera de Gràcia, havia anata a visitar a sa germana.[8]
En Quico tornarà a marxar a França i no es torna a saber res d’ell fins que la nit del 6 al 7 de maig de 1948, hi ha un atracament a la fàbrica Rhone Poulenc de Lyon i un enfrontament en les mateixes estances de l’empresa, mora un dels guàrdies de seguretat d’aquesta empresa. La policia francesa sospita dels anarquistes espanyols, i una setmana més tard en un control policial volen detenir un automòbil, però aquest s’escapa, però la policia l’endemà localitzen el cotxe i dins una cartera amb la documentació d’en Quico Sabaté sense saber si té res a veure o no en l’atracament de Lyon, la gendarmeria registra el “Mas” de Cousouges a on encara abunda material de la Segona Guerra Mundial i un emissor de ràdio americà, però a Sabaté no l’han trobat al «Mas», i per això, el declaren en rebel·lia i el condemnen a tres anys de presó i a pagar 50000 francs.
També aquell dia la policia deixa en llibertat a Francesc Ballester Orovitg, perquè sap d’un una trobada dels Sabaté amb uns anarquistes i Ballester el fan servir de cebo.[9]
Amb tot això, el 1949 arriba Quico Sabaté a Barcelona i connecta amb Francesc Ballester de la FAI, acabat de sortir de la presó, que era seguit per algun que altra membre de la Brigada Político Social, els funcionaris d’Eduardo Quintela cap de la policia a Via Laietana 43, torna a detenir a Ballester i amb les mil formes de fer patir a les persones, amb la tortura com a eina de pressió, el fan cantar la cita, a base de tortures, que tenen prevista pel 26 de febrer de 1949, que ha de ser a les portes del Cinema Amèrica del Paral·lel, poc més o menys davant del carrer Parlament, a la banda del Poble Sec.
Arriba el dia 26 de febrer de 1949, de nou està detingut Ballester, a la famosa avinguda del Paral·lel enfront del cinema Amèrica, davant del carrer Parlament en el tiroteig mort el policia Oswaldo Blanco Gregorio, aquella trobada era per parlar d’atemptar a Eduard Quintela Boveda “Jefe de la Brigada Político Social”.[10]
Aquella cita acut quatre companys anarquistes que es troben amb la policia de la Brigada Político Social, a on mora el policia Oswaldo Blanco, per sortir d’aquella ensarrona el grup de Sabaté necessita el suport logístic del grup “los Maños” i tots ells en aquell moment decideixen acabar amb Eduardo Quintela. La data escollida per acabar amb Eduardo Quintela, serà el 2 de març de 1949, i arriba el dia, a les 2 de la tarda amb l’arribada de Josep Lluís Faceries, amb Sabaté i la seva gent planeixen cometre diversos atemptats als consolats dels països que estan a favor de què el règim franquista entri a l’ONU. En Sabaté s’encarrega dels consolats del Perú i Brasil que es troben respectivament al carrer Muntaner 273 i Rambla Catalunya 88. Al mes de juny d’aquell any de 1949 Sabaté torna al seu Mas al Pirineu francès a menys d’un kilòmetre de la frontera amb Catalunya “Cousouges Loubette”, aleshores al cap de pocs dies és detingut per la gendarmeria i tancat per sis mesos a la presó i després desterrat a Dijon durant 5 anys força vigilat, a penes es podia moure, a primers d’abril de 1955, ja passat el confinament, organitza un grup de maquis que s’adscriuen al MLE que des de Tolosa dirigeix un Comitè clandestí, però que es força conegut amb la Frederica, l’Esgleas, Pere Matheu i els altres. A finals d’aquell mes d’abril arriben a Barcelona. Ell amb tres companys i editant el diari “Combat” portaveu dels grups anarcosindicalistes.
El 9 de març de 1949 a la matinada la policia es presenta al carrer General Sanjurjo 40 de la Torrassa, Hospitalet a on estan dormin Josep Sabaté i Josep López Penedo, el gran dels Sabaté podrà escapar, encara que ferit, però el seu Company serà detingut amb ferides greus, en aquest episodi mort el policia Antoni Juárez Juárez. [11]
Mentre va estar confinat a França a Barcelona van morir els seus dos germans, un en Josep al carrer de Trafalgar fou reconegut per uns policies i van establir un tiroteig, en què va morir el policia Luis García Dagas, i ell malferit arriba fins a una farmàcia del Passatge Sant Benet dins el barri de la Ribera a on va caure a la mateixa porta, era el 17 d’octubre de 1949.[12]
L’Altre Germà en Manuel Sabaté va travessar la frontera amb Ramon Vila Capdevila i l’italià Helios, van fustigar un empresari falangista a la carretera que va de Rocafort a Manresa que es deia Josep Pujol i el seu servei, tan sols portava a la cartera 300 pessetes, poc temps després va ser detingut i tancat a la presó de Vic i enviat a la Model el 6 d’octubre de 1949, el seu judici va ser el 7 de desembre de 1949, un consell de guerra que el va condemnar a mort per ser simplement germà de Quico Sabaté, i afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota, aquell mateix dia a Saturnino Culebras, un altre dels homes del maqui se l’aplica el garrot vil a la Model de Barcelona.[13] El diari “El combate” que va tenir el seu primer número amb data de maig de 1955. Tot i poder tenir alguna còpia, mai he pogut arribar a conèixer el contingut d’aquest diari.
El 1956 de nou apareix per casa seva, al “Mas Cousouges Loubette” en Faceries i des d’allí, maquinen altres lluites per arribar i aterrar a Barcelona.
El març de 1956 en Quico està a Barcelona a l’altura de les drassanes, observa que l’estan perseguint uns policies i arriben fins a l’altura de la carretera del Morrot direcció Montjuïc a on en Sabaté deixa estès a terra al policia José Fèlix Gómez, era el 21 de març de 1956, en aquell moment en Sabaté Llopart era declarat l’enemic número 1 del règim feixista de Franco.
Pocs dies després d’aquest fet amb Àngel Marqués fustiguen la sucursal del Banc Central del carrer Fusina, i abans d’acabar l’any concretament el dia del Sorteig de Nadal quan tothom està pendent de la loteria, ell, atraca les oficines de “Cubiertas y Tejados” del carrer Lincoln i s’emporta unes 300000 pessetes.
Aquell Nadal està intentant localitzar nous companys i en tornar al cau a on s’amagava en Àngel Marqués s’assabenta que ha estat detingut, havien estat localitzats en un pis del carrer Tarrós al barri de la Ribera, ell, en Sabaté havia trobat companys que li ofereixen nova cobertura i marxa capa França tot i que en aquesta ocasió li va costar un temps, ja es veu que arriba a França el 19 de febrer de 1957, en aquells temps eren coneguts els maquis com “los sin pasaporte”, també ja feia un temps que des de la dirección del MLE no es volien fer responsables de les accions del maquis i esquivaven tota acció que venia de Faceries o d’en Sabaté, aleshores, ell va decidir organitzar la MURLE( Moviment Unificador de Resistència per la Liberació d’Espanya), i com al seu primer responsable estava anomenat en Francesc Conesa Alcaraz.
Casot de Falgars
A inicis de desembre de 1959 viatga a Paris per parlar i despedirse d’alguns companys entre ells en Antoni Téllez.
El desembre de 1959 viatgen fins al sud de França i creuant la frontera, diuen que van fer nit al costat del Mas de Can Falgars, en realitat era el Casot de Fagars a la vora de la muntanya de la Mare de Déu del Món i que un falangistes, que aleshores treballava de carter de Lladó i Cabanelles va veure com sortia fou de Can Falgars i no va dubtar a avisar a la Guàrdia Civil, que va aconseguir encerclar-los, dies després a l’altura de Sant Llorenç de la Muga, allí moren els maquis Francesc Conesa Alcaraz, Rogelio Madrigal Torres, Antonio Miracle Guitart era el 3 de gener de 1960.[14]
Dos dies després Quico Sabaté malferit arriba a Sant Celoni i busca el metge del poble, però s’equivoca de porta i es troba amb un sometent del poble que no dubta a fer-lo fora i avisa a la guàrdia civil que es presenta immediatament i entre tots acaben amb Sabaté, després amb complicitat, el tiró de gràcia, que va fer, el mateix sometent que encara vivia no fa gaires anys al poble.
Es veu que l’objectiu d’aquell últim viatge de Sabaté a Barcelona era per buscar els germans “Creix” aleshores els botxins i caps de la repressió feixista a Barcelona.[15]
Amb aquesta aposta s’acaba poc més o menys, el gran somni d’aquella generació que recordem l’Ada Martí Vall va certificar que eren l’embrió de la revolució, que amb ells s’encetava un temps nou, i que cada generació seria el resultat d’una nova era, per continuar avançant.
Però, a partir d’aquell moment amb la mort d’en Quico Sabaté, es trencaven definitivament els somnis i nosaltres avui recollim la desfeta amb un món carregat d’injustícies a on l’únic, que prevaleig en la llei del més fort, els diners, i les multipropietats, i menys preant la democràcia directa i la propietat compartida, que és germen de tolerància, per continuar avançant en un món més equilibrat.
Sens dubte, el decaïment de la democràcia sobretot en el Nord, a on habitem, el dit Primer Món, en aquest moment coincideix la desfeta fiscal coordinada per capitalisme corporatiu, corruptiu, i els mercats financers globals com reis o jerarques a qui ha d’obeir els mateixos governs elegits per votació, per això no té sentit ni tan sols participar en la política de partits com ja els anarcosindicalistes dels anys 20 i 30 ens advertien de la seva nefasta política, que avui dia es multiplica en desajustos socials escandalosament.
Cal doncs denunciar cada vegada amb més força les polítiques neoliberals, que espantant el món i recuperar l’essència d’homes com Francesc Sabaté Llopart.
En definitiva, el somni d’altres passades generacions que continuant estancats, uns per ignorància altres per coneixement i la majoria per la regressió d’una societat cada vegada més alienada, a la qual li han canviat la lògica, de la qual sens dubte ens hem de desempallegar.
L’enemic ara, probablement és el mateix que abans, l’egoisme, la tecnologia, i el parany de creure que la societat que hem construit necessita de dirigents, és a dir de castes, econòmiques i socials, i mentre no siguem capaços de construir una societat paral·lela, i horizontal no avançarem massa, però cal creue, i espero que continuïn naixent els rebels que calgui, per abolir a la gentuza que vol decidir per les nostres vides.
En definitiva, el somni de moltes generacions que continuant estancats uns per ignorància altres per coneixement i la majoria per la regressió d’una societat cada vegada més alienada, a la qual li han canviat la lògica, de la qual sens dubte ens tenim de desempallegar.
L’enemic ara, probablement és el mateix que abans, l’egoisme, la tecnologia, i el parany de creure que la societat que hem construit necessita de dirigents, és a dir de castes, econòmiques i socials, i mentre no siguem capaços de construir una societat paral·lela, i horizontal no avançarem massa, però cal creue, i espero que continuïn naixent els rebels que calgui, per abolir a la gentuza que vol decidir per les nostres vides.
Associació «Territoris d’exili» Divendre 13 de gener a les 19 hores
a l’Ateneu Enciclopèdic Reina Amàlia 38
Raúl i Suno , presentant el projecte
Pepe i Raúl
Ahir vàrem gaudir d’una trobada d’amics i col·legues per donar la benvinguda a un projecte que comença a donar cos, gràcies a la idea de Suno fill de Liberto Sarrau i el projecte que la Joaquina Dorado li va transmetre abans de morir. Un Pis, un espai per retrobar-se amb els col·legues que viuen fora de la ciutat, però, sempre de pas poden tenir un sostre mentre tenen la seva activitat, a la ciutat sempre, parlant i arrelant al moviment llibertari. Així d’unes petites paraules de Raül Verdejo i Suno argumentant el nou projecte es va passar el documental «l’èxode d’un poble», carregat d’emocions, de derrotes però amb dignitat. L’Anarquisme d’un poble que va resistir al feixisme durant quasi tres anys i que per un moment va ser un poble que si va poder amb «l’exèrcit», els camps de concentració, el fred, els interrogants, les incerteses, la fam, d’un poble que va somniar en un món millor i va lluitar per ell, i potser avui encara hem de pagar. Després en Raül i en Pep cantaren i tocaren la guitarra, amb força i convicció recordant a través de poema de León Felipe, i altres i per acabar sempre amb la guitarra de Raúl i veu màgica de la Mertxe que ens tenia captivats des de ja fa molt de temps, quan ens trobàvem en espai amb molta ànima, okupes o no, al Clot, Sant Andreu o on fos, que cal recuperar el seu espiri’t de revolta. Ara retrobada la seva veu , tenia un públic entregat i entusiasmat, per totes les sensibilitats que s’arriben a construir en un petit espai en tan poc de temps. Gràcies, moltes gràcies , per estar-hi allí a on el vuit del silenci s’omple d’emocions.
Associació «Territoris d’exili» Divendre 13 de gener a les 19 hores a l’Ateneu Enciclopèdic Reina Amàlia 38 Teníem notícia d’aquest projecte ja fa uns quants anys, però no acabava de concretar-se perquè hi havia, entre una cosa i altra, pandèmies, i altres herbes, que feien difícil plasmar la idea, i ara per fi comença a prendre cos, d’alguna manera l’espiri’t de Joaquina Dorado aquella llibertària de dones lliures, que lluitaren fins al final dels seus dies, que estigué sempre molt a prop de l’Ateneu Enciclopèdic i de la seva CNT AIT, que portaren al cor fins al final, i en Liberto Sarrau, en fi, el proper divendres 13 de gener en Suno fill de Liberto ens explicarà amb detall el projecte que es vol arribar a desenvolupar a l’entorn de l’habitatge de Joaquina i Liberto a Barcelona, mentrestant una pinzellada per saber qui eren cadascú d’ells. En definitiva convertit un lloc per estades temporals de militants llibertaris. Joaquina Dorado Pita, va néixer el 25 de juny de 1917 al barri de Santa Lucia d’A Corunya, el 1934 arriba a Barcelona amb la seva família, pocs dies després dels fets d’octubre de 1934, i s’afilia al sindicat de la fusta i decoració que en aquell moment estava al carrer Rosal 33/35 en el conegut local de l’antic asiàtic i tot seguit troba la seva gent, de les Joventuts llibertàries del Poble Sec i és junta amb ells al local que tenien al carrer de Cabanes 33. Durant la revolució i després la guerra estigué de secretaria de Manuel Hernández al sindicat de la fusta que va socialitzar el sector de la fusta i decoració, és a dir tot el sector, inclús aquell que participava en la construcció aleshores molt important. El sindicat tenia aleshores la central del sindicat al carrer Diputació, «Consell econòmic de la indústria de la fusta socialitzada» i una de les seves seus també principal la trobem al carrer Tapioles 10 al costat de l’Església de Sant Madrona que en aquell moment segons n’explica el Pons Prades també del mateix sindicat de la fusta es convertí en un magatzem del sindicat de la fusta, com un petit espai al carrer Blai a on els mecànics posaven a punt els cotxes del sindicat. Durant els fets de maig de 1937, ella, la Joaquina, va estar enfeinada pels voltants de la telefònica i anava amb els companys del grup «Luz i cultura». Va sortir de Barcelona el mateix dia que entraven els feixistes per la Diagonal de Barcelona, un cop passada la frontera de França acaba en el camp de concentració d’Hautes Alpes. Uns dies després es refugia a casa de Paul Reclús a Montpelier i un temps després a Toulouse, a punt d’acabar la Segona Guerra Mundial i la premsa llibertaria ja té una mica més de llibertat , Joaquina demana saber a través d’una nota a la premsa, pels seus amics del sindicat de la fusta com era Joan Ripoll que fou el últim secretari de tresoreria del sindicat i les seves dues germanes de les quals desconeix la sort que han tingut. El 1946 fa el seu primer viatge clandestí a Barcelona amb el grup «Tres de Mayo», el 24 de febrer serà detinguda a Barcelona i tancada a la presó de dones de les corts, surt amb llibertat condicional el 12 de gener de 1949, dos mesos després de nou detinguda quant intentava passar la frontera capa França ja no sortirà fins al 1951. … Després ella d’una manera o altra sempre estigue organitzada i en el moviment llibertari ja fos a l’exili , i de nou torna a Catalunya per alguna que altre missió amb el grup «Tres de Mayo». Liberto Sarrau Royes, neix el 15 de juny de 1920 tenia l’ofici de mecànic soldador, llibertari del Clot allí amb altres coneguts joves llibertaris fundant «Los quijotes del ideal». Conjuntament amb Diego Camacho estaran durant un any a la col·lectivització agrícola de Cervià de les Garrigues a Lleida, a prop de Borges Blanques. Els anys 40 després de passar per l’exili francés acaba a mitjans dels 40 arriba a Àfrica a prop de Casablanca , amb la seva companyia d’aleshores Electra, allí juntament amb el Company llibertari Querol formen un grup específic de la zona de Casablanca. Després ja en 1945 a Barcelona amb Carballeira i Camacho organitzen les edicions clandestines del diari Ruta, també continua amb Joaquina amb el «Grupo tres de mayo» , el 1947 a partir d’una proposta seva canvien les sigles de l’organització que fins aleshores tenien o sigui el MIR passa a ser MLR (Movimiento Libertario de Resistencia) aquesta organització realitza una primera expropiació a la fàbrica «Casa Umbert» de Granollers , a l’any següent és detingut com a Alberto Sarrau Royes era el 13 de març i també cau el seu germà Joaquim que feia la revista «Ruta» a la seva impremta, va passar 18 dies a la comissaria de Via Laietana , el que podem entendre que cada dia era apallissat, sortirà de la presó el 1958. Liberto Sarrau tenia el pseudònim de Liberto Raig. Joan Llarch té una novel·la històrica sobre «el secuestro de la Hija de Franco» a la boda a Bèlgica de Fabiola y Balduino, en realitat es tracta d’una història verídica a on els seus protagonistes originals són Liberto Sarrau i Joaquina Dorado, que en el seu afany per la llibertat varen intentar segrestar a la filla de Franco. Després ja en temps de transsacció en Liberto Sarrau i la Joaquina Dorado es preocupaven per la nostra formació com a militants i continuadors del seu projecte.
Des de l’inici del moviment antiglobalització que vaig assabentar-me d’un paio que es deia John Zerzan , que inclús fa uns anys vàrem portar a Barcelona per parlar de les seves coses idees i encetar el debat, després amb el temps vaig poder llegir i d’alguna manera ferma les preguntes i buscar respostes al llibre «el futuro primitivo» del qual vaig fer tot un treball de les meves conclusions un cop llegit el llibre, llàstima que mai he trobat massa persones que d’una manera o altra entressin al trep, per continuar xerrant i obrir multituds de debats amb les idees que sol posar en John Zerzan sobre el tauler, per almenys poder discutir i buscar altres dinàmiques i maneres de viure, que potser en el passat foren possibles i que avui dia ens semblen impossibles. Així avui, penso en aquest llibre que fa un temps van editar la gent de Tarragona «lo Diable Gros» que m’ha portat un temps acabar aquesta reflexió per la multiplicitat de tasques que un té en la quotidianitat de la voràgine ateneística, que em trobo pel camí. En realitat aquesta ressenya ja fa temps que ja tenia les notes, i ara després de repassar i tornar a revisar el llibre, no sé si resultarà un «coñazo» (sempre el dubte, en un món que tothom fuig del debat i dels problemes) però, tinc aquesta necessitat d’almenys apropar-me a les qüestions que posa el John Zerzan sobre la taula , i després d’escollir algunes d’elles, dir alguna cosa sobre cadascuna d’elles, per una mica intentar provocar el debat que crec ja fa temps que almenys el moviment llibertari necessita, qüestionar aquest món i encara que sembla que no podem dir gaire, esperem arribar a un punt en què l’originalitat arribi des de les noves, joves o velles generacions, però que si del debat sortí alguna cosa que mogui les consciències. En negreta pujada trobareu la referència del llibre de Zerzan i en negra la meva reflexió, tan simple com això. Salut. Gràcies a John Zerzan per aquest text, i a l’editorial per traduir i editar.
A l’augment de les anormalitats psicològiques causades per una dimensió tecnològica totalitzadora i a l’anul·lació de la comunitat en favor la societat de masses.[1] El mateix Anselmo Lorenzo en el seu Banquete de la vida i en altres treballs s’espanta quan ens diu que des de la nit dels temps, fins a l’inici del segle XX a penes passaven dels 1000 milions de persones a la terra, i encara estava per arribar les dues pitjors guerres mundials que ha conegut l’ésser humà, almenys en els últims segles, i en Murray Bookchin també fa una reflexió semblant quan es planteja o fa una reflexió en aquest mateix sentit. El que és de reflexionar, serà el perquè de l’anul·lació de la comunitat i a canvi construir una societat de masses, que naturalment està mancat de més definicions, entenc d’alguna manera que està posant el dit a l’ull i ens diu que els problemes psíquics ja poden ser del més normal en una societat tecnològica però sense caràcter, sense espiri’t.
Sindicalistes i primitivistes, per exemple poden diferir en qüestions d’èmfasi, però he vist un esperit excel·lent de debat molt sòlid i respectuós en aquesta excepcional regió. [2]En Zerzan s’està referint a Barcelona probablement quan va estar convidat per l’Ateneu Enciclopèdic i l’assemblea llibertària del Vallès, era el 2001, aleshores amb cara teníem sobre la tribuna companys importants que eren capaços de p ir el debat tant com calia.
Quan tot està en joc, tot ha de ser confrontat i suplantat. Som en un moment en què la possibilitat de fer exactament això és evident[3]. De totes maneres, crec que no tothom ha entès que ara mateixtot està en joc, i probablement sigui molt pocs els que entenen, que tot està enlloc, com sigui en Zerzan si s’adona de la problemàtica actual i del mal que està fent el capitalisme que tots portem dins nostre.
Les iniciatives continuen desconnectades i marginalitzades, ensopegant constantment amb grans dosis d’inèrcia i negativitat. Però la realitat és tossuda i demanen a crits ser qüestionada d’una manera tan inaudita com la fosca situació a què ens enfrontem.[4] Si realment les poques iniciatives continuen estant desconnectades i marginalitzades, moltes vegades ja abans de sortir, amb manca d’il·lusió i així és molt difícil tenir recorregut, actualment cada vegada tenen menys recorregut els projectes, o almenys, menys definició i per descomptat menys implicació.
Reivindicar- com anarquistes- l’oposició a l’estat, si alhora s’ignora el fet que aquesta organització global hipercomplexa no podria funcionar ni un sol dia sense molts nivells de govern.[5] Quan en Zerzan ens parla de tot això crec que significa que cal una aptitud molt més ferma, davant un capitalisme molt exacerbat, que per molt antiglobalització que ens plantegem si continuem per al que sigui donant suport, encara que sigui per la nostra pròpia supervivència en el sistema industrial existent amb el seu component de tecno cultura, estem potencia’n aquest canvi climàtic que sens dubte ens apropa al col·lapse.
Estem poc més o menys al començament del llibre hi ha una reflexió que ens fa pensar, però a l’hora ens dona documents i arguments per sentir-nos més tranquils perquè el coneixement no solament es el que ens fa forts sinó també, el que és fot d’alguna manera i ens fa una referència d’un document impulsat per Derrida i Ricouer que Feyerabend deia.
“Els filòsofs”, explicava, “Han destruit allò que van trovar, de la mateixa manera que els (altres) abanderats de la civilització occidental han destruït les cultures indígenas…[6] O sigui que al «tanto», amb aquesta conclusió que ens dona peu a sospitar d’aquells que es donen de filòsof o intel·lectuals i tot això de la superioritat, però que en realitat actuant classificadament.
Com va plantejar Michael Baxandall, “Qualsevol llengua… suposa un atemptat contra l’experiència, en el sentit que és un intent col·lectiu de simplificar i ordenar l’experiència en conjunts manejables”. [7] La llengua és una de les eines d’expressió que tenim i que d’alguna manera ens ha possibilitat la raó, el debat, l’entesa entre uns i altres, almenys més directament, ara bé, també és una eina del poder que utilitza els més ensinistrats, amb aquesta eina que és el llenguatge, per manipular allò que els interessa, i Zerzan s’adona i posa en qüestió sobra la taula aquest problema que tenim els humans amb la tergiversació de les paraules quan formem una frase que hem construït, a partir d’aquí solament hi ha per al moment posar-se en guàrdia, però, per exemple tenim en Murray Bookchin que no vol sentir a parlar d’aquest tema del llenguatge tal com ho planteja en Zerzan i sobretot quan aquest últim o defensa con anarquista. I En Murray adverteix a Zerzan que, si l’anarquisme agafa està via del primitivisme i no vol saber res del llenguatge que ens hem dotat a través de la història, ell es declararà antianarquista. En Zerzan suposo que deuria de contestar, però jo de moment desconec aquesta reflexió final.
Retrocedint sobre les nostres passes, [8] …. En algun moment en John Zerzan ens recorda que és important retrocedir sobre les nostres passes, i evidentment que és important i necessari per tenir clar a on estava l’error o els erros comesos amb la usura d’apropiar-nos del tot, i posar en qüestió, quin és aquest tot, i tenir una visió molt més amplia i més col·lectiva. Nosaltres els llibertaris catalans o espanyols o tenim a «Huevo» amb la revolució espanyola que van viure els nostres avis que cada dos per tres surt el revisionisme a dir alguna cosa, i tornem a començar, és com allò de la cançó d’en Raimon «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar».
“El llenguatge verbal va ser probablement la més gran invenció tècnica (1) de la vida humana” … “El llenguatge capacita els éssers humans a comunicar-se i compartir els uns amb els altres” …[9] Si realment el llenguatge, la possibilitat de comunicar-se, és probablement el moment o un dels moments més importants de la humanitat i un dels moments més fantàstic, el raonament, l’enteniment, però com hem dit, l’eina més important partidaris de la usura, i del poder contra el feble i l’indecís, ja que ens remarca en el llibre que el llenguatge verbal és relativament comparat amb els éssers humans a la terra.
Certament no és gens senzill intentar imaginar com era la cognició humana abans que el llenguatge i el pensament simbòlic prenguessin possessió d’una part tan gran la nostra consciencia.[10] Crec que és evident que una cosa és la consciència, el significat de les paraules amb relació amb l’acció i un altre diferent és el llenguatge, i quin és el moment, com i qui va entendre que els signes i les actituds van agafar forma del llenguatge i després, qui va decidir i com construir aquesta «pedra de roseta» que amb el temps va donar forma als idiomes, no crec que tingui massa a veure, en tot cas, som en elsprocessos que es construeixen a través del temps.
En Zerzan fa una referència a Foucault en el tema del llenguatge a on fa l’observació que Foucault no parla de la dominació del llenguatge, sinó de la lluita que aquest implica en la resta d’individuos.
El llenguatge és conformista en el sentit més profund; fins i tot la realitat objectiva cedeix sota la seva pressió. [11] El llenguatge al final sembla que en Zerzan l’entén com una eina d’entendre’s entre tots plegats d’una manera cordial fins i tot busca l’entesa i el conformisme entre les diferents opcions del llenguatge per trobar un compromís entre els interlocutors.
La màgia de les paraules és omnipresent en la historia de les religions;[12] La màgia de les paraules definitivament com diu en Zerzan és omnipresent en la història de les religions, no hem d’oblidar, que el culte és potser ancestral però, les religions a nosaltres almenys ens porta dos mil i escaig d’anys d’aventatja.
Ara vivim les nostres vides diàries en un sistema mundial que és cada vegada més simbòlic. Fins i tot les economies són decididament simbòliques; i se’ns diu que el vincle social (el que en queda) és essencialment lingüístic. El llenguatge va ser una intromissió que va portar una sèrie de transformacions, el resultat de les quals va ser la nostra pèrdua del món. En algun moment, com va dir Freud «El món sencer es va tornar animat»[13] En Zerzan d’alguna manera tracta de fer una mirada en l’actualitat, segurament, la nostra actualitat com occidentals i a on observa ell que tot és més homogènics i simbòliques inclús en el tema econòmic, i al moment, va i de nou parla de la intromissió constant del llenguatge com a part d’aquesta intromissió que ens pantaixa com a qüestió la pèrdua de la nostra manera d’entendre el món que des d’aleshores queda cada vegada més clar, que el món agafa una dinàmica d’activisme que Zerzan busca referència en Freud, segurament quan els homes i les dones van aconseguir començar les collites, i les celebracions d’aquestes collites.
L’arquitectura de la lògica del control. La domesticació també pren part d’aquesta orientació subjacent, la qual ha servit a la dominació de maneres crucials.[14] Aquí ja comencen a intuir l’arribada de la societat moderna o contemporània i els tics d’aquesta, que cada vegada emanant amb més força sobre la construcció d’un gran control que possiblement en els seus inicis tingues alguna resistència, però, a mesura que avancem en el temps i amb les contínues legislacions de la vida quotidiana fan que la dominació sigui del tot el tema principal d’un capitalisme que poc l’interessa, les persones, sinó és per subjugar-les.
El patriarcat significa el control sobre les dones i la natura. Són , doncs,¿basicament sinònimes aquetes dues institucions?.[15] Segons ens explica Zerzan el patriarcat es el control de les dones i de la natura formant part d’una mateixa manera d’actuar i les seves actituds diguem masclistes o poc ètiques en el comportament d’una societat entre igual sense distinció de sexe, dona doncs material pel debat que crec es força important. Referenciant a Camille Paglia diu: Segons ens arriba en un moment donat, diu a través d’una referència que, si la civilització us hagués deixat en mans de les dones encara viuríem en barraques de palla, aquesta és un simplificat pensament del comportament masclista del patriarcat, per unificar aquest criteri patriarcal, entre la feminista i la natura de la palla de la barraca.
Però en Zerzan no per temps i amb paraules d’ Ursula Le Guin contesta a Paglia ).. L’Home civilitzat diu: jo soc Jo, jo soc Amo, tota la resta és l’altre –està fora, sota, al fons, subordinat. Jo posseeixo, jo utilitzo, jo temptejo, jo exploto, jo controlo. El que importa és el que jo faig. El que jo vull és el que importa. Jo soc el que soc, i la resta és dones i terra salvatge, per utilitzar com jo creguí convenient. [16]I naturalment possa en evicencia aquesta idea i comportament tant arraigat durant segles i dècades contemporánies que encara arrastrem una mica l’actitud del patriarcat, que ja per ancestral costa treure de sobre del cervell de molts dels homes d’aquest planeta
En aquest sentit, Testar té raó quan afirma que «la jerarquia és inherent al parentiu». I, en basar-se en la divisió del treball, les relacions de parentiu es converteixen en relacions de producció.[17] Zerzan en un moment dona la raó o referència a Testar, però crec que o és del tot cerc, ja que només el parentiu és quasi sinònim de Jerarquia, o sigui que si té molt a veure, aquest tipus de relació, per el que sigui està molt relacionat amb la família tradicional que coneixem i que tant ha prodigat dins per exemple de catolicisme.
Parla en Zerzan referencia a Gayle Rubin i parla de la “derrota histórica mundial de les dones va tenir lloc amb l’origen de la cultura i és un prerequisit de la cultura”[18] És una reflexió que va més enllà i que probablement necessitaríem tenir alguna mica més d’informació sobre aquesta conclusió, ja que ens està parlant de les persones i de lloc geogràfic molt distant uns entre altres, però que sempre guarden els mateixos paràmetres amb relació amb la feminitat i el paper de les dones, encara que segurament si gratem en algun moment trobaríem alguna cosa.
Tota una ironia, per una banda, la domesticació és la por i el rebuig a la natura i a la dona i, per l’altra, el mite del Jardí en realitat el que fa és culpar de l’aparició en escena de la domesticació a la seva principal víctima.[19] La reflexió que entenc ens acompanya i ens ajuda a pensar almenys un xic diferent quan ens diu que la domesticació és la por i el rebuig a la natura, i quan parla de natura, implícitament està el gènere femení en aquesta escena i sobretot quan tot sembla idíl·lic en el Jardí, ens parla de la domesticació com una de les conclusions que ens toca prendre nota.
Una reivindicació ideològica primordial és que sense el monopoli de l’Estat sobre la violencia estaríem desprotegits i insegurs. Al cap i a la fi segons Hobbes, la situació humana ha sigut i sempre serà la d'»una guerra de tots contra tots».[20] El Monopoli de la violència de l’Estat amb el préstecs de protegir a no se sap ben bé què, salvo sinó és la propietat privada dels magnats, en Zerzan acaba referencia’n a Hobbes que més que guerra de tots contra tots, entenem com la tergiversació de l’opinió per part de l’Estat, perquè al final la disparitat d’interessos primi sobre els sentiments i sobretot sobre la lluita de classes que deixa de ser de classes per convertir-se en aquesta guerra de tots contra tots que és més ideològica i de defensa d’interessos de vegada estranys, que altra cosa.
L’aparició de la guerra institucionalitzada sembla estar lligada a la domesticació, i potser un canvi dràstic de la situació física de la societat. Tal com expressa Glassman, això succeeix “només quan les societats de bandes s’han trobat involucrades en les guerres d’horticultors o de ramaders, o s’han vist empeses cap a un territori cada cop més reduït”[21] Una reflexió força interessant és quan recull una idea de Glassman, quan d’aquest recull la domesticació no l’entenc amb el revisionisme d’horticultors o de ramaders que almenys en els últims anys en el nostre entorn han proliferat i destrossat bona part de l’entorn natural, si més no, i també, més aviat aquesta domesticació l’observem cada vegada amb més persones precisament per falta de criteri, que és difícil de compartir.
La violència organitzada es va tornar omnipresent, indispensable i normativa.[22] La violència organitzada forma part de l’Estat Nació i probablement serà l’última de les prestacions que l’Estats Occidentals deixarà de prestar, és a dir, sempre reprimir la rebel·lió o la dissidència o la disconformitat.
Però està clar que la creació del gènere ha tingut una tendència militarista masculina. Amb la formació de l’Estat, la condició de guerrer era un requisit freqüent per obtenir la ciutadania, excloent així les dones de la vida política.[23] En aquest Crepuscle de les màquines que no és res més que un repàs a les misèries de la nostra civilització, té una mirada per a les dones i d’alguna manera, els hi diu que no facin el mateix que els homes, que han creat una civilització guerrerista, que a mi no em fa més que recordar un compta de Jonanthan Switff que ens parla del dret i la propietat que són unes cause conquerides a la força dels exèrcits i els guerrers, tot en definitiva està basat a conquerir la conquesta i de posseir més terres, a través de la força. Això és el principi de la propietat de Jonanthan tan bé descriu i altres com Zerzan insisteixen en denunciar una vegada i una altre.
Les civilitzacions antigues es van expandir com a resultat de la guerra, i es pot dir que la guerra és alhora la causa i el resultat de l’Estat. [24] Ens deixa clar que anys enrere les civilitzacions antigues es van expandir com a resultat de la guerra, i es pot dir que la guerra és alhora la causa i el resultat de l’Estat i això cada vegada està més clar, els estats d’avui dia són el resulta d’anys passats i a Catalunya per exemple tenim un bon exemple, ja que aquesta terra forma part d’una nació sense Estat i ja està de no tenir Estat, el problema és que hi ha en aquest cas dos Estats que pressionant una nació sense estat, i per el tant hi ha persones sotmeses al destí d’un estat nació que no és pas el seu, un altra cosa seria lluitar per acabar amb l’estat tal com el coneixem, encara que és molt probable que sigui el mateix capitalisme el que enfili la recta final i s’en desdigui del que hem entès fins ara a Occident de què és l’Estat o més concretament Estat Nació.
El cas és que la cultura també és un generador de guerra, malgrat les afirmacions contràries.[25] Definir la cultura és cada dia molt més ampli, i de vegades una mala mirada ha portat a una esbatussada important, ja que no és d’estranyar res que la cultura també és un cau de conflictes perquè no tothom l’entén de la mateixa manera, així puc arribar a entendre com Zerzan ens parla i diu que també la cultura encara que sembli tot el contrari pot generar un conflicte bèl·lic. Ara mateix no soc capaç de fer o senyalar una sola d’aquestes, però segur que el simple fet de sentir-se superiors els uns als altres pot generar el conflicte, per la gelosia, l’enveixa o el conquerir allò que té l’altre.
Va arribar a veure en l’avanç de la civilització l’origen de tots els valors, exaltant la urbanització i els sistemes tecnològics cada vegada més complexos. Xenòfanes va ser el primer a proclamar que creia en el progrés. Tot i que els cínics es manifestaven a favor d’una vitalitat i independència anteriors, ….[26] Avui dia quan parlem de progrés sabem que és una trampa del capitalisme que almenys en els últims anys ha estat una enganyifa per la majoria de les persones, que tot al contrari del què podria arribar a definir-se resulta una trampa, com un embolcall d’on és difícil de sortir només els privilegiats poden estar contents amb el progres, la resta enganyats sota el paraigües de «La servidumbre voluntaria» de la que no hi ha manera de sortir. Així en Zerzan ens comenta que el primer com que es va definir el progrés fou en Xenòfanes nascut a Colofon Grècia, tot i que els cínics es manifestaven en vitalitats anteriors.
L’objectiu és l’”extinció” o nirvana, la supressió de l’interès pel món per part d’aquells que s’hi senten desencantats. [27] Potser caldria afinar més sobre la definició d’aquesta frase que és contundent, però aquí l’entenc com una frase d’extensió de Nirvana per tots aquells que no se senten còmodes amb aquesta civilització, no sé, com una invitació al suïcidi, és a dir, «si no estàs content amb -és el que hi ha- Marxa”. En realitat és una de les poques religions que s’acosta al Nirvana és el Budisme, i que dit sigui de pas, era l’única religió que en Bakunin acceptava o millor dit tolerava, per diferents raons, una d’elles era per la seva meditació i després per la falta de Deus.
Era Axial: avui, la nostra sensació d’inevitabilitat deixa la gent indefensa davant el desastre, en tots els fronts. 2500 anys és temps suficient per haver après que fugir de la comunitat i de la terra no és una solució, sinó una de les principals causes dels nostres problemes. [28] L’Era Axial sempre serà una Era a tenir en compte ja que sembla que fou un moment crucial en l’etapa de les civilitzacions posteriors, pel que entenc i veig, Zerzan ens ajuda a entendre al filòsof alemany Karl Jaspers que ens situa en aquell període de 800 a 200 anys abans de Crist, i ens parla del moment en què totes les creences i religions conflueixen d’una manera espectacular, a on mons tancats en si mateixos com la Xina, Índia i Occident , a on segons Jaspers va néixer la condició Humana de la qual tant hem sentit a parlar.
En aquest context, els dos termes volen dir el mateix. Les ciutats són els mecanismes més complexos mai concebuts, igual que la urbanització és una de les principals manifestacions del desenvolupament. (La ciutat mundial). Que ens arriba perfecciona la seva guerra contra la naturalesa,…. Totes les ciutats són una antítesi del camp .[29] Un altre de les reflexions que no podem passar-hi per al del capitalisme la trobem en la Ciutat Mundial que en Zerzan dins de la seva reflexió ens apunta de què es tracta de la ciutat contra la naturalesa, és a dir, la complexitat de la ciutat que necessita un ordre urbanístic i arquitectònic que quan es converteix en conurbació, no és més que el caòtic de la civilització, a on cohabiten i es generen bona part o tots els conflictes socials, que per al moment, difícilment tenen solució.
La domesticació va fer possible la civilització, i la intensificació de la domesticació va donar lloc a la cultura urbana. Les comunitats primordialment horticultores- assentaments i poblats- van anar sent reemplaçades per ciutats a mesura que s’implantava l’agricultura massificada. Un indicador permanent d’aquest canvi que encara perdura és la monumentalitat megalítica. En els primers monuments neolítics hi trobem totes les qualitats de la ciutat: sectarisme, permanència, densitat... [30] Aquesta és una de les coses que ens posa de guàrdia i entenem que alguna cosa hem de fer i l’alerta és evident que hem de donar resposta, cultura i social, perquè és evident que aquesta domesticació de la civilització de la cultura urbana ens agredeix d’una manera molt directa i limita la nostra manera de desenvolupament.
Cap a l’any 1900, Georg Simmel va entendre que la vida a les ciutats no només provoca solitud, sinó també inhibició o apatia emocional que encara l’agreuja més.[31] La ciutat pel general com més gran son, més inhumanes són més difícil de gestionar, de conviure, d’això ja tenim moltes experiències que graviten en els problemes no solament de solitud sinó també psíquic i mentals i social, cada vegada més difícils de gestionar, i interrelacionar, és a dir, igual es fan invisibles.
Es cert que hi ha qui lluita per humanitzar la ciutat, per desenvolupar –hi jardins públics i altres serveis i comoditats, però les ciutats continuen sent el que sempre han estat.[32] Temps enrere a l’etapa del franquisme més ranci era difícil de reivindicar les millores a la ciutat, però els últims anys del franquisme es feia, i ara, encara hi ha gent, com les associacions de veïns que tenen un paper important en aquest tema, per exemple ara mateix en la invasió del turisme a diferents indrets a on resulta ja esperpèntic, i no entenc com la gent que pràctica d’aquest turisme de masses per exemple no s’adona del mal que fa quan per exemple es trepitja la segona muntanya del món el K2, d’una manera barroera (a on és s’oposa que la gent que li agrada el muntanyisme tindria més cura en aquestes coses) o la multitud de creuer que hi ha pel Mediterrani i altres indrets i la contaminació que han de suportar les ciutats per al caprici d’uns quants, o l’excess d’avions que volten dels aires, cal una contundent pedagogia perquè les persones aquestes que tenen, el privilegi de trepitjar els altres o facis d’una manera més esglaonada i amb una mica de pudor, o senzillament deixin de trepitjar els altres , és a dir, sabent-se culpables d’una malifeta, perquè segurament no tenent aquesta visió. Perquè, per si mateixos aquesta massificació caigui amb desús.
Una gran ciutat es una gran úlcera, una úlcera que mai es pot curar….Ens han entrenat i equipat per modelar l’espai com si es tractés d’un objecte. …Thomas Wynn… L’antropologia més ortodoxa ara també veu els humans del Paleolític com a essencialment pacífics, igualitaris i sans, amb temps de lleure i igualtat de gènere considerable.[33] En Zerzan ens apropa a Thomas Wynn un antropòleg al qual ell pren amb consideració i ens diu que al paleolític poc més o menys els homes i dones tenien la mateixa intel·ligència que podem gaudir avui dia i que eren pacífics, igualitaris i sans, aquí no entenc si es refereix a la salut o bé a les seves bondats o a les dues coses alhora el que si està clar, és que ens remarca Zerzan que tenien temps de lleure i la igualtat de gènere la tenien molt present, després el fet del foc i les eines van reduir la necessitat de dents que necessitaven, etc, en fi, crec que és una reflexió que ens dona entendre que som com a persones pràcticament molt semblants a l’etapa del paleolític.
Estem entrenats per equiparar la intel·ligència amb la cultura simbòlica, tot i que aquest suposició queda en entredit amb la crònica de l’existència humana. [34]Quan en Zerzan diu això en realitat, crec que va molt més enllà, ja que aquesta cultura és la que forma part del treball, però també, de la domesticació, i de l’alienació elemental, que acaba sent parenta de la violència organitzada, i tot això bé com sempre de l’Estat de la cultura que volem que traguem a través de les Universitats o a través dels grans museus, que en definitiva són aparadors de la cultura de postin.
El començament de les desigualtats humanes el trobem en el poder efectiu dels especialistes, sent el xaman, probablement, el primer cas per tenir en compte.[35] I ens apunta amb tota raó que la dita modernitat és insostenible, que parteix d’una competitivitat que resulta nefasta pels interessos socials de les persones que solament fa que angoixar-les, aquesta divisió del treball que porta la producció en sèrie, com la sàtira dels germans Max en l’Oeste «más madera».
El següent pas del control/contenció és la propietat privada, però segurament és el desig de dominar animals i plantes (domesticació) el que dona lloc ràpidament a la civilització, en termes relatius. I les elits emergents engendrades a partir de l’increment de la divisió del treball van ser un trampolí per al gir definitiu que representa aquesta domesticació. [36] Ja hem parlat abans d’aquest tema, però ara, el llibre torna sobre el mateix, a través d’una entrevista Kevin Tucker tornen a parlar del tema, de la domesticació i plantes, però sobretot es continua insistint en la propietat privada que és un principi nefast de tota aquesta civilització que ha posat condicions a una vida classista i això és la seva santa santorum.
D’”anarquia natural” mantingut durant tant de temps….Per això és important que ecoanarquistes com ara jo mateix aprenguem d’ells i els donem suport en les seves lluites.[37] En un moment del debat amb Kevin Tucker diu en Zerzan que està d’acord amb aquells que participen en analitzar les nostres pròpies vides i no tant en el contingut literari de l’antropologia i de l’arqueologia, però és molt important adonar-se-hi que tenim referents atemporals força importants sobretot al llarg del segle XX, entre la nostra anarquia natural, per això per exemple els ecoanarquistes trobem les nostres referències, encara que siguin ancestrals.
Tots haurem de desapendre la domesticació, i el trencament radical amb la domesticació de la societat jo diria que tindrà lloc, molt probablement, quan quedi ben clar que la civilització és més que una carrega que no pas un valor. Quan, per exemple, l’empobriment personal i la devastació ecològica arribin a un cert nivell i alhora es pugui veure una alternativa viable que sigui més agradable, segura i raonable. [38]Al final de l’entrevista amb Kevin, en John Zerzan sap que, en certa manera d’aquest desaprendre, molts estem en el camí, i per decisió d’unes elits econòmiques, el resultat és que cada vegada més pobres sobre la capa de la terra i la devastació ecològica de la terra és una evidència, perquè la pobresa genera devastació, per el que queda clar, que no trigarem gaire a entrar en aquesta espiral en la qual molts ja hi som, però que en realitat tornem, al de sempre, una lluita de classes.
La civilització industrialitzada, acabarà amb la biosfera molt abans que s’esgoti aquest segle. S’extingeixen espècies per tot el planeta a un ritme accelerat, les zones mortes dels oceans s’estan expandint, la terra i l’aire estan cada vegada més contaminats, els boscos tropicals sacrificats, i tot un reguitzell més de desastres naturals. [39] Així doncs, en Zerzan ens deixa advertits i ens assenyala quan passarà i això serà abans que acabi aquest segle XXI, la terra i l’aire estan cada vegada més contaminats i els boscos tropicals per l’especulació de la fusta o el que sigui, tenim una mica de sort amb els oceans que encara són bastant desconeguts per la ciència i tenen un comportament molt especial, ja que sembla que d’allí surt una part de l’aire que respirem això si cada vegada hi ha més porqueries de plàstics i altres matèries en el mateix oceà, i ara mateix diuen els científics que l’aigua dels mars i oceans ha pujat de temperatura.
Als Estats Units, els nivells de pol·lució de les aigües freàtiques i de la terra han pujat sensiblement per les concentracions d’antidepressius en l’orina humana[40]. Hi ha una apreciació de Zerzan, les aigües fecals cada vegada son pitjors, parlant de EEUU sobre la pol·lució de les aigües freàtiques que solament això, solament aquell que tenen una mica de pudor, tenen que saber que l’aigua potable que utilitza el món Occidental a les ciutats i a les seves conurbacions, i és bo conèixer aquesta dada, que comte defecacions humanes i d’animals. És a dir, són aigües fecals diluïdes. Solament el 10 % de les aigües brutes són depurades. La resta milions de litres d’aigua residuals es llancen directament al mar o els rius, no sé si la gent és conscient, que significa això realment, però segur que el consum humà de l’aigua que necessita cadascú de nosaltres és, bestial, i a sobre l’agricultura tampoc es queda curta per donar aliment, sobretot amb el bèstia.
A mesura que les constants vitals del món natural empitjoren en tots els àmbits, els millors pensadors haurien d’estar prenent-ne bona nota i buscant solucions.[41] I en Zerzan es qüestiona per què a mesura que tot empitjora en totes les disciplines i àmbits, perquè els homes/dones de ciència o pensadors no posen sobre la taula alguna resposta, o serà, que mentre no hi tinguem un canvi d’hàbits això no passarà mai i el personal sembla que esperen que siguin els Biden o els dirigents estatals els que ens facin de guies en aquest canvi, i això no passarà mai, perquè elles tenen molt arrelat el capitalisme i si no sortim del capitalisme l’emprenta ecologia és impossible que canviï.
La dominació de la naturalesa i dels humans, i la raó instrumental que hi ha darrere d’aquesta dominació, sorgeixen de les capes més profundes de la civilització.[42]És un dels grans errors, que els poderosos per la força o per l’econòmica han volgut imposar; i no entenen que nosaltres com ser formem part de la natura, però no som qui per dominar-la ni domesticar-la, i això sempre acaba donant factura, i aquesta vegada serà irreversible per una bona part de la humanitat. Després de Seattle, en Zerzan destaca a través primer de Barbara Eptein amb un article del 2001 i Esther Kaplan que fan unes anàlisis sobre aquell moment antiglobalització que va donar respostes al capitalisme dirigent, totes elles sense fer soroll destaquen l’anarquisme que fruit d’aquell moment va sortir a EEUU i a tot arreu i conclou en David Graeber L’Anarquisme és el cor del moviment, la seva ànima; la font de bona part del que en ell podem trobar de nou i esperançador.
El Nou mil·lenni l’obstacle més gran per a la globalització seria una probable unió del moviment de protesta del “Primer Món” amb les lluites dels pobles indígenes per mantenir la seva integritat davant el capital usurpador i la tecnologia.[43] Si és que tenim com a éssers una nova oportunitat, aquest un projecte que en faria il·lusió que la globalització tingues una resposta integra de la gent del dit «primer món» conjuntament amb els pobles indígenes que crec ja està passant en algun pocs llocs, com ara Xile, Mèxic, Guatemala, Bolívia, però poca cosa més.
¿Qui no sap a aquestes alçades que és necessari trobar alguna cosa diferent amb urgència?[44] Aquesta pregunta queda un cop més a l’aire. En espera de respostes, mentre l’ecofascisme tracta de donar-li la volta aquestes preguntes que des d’una hipotètica esquerra que necessita parlar clar i organitzar-se de debò.
¿Quant de temps tenim per dur a terme el que sigui necessari per salvar la biosfera i la nostra pròpia essència humana?[45] Un altre de les preguntes que Zerzan llança a l’aire i que nosaltres naturalment solament que no massa, que les següents generacions patiran més que mai. Hi Ha molts de nosaltres que són súper pessimistes que ja no compten en cap tipus de possibilitat i es deixen anar-hi, d’això tenim inclús dins del mateix ateneu enciclopèdic, no cal dir noms, però hi són i més d’un, i fan més mal que bé, però és la seva opció, el seu estat anímic
L’esquerra ha fracassat monumentalment, tant pel que fa a l’individu com a la naturalesa. Mentrestant, el distanciament entre l’esquerra i el nou moviment anarquista és cada vegada amés gran. Pierre Bourdieu i Richard Rorty, per exemple, anhelen absurdament que es renovi la connexió entre intel·lectuals i sindicats, com si aquesta quimera pogués d’alguna manera canviar alguna essència.[46] L’esquerra ha fracassat monumentalment, a tot l’Occident, les causes, segurament les trobaríem en el mateix aburgesament de tots plegats i sobretot l’apatia instal·lada entre nosaltres, i també la nostra poca sintonia amb els que de veritat està a l’altra cantó de l’«alambrada» i que viuen dins de la misèria i que no volen sentir a parlar de les nostres parides d’intel·lectualitat. Aquí en aquest indret, com bé fa referència el mateix Zerzan trobem les penes, depressions, angoixes, desesperacions que són avui dia causes corrent de bona part de la població, potser derrotada de sortida.
La mort de l’home, entesa com a mort del subjecte autònom i autorreflexiu, capaç d’actuar per principis, la mort de la historia entesa com la ruptura de l’interès pel coneixement de la historia per part dels grups en lluita per construir les narratives del seu passat; la mort de la metafísica , entesa om la impossibilitat de criticar om legitimar institucions pràctiques i tradicions si no mitjançant el recurs immanent de l’autolegitimació de “narratives menors”. …[47]. Aquesta reflexió que considero molt important pel que fa nostre en Zerzan la recull de Seyla Benhabib, que és una versió realment contundent que dona peu a , no un , sinó molts dels debats que necessitem portar-hi endavant , bé això és el que crec, sense conèixer massa el seu pensament perquè entre altres coses no l’he llegit, si cal tenir una mirada al seu pensament lo abans possible.
“Tots ens estem tornant ciborgs”. Quin tipus de criatures volem ser? Realment volem ser criatures? No seria millor ser màquines? En quin tipus de màquina ens podríem convertir?.[48] Després de tanta mecanització i de tanta informàtica en Zerzan deixa anar-hi un altre de les seves perles amb el tema ciborgs i en certa manera, és ben veritat, estem enganxats a través del telèfon a una complexa xarxa, que espero que arribi una generació que sigui capaç d’enviar a la merda tots aquests aparells que ens envolten i que ens fan bastant inútils.
És una lluita a tot o res. L’anarquia és nomes un nom per definir aquells que acullen el seu compromís de redempció i integritat, i que intenten enfrontar-se al llarg camí que haurem de recórrer per arribar-hi. Si donem crèdit al que diuen els antropòlegs, hi va haver un temps en què com a humans, tot ho teníem ben encarrilat. Ara esbrinarem si som capaços de tornar-ho a encarrilar. [49] No sé què dir a aquestes qüestions que planteja molt seriosament en John Zerzan, perquè l’autoritat moral ara mateix se m’escapa i tant sol desitjaria que la naturalitat estigues en el Surrealisme o potser en el Dadaisme, perquè aquest món ens dona massa, massa feina que som ara mateix avui, un dia d’estiu al Priorat amb molta calor de reflexionar sobre tot això de l’autoritat moral, sobretot veien al costat que el personal solament està preocupant per quan començarà la verema en un any de molta falta d’aigua com aquest. Però altres indrets estaran també preocupants per problemes complexos que pel moment sols conten a partir de l’economia de cadascú.
La fusió de la vida i la màquina alhora que censura els crítics de la deshumanització de l’alta tecnologia. “Em pregunto on deu estar ubicada l’autoritat moral per elaborar l’estructura d’una crítica com aquesta”. … L’aparició de la intersubjectivitat entre el món humà i el món tecnològic(representant per replicants i cíbors no-humans) dona com a resultat una forma d’intel·ligència- intel·ligència emocional – que no només és enginyosa en multitud de maneres, sinó que també és profundament benèvola… El que finalment s’acaba representant és, doncs, un sistema d’intel·ligència emocional distribuïda en què la ment- cos humana té lligams totalment profunds amb el cibermon, sentiments que són recíprocs[50]. Hi ha moment en què Zerzan ens referencia a personatges com el filòsof Spengler, també a Tainter, Weber, aquell que fou mestre de Murray Bookchin, i a Dario Fo, que recull un xic d’esperances de tots ells, però també en parla del fet que probablement és l’última de les esperances de les quals podem gaudir i continuar a la capa de la terra com a espècie, i no és una qüestió de ser o no ser anarquista, això tant fa, en aquestes altures de la pel·lícula, és simplement un acudit, el que cal és desterrar tantes coses, però una d’elles, almenys del nostre voltant aquells pessimistes, que volen continuar dient o dir que volen formar part, de l’organitzat per sortir de l’entrebanc, si aquells que ja van de volta i ho saben tot
Qui pot negar que en comptes d’alluyar-nos més de la realitat, el que necessitem és tornar a una corporeïtat centrada en la vida, un cara a cara? Les promeses de la comunicació estan inspirades en aquest aspecte.[51] La fusió de la vida i la màquina alhora que censura els crítics de la deshumanització de l’alta tecnologia. «Em pregunto on deu estar ubicada l’autoritat moral per elaborar l’estructura d’una crítica com aquesta». … L’aparició de la intersubjectivitat entre el món humà i el món tecnològic (representant per replicants i cíbors no-humans) dona com a resultat una forma d’intel·ligència- intel·ligència emocional – que no només és enginyosa en multitud de maneres, sinó que també és profundament benèvola… El que finalment s’acaba representant és, doncs, un sistema d’intel·ligència emocional distribuïda en què la ment- cos humà té lligams totalment profunds amb el cibermon, sentiments que són recíprocs.
En les darrers dècades. El pessimisme ha estat la norma del pensament suposadament crític. Imagineu què diferent seria si la civilització tecnològica deixés de considerar-se inevitable. [52] Aconseguir treure de sobre els que parlant de creixement, però també dels pessimistes, que possiblement encara són pitjors que tots aquells especuladors que ronden per les mateixes cantonades i locals que nosaltres mateixos freqüentem.
La civilització, com ja sabia Freud, s’ha de defensar contra l’individu; totes les seves institucions formen part d’aquesta defensa[53] Una de les altres reflexions que ens facilita es La civilització, com ja sabia Freud, s’ha de defensar contra l’individu; totes les seves institucions formen part d’aquesta defensa. Tot i que crec que les últimes dècades els que es diuen pensadors prefereixen llegir aquells que ja en temps passat va llegir a Freud i passar d’ell com si ja fos superat, però el problema és com sortir d’aquest vaixell en què tots estem embarcats, a on la divisió del treball classifica el ser i discapacitat, la nostra possible humanitat.
Una catàstrofe anomenada cultura. [54]Referenciant a Heidegger arriba un moment en què ens assenyala que el món està saturat d’imatges simulacions i per descomptat que semblen irreversibles que han desaparegut amb els seus vincles territorials, tot o almenys bona part de la cultura a les ciutats ha estat mutilat La història va ser la iniciadora de la catàstrofe, el guió de totes i cada una de les civilitzacions. Ja és hora de posar punt final a aquest guió.
Aquest va ser el prerequisit per a la domesticació, i continua sent el motor de la megamàquina, utilitzant el terme de Lewis Mumford. La divisió del treball és la causant de la paradigmàtica naturalesa de la modernitat (tecnologia) i del seu desastrós resultat [55]En Zerzan ens apropa a Adam Smith home del segle XVIII, que ja en el seu moment assenyala la divisió, treball com “mutiladora” , deformadora que afavoreix l’empobriment, que recull actualitzant la definició de Mumford
“Cada vegada més la qüestió no és si ens convertirem en posthumans, perquè la posthumanitat ja és aquí “[56] Quan en Zerzan ens parla de què la posthumanitat ja és aquíens posa de nou en Avantguarda perquè resulta i que aquest fatídic nomenat progrés obre totes les portes possibles encara que aquesta vagin contra natura, és a dir, el fet d’arribar a col·locar màquines amb intel·ligència mecànica dins deels nostres cossos, i altres fórmules que el meu diminut cervell no arriba a sospitar.
“Les desesperacions en prenen com a desordres que cal corregir, mai com a signes d’una absència irremeiable” … La depressió, ara ja la quarta causa principal de minusvalidesa als Estats Units, està previst que cap a l’any 2020 sigui la segona[57] Occident és un món cada vegada més malalt, tot passa per les condicions humanes que ens han fet marcar, a partir de la competitivitat que simplement és pels més forts tant físicament com mentalment, la resta va caient conforma la seva desconfiança va creixent i els analgèsics, calmants i pal·liatius deixen de fer els seus efectes.
Theodore Kaczynski “La filosofia, tal com jo l’he entès i viscut fins ara, és la vida voluntària en el gel i a l’alta muntanya” va dir Nietzsche a Ecce Homo. Per a Kaczynski, el gel i l’alta muntanya eren una descripció més literal, pels anys que va passar en una cabana a les Muntanyes Rocalloses de Montana. … Kaczynski pel seu germà David, que el va delatar a l’FBI. Kaczynski reconeix que es necessitaria un canvi molt més profund que el polític (per no dir estètic) perquè l’individu fos lliure i se sentís satisfet. Va comprendre que la lògica de la vida industrialitzada era l’obstacle, i va exigir la seva destrucció. Kaczynski arriba a les conclusions de que cada vegada el món globalitzat es més artificial y per descomptat més alinead.
Què se n’ha fet d’aquella oportunitat de ser més plenament humans que ens havia de proporcionar el “control de la naturalesa”.[58]La creença de què podíem ser humans controlant la naturalesa, això no deixa de ser una quimera, ja que aquesta és insospitada i per molt de coneixement que intenten posar, nosaltres solament podem aspirar a ser part d’aquesta natura però mai controlar-la, ni per descomptat sentir-nos superiores i pensar que amb la tecnologia podem resoldré tots els obstacles.
“El preu del progrés és la mort de l’esperit”[59] Hi ha un moment que Zerzan ens referencia a Eric Voegelin quan diu El preu del progrés és la mort de l’esperit i es fa la pregunta que hem d’agafar i intentar desxifrar-la per entendre a on estem quan ens parla d’on està el trencament radical que necessitem amb el progrés, la tecnologia i la dita modernitat de la qual hem parlat abans i sovint.
Potser no existeix cap alternativa separada i autònoma a l’existent estructura capitalista del món actual. La modernitat, l’occidentalització del món, la globalització, totes elles són etiquetes d’un ordre econòmic, polític i cultural que aparentment romandrà durant el futur previsible”[60]. També Zerzan arriba un moment que ens diu en el seu llibre. I per lo tant aquest que diuen » que me quiten lo bailao» i tot això encara que sigui amb la benedicció de Déu i altres actituds dels pessimistes que en res ajuden a dignificar la vida dels altres, si és així no entenc per què parlar de canvi climàtic ni de les aigües fecals etc , anem tirant i quan s’acaba s’ha acabat i al que vingui darrere que li donin, això és que el crec que pensen molts d’aquest inclús els que diuen que estan amb les polítiques d’esquerres.
Spengler “La decadència d’Occident… Theodor Adorno sembla que coincideix amb alguns elements del pensament d’Spengler: Davant la Decadència d’Occident no s’hi troba, com a instància salvadora, la resurrecció de la cultura, sinó la utopia , que reposa, silenciosa i interrogant, en la imatge de la seva decadència”[61]. Però davant la desesperació d’aquells que si volem viure i deixar viure, en Zerzan recull una sèrie de filòsofs que ens podem donar eines per continuar pensa’n que els pessimistes aquells que creuen que no hi ha recanvi, són la gent que espanta i frena qualsevol iniciativa.
El repte és ara desmentir la tesi de George Grant que vivim en “un món on només una catàstrofe pot frenar el desplegament del potencial de la tècnica” i actualitzar l’opinió de Claude Karnoouh que la revolució només es pot redefinir en contra del progrés[62] I ens marcà Zerzan un repte amb disjuntiva o almenys en aquest moment ens posa sobre la taula dues opinions quan diu . Una mica en recorda a quan en Layret en el seu moment parlava de Catalunya i la seva independència i recordava que solament en els moments convulsos, pot averi aquest avançament, mentre que l’altre de Claude Karnouh almenys per mi em resulta molt més definitòria i d’alguna manera més difícil però força interessant.
Que la modernitat produeix relacions cada vegada més superficials i instrumentalitzades. ….Tones d’estudis empírics i un o dos segles de teoria social s’han fixat en el fet que la modernitat produeix relacions cada vegada més superficials i instrumentalitzades…[63] En Zerzan ens adverteix i ens dona una vegada més en què pensar, en el fet que significa realment aquesta realitat virtual que ens limita la nostra identitat d’una manera més que evident, és a dir, passem a dependre de la màquina encara que tinguem momentàniament el control. Per lo tant «No és absurd creure que l’era de la ciència i la tecnologia és el principi del final per a la humanitat». Com sempre tornem al quadre de Goya a on saturn devora els seus fills.
“No és absurd creure que l’era de la ciència i la tecnologia és el principi del final per a la humanitat”. ..La Màquina està centrada en nosaltres, penetrant més i més en l’essència de les nostres vides, assegurant-nos que no és possible escapar-se de la seva lògica. … Al Japó, “La gent, senzillament, ha deixat de tenir sexe i l’index de suïcidis ha pujat ràpidament . El Hikikomori, o aïllament social agut, fa que més d’un milió de joves es quedin tancats a les seves habitacions durant anys. [64]Allà on la tecnocultura està més desenvolupada és on es troben els nivells més alts d’estrès, depressió i ansietat.
“Si, el vostre punt de vista està bé , és veritat i és vàlid; però aquesta realitat no marxarà mai”. …Hem estat lliures o autònoms només perquè la màquina ho requereix per al seu funcionament. …Teòrics com Anthony Giddens i Ulrich Beck admeten que la modernitat ha arribat als seus límits i , per tant, el desastre és ara la característica latent de la societat… Ens adonem que tot depèn de nosaltres. Ni tan sols la probabilitat d’un col·lapse de la tecnoestructura global ens hauria de fer caure en la temptació de no reconèixer el nostre paper potencialment decisiu, la nostra responsabilitat per aturar la locomotora de la destrucció. La passivitat, igual que una actitud derrotista, no farà realitat l’alliberament[65]Quan de fet les coses tothom calla, i deixa que les coses vagin passant és de fet la catàstrofe, i les coses adquireixen una normalitat que no és en absolut bona, com cantava Ovidi Montllor «Plantar cara a la vida» o al final no hi haurà res que tingui sentit i a tots aquells que ja li està bé en definitiva, és el mateix que hem viscut amb el franquisme, això de no remoure la merda, fins que la merda, t’ofega i les oportunitats s’han acabat.
Però la realitat és que la degradació està agafant velocitat en la seva antimundana cursa de desarrelament.[66] Però la realitat és que la degradació està agafant velocitat en la seva anti-mundana cursa de desarrelament, sembla que únicament un sotrac de veritat podrà canviar la megamaquina que tenim davant o als nostres peus que ens ofega i això solament Segons sembla, es podrà canviar fins que l’orientació tecnològica, sigui eliminada, és a dir, que probablement necessitarem una o dues generacions que passis de les màquines tecnològiques que ara mateix ens oprimeixen.
Estem en una posició avantatjosa sense precedents en la història: podem copsar fàcilment l’historial de perversitat d’aquesta civilització universal. Comprendre-ho pot posar-nos en un lloc on el senyal de cobertura sigui prou bo com per fer possible un canvi de paradigma, aquell que podria acabar amb la civilització i alliberar-nos de l’acostumat desig de dominar: Un repte intimidador, com a mínim ; però recordeu el nen que va sentir l’impuls d’expressar-se malgrat la negació col·lectiva. L’emperador estava despullat; s’havia trencat el conjur. [67] Realment en Zerzan és un home generós com el que més que no llança la tovallola, com han fet molts inclús propers a nosaltres, ateneistes que tot i la seva intel·lectualitat els manca la capacitat d’anàlisis, o en tot cas és, un anàlisis decadent perquè segurament ja els va bé el que hi ha, però en Zerzan d’aquest estudi vol continuar creient que formem part d’una humanitat per la qual val la pena continuar insistint i donant una oportunitat per la convivència. De tots i cadascú dels éssers vius.
Manel Aisa Pàmpols
Barcelona, Hospitalet , Porrera, agost 2022
[1] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.20
[2] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.20
[3] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.21
[4] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.21
[5] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.22
[6] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.25
[7] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.26
[8] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.26
[9] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.27
[10] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.28
[11] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.29
[12] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.30
[13] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.30, 31
[14] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 31
[15] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 34
[16] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 35
[17] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 38
[18] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 40
[19] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 43
[20] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 45
[21] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.49
[22] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.54
[23] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.55
[24] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.56
[25] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.56
[26] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.65
[27] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.67
[28] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.69
[29] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.70.71
[30] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.71
[31] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.76
[32] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.77
[33] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.78,79,81
[34] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.82
[35] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.85
[36] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.86
[37] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.86
[38] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.88
[39] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.92
[40] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93
[41] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93
[42] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93, 94
[43] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.95
[44] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.96
[45] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.96
[46] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.97
[47] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.99
[48] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.101
[49] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.103
[50] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.113
[51] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.115
[52] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.115
[53] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.120
[54] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.125
[55] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.131
[56] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.132
[57] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.135
[58] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.140
[59] El Crpuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.142
[60] El Crpuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.143
[61] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.146, 147
[62] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.151
[63] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.152
[64] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.157,158,159
[65] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.162,163
[66] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.166,167
[67] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.169
101 años del nacimiento de Diego Camacho Escamez (Abel Paz) , 12 de agosto de 1921 (3 parte) a 12 de agosto 2022
Por Manel Aisa Pàmpols
De nuevo nos encontramos para charlar un rato, necesito explicarte muchas cosas, porqué en realidad me siento muy solo, y tengo que contarle a alguien, como nos va por aquí, y nadie mejor que tú, como siempre, como antes, y luego a ver si somos capaces entre los dos de llegar a una conclusión.
Diego Camacho y Manel Aisa ante la tumba de Errico Malatesta , Roma 2006
Ya sé que tú te fuiste harto y asqueado, y muy aburrido, ya que el anarquismo que tu conociste ya no tiene, nada que ver con el anarquismo actual, y mucho menos ahora que ya han pasado un montón de años desde que te fuiste, concretamente aquel 13 de abril de 2009, son 13 años de aquel fatídico día, en que una vez más tropezaste con el cable del teléfono, como siempre, quizá era tu destino, el maldito teléfono, tropezar con el teléfono que te ataba generalmente al pasado, en aquel momento con Federcio Arcos en Canadá, con la Antonia, y posiblemente con Jeny, en Valencia, pero en especial con los compañeros Franceses con los cuales había una gran sintonía aunque ya muchos de ellos habían desaparecido, pero algunos de ellos, como por ejemplo alguno de ellos que estaba en plena actividad, como era Marc Tomsin que nos podía contar historias de los cuatro pasos que todavía desarrollaba el anarquismo francés, o con las clases populares revoltosas del entorno de Paris, o las ediciones de los zapatista en francés. (Marc Tomsin murió recientemente en 2021 en Grecia poco después de la okupación de un espacio y liberarlo, en Chania isla de Greta el 21 de junio donde está enterrado).
Durante algún tiempo con Concha Liaño, cuando estuvo por aquí esa extraordinaria mujer que con una mirada era capaz de explicarte todo aquello que habíais vivido, una voz dulce, que te ayudaba a entender como habían estado aquellos días de “liberatorios femeninos”, mientras con sus ochenta y pico de años seguía fumando mano a mano cigarrillo con cigarrillo con Diego, ¡bueno! Un poco menos.
En realidad, todo fueron proyectos, en fin recuerdo aquella comida que os preparé a Ti Diego y a Concha Liaño, que venía con Paco Ríos creo que del oculista, o del dentista, ahora, no recuerdo bien, ahora ya poco importa ya, han pasado demasiados años y ya nada tiene remedio, pero si aquel día lo pasamos muy bien, recogiendo historias mientras discutíamos una vez más el cómo fue aquella historia, que ahora más de uno de nuestro entorno trata de desvirtuar.
En fin, la complicidad siempre ha estado en el aire, mucho sufrimiento, por ambas partes, pero en general le dabais gracias a la vida, por haber tenido la oportunidad de vivir ese momento estelar revolucionario que vosotros tuvisteis la suerte de vivir.
Y hay que recordar una vez más que solo tres generaciones en la historia de la humanidad han vivido esos momentos de libertad colectiva como son La Comuna de Paris 1871, San Petesburgo, 1917 y Barcelona 1936, esos son los momentos que importan vivir a pleno pulmón, con 17 a 30 años, poco más o menos para ser testigos directos de esa libertad.
Y que ahora tanto cuestionan los nuevos historiadores que se agarran a momentos desligados para hablarnos de falsa revolución sin tener un hilo conductor que nos dé a entender aquel momento mágico del 19 y 20 de Julio y de los días siguientes, y han esperado a que no quedara prácticamente nadie de vuestra generación para cargar con un revisionismo rancio contra lo que fue la revolución española que vosotros vivisteis y que siempre habéis comentado que vuestra vida es una consecuencia de aquellos días.
Aquel que nos acusa de hacer historiografía, porque sencillamente defendemos la revolución española desde su complejidad y todos sus aciertos y desaciertos que no son pocos, pero que forman parte de su idiosincrasia y su valor por ser uno de los grandes momentos de la libertad social de los pueblos. Y de los ¿porqués? , de cada momento, ese sin fin de porqués que todavía suenan en la palestra, mientras la propaganda comunista sigue copando todo el abanico revolucionario, cada vez el espacio libertario es más pequeño, al final Durruti, Ascaso , García Oliver y demás habrán luchado por la causa del partido comunista, o el propio Sabater y Facerías, la tergiversación y la manipulación en la historia es tan grande que nos arrasa y arrincona y encima hoy día los llamados anarquistas como Blanca Nieves se miran al espejo mágico para cerciorarse de que lo saben todo.
Pero, no era de esto de lo que quería hablar contigo Diego, ahora me preocupan otras cosas, como bien sabes y te acuerdas de nuestros largos debates buscando una buena ubicación para tu biblioteca que sobretodo no se perdiera, al menos la parte libertaria, otra parte, la marxista aún recuerdo cuando la intentaste vender sin éxito, como también una serie de documentos y dossiers sobre mayo del 68 todo en francés, pero que no tuvo recorrido, está última creo recordar que lo ofreciste a la Biblioteca de Catalunya y pasaron de tu oferta. Recuerdo que era todo un dosier muy completo de aquel mayo del 68 que tiempo después más de uno quisiera tener en sus manos.
Bueno lo que me gustaría poner sobre la mesa son nuestras discusiones para encontrar un espacio en Barcelona para la Biblioteca Ascaso/Durruti que al final se encuentre en Montpelier, aún recuerdo las mil y una fórmulas que antes que saliera el proyecto de Montpelier , nos empeñamos en que eso podría ocurrir sobretodo que estuviera en manos de compañeros y en Barcelona, al final no pudo ser , pero si abrir la puerta de la esperanza de que si algún día cuando estemos en Can60 hay la oportunidad de volver a traer tu biblioteca a Barcelona, será uno de esos momentos estelares , algo mágicos del anarquismo, porque en definitiva, hay que agradecer a los compañeros franceses y mucho, el esfuerzo por conservar esa parte de historia en Montpelier.
Pero donde tú sabes y quieres que este esa Biblioteca es en Barcelona y si puede ser en el CDHS que tú ayudaste a crear mucho mejor, además que debes recordar una vez más que el proyecto se truncó al tener un incendio en la misma Reina Amàlia aquel día de 1979, cuando los paletas del sindicato de la Construcción Salgado, José, te estaban condicionando una habitación y lavabo para que tu pudieras ejercer de Bibliotecario de aquel espacio, que debía ser la sede del CDHS, desde entonces han pasado demasiadas cosas demasiadas ilusiones y algunas frustraciones, pero seguimos adelante.
Hace poco, publiqué en Orto y en la Revista Catalunya de la CGT un artículo sobre Pierra Van Paasen, el periodista que entrevisto a Durruti y se publicó en el Toronto Star, el 18 de agosto de 1936 en Canadá, está entrevista, en los sesenta cuando andabas con el tema del “Proletariado en Armas” te la hizo llegar Eduardo Vivanco que fue a la Hemeroteca del Periódico y se hizo con una copia que te tradujo al castellano, que también hace pocos tiempo hice publica para el conocimiento de los curiosos de la historia, con las anotaciones tuyas que venían en la copia de tu archivo.
Bien a partir de ese momento desde el Instituto Social de Amsterdam me pusieron en guardia y pude entender que esa entrevista nunca existió. Tú Diego, ¿sabías algo?.
Diego: Como bien dices, hace muchos años me escribía con Vivancos, el grupo de La Escuela Moderna de Cagliary me contó alguna cosa, mientras buscaba información sobre Buenaventura Durruti y Ascaso, son ellos los amigos Federico Arcos y Pura, Rebordosa, etc quién me pone al corriente entonces escribí a Vivancos y este se preocupó de conseguirme una copia que el mismo tradujo, y eso es todo en aquel momento no teníamos la información que luego tú has conseguido, porqué entre otras cosas es una información que se extrae de una conclusión sobre el periódico en General y sus corresponsales en este caso Pierra Van Paasen.
O sea, esa información del investigador canadiense aun no existía publicada. no existía cuando Vivanco me acerca una copia de la entrevista.
Realmente era un poco complicada aquella historia. Por qué no acababa de cuadrar aquella entrevista uno en el frente de Aragón y el otro en París, con lo difíciles que eran las conexiones entre el Frente y Barcelona, tampoco García Oliver me ayudaba demasiado, siempre con evasivas nunca me acabo de contar nada interesante, realmente con lo que pude escribir “el proletariado militante” fue con las memorias de Manuel Buenacasa las anotaciones de Mira, Mangado y sobre todo el tiempo que paso en Francia cerca de Toulouse de Aurelio Fernández Sánchez que fue quién me aclaro muchísimas cosas, sobretodo de los primeros tiempos. Pero esto de Pierra Van Paasen son de esas cosas que al final da lo mismo quién dijera esa frase, forma parte de la construcción de una utopía que en un momento fue realidad. “Llevamos un mundo nuevo en nuestros corazones” y además era verdad.
Ser… A Rosendo (compañero de celda de 48/49) en la Modelo de Barcelona
Ser como el pájaro que vuela
En cada Estación a un lejano país,
Dejando solo en el azul espacio
La rauda línea de su vuelo gris.
Ser como la ola que va y besa
Arrecifes y playas, arenas y granito
Dejando a su húmedo paso
El himno blanco-azul de un poema escrito.
Ser así y triunfar de todo,
Marchar siempre adelante,
En todas direcciones, a todas latitudes,
Conocer países de exóticos paisajes.
Y siluetas de extrañas multitudes.
Ser sin patria, religión ni amo
Sólo con la voluntad que diga ¡Anda! ¡Anda!
Ricardo Santany
Cárcel Modelo 1948/49.
El compañero Rosendo era en realidad Manuel LLatser Tomás que fue detenido el 8 de agosto de 1947 Diego Camacho fue detenido en Barcelona después de una etapa que paso con sus actividades clandestinas en Madrid concretamente el 17 de julio de 1947 y estuvieron en la misma celda.
Diego Camacho como ya sabréis nunca estuvo detenido con su nombre legal sino que siempre que entró en comisaria o en la cárcel lo hizo como Ricardo Santany , por eso el poema está firmado en la Modelo por Ricardo y dedicado a Rosendo.
Caracas 18-1-1997
Diego, mi querido amigo, (Carta de Concha Liaño a Diego Camacho)
Espero que esta carta te llegué, pues sí te fuiste ya a Francia creo que habrás dejado nota donde enviarte la correspondencia. No acierto a comprender tu cambio de domicilio, pero no me cabe la menor duda que estás haciendo lo acertado. Hace ya un mes que regresé de ese inesperado y sorpresivo viaje, y estas son las primeras líneas que escribo … y hay tantas personas que esperan noticias mías …y yo sumergida, desbordada de trabajo diligencias y problemas.
Estoy pesarosa por un tonto incidente, cuando viniste al hotel y me dijiste al darme la bolsa “un regalo para ti”, yo lo deje de lado. Cuando todos se fueron me hubiera dado de bastarlas por no haber visto de que se trataba delante de ellos, pues era edición de Durruti, es una auténtica joya y hubiera sido formidable de que ellos lo admiraran. No me perdono haber sido tan cretina. Miró se quedó de un aire cuando vio el libro. Él es conocedor por ser del oficio. – Como sé que tienes demasiado trabajo con tu mudanza e instalación, amén de tus otras actividades, no tengo esperanza de que me escribas. Pero yo sé que ocupo un sitio chiquitito en tu pensamiento.
Todos vosotros, y tú en particular, estas siempre presentes en el mío y en mi corazón. Como somos los últimos sobrevivientes de esa epopeya que nos tocó vivir, yo te estoy más que agradecida por todos los testimonios que tu dejas. Este último libro turo “viaje al pasado” es fabuloso. Dices las cosas tal como fueron – que nadie las ha dicho, lo voy a volver a leer. Me dolió verte tan amargado y decepcionado. Yo no lo estoy menos pues esta “actualidad” actual es verdaderamente desesperante. Y si estuvieras en este continente lo estarías aún más, pues lo que aquí sucede es algo verdaderamente horrible y denigrante. Yo te comprendo muy bien porque a mi i me pasa lo mismo que a ti, pero tú al menos tienes la satisfacción de odiar al voleo tus justas denuncias. Yo aquí a veces me escarpará, esta doble vida que llevo, pues principalmente estoy aquí presente haciendo cosas que detesto, pero mi mente y mi espíritu estará embargados, llenos de tantos recuerdos… parece que se me paro el reloj en el año 36!
Ahora sigo el 22 -1 y vamos a ver si consigo terminar. Este mes me dieron doble pensión y ando pesarosa de no poderte enviar el excedente pues con tu mudanza deber tener gastos.
Como desde septiembre no me pagan el alquiler estamos apenas sobreviviendo. Me encontré aquí a mi hija con el brazo y hombro averiado. No lo puede mover y como en el S Social y hospitales estén de huelga y no hay para sinvergüenzas médicos privados, vamos a ver qué pasa. Parece creer que ni las emergencias atienden y ya se han muertos muchos en las puertas de los hospitales.
¿Puede concebirse algo igual? To decepcionaría la actualidad española… si vieras las de este continente. El subdesarrollo no es económico. En mental y moral. Es verdad que cada pueblo tiene el gobierno que se merece. Vamos a ver, cuando tú y yo, aceptamos sin esta indignarse que nos carcome esta realidad.
La humanidad es una porquería. Clinton ha ganado su 2º mandato por que envió bombarderos a Irak con un absurdo pretexto. Los detalles los sabes como yo, y esos cretinos de Rearmar peleando, creando guerra ha originado esa tragedia con las mujeres. Todo es una manipulación y comedia y los pueblos sin nuevos imbéciles.
…¿Y otra pausa, te habrás ido ya? ¿Te alcanzará esta carta? Que continua que no pudiéramos intercambiar opiniones… Bueno, de nuevo nos alzaríamos, yo llegué a tu piso “entregando mi alma a Dios” pues me subí toda la calle Verdi… y la bajada igual de difícil, ¡Vaya cretina!, yo me iba diciendo.”, pero no es posible que Diego se suba esta cuesta? Pues de ahí me fui al Clot donde el cuñado de Palmiro por fin se murió, y también medí otra perdida… ¡Cuando llegué a caminar en era hermosísima Barcelona … Fui a la Av. Gaudi frente al Hospital de Sant Pablo! No pude ubicar la “zapatería” de Felisa donde nos reuníamos cada día tantos compañeros. “Ce plougeon dans le passe”, me sumió en una gran melancolía… Porque a algunos seres como tú y como yo, nos será tan imposible adaptarnos a esta vaciedad de vida.
Pero tú al menos “Haces algo” yo bregar con estos dos seres. …que en el fondo me son extranjeros. ¿Raro Verdad?
Ahora tengo “2 inválidos” En mi ausencia mi hija se lesiono un brazo y el hombro, apenas si se levanta de la cama. No hay dinero para médicos particular y en los dos hospitales están de perpetua. Huelga. Desde hace un mes ni las emergencias atienden, ya se han muerto varios. Todos los gremios están de huelga. El lunes han empezado los profesores universitarios; bueno creo que estoy repitiendo. Es que escribo a sacudidas. – Quiero decirte que tus razones tendrás para no querer “testimoniar” ante la tela. De todas maneras, con Paco por en medio creo que harán algo imparcial y verídico, aquí vimos, y mi hija se interesaba mucho. Estaba pendiente de un documental que dieron por un canal no comercial, de la actuación de los anarquistas en la guerra civil. Y mi pobre hija que está mal de la cabeza, pero no es tonta, exclama; “Ah! ¡Por fin comprendo de donde te viene a ti la loquera!, me reí mucho. – Pues Paco y Alex, no sé si conoces a este último, me mostraron tal afecto y amistad que me emociona recordarlo. Pues personalmente sé que les caí bien a todos, pero en cuanto a esa entrevista…me debería haber preparado, pero no pude. Víctor debía quedarse con mi hija y este si escapó a Caracas antes que yo. El pobre se quedó solo y a ella, loca le dijo: ¡A ver qué te vendes de la casa para comer! Otras veces lo ha hecho.
Aquí esta no muy desamparado. Al menos ahí estás entre gente.
En Montady, me reuní con Sarita y Pepita vino enferma, desde Marsella, Imposible describirte nuestra emoción…. ¡Éramos tan jóvenes y bonitas cuando nos dejamos! Solo pase 2 días pues Miró, Sarita se vio en la obligación de invitarlo también… y es un pelma. Trabajamos mucho pues tenemos el proyecto de escribir y editar algo sobre MMLL. Porqué te diré que me he quedado asombrada, y por supuesto emocionada de ver que hemos subsistido a través de toso estos años pues me llamaron mujeres que yo no conocía. Todas querían hablar conmigo. Miró estaba extrañado de esta expectación (yo también) pues su presencia aquí para desapercibida. Me dijo “aquí tu eres la vedette!- pues ya me dirás. Tú qué hago yo para ello, le contesté. Porque los de la tele me hacían también más caso a mí que a él. ¿Quién lo diría? Y en esa reunión de Montady faltaba Soledad y Pura. Nunca me acostumbraré a su ausencia. ¡Pero ves tú! Sólo logró “distraerse con ere asunto de las traducciones… Nuestra llegada a Francia recuerdo lo dolorosa que fue. No podíamos asumir la derrota una vez me escribió una hermosa frase. “nuestras alas truncadas, pero alas al fin son un tesoro interminable. Con ellas, hasta en la noche hay luz. La desgracia seria haberlas perdido. O no haberlas tenido nunca”. ¿Verdad qué es hermosa?
Bueno, creo que aquí habrá disturbios, la gente no puede comer. No hay medio de detener la inflación. El primero es el gobierno, el agua, teléfono y electrificación por las nubes. Aquí hubo una medida demagógica a quien despiden de un trabajo lo indemnizaran dándole 2 meses de sueldo con sus vacaciones, por año trabajado eso a partir del último sueldo, Así pues, no quieren subir los sueldos, por este asunto (prestaciones) y en eso andan empresarios, gobierno y sindicatos que son otra mafia. (los hay sindicalistas, multimillonarios).
Bueno, si consigo recuperar la nacionalidad española podré quizá disponer de 300$ que cuesta ayudar a los jubilados un viaje a España por 15 días con todo pagado por cuenta del gobierno español. Así pues, nos volveremos a ver con más calma. ¡Aquí optimismo! Ya cumplí 80 años.
Hasta pronto, no espero que me escribas “pero el cariño es el mismo” yo lo haré cuando pueda”. Aquí te va el más afectuoso de los abrazos.
Pues me encanta que la tele haga ese documental sobre el movimiento anarquista.
Conchi Liaño
La Carta de Conchi Liaño, va y viene explicando y recordando historia de 1936, de la revolución en concreto y de su cotidianidad familiar en Venezuela, también anda preocupada por el traslado de Diego y su vuelta a Francia, en realidad, se trata del tema de la Biblioteca Ascaso Durruti que se instala gracias a unos compañeros franceses de la zona de Montpelier que consiguen ubicarla en aquella ciudad. Por lo demás Conchi Liaño tendrá la oportunidad de volver unos años más tarde a Barcelona, donde vuelve a coincidir con todos nosotros.
Cuando algún colega se declara discípulo del internacionalista Gaspar Sentiñon, que fue uno de los hombres importantes de la Primera Internacional de la ciudad de Barcelona, ese simple motivo, es suficiente para prestar atención, y tratándose del médico malagueño Diego Ruiz Rodríguez, vale la pena tener una mirada tanto de Gaspar como de Diego, y en esta ocasión nos centraremos en el médico malagueño.
Nacido en la misma ciudad del boquerón, Málaga el 1881, según cuentan era pariente de Picasso, al parecer su padre emigró en busca de fortuna a la Argentina pero murió al poco tiempo y ya no regreso.
Diego Ruiz se instala en Barcelona en 1902, cuando apenas tiene 21 años y consigue una beca para estudiar en Italia en el Colegio Albornoz (español) de Bolognia, donde estudia la carrera de filosofía y se convierte en un joven intelectual.
En 1905 edita en la revista Labor Nueva dirigida por Santiago Valenti Camp donde Diego Ruiz , en dos números deja ya su impronta intelectual en un ensayo de filosofía popular que lleva por título “Vocación especulativa de nuestra época», artículo que manda desde Italia, que para nada nos deja indiferentes. [1]
Cuando vuelve a Barcelona, ya es un filósofo de pies a cabeza y no solo eso, sino que acaba la carrera de medicina. Uno de sus trabajos de aquel momento ya nos da que pensar por dónde anda el joven Diego Ruiz con su trabajo sobre “Identidad del dolor y del tiempo”, también es un estudio de su estancia en Módena/Bolonia y de alguno de sus libros de aquel momento que hacen referencia a esta identidad, también encontramos de esa época una reseña de Joan Teixidor en la revista Catalunya- que recoge de alguna manera las impresiones de un escritor italiano que opina sobre el joven filósofo español Diego Ruiz y dice “Ha escrito que la blasfemia es la rosa de fuego de la virtud y después una insistencia sin desfallecer. Decir poeta quiere decir exultante, sentir el gozo y contener muy bien la blasfemia, en definitiva, únicamente son poetas aquellos que cantan en la lucha y suelta la energía en sus canciones”.[2]
De sus estancias en Barcelona Diego escribe en la prensa de su época donde principalmente encontramos sus artículos en el periódico “El poble Català”, y también solía acudir a las tertulias del Ateneu Barcelonès de Quim Borralleres donde los burgueses de turno se reían a sus espaldas, por su vestimenta, y comentaban que siempre iba sucio y le acompañaba un pestilente olor a azufre que al parecer gustaba a las mujeres , ya que siempre iba acompañado de una u otra joven mujer.[3]
Con respecto a su ropa, alguna cosa tenía que ver con sus honorarios, ya que era de familia humilde, y no solo eso, sus pacientes solían ser los obreros, era una especie de médico de cabecera de los obreros de los barrios más humildes de Barcelona , ya que a la visita del médico apenas podía cobrar sus emolumentos por sus recetas e igual en ocasiones debía de abonar las propias medicinas en la rebotica del barrio, viendo en la miseria en que vivían sus clientes que apenas podían pagarse el alquileres de la vivienda y la comida de sus hijos, en una época en que la mortalidad infantil andaba disparada sobre todo en los barrios más humildes.
Hemos visto que los del ateneu barcelonés no lo tragaban, pero al otro lado de la Rambla en el Distrito V, en el chino, tienen mucho interés por lo que cuenta Diego, y quien nos habla de ese encuentro será Plàcid Vidal , que tenía una especie de imprenta en la calle de la Luna y una editorial, nos comenta como fue el encuentro entre ambos. “ Ens fou molt simpàtic, tant pel seu aspecto com pel seu tracte de paraula dolça i de vivent cultura”, lo curioso de todo esto es la siguiente visita que Diego hace a Plàcid, ja que le propone la edición de unos poemas de un discípulo suyo llamado Miguel Cabeza, y del cual nos cuenta Plàcid Vidal “ ens va proposar dedicar un número del setmanari al tal promovedor d’ideal”[4], el cual en principio siempre sospechábamos que podía ser otro de los seudónimos, pero al final me doy cuenta de que fue otra persona,inc luso fue socio del Ateneu Enciclopèdic. En una de sus estancias en Barcelona contacta con Joan Salvat Papasseit y Josep María de Sucre a través de Plàcìd Vidal y publicará en la revista: L’Enèmic del poble, donde escribe un artículo extenso que vemos publicados en los dos primeros números de esta prestigiosa revista vanguardista y futurista, donde escribe el artículo “De la interpretación biológica del genio”[5].
Por lo que nos comenta en su libro Lourdes Malgrat, Diego Ruiz también tiene una novela que lleva por título “Vos” que creo que Plàcid Vidal ya hace una reseña en su libro de Els singulars anecdòtics dedicado a Diego Ruiz.[6]
Sin duda, Diego Ruiz es uno de tantos personajes a recuperar de los movimientos sociales, del anarquismo e incluso en periodos determinados nacionalista catalán pese a su condición de malagueño.
Pero, Diego siempre muy activo en sus reivindicaciones, llega un momento que, en la prensa de Barcelona un representante del consistorio declara haber eliminado la mendicidad de las calles de la ciudad y Diego Ruiz dice “Els pobres suprimits! Bé, però no sereu capaços de creure que, l’endemà de publicar el ban la miseria està suprimida, la pobresa a desaparegut”.[7]
Después en otra de sus reflexiones o tal como veía el mundo que le rodeaba y seguramente en un ambiente de euforia dice “Catalunya tota sembla una Universitat en esperit si una vera i propia universitata espiritual del poble, sentida del poble, volguda pel poble, a la qual manqui de tot (parets, professors, programes i llibres) menys deixebles, eterns deixebles en potencia”.[8]
Estamos ya en 1914 y Diego Ruiz se instala de nuevo en Italia, en el mes de octubre en el Teatro Dante Aligheri de Ravenna con tal de conmemorar el quinto aniversario del fusilamiento en Barcelona del libre pensador y fundador de la Escuela Moderna organiza Diego una conferencia que lleva por título El alma de Ferrer que el jefe comisario de policía de aquella zona del Adriático suspendió todo y que hubo numerosas protestas entre ellas la del dirigente socialista Fiippo Turati.
También quiero destacar otro momento de su estancia en Italia, esta vez en Bolonia de nuevo, entre 1923 a 1925, en ese tiempo fue detenido y acusado de organizar un complot contra el rey de España Alfonso XIII en ocasión que de la visita del monarca a la ciudad de Roma, en aquella ocasión fue acusado de pertenecer a la sociedad secretar italiana “Klastos Klub”, implicados en un intento de asesinato al rey, fue detenido y expulsado de Italia. [9]
Después de pasar por Francia , vuelve a Barcelona y se encuentra con la dictadura de Primo de Rivera y escribe “No tengo patria , no la he escogido nunca, pero me gustaría que la humanidad fuera como Catalunya”, otra de sus frases un tanto celebres será “El Chovinismo es la última debilidad de los hombres de espirito”, otra de sus apreciaciones, al ser detenido, dice: “Nada, que he reconocido un hijo que no era mío y me han detenido ¡cómo si yo no tuviera derecho a reconocer todos los hijos sin padre que me dé la gana”, y otra que encontramos en este caso anticlerical nos dice “ La revolución catalana delantera de la revolución de la península Ibérica ha de ser la erradicación del cristianismo con la doctrina sublime de la blasfemia”. Todas esas frases corresponden al periodo de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, y la etapa donde Martínez Anido y el General Arlegui, hacían estragos en la ciudad de Barcelona.
Según parece, durante este tiempo, como en anteriores ocasiones tenía muy pocos recursos económicos y se alimentaba de cafés con leche, como otros escritos catalanes que no solo guardaban madera en el muelle como Papasseit sino otros que lo hacía guardando el carbón como Cristòfol de Domènech, del cual Josep Pla decía que entre el carbón y el café con leche tenía la piel de un grano tostado de café. [10]
En 1931 Diego Ruiz publica el libro “El Crims dels Reis Catòlics” y está dedicado como no a su gran Maestro Gaspar de Sentiñon, aquel médico de la primera Internacional del cual Diego se declara hijo y discípulo adoptivo y arremete contra todos los barceloneses por haberse olvidado de tan ilustre persona que tanto significo para la ciudad, y publica una de sus misivas que no dejan de ser unas perlas del momento cuando hoy pueden tener un significado más actual después de los acontecimientos del 2017 y posteriori dice Diego “ El catalán tiene una misión libertaria antiprogramación , que contrasta con la mentalidad castellana unitaria y religiosa”. Volvemos un poco atrás para comentar su etapa en Salt en 1909, fue el director por oposiciones del psiquiátrico provincial de Gerona instalado en Salt, aunque apenas tenemos referencia de este proceso, y lo desconocemos. Al parecer vivía en aquel entonces en Girona ciudad, por lo que iba y venía cada día en un carro tirado por una mula. Estuvo dos años y todas las referencias burguesas nos dicen que fue expulsado por mala gestión, aunque bien podemos entender que esa gestión no fuera con los intereses económicos del momento.
Antes de trabajar en el psiquiátrico estuvo en Egipto, Palestina y hay otros que nos dicen que llegó hasta la India, aunque esto último hay que ponerlo un poco en duda, ya que con los medios que viajaban en aquella época probablemente hubiese necesitado más tiempo. Es una etapa poco documenta que habrá de insistir en ella.
Volvamos a los tiempos de la república, en 1932, de nuevo en Barcelona será el impulsor de una sección sindical de escritores catalanes adscritos a la CNT. En este periodo escribe una de sus mejores obras o al menos una de las más comprometidas y contradictoria como será “vacunar es asesinar, dejarse vacunar, suicidarse” con ilustraciones de J. Bartolí.
Y con otro de sus seudónimos aparece en escena un personaje llamado Abel Gudra y su compañera Umbria, dándole vida propia y parentesco con la compañera, como también hará con uno de sus alumnos que lleva por nombre Peter Pynton un personaje que aparece en un trabajo suyo sobre la sífilis es una enfermedad.
Con el tema de las vacunaciones, Diego Ruiz habré un proceso contra Edward Jenner, después de 138 años en que el Jennerisme nos habla Diego abiertamente de la antivacuna y de su descubridor Edward Jenner, y después de hacer un repaso de todos aquellos que dudaron en Europa de los servicios del Jennerisme, para acabar directamente con la relación de la vacunación que nos dice Diego Ruiz: “El criminal actúa desde hace 138 años, en su epígono, con la protesta de los pensadores. Ya es tiempo. Hay que sujetarlo. Acusarlo, condenarlo y ajusticiarlo. Nadie hizo más daño que él (Edward Jenner) yo lo creo, digo mal. Decir, creo es hipocresía. No lo creo. Lo sé”. [11]
Aparte de todo esto a Diego Ruiz nos lo encontramos en la revista Helios dentro de una de sus entrevistas nos dice “Nunca vi un naturismo tan estúpido como el español. Y en la especie, como el barcelonés de Barcelona, se ha convertido en el lupanar graveoliente de los vividores de carne despulpapa naturista. Aquí, donde un sacamuelas de Holanda plagia en sus estúpidos volúmenes”. Esta respuesta de Diego nos pone en vanguardia, porque nos da a entender que alguna cosa pasa, que no todo es orégano.
Lo que entendemos de estas líneas es que nada que ver el naturismo español, seguramente con los dejes que nos caracterizan de la picaresca o la “retranca” que tanto utilizan los gallegos, cosa que al parecer ya en aquel momento nos alejaba del naturismo que se practicaba en Europa y Japón, que él, sigue con mucha curiosidad y de entender y saber cómo se desarrolló y sobre todo es horizonte naturista que camina y es una pata (soporte) importante de la revolución un año antes de esa puesta en práctica de lo aprendido libremente. Dice Diego de Barcelona “esta Barcelona, en los siglos estériles de su mercante historia, no dio jamás un genio, un artista, un pensador. Todo eso se requiere para el cambio de Rumbo”[12]
Durante la revolución trabaja como redactor de “Solidaridad Obrera”. Un día, en plena guerra civil se encuentra con Quim Borralleres, el de las tertulias del barcelonés, y este le retrae a Diego su condición de anarquista diciéndole que han matado muchos curas y su persecución, Ruiz contestará “ ¿Sabes qué es lo que pasa? En realidad, hay muy pocos cristianos “ , se estaba refiriendo a que en realidad se había matado a muy pocos curas.
Ya en el 1939, en el exilio primero vive en Biarritz y después en Tolosa de Llanguedoc donde escribe y publica su último libro de Goya y el Greco el cual no he conseguido nunca tener entre manos. Por su condición de malagueño fue convidado a realizar una conferencia taurina en el Sur de Francia, donde orientó su conferencia, en señalar que lo único digno de la fiesta taurina era el animal, el Toro.
Murió desahuciado y con una tristeza enorme, quizá recordando los tiempos de su paso por el Psiquiátrico de Salt, o sus mejores tiempos de redactor de l‘Enèmic del Poble o Solidaridad Obrera.
Con la nostalgia de sus buenos tiempos dejo de existir en el sur de Francia, en agosto de 1959. El olvido había empezado ya con el exilio de tantos anarquistas que habían hecho grande el anarquismo del primer tercio del siglo XX.
Gracias, muchas gracias, por tu legado Diego Ruiz Rodríguez .
Aquests dies, amunt i a baix pensant en les memòries de Joan García Oliver i tot el seu esdevenir de l'»eco de los pasos», i tot l’enrenou que ara mateix existeix amb motiu de la presentació o millor dit, amb la desesperancéssim d’una presentació i la d’ahir a la llibreria Ona del carrer Pau Claris, tot amb un ambient molt més relaxant i transcrivint el personatge tal com més o menys podem entendre’l molts de nosaltres, aquells fins del somni llibertari, que no fa gaire, ens van espatllar d’una manera ferotge. Però el que ara voldria fer seria fer aquest exercici de memòria a partir del que ahir, parlaven en Xavier Diez, David Castillo, i Rosa M Cañadell, tot tres gran com diria en García Oliver «Grandes platicadores», tot i que volien que parles el públic, senzillament estàvem tat entusiasmat amb el protagonista de la història que a penes (no callaven, a penes respiraven) no deixaven temps pels silencis que de tant en tant són tan bons i que de vegades parlant per si sols. Això no obstant, en David Castillo va parlar de les edicions de Ruedo Ibèrico i d’un Gitano del Prat a on es va inundar en una ocasió la barraca a on es guardaven els llibres d’una editorial tan fonamental per recuperar la memòria d’aquest país. La meva memòria té una altra versió. Bé, fins jo sé i recordo, l’arribada clandestinament dels llibres a finals dels seixanta o millor dit a inicis dels setanta, tot comença en un moment donant amb un Guàrdia Civil Gallec que aleshores devia tenir algun càrrec a la frontera de la Junquera o a prop , la qüestió és que amb una relació amb la ceràmica de Sargadelos, aquella magnífica ceràmica, que sovint trobàvem a casa per exemple de Diego Camachos, regal és probablement dels companys i companys que feien camí a les terres gàl·liques a buscar algun text per llegir. La qüestió és que al Mercat de Sant Antoni en aquell moment hi havia un llibreter dit Gras, tenia botiga, una papereria al carrer Parlament cantonada Viladomat , aquesta botiga era una llibreria de Barri, a on un podia comprar la cartera per anar a l’escola del nen i la nena. Els diumenges en Gras venia els llibres de Ruedo Ibèrico sota taula i altres com les edicions Ebro de París, i molta cosa de la literatura de l’exili, com per exemple el tema de l’Editorial Losada, proyección, Americalle, d’Argentina, o Costa Amic de Mèxic. Amb el temps aquesta tipologia de llibre va quedar-hi en l’oblit, en Gras es va jubilar, i aquesta història van passar per un sedall de silencis, que d’una manera o altra vaig intervenir quan un dia indagant a on collons havia estat promoguda a Barcelona aquest dipòsit de llibres, vaig arribar a Nuevas Estructuras, un magatzem del carrer València de Barcelona que segons bai entendre o vaig relació encara que la memòria aquí pot fer de les seves. El cert és que Nuevas Estructuras es dedicava en aquell moment al llibre tècnic i amb això ja tenia prou, n’arriba, vaig descobrir l’amagatall de Ruedo Ibèrico a Barcelona, el mur de contenció que es va fabricar allí i els llibres van quedar-hi amagats i oblidats per uns quants anys. El dia que vaig entrar a l’amagatall, que en va ensenyar l’home d’aquell indret, no recordo com es deia, però vaig al·lucinar, en aquell moment em sentia com s’hagis descobert la cova d’Ali Baba. Era un moment de goigs de la meva vida. Era una mina i jo com a llibreter de St. Antoni tenia l’oportunitat d’explotar, és a dir a vendre. A sobre amb unes condicions molt favorables per mi. En el sentit de què treballaven els preus dels llibres a partir de l’últim catàleg de l’editorial, és a dir, un catàleg de principis dels anys vuitanta, i estàvem ja als anys noranta entrats, a sobre del 30 o 40% de descompte. No recordo exactament. Hi havia muntanyes de llibres d’aquells que ja no es veien i molt difícils de localitzar que allí ja poca importància li donaven. Era com una sobredosi d’alguna cosa que et posa al màxim i cada setmana anava per allí i recollia uns 40 o 50 llibres en aquell moment quasi incunables, tant de Ruedo Ibèrico, com de Losada una sèrie d’edicions que a penes es veien, per exemple de León Felipe, «este viejo y roto violín», també «Eco de los pasos», amb una bona quantitat, les memòries de Víctor Serge que crec recordar era de l’editorial Ebro, i tant altres títols de l’editorial Ruedo Ibérico, tants llibres que durant almenys deu anys en van donar molta satisfacció, i a poc a poc anava expurgant aquell indret un amagatall fantàstic, que anàvem repartint per una sèrie de gent que si volia conèixer la història. En aquell temps encara en el Mercat de St. Antoni acudi col·leccionistes, bibliòfils o historiadors que tot això els apassionava i al mercat els diumenges arribaven de tot arreu de Catalunya, des de Reus, Tortosa, Figueres, Borges Blanques, Terrassa, Sabadell , Manresa, Premià, de tants pobles tots ja moltes vegades amb l’encàrrec d’un llibre sobre la guerra civil , o sobre l’anarcosindicalisme, o el que fos de la literatura de l’exili. Recordo perfectament un metge que va fer tota la col·lecció de Ruedo Ibèrico i crec que únicament li mancava el llibre de poesia que homenatge a Machado es va editar en una ocasió i aquest metge segur que haguera pagat el que fos per aquell llibret. També en Cañameres un polític de Terrassa, pare de polític de molts d’aquests prohoms dels socialistes que ocuparen càrrec a les alcaldies o diputació de Barcelona o un empresari del tèxtil com era en Blas que adquiria els anys noranta, comprava tones de llibres de la guerra civil. Canyameres era un home dels que acostumava a venir a St. Antoni i s’entretenia amb les nostres tertúlies d’aprenents de llibreters i d’anarquistes, de tot s’aprenia, també sovint creua per allí Josep Fontana que era un assidu del Mercat a part que tenia la seva llibreria al carrer Conde del Asalto, a St. Antoni un dels seus homes de confiança el conegut «Maño» tenia la seva representació i molt a prop per afinitat amb l’anarquista Salvador Gurruchari. Altres dels assidus del Mercat de St Antoni en principi en cerca d’aquell sens dubte un dels més fidels bibliòfils com Enric Ucelay Dacal i la seva companya que sento ara mateix no recordar el seu nom, tenia un somriure màgic carregat de diàlegs molt harmoniós.
Altres que vaig conèixer en aquell moment i lligat una mica aquestes històries serien en Antoni Dalmau, Susanna Tavera, i altres professors d’història contemporània, d’aquell moment. Per allí en convertí en un lloc de referència del moviment llibertari durant un grapat d’any, allí estàvem amb la meva Company Olga i moltes vegades acompanyat pel gran amic Adolf Castaños, en alguna ocasió amb Abel Paz, per descomptat cada cop que venia a Barcelona Federico Arcos, recordo la seva bondat , l’estima, i les emocions que transmetia d’alguna manera quan en la meva persona o en el que m’envoltava veia la continuïtat del seu projecte de vida. A on gaudiren tots des de la gent de la Casa de la Montanyà , Can vies, fins als sindicats de la CNT. Per acabar l’intent de fer una edició de l'»Eco de los Pasos» de l’editorial Sintra, que al final no va resultar, per la desfeta d’aquell projecte d’aprenentatge que va tenir poc recorregut. En fi, Ruedo Ibérico em porta fins a tots els records que guardava en un carró de fusta que per uns quants anys fou un lloc d’històries, que sembla que avui encara continua guarden tot allò que val la pena ser llegit, com ara són les històries de la revolució espanyola. Per acabar i seguint al fi de la memòria a la qual la taula de la presentació del llibre «Sense nom» Joan García Oliver, allí en Xavier Diez , acompanyat de David Castillo i Rosa Mª Cañadell, provocat amb les seves aportacions del dia, que recordi per exemple a un Doucmentalista Holandès que als finals dels setanta va venir per Barcelona a presentar-nos el seu treball «El Otro futuro» que no és més una pel·lícula d’homenatge a García Oliver que anys més tard va tornar a Barcelona i va intentar vendre a les televisions del moment TV3 , Beteve i RTVE i cap de les tres va estar interessada en el personatge ni tant tan sols en el treball de l’Holandès, cap referència o pregunta de com fora del país s’interessaven per García Oliver i aquí, ni volien sentir a parlar. I també recordar a l’Amic Fulvio Abbate un anarquista Roma que a la ciutat eterna té una Televisió Durruti, ell en Fulvio va publicar un llibre dedicat als dos Oliver que el van marcar tota la vida com era en Joan García Oliver i Oliver Hardy , del grupo «El Gordo y el Flaco». Però d’aquestes dues històries ja en parlarem amb més detall un altre dia, quan fem un forat en la desmemòria per reciclar alguna cosa.
a propósito de la presentación de la edición del «Eco de los pasos» edición de Virus, el pasado 20 de noviembre de 2021 en la sede del Ateneu Enciclopèdic.
Me gustaría no haber tenido que escribir este artículo, nunca, pero ante tanta manipulación de la historia, por parte del prologuista y la editorial, en nuestra propia casa, no había otra.
Aunque algunos no les guste, mejor hablar siempre claro, ahora, antes de que sea demasiado tarde.
Libros Aisa 