Manel Aisa Pàmpols
Des de la Base del carrer Hortes 10 del Poble Sec ahir 25 de juny de 2026, i agraïn a totes les participants de la ruta i a la gent de la Base, que organitza aquestes formidables festes del barri al carrer de les Hortes.
Vàrem fer un repàs a la Barcelona lluitadora del segle XX i de les il·lusions que van portar aquelles generacions d’homes i dones que van ser capaços de plantar cara al feixisme per un temps determinat , després les traïcions i la mala política, van fer que la revolució tingués al seu fi, però ara noranta anys més tard, l’important en aquell moment com deia la Pepita Carpena “ lo importante es vivir el día a día de una revolución”, que en definitiva és el moment d’omplir la motxilla de les nostres passions per la vida i el llegat que deixem a la resta, per qui vulgui recollir el llegat i continuar l’aventura per construir un món millor entre iguals i amb el respecte de l’entorn.
1
Ángel Pestaña, des que va arribar a Barcelona vivia al Carrer Sant Jeroni 21 , i treballava de rellotger al carrer ponent, als anys vint quan els pistolers del sindicat lliure, pagats per la patronal buscaven els anarquistes per liquidar-los (assassinar-los), durant varius dies, ell s’amagava a casa de Ramon Franquet que era un anarquista que vivia als carrers la Nou de Rambla 162.
Ángel Pestaña patirà un atemptat a Manresa quan havia anat a aquella població, per fer un míting, escortat per un grup d’anarquista de Sabadell, entre ells Bruno Lladó, l’atempta a Manresa es va produir quan ja pensaven que tot estava controlat, va sortir del local abans de començar la xerrada i per estirar les cames i l’esperaven els pistolers del lliure, entre ells un tal Laguía un dels més anomenats del pistolerisme, era el 24 d’agost del 1922.
Alfonso, Martínez Rizo enginyer, va néixer a Cartagena 1877 va morir a Barcelona 1951, va escriure una novel·la utòpica que portava per títol “ 1945 L’ADVENIMENT DEL COMUNISME LLIBERTARI, Alfonso Martínez Rizo vivia la part alta de nou de la Rambla, i la novel·la tracta poc més o menys que el seu personatge de la novel·la es desperta d’un profund somni i surt al carrer i pel camí de baixada capa la Rambla les coses són diferents, fins al final s’adona que s’ha proclamat el comunisme llibertari. Aquesta novel·la utòpica fou escrita el 1933.
2
José López Montenegro va viure a Conde del asalto 163, 2n 2a, durant molt de temps home de la Primera Internacional, conjuntament amb Rafael Farga Pellicer, el pintor, dibuixant Josep Lluís Pellicer Peraire, i altres de la Primera Internacional, era Mason, va escriure a la primera època de la Revista Blanca, que s’editava pels pares de la Frederica Montseny des de Madrid.
Des de 1885 a 1890 va dirigir la revista “Los Desheredados” de Sabadell i va ser redactor de revista com a “Humanidad Libre” revista que s’editava a Valencia a principis del segle XX.
3
Valerie Powles. Era una noia anglesa que va venir a viure a Barcelona quan encara estava, el franquisme, la vàrem començar a Tractar a espais com “Les enfats terribles” i el bar “London”.
A Finals del segle XX quan estaven construint el Cap les Hores, les màquines de la construcció demolien tot allò que havia estat aquell espai a prop de la muntanya aleshores ella, ella una nit es va adonar que en aquell indret havia estat u refugi de la guerra civil, immediatament l’endemà, es va plantar davant de les màquines, que estaven destruint el poc que quedava de temps anteriors i no va deixar que les màquines continuessin esclafant la història d’aquell indret, és gràcies a la tossuda de la Valerie i decisió de plantar-se davant de les màquines que es va poder salvar per les futures generacions el refugi 307 que avui dia es pot visitar amb certa freqüència.
Es va fer especialista amb la defensa passiva que era la gent que construïa els refugis a la ciutat.
També i d’una manera molt semblant va fer-lo possible per què el Molino no acabes sent un “Puticlub”, ja que resulta que un empresari Rus es va fer amb aquest emblemàtic local del Paral·lel i va portar una sèrie de treballadors des de Rússia, tot en plant clandestí, la qual cosa va fer sospitar a la Valeria de què alguna cosa passava en aquell espai, i a la que s’adona de l’objectiu de l’empresari va denunciar aquella mentida empresarial, es va aconseguir aturar el projecte, però la idea de l’ajuntament no passava perquè aquell espai el gestionés la gent del barri, per la qual cosa va donar la gestió a gent de l’espectacle, però no va tenir massa recorregut. Mentrestant, al barri es va començar una campanya promoguda per la Valerie i altres companyes de Viatge “Fem girar el Molino”, que va durar uns quants anys l’objectiu que no es va acabar de complir, era que fos un espai d’aprenentatge “escènic, artístic, circ, etc. Per als joves i no tan joves del barri”, culturals i artístiques.
4
L’Asiàtic, primer al segle XIX al carrer Roser 33, fins que el van traslladar a Nou de la Rambla 145 (Avui Plataforma), l’Asiàtic era un local dels Republicans Federalistes un dels pocs local que al segle XIX, es podia considerar com un espai alternatiu a on havia teatre, xerrades, mítings, etc. Va tenir altres com “Teatre Lope de Vega” i “Teatre Lara”.
En aquest espai de l’Asiàtic serà a on Salvador Seguí Rubinat es donarà a conèixer amb un míting denunciant una llei força repressora del govern argentí de l’època quan s’expulsa d’aquell país a 18 anarquistes pel sol fet de ser anarquistes, entre ells es trobava l’escriptor Julio Camba, tots ells van ser deportats (o retornats) a Espanya el 1904, era la “Ley de residència”, que s’aplicava a tots els estrangers que consideraven perillosos.
Cal destacar-hi també les representacions de teatre que feien els del grup Avenir a Felip Cortiella al davant que va traduir al català tot el teatre social d’Ibsen, i altre dramaturg Noruecs.
Després del congrés de Sans de 1918, a on es va crear una nova estructura sindical (La Federació d’Indústria) serà el primer lloc on els delegats del Congrés donaran compte del qual s’ha acordat al congrés, allà assisteixen els afiliats que no eren delegats del congrés, per assabentar-se (Manuel Buenacasa) serà un dels que van de donar compte del que va passar en aquell congrés a l’asiàtic.
Després el 1933 l’asiàtic es va traslladar a Nou de la Rambla 145 amb una obra nova, de l’època i l’espai del carrer Roser va passar a ser del sindicat de la Fusta de la CNT AIT.
En acabar la guerra civil, aquest fou un dels molts espais dels Republicans que van perdre la propietat.
5
Cabanes 33-35 Ateneu Llibertari del Poble-Sec , eren d’aquell ateneu als anys trenta Joaquima Daurat, Fidel Miró Solana, Antoni Ortiz Ramírez, Santiago Bilbao Larregola, (fou un dels impulsors de la Vaga de Lloguers de 1931) altres Díaz Goicoechea, Pepita Carpena.
Després el 1936 van ocupar el que avui és la biblioteca de Francesc Boix.
6
La Canadenca 1919, la Vaga de les 8 hores, i més tard el look out de Nadal, EL COMITÈ CLANDESTÍ estava al carrer d’Elcano 5, allà hi havia Manuel Geli Calvet, Paulino Díez, Simó Piera, Joan Pey, també es reunien en un escampat on s’estava fent una obra davant de l’Hospital. Els primers forcejaments de la Vaga van començar el febrer de 1919, Primer a la plaça de Catalunya perquè volien ser acomiadats 7 empleats de les oficines.
Aquella vaga que era simplement per no acomiadament d’aquestes 7 persones, es va convertir en una vaga solidària que va durar quaranta-cinc dies, participant totes les companyies de Gas i electricitat que hi havia a la ciutat i quedant-se la ciutat sense llum durant dos dies, la resta va ser coberta per la militarització del servei, és a dir, ocupant la fàbrica del Paral·lel amb 70 enginyers arribats de Saragossa i altres dels militars que estaven en vaixells al port de Barcelona. A partir d’aquell moment es va aconseguir les 8 hores de treball, 8 hores d’oci i les 8 hores de descans.
La resposta patronal va estar a convertir-se la patronal catalana, en patronal espanyola, i aleshores en el moment de les festes de Nadal i Rei, va fer un Look out, durant un mes i mig o sigui tot el mes de desembre de 1919 i els 10 primers dies a gener de 1920, allò significava que si les persones no podien treballar, no tenien ingressos, a la volta del treball la patronal demanava que els obrers trenquessin el carnet de la CNT per tornar al treball.
En aquell temps va jugar un paper important les Cooperatives de Consum com era per exemple La Flors de Mai i altres que estaven pels varis, tot i que no podien pal·liar la fam que es va estendre pel territori.
Al Pallars Llosa, a on es construïen les preses per l’abastiment de l’energia també va haver-hi força important, en aquest cas per les pèssimes condicions en les quals estaven els milers de treballadors i les seves famílies.
7
1949 el maquis a Catalunya, en un enfrontament entre els maquis i la Brigada Político Social la policia de Via Laietana 43 és assassinat el maquis Víctor Espallarga Melero que pertanyia al grup de resistència Talión i també als Maños.
Era en 25 d’octubre de 1949 quan va caure mort al carrer Vila i Vilà a l’altura de Nou de la Rambla.
Anys abans en la porta d’entrada de la Canadenca del Carrer Vila i Vilà va aparèixer el cadàver de Ramon Archs Serra, que en aquell moment era secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el 21 de juny de 1921.
Ramon era fill d’un dels afusellats del procés de Montjuïc el 21 de maig de 1894
8
On avui hi ha l’estàtua de la Raquel Meller anys enrere la cantonada del carrer ocupava el que avui és vorera, i allà hi havia el music hall Pompeia, nº 103 Paral·lel (Francesc Layret) era un espai a on la confluència era principalment de la gent de l’avui Raval o Poble Sec de classe baixa. Allí el Sindicat Lliure de la patronal va decidir col·locar una bomba amb el fatídic resultat de 6 persones mortes i 18 van resultar ferides, era el 12 de setembre de 1922.
Al costat estava el Cafè l’Espanyol un altre lloc de trobada dels anarquistes i el teatre Folies Berges als anys trenta, el que després va ser l’Arnau.
9
La Tranquil·litat.
Al costat del teatre Victòria a principi de segle XX estava el teatre Soriano, hi havia el Bar la Tranquil·litat que estava regentat (llogat) per Martín Sisteró, allà es reunien principalment els anarquistes, era de sobres conegut per les reunions que feia “els Solidaris” ja als anys trenta, tal com ens diu Liberto Sarrau, nanos del grup “quixots de l’ideal” venien des del Clot per escoltar el que deien els anarquistes.
En aquell Bar García Oliver el 23 de febrer de 1923 va dir allò de la “Gimnàstica Revolucionària” en aquella reunió hi havia Durruti, Ascaso, Antonio Ortiz, Gregorio Suberviola, Eusebi Brau, Gregorio Jover, García Vivancos, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz.
El gener de 1933 amb la insurrecció del 8 de gener, principalment a l’alt Llobregat, van ser detinguts un bon grapat d’anarcosindicalistes, i molts d’ells enviats a Fuerteventura i Bata a Àfrica entre ells a part de Durruti i Ascaso i estava també, Martín Sistero del Bar la Tranquil·litat, pel qual va estar un temps el Bar tancat, el va tornar a obrir mesos després la seva germana, ja que havien de continuar pagant el lloguer.
Al davant a l’altra cera del carrer hi havia el Sevillà i a la cantonada el Chicago amb la bretxa de Sant Pau.
10
El 19 de Juliol de 1936 a Barcelona les principals batalles dels obrers davant l’exercit fou al Cinc d’Oros, Plaça Catalunya, i aquesta Batalla de la Bretxa de Sant Pau.
La batalla més o menys anava del carrer Tapiolas, fins a la benzinera de l’Ubac avui desapareguda casa tocant ja al port, i sobretot el carrer Sant Pau fins a la caserna de Carabiners, el carrer Aldana (Davant Teatre Olímpia i Presó de Dones) i com a principal escenari el carrer Roser/ Fontrodona, que va ser clau en el desenvolupament de la batalla. La primera barricada va ser a Aldana / Ronda Sant Pau amb un parell de taules de marbre i algunes cadires, que va muntar improvisadament Francisco Ascaso.
L’exercit tenia la missió d’arribar al port al Govern militar o esperava el General Goded per dirigir la tropa i els anarquistes van impedir que això passes. La Batalla va durar des de bon matí fins a ja arribar a la nit, quan les tropes franquistes entraren al sindicat de la fusta i s’adonaren que havien caigut en la trampa de quedar encerclats aquell espai sabem que el van defensar a part dels ja coneguts hi havia els germans Sabaté, el major Josep i Francisco, també sabem que hi havia el pare i l’oncle de Paco Ibáñez, també Fidel Miró secretari de les Joventuts Llibertàries, Aurelio Fernández (Solidarios), Justo Bueno, etc.
11
Novelty Bataclan avui la Humana Paral·lel 81-85 cantonada Poeta Cabanyes.
Ramon Archs poc abans de ser assassinat va organitzar una reunió al Bataclan per canviar d’estratègia davant les accions del sindicat lliure, ja que no era lògic enfrontar-se-li directament amb els membres del sindicat lliure, sinó que ells havien d’atacar el cap de la repressió i el cap de la repressió a Barcelona era Eduardo Dato president del Govern a Madrid, Severiano Martínez Anido, (governador civil i militar)Miguel Arlegui, (Cap de la policia) i l’inspector Espejo.
Allí en aquell Teatre Cabaret del Novelty es va decidir amb l’escuradents més llarg qui anava a Madrid a fer justícia obrera, amb el president del Govern que consentia que per Barcelona es matessin obrer per l’esquena pels carrers de la ciutat.
Van anar-hi a Madrid Ramon Casanellas Lluch, Pere Mateu Cusido, i Lluís Nicola Fort, aquest anava acompanyat per la seva companyia Joaquima Carlota , era amb una motocicleta sidecar al crit de “Visca l’anarquia” el 8 de març de 1921.
L’altre dels quatre assenyalats com a caps de la repressió que va ser ajusticiat fou l’inspector Antoni Espejo que va ser seguit des del Cafè Español fins al carrer Ample /Plaça Medinaceli a on l’home de la Gavardina, va fer justícia obrera amb aquell personatge.
Ramon Archs que havia substituït Andreu Nin que havia partit cap a Rússia, després de tanta lluita interna entre els pistolers del lliure (patronal) i els obrers dels grups d’acció de la CNT AIT van decidir apartar-se d’aquesta lluita i anar a buscar el cap de la repressió que eren en aquell moment l’Inspector Mirall, el cap de la Policia del Govern Eduardo Dato. Per això es van reunir al cafè Novelty, després conegut per Bataclan i avui podem veure “La Humana” a Paral·lel 81-85 cantonada, Poeta Cabanyes. Allà en una reunió van decidir a qui li tocava cadascuna de les accions, i entre elles la d’anar fins a Madrid per acabar amb el president del govern Eduardo Dato i tot això se’l van jugar els grups a la canyeta més curta i li va tocar a Ramón Casanellas Lluch, Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicola Fort a qui va acompanyar fins a Madrid la seva companya Joaquina 1921 amb el crit de ¡ Visca l’anarquia! També es va aconseguir acabar amb l’inspector Antonio Espejo un dia després d’aquest realitzar unes diligències amb el propietari del Bar Espanyol del Paral·lel i va ser seguit per l’home de la gavardina i va ser ajusticiat a la ciutat vella a l’altura de la Plaça Medinaceli.
12
Mateo Santos Cantero, nascut a Salamanca , ell era el director a Barcelona de “ Popular Films” (crec que estava) que tenia uns estudis a Paral·lel 110, 114, als anys 30 abans de la guerra hi havia una revista de la “Popular Films” va dirigir les pel·lícules o documentals “El cinema sota l’esvàstica” Reportatge del Moviment Revolucionari de 1936 la batalla de Barcelona, i la primera imatge de la marxa de la columna Durruti) “L’exprés blau”
Va patir exili al camp de concentració de l’Ariège. On acaba la columna Durruti i les Brigades internacionals.
13
Cinema Amèrica, (avd. Francesc Layret) Paral·lel a la cera del Poble Sec, més o menys davant del carrer Parlament el mes d’abril del 1934, hi va haver un tiroteig entre els anarquistes i la policia, a l’altura del cinema Amèrica. Va ser detingut l’anarquista Francesc García àlies “Patillas” que a la butxaca portava la foto del comissari Eduardo Quintela, que va sortir d’aquella trobada sense patir cap contratemps mentre morien els policies, un tal Duran i ferit un anomenat Botey. Eduardo Quintela serà la bèstia negra de l’anarquisme en ser el comissari de policia de la Brigada Polític Social durant el franquisme al costat de Pedro Polo Borrego.
Als anys quaranta al mateix lloc els germans Sabaté, davant del cinema Amèrica van patir una emboscada del Comissari Eduardo Quintela, era el 26 de febrer de 1949, però van sortir ben parats els anarquistes, però en aquell enfrontament va morir el policia Oswaldo Blanco Gregorio.
14
Pepita Carpena de les Joventuts Llibertàries de Poble-sec vivia a la Plaça les Navas 15, la podeu trobar i saber-ne més d’ella i d’altres companyies al documental de “De tota la Vida”, en què participa Lisa Berger, i altres companyes anarquistes americanes, Pepita va ser de Dones Lliures de la barriada del Poble Sec que en aquell moment també abraçava la zona del Mercat de Sant Antoni, en principi el 36 tenien a l’edifici dels Escolapis de sant Pau ( Ricardo Mella en aquell moment), allí estaven l’Ateneu Faros, escola de militants, les Dones lliures, el sindicat de mainaderes, etc.
Fins que a mitat del any de 1937 va venir el govern de Madrid/València s’instal·la a Barcelona i aquell edifici va ser ocupat per un ministeri.
Elles aleshores, les Dones lliures ocuparen el local de la cantonada de Campo Sagrado amb la ronda de Sant Pau. En aquell moment Campo Sagrado portava el nom de “Tomás Herreros”, que en aquell indret havia tingut la impremta anarquista “Germinal” a on avui està el col·legi Rubén Darío.
15
Carrer Blai 63
El diumenge 24 de febrer de 1924 al carrer Blai 63, després d’unes detencions al carrer Taulat 101, 1,2, la policia es va assabentar de dos pisos on vivia anarquistes, una d’elles al Poble Sec, i l’altre al Poble Nou, i la policia cap allà va ser al carrer Taulat van detenir Aurelio Fernández i el seu germà Ceferino i la seva companya Teresa Silva. I al carrer Blay 63 vivia en aquell moment Gregorio Suberviola de Caparroso, Navarra (l’anarquista més significat de Navarra) i Manuel Campos, tots dos era del grup “els solidaris” en aquell pis hi va haver un enfrontament on va morir Manuel Campos i va resultar ferit greu en tenir un tret a l’esquena que li afectava la columna vertebra, en Gregorio Suberviola, el van portar primer al dispensari del carrer Roser, i després al clínic on el 13 de març de 1924 va morir.
Aquell pis del carrer Blai 63 fou la seu del Comitè Regional de Navarra durant tota la guerra civil de 1936-1939.
16
Església del carrer de Tapioles ocupada el 1936, per la CNT AIT del sindicat de la Socialització de la Fusta que la va fer servir de magatzem a més de treure la cupular de l’Església perquè no pogués orientar l’aviació enemiga. Campanar. Després l’Església va ser ocupada com a magatzem i espai per reparar cotxes i camions i l’edifici que hi ha contigu el construeixo el sindicat de la CNT AIT d’edificacions per necessitat de l’organització d’aquell moment, també el garatge que fins fa poc encara ho era i ara és un súper, al carrer de Blai també el van fer servir per a servei tècnic dels automòbils.
El 19 de juliol de 1936 l’escriptor i periodista Gonzalo Ledesma guanyador del Premi Planeta el 1985, que vivia de petit al carrer Tapioles va veure des del terrat de casa seva, com el Capella de l’Església del Carrer Tapioles disparava una escopeta contra els obrers del Poble Sec.
17
El Roser (Rosal 33) a partir del 1933 va passar a ser el sindicat de la Fusta, que anteriorment tenia un espai al carrer Sant Pau prop del Cinema Diana, que va continuar mantenint, el sindicat de la Fusta el 1936; el 19 de juliol era el responsable de defensar la Bretxa de Sant Pau.
Manca altres que no oblidem que pròximament també tindrem en compte com Josep Lluís Faceries, veí de carrer de l’Elcano, Sara Berenguer nascuda al carrer Magallanes, i altres històries del maquis, i de la resistència llibertària que podem trobar en aquesta caminada, o històries de col·lectivitats i de defensa passiva.
Manel Aisa Pàmpols
Joaquina Dorado, Coletter Durruti, Antonia Ojeda, Manel Aisa , Adolfo Castaños i Pons Prades, el compañero de la Bandera no conozco.
Libros Aisa 