29 anys despres de la seva mort (11-7-1993)
De vegades un s’adona que, el futur té molt poc interès, ja que , perquè al futur ja sabem el que ens espera, i no és gaire, engrescador, buscar impacient el que ens espera, García Calvo ens recordava quin era el nostre futur, amb certa freqüència.
El curiós i interessant potser el futur que una arriba a generar , entre cometes, en un altre, però això és en el col·lectiu, en el individual difícilment trobarem sortida.
El que al final compta, si és que compta alguna cosa, és o són els records, d’aquelles persones que per un moment, estigueren a prop d’un mateix, i que millor de recorda ara i avui a la mare , aquella persona que estava sempre atenta, als entrebancs i les sopegades que un pugues trobar durant tota la vida, el pal de paller, durant molts anys, la persona que tenia, l’última reflexió, l’última mirada, i aquella que encertava, que esperaves impacient el seu raonament, l’última paraula, esperant allò que potser podíem arribar a ser, i guanyar en tranquil·litat.
Ella va néixer al Clot, al carrer Indústria 479 , 6º planta, el 1926, l’àvia havia nascut a Almacelles, el 1903, i el 1914 va venir a Barcelona amb els seus dos germans petits sembla que havien perdut els pares, i pel que sé, al llarg de les poques notes que tinc de la seva vida, va haver de fer-se càrrec amb onze anys, sí, fer-se càrrec dels seus dos germans, a una ciutat com Barcelona.
Bé del Clot, del carrer indústria 479 ja no queda res, sembla que es tracta de l’Institut Joan Fuster , més o menys per allí, un Institut a on passaren fets estranys com el tred la de Ballesta., a on va morir un «profe», històries soterrades, que també passen entre nosaltres.
De l’àvia tinc pocs records , pel el que no parlaré gaire. Però de la mare, podria escriure i no parar d’escriure, jo la recordo seguda al carrer Cadena al balcó en una cadira d’espart, i cossin, vinga cosir, i «dale que te pego», de vegades fins a les tantes de la nit, sempre preparant un vestit o altre, per les dones, de bona mirada del carrer Cadena, o de les gitanes del Carrer Aurora i també les del carrer la Cera, aquelles, que venient totes de cop, quan hi havia una boda gitana al barri, els agradaven les «lentejuelas», «La santa» la dona d’en Peret la més alta de totes, i filles, i amigues i més amigues, totes passaven per un quart pis del carrer Cadena, l’esforç de pujar les escales segurament valia la pena per les seves butxaques.
Eren temps d’escoltar l’Helena Francis, o a «Matilde, perico i periquín» , i tots aquells programes de ràdio , mentre a casa a les tardes tothom cosia. I a mi em tocava «Treure fils» , desembasta.
Encara que el seu món era molt més ampli, et podia explicar amb les pelis «fil per randa», de fet comentava que de jove amb les seves amigues, li pagaven l’entrada al cinema entre totes i després ella l’explicava, i ho feia tan bé, que sembla que les amigues preferien escoltar a ella que no pas entrar al cinema. Era doncs una cinèfila. Entre setmana, la carmanyola i capa el Cine , bé a l’Argentina, el Cèntric, el Diana, o el Padró, encara que aquest últim era terreny més adobat d’anar-hi amb la iaia Pilar Cuenca, la mare de món pare.
També en els seus silencis quasi podríem escoltar, les lectures de «Quanta, quanta Guerra», de Merçe Rodoreda o potser endur se-hi els seus records a la cantonada, els sentiments a penes florien tot era silenci, tot pertanyia a una generació que no va tenir temps de créixer durant la guerra, però si va patir la repressió sistemàtica d’un règim que s’ acarnissa sobre aquella gent que els seus pares havien estat derrotats, i doblement derrotada, la gent del Chino Districte V, que a penes tenien opcions de sortir del barri, màxim arriba fins a la fira del Paral·lel. Era un món solidari, però estigmatitzat.
Gent normal, persones que estimaven la vida, havien perdut la guerra, i ara, després de tanta fatiga tocava treballar per unes cotxines pessetes, abaixar el cap, fer-se el sord i engegar la ràdio a tot volúm, agafar-se les coses amb molta tranquil·litat, posar a la boca un gest de gratitud. Mentre que pel celobert de l’escala les veïnes, cantaven i cantaven acompanyant la ràdio amb «El emigrante» , «la niña del patio» o alguna cançó de Machin.
Si la mare aquella noia del Chino, filla d’una llibertària com fou l’àvia, que deixaren la casa del Clot, per venir a viure a un carrer fosc a on durant la república, es feien nomena , carrer Salvador Segui, de fet, al final quan vàrem tancar definitivament l’habitatge del carrer Cadena, quan la porta va fer per última vegada «Plom» i poc després uns paletes omplien la porta de maons un sobre l’altre, en acabat d’una vendetta d’una empresa com PROCIVESA, la qual podem dir que ens va fotre al carrer literalment. (els maleïts socialistes, sempre estan pel mig), a nosaltres i a tanta gent nascuda al barri que de cop i volta no tenia dret a ni tan sols un sospir, això era aquella Barcelona, que ens ha portat aquesta merda de futur d’aparador, que no és res més que mort, dels barcelonins.
La mare aquella nena que de petita va poder estudiar durant la revolució al CENU, al carrer de sant Pau a on hi havia el cinema Diana, allí per primer cop una nena del Chino tenia classes de piano, que de fet no va oblidar mai, fins a l’últim moment de la seva vida, va conservar les partitures d’allò que havia estudiat seguda davant d’un piano en la seva etapa com alumna del CENU, i ella guardava aquell moment com una de les seves fites, com un moment d’esplendor de la seva vida. Segurament, fou un dels moments màgics de la seva vida.
Després les pors i les tristors de la derrota, poc més o menys amb les humilitats que pertoca, heretades de l’Àvia Marcel·lina.
Érem una família del Chino, i amb el meu pare Eusebi, i al costat dels tiets Araceli i Fernando , van portar primer el Bar Joaquim, al carrer Cadena a on el clan familiar va propiciar que la família augmentés considerablement , érem com una tribu, el sentit de comuna, saltant les distàncies d’alguna manera arrelava en el sentiment de les gents que buscaven l’afecte de retrobar-se, en el sentit de què totes les persones que entraven al bar i que formaven part del veïnat es convertien en persones molt grates, ningú era foraster, i tothom tenia unes rialles, un cafè amb llet, i potser si hi havia sort inclús alguna pasteta de la pastellaria Queralt.
La vida no era faci’l, com ja he dit abans, eren gent que havien perdut la guerra per part doble, però uns als altres dignificaven les seves vides, i és cuidaven i el suport mutu , estava molt present encara que ningú parles amb discursos d’alta volata, tot al contrari, tot era molt discret, senzill, e inclús les dones que es buscaven la vida i rondaven el carrer, formaven part de la família, d’aquella tribu que tant varem arriba a estimar, sempre hi havia un plat a taula per tothom i els veïns que baixaven a jugar a les cartes, o al dòmino, i els joves la majoria sense pare, que havien format el club de Futbol Núria gràcies a les iniciatives del pare, que aglutinava els joves d’aquells carrers. I la tieta i la mare que feien de madrines de tots aquells joves del carrer.
Després arriba el bar Aurora, eren ja a mitjans dels seixanta i es prolonga fins a finals dels setanta, a on la família cada vegada era més gran, s’havia creat un clima d’amistat que traspassava el temps i realment el futbol i els xavals del carrer continuaven aglutina’n aquella joventut , els fills i nets d’aquells que havien perdut la guerra, ara s’agermanaven amb la gent que venia de Galícia o Andalusia, buscar-se la vida, eren tots molt vent vinguts.
I La Mare, allí estava, al costat segur que trobaríem a mon pare, la tieta i el tiet , construint un món solidari entre els iguals com si es tractés, de la França de la revolució del 1796 , amb un utòpic per bandera com fou Babuef en plena revolució, sense esperar res a canvi, alguna cosa apressa de ben petit portaven dintre Mare, Pare, Tiet i Tieta, segurament havia quedat en el seu subconscient, alguna cosa natural que els feia actuar d’aquella manera tan desinteressada, però la vida mai va deixar de ser dura.
Després, el temps omple etapes i marca arrugues, però cal seguir queden etapes, un bon dia, concretament un 11 de setembre el pare ens deixava, i les coses començaren a canviar, ja res seria igual, però encara conservàvem un referent i aquest la Pilar, no era poca cosa; això no obstant, naturalment s’obrien altres etapes, ja els bars i els clubs de futbol havien deixat passa a històries culturals i la mare sovint ens acompanyava a un grapat d’esdeveniments sobretot quan fletaven un o dos autocars i amb tota la gent del barri, anàvem capa Cotlliure a trobar-nos amb Antonio Machado, madame Quitana, o al que fou president de la Fundación Antonio Machado Miguel Martínez López, i el poeta Antonio Valiente que durant molts de temps ens esperava sovint aquells finals de mes de febrer per recordar la història de Machado i el seu «Camí de soledats», al costat de l’entranyable amic de l’Ateneu Guillem Pizarro.
La Mare amb la intendència es preocupava de la canailla (els nens) que ens acompanyava , els nebots i la filla, i tots gaudien del dia independentment del temps que fes aquell poble mariner que ja, teníem com tradició apropar-nos per recordar Machado , era el febrer i sovint ens envoltàvem de vells anarquistes exiliats que des de diferents indrets de la França s’apropaven per compartir dia i fraternitat. Mentre les autoritats de Cotlliure esperaven a les places els dos autocars nostres i feien els honors de gratitud a la nostra presència, era una arribada, d’amants de la poesia, arribats des de la Catalunya sud.
Després un altre temps, un altra etapa, les platges, Castelldefels, El Poal, els fills, l’àvia, gaudir dels uns i els altres, el Mediterrani ens espera, l’esforç és gran per una gent del Chino , que tot és a través de l’esforç, mai ningú va regalar res, ni tan sols una glopada d’aire fresc, tot guanyat amb les mans, pintant parets com aquells que havien guardat fusta al molt o millor havien guardat carbó, i tenien per dinar un cafè amb llet, amb la qual cosa, ja tenien la pell de color de cafè amb llet.
Solament el pas del temps dona algún premi, a la vora dels nets i un somriure mentre, àvia i neta mengen un gelat al tornar de la platja, un reïx de xocolate sobresurt dels llavis, potser arribarà a fer una taca a la brusa, poc importa, sabem com rentar aquestes improvisades taques.
Així la mare, va veure créixer els seus nets, i xalava d’elles, fins que un dia tal com havia anunciat ja feia set anys, va decidir que ens deixava, i va morir d’un càncer al cervell que la va paralitzar en moltes de les seves, iniciatives, i a poc a poc sense fer soroll un dia va marxar.
Però, abans, pocs dies abans d’aquell onze de juliol de 1993 , em va explicar un dels episodis de la guerra civil que s’havien viscut al carrer Cadena , allí a on vivia ella de petita amb la seva mare Marcel·lina Poquet, i a on tenia rellogades totes les habitacions, set en total, era un pis que feia cantonada i almenys tenia 100 i picó de metres quadrats, bé aquell dia que els moros de Franco arriben al carrer Cadena i en el pis de 6 Bis 4º 2ª , se’n van trobar tot de dones, allí aprofitaren el botí de guerra, i més d’una d’aquelles noies que vivia a la casa, va ser violada.
Aquest episodi la mare, mai va comentar-hi res, ella quan parlava de la guerra, parlava de la fam , de l’estraperlo, de fer sabó amb la Marcel·lina, per canviar per una cosa de menjar, o dels dos o tres dies que es va quedar sola a casa mentre l’àvia va marxar a buscar menjar i va arribar amb un sac crec recordar que em deia d’avellanes o alguna fruita seca semblant. O del senyor Emili que devia ser un secretari d’Abastiment que de tant en tant portava alguna cosa de menjar.
Però mai m’havia comentat aquell fosc episodi de l’entrada dels franquistes a casa nostra, el carrer de la Cadena, aquell carrer, que puc tancar els ulls i recordar cada pas, cada botiga i quasi cada llamborda guixada d’aquell estimat Barri.
Gràcies, Pilar, Gràcies, Marcel·lina
El futur ja és aquí, jo en impàs d’un nou temps que potser, arribarà amb les noves generacions,
ara toca parlar i construir altres noms , altres temps , altres il·lusions que segur cal construir, pas a pas , en el dia a dia com Machado «Haciendo camino al andar»
Per acabar aquesta Barcelona hi ha esborrat tot vestigi de la meva mare allí a on va néixer carrer Indústria, i on va viure carrer Cadena, com vols que jo estimi aquesta maleïda Barcelona, que trepitja a la seva gent.
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 