Valerie Powles Forever

Per Manel Aisa Pàmpols

Ahir 4 de març de 2023, va ser un dia d’aquell que deixa empremta, si un dia que per nosaltres resulta ser un dia més enllà del fet de veure sortir sol de bon matí. Era un dia llargament esperat per aquells que sabíem del valor i el treball d’una noia de Birminghan que arrela a Barcelona i que un cop instal·lada en el barri del Poble Sec va ser una ciutadana més d’aquell indret, un barri que ella mateixa va arribar a què fos meravellós, un barri reivindicatiu, un barri de les persones que lluita cada dia per la dignitat de la seva gent.

I Valerie Powles des del seu balcó terrassa, tenia el privilegi de contemplar la fusió entre la ciutat i la Muntanyà, aquest Montjuïc que els nostres avis maleint perquè des del Castell disparaven a la ciutat com deia el general Espartero «Por el bien de España a Barcelona hay que bombardearla cada 50 años». I Valerie Powles sabia d’aquest mal sentiment, possiblement es va buscar aquell raconet del Poble Sec aquella Montanyà que d’alguna manera ajudava a respirar millor les aires tòxiques d’una ciutat com Barcelona.

Tampoc falta cada any a l’homenatge a Durruti, Ascaso i Ferrer i Guàrdia que cada 20 N. celebràvem davant les tombes d’aquest colossos de l’anarquisme al cementiri de Montjuïc i organitzat per un grup de dones llibertàries.

Ahir va ser un gran dia perquè les olors de perfums de la Valerie van sortir de passejada per la barriada del Poble Sec i d’alguna manera més d’un de nosaltres vàrem notar, la seva presència sens dubte estava entre nosaltres.

Allí estava ella, sens dubte amb la seva brusa vermella i la falda fins als turmells, «de corrillo en corrillo » per no deixar ningú a banda i oblidat, Valerie Powles tenia bones maneres per tothom, toti el seu caràcter quan creia que era menester posar-lo sobre la taula;mentre escoltava als companys que pujaven a la tribuna. Ella que no donaria massa importància, i segurament estaria neguitosa per la feina que no va poder acabar, amb un munt d’idees per tirar endavant, amb la «Defensa pasiva» que tant la va entusiasmar, com un poble com aquell del Poble Sec i tant d’altres barris de la ciutat havien estat capaços de realitzar aquella feinada increïble dels refugis.

Bé, per allí va passar gent de l’Enciclopèdic, del Cerhices, de la regidoria com Neus Munté i Marc Serra;Neusque va dona r la benvinguda als assistentsi, Març sempre atent a tots a l’esdeveniment a companys del seu equip de regidoriaamb Elvira i altres, la magnífica mestra de Cerimònies, Maria Solà, els grups de «pandereteires» amigues de la Carmen Deiros, el magistral treball de recepció de Graziela, i per descomptat els amics de Valeri com en Miquel Carrillo, que tenia clara aquella etapa en què, tots dos buscaven l’agermanassin entre els refugis del 307 i els poble adjacents de la bestial batalla de l’Ebre.

Per a acabar amb l’estimada presència del nebot de Valerie, arribat Nottingham Matt Penn i la seva companya Hellen, amb català i angles, van transmetre l’essència de la Valèrie per allí a on corria alhora que Hellen llegia un escrit enviat per la germana de Valeri, que portar per nom Rossanna.

Per acabar aquest relat, un quan companys de la Valerie acompanyarem a Hellen i Matt Penn fins a on, en el seu dia, es van llançar un bon grapat de cendres de Valerie Powles que volten per sempre en el seu espai favorit de la Muntanya, ara màgica de Montjuïc.

En definitiva un dia important per la ciutat de Barcelona i pel moviment llibertari per al reconeixement de la tasca d’una persona que, davant tot estimava la vida, sí, tota forma de vida, les plantes, els animals i les persones que tenia al voltant.

No sé si trobareu un altre racó a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat del món que en el seu nomenclàtor parli directament d’una dona anarquista.

Gràcies a tothom dels que han fet possible aquesta petita victoria d’un poble, que estima a la seva gent.

Visca la Valerie Powles forever.

Manel Aisa Pàmpols

5 de març de 2023