A l’estiu de 1930, quan ja Primo de Rivera ha dimitit i pren el relleu el General Berenguer al front del Govern, entrem en la coneguda “Dictablanda”. Aleshores, la premsa llibertaria de nou comença a sortir i els obrers, encara en clandestinitat, poden tornar a tenir un pesic de llibertat.
Poc a poc els ateneus llibertaris i els sindicats és comença’n a tolerar, alguns presentant els seus estatuts a les autoritats competents.
Així per exemple, ateneus llibertaris com “Agrupació cultural Faros” o el mateix sindicat de la construcció de la CNT o d’altres sectors obrers, es veien obligats com sempre a tenir un delegat del govern en les mateixes assemblees obreres, alhora que devien registrar els acords obtinguts a l’assemblea i la llista dels participants en cada una de les reunions amb la seva adreça i la composició de la reunió o assemblea; fet que provocava un desencís important a l’hora de parlar i prendre decisions sempre condicionades a la vigilància governamental. Fos en aquell moment encara monàrquica o poc després republicana.
Així, prenent com exemple aquestes dos entitats llibertaries, el sindicat de la Construcció de la CNT presentà al Govern civil de Barcelona els seus estatus per ser aprovats. Primer fos el conegut anarquista català Pera Massoni Vives qui presentà el 14 de maig de 1930 uns documents on no hi havia cap esmena sobre el sindicat CNT; però desprès, el Sindicat de la Construcció presentaren uns altres estatus per ser aprovats poc abans del 14 d’abril, el 8 de abril de 1931, on ja es parlava obertament de la CNT.
Referent a l’Ateneu Faros, més concretament “Agrupación Cultural Faros”, l’encarregat del tràmit fou el ateneísta Antoni Delgado, que vivia al carrer de Sant Pau 112, 3º de Barcelona, que presentà un estatuts-reglament a governació el 10 de desembre de 1930.
Aquell final d’any, davant el gran paro forçós que existia a ciutats com Barcelona, el Sindicat de la Construcció va pactar intervindré directament amb l’ajuntament i amb l’empresa de “Fomento de Obras y Contratos”, per decidir conjuntament quines eren les quadrilles d’operaris que treballaven en les obres publiques, es a dir, qui formava part de les quadrilles de treballadors. Aixó, prèvia reunió amb els tècnics de l’ajuntament o del Foment, i considerant que havia treballadors a les llistes negres dels empresaris, per la seva conflictivitat laboral, es a dir, persones no submises que exigien no ser enredats per la patronal. Aquest homes de les llistes negres eren els primers en ser proposats per treballar per part del Sindicat.
Tot i així era evident què havia un tens pols entre els tècnics de ajuntament i foment i els delegats del sindicat de la construcció, preparats en tot moment per anar-hi a la vaga general, que per moments recordaven els temps del “Lock out” de desembre de 1919 i gener de 1920.
El conflicte afectava en aquell moment als treballadors de la CNT dels sectors de la Construcció de la fusta, metall i transport, que feien front a la resistència dels tècnics empresarials per acceptar les llistes dels obrers designats pel sindicat per cada un dels treballs, a qui no els agradava massa aquest mètode.
En aquell moment, la conflictivitat la podem trobar especialment en les obres que a Barcelona es feien al carrer Aragó, on s’estava construint un mur de contenció i la barana de tot el carrer; ja que per sota passava la línia dels ferrocarrils i també l’empedrat del carrer, (les Llambordes). En la premsa obrera d’aleshores s’adverteix de la preocupació de les 400 famílies que hi aniran al paro forçós si no és soluciona el conflicte. Feia molt pocs mesos que la “Solidaridad Obrera” havia tornat a sortir amb certa regularitat i era molt llegida pels obrers i d’altres sectors, lo que vol dir que era un diari amb una forta influència. El resultat del conflicte sorgit d’aquella vaga del sindicat de la construcció del setembre de 1930 va ser força important, paralitzant la ciutat de Barcelona. Eren moments en que per fer una assemblea el sindicat de la Construcció necessitaven un Espai com el teatre Español (o sigui de 1000 persones en amunt) per omplir-lo de vaguistes per dir la seva. Imagineu avui dia la Sala Bars del Paral·lel a “tope” de gent amb discussió contra el sistema econòmic del moment. Segons la premsa, al míting/assemblea van participar els anarquistes Gómez, Ricardo Sanz, Eduardo Albeldo, López, Pano, París, Masmano, Casals, Arranz, Jesús Ferrer y Francisco Arin.
El resuatat fou que les obres d’aquell indret del carrer Aragó varen quedar paralitzades fins la arribada de nous pressupost de l’ajuntament de Barcelona ja el 1932.
Referent als estatus o reglament pels qual ateneus o associacions com “Agrupación pro-cultura Faros” es veien obligats a declarar-se-hi grup de cultura allunyat de tota tendència política i religiosa. Així per sobre, mirant tot allò que els atenistes tenien que acceptar per portar el seu projecte cultural i social, van manifestar que aquest ateneu estava format per persones dels dos sexes que podien inscriure’s a partir dels 15 anys. La cuota minima era de 30 cèntims de pesseta a la setmana i la junta estava formada per persones dels dos sexes; amb la obligatorietat de fer al menys una assemblea extraordinària cada sis mesos, i la junta administrativa una assemblea setmanal.
Una de les declaracions de principis, que entenem obligada, diu: “Els conferenciants no poden fer declaracions polítiques, ja que “Agrupación pro-cultura Faros” es una associació apolítica, i a més a més els associats que facin política podien ser expulsats de l’agrupació.
En cas de dissolució de l’agrupació els seus bens havien de ser distribuïts entre l’Escoles Racionalistes i els econòmics integrament pels presos.
La primera de les seus de l’emblemàtic ateneu llibertari “Agrupació Pro Cultura Faros” havia trobat aixopluc en el Sindicat del Metall d’aleshores, que estava al carrer Riereta; pero poc després inaugurava la seva primera seu al carrer Ferlandia 20, 1er pis, de curta durada però allí estaven.
Fins aquí el repàs d’uns estatuts de l’Agrupació Pro cultura Faros, fets per sortir una mica del pas, ja que aquells temps de l’arribada de la República tampoc donaven masses esperances per creure que la democràcia i república és donarien de la mà a la primeres de canvi.
L’arribada de la República
Set anys de Dictadura semblaven suficients, i bona part dels obrers creien que la repressió havia tocat fons. Creien que amb la República per fi es podia tornar de l’exili, ja que no eren pocs els anarcosindicalistes a França i altres indrets d’Europa o Amèrica, a mes del fi de la presó a on havia més de 15000 llibertaris presoners. I per això van anar-hi a votar el 12 d’abril en unes municipals, sobre tot amb la condició de que les presons es buidessin.
De sobta els obrers és van trobar amb l’arribada de la República, havia l’esperança d’acabar amb una societat tradicionalment autoritària, s’esperava un millor comportament de les autoritats republicanes amb els obrers i la ciutadania en general, i donaven per descomptat que les conquestes socials arribarien i estarien a l’ordre del dia d’una República deien formada per la Coalició d’esquerres entre socialistes i republicans, que foren els que van conquerir el poder en aquest primera fase de la república espanyola fins poc abans de novembre de 1933. Però en tot aquest temps poca mà estesa donarien els republicans als obrers i agricultors que els havien votat en aquelles eleccions de abril de 1931.
El cenetista Joan López en un article a la “Soli” deia que “La República debe ser a todo trance la conquista del pueblo, y nosotros, como parte de este pueblo, tenemos el deber de apuntar a esta conquista nuestra, inmediata acción constructiva, demostrando nuestra capacidad para que la colectividad, a plazo no lejano, deposite en nosotros la confianza para crear un nuevo orden social.”
Aquesta era, poc més o menys la posició oficial de la CNT o al menys de la majoria dels homes de primera línea del sindicat, d’aquells que participaven activament en les assemblees.
L’enemic del poble, no és ni més ni menys que l’avarícia d’aquells que més tenen, i guarda amb recel i de vegades amb ostentació. D’aquells que amb usura acumulen i amb la ingratitud entren en una voràgine de possessió de bens sense mesures, que els impedeix tenir una visió com a poble. Com en una partida d’escaig, s’enroquen com a casta feudal per defensar els seus privilegis i castigar al que menys té. Tot això protegits per una colla de mercenaris que fan possible aquesta ostentació.
Aquestes premisses de comportament dels especuladors les varem veure l’any 1931 amb l’arribada de la república com ara, noranta anys després amb una democràcia capitalista que afavoreix primer els fons econòmics dits “Bultó” abans que la seva pròpia gent, el poble, que sempre en aquest sistema polític és plomat.
Però continuant amb aquella etapa de l’arribada de la República. Als pocs dies de la sortida dels presoner -per exemple- de la Model de Barcelona, el descontent ja és va començar a produir al cap de 15 dies amb l’arribada del Primer de Maig. Aquell maig de 1931 la CNT va incorporat a 105000 nous afiliats a la Regional Catalana i, així, el 28 de maig de 1931 comentava el diari “Solidaridad Obrera” -“Los sindicatos han sido tomados por asalto, por los trabajadores”- Eren treballadors que buscaven solucions immediates per al seus problemes econòmics i d’habitatge. Però la repressió del primer de maig, de nou va tornar a omplir d’obrers les presons.
Com hem dit abans, a Barcelona havien arribat en anys anteriors, un importants numero d’immigrants principalment del sud d’Espanya buscant un treball i una vida una mica millor. Aquells eren els obrers que devien fer amb les seves mans el projecte de l’exposició universal del 1929 com la construcció de la línea 1 i 3 del metro, o la urbanització de la Muntanya de Montjuïc. Però amb tot aquell moviment de ma d’obra a penes havia una mirada per construir habitatge pels arribats i tan sols a corre cuita varen fer unes “Cases Barates” repartides per la perifèria de la ciutat per cobrir una mínima part de les necessitats dels obrers que estaven construint la monumental ciutat del 29. Mentre, la gran majoria es veien forçats a viure en barraques. El problema es va agreujar un cop finalitzat aquell esdeveniment burgès que no va tindré l’èxit esperat, i mes encara amb l’arribada del crac del 29, que com tot moviment social o econòmic sempre arriba a Espanya amb retard, però arribava. Com sempre, aquestes coses de l’economia capitalista sempre fan mal als més febles.
Ara que celebrem del 90 aniversari de l’arribada de la 2 República cal anar-hi entenent els pros i contra d’aquesta República que no fou més que una República burgesa, però anem per passos.
Amb la caiguda de la Monarquia, havia fugit d’Espanya tota la plutocràcia, banquers, financers, especuladors d’alta volada, en definitiva aquells que havien dissecat la terra d’Espanya i l’havien deixa erma. El nou govern sorgit del 14 d’abril estimava que el país havia estat desvaloritzat en un 50%.
En aquest sentit, hi ha uns quants articles d’Àngel Pestaña que ens ajuden a contextualitzar aquell moments històrics de l’anarquisme i d’aquella societat tant convulsa, i posats a escollir reprodueixo aquí un d’aquells articles què crec que es força clar i ens ajuda moltíssim a entendre aquella època i la seva gent, què passava en aquell temps i quin era el pensament de molts dels obrers que alhora veiem com els seus fills passaven molta fam i calamitats. A sobre els republicans, per cobrir-se-hi les esquenes, preparaven una sèrie de lleis totes pensades per reprimir als obrers i a la gent pobre, però ara millor que parlí en Pestaña amb el seu article: “La confabulación del elemento capitalista monárquico” y diu:
“Las consecuencias de esta confabulación de procedimientos criminales son una profunda e intensa paralización en los créditos públicos, y, por tanto, un colapso en todas las industrias, que provoca una crisis espantosa, como quizá jamás se habrá conocido en nuestro país. Talleres que cierran, fábricas que despiden a sus obreros, obras que se paralizan, o que ya no comienzan, disminución de pedidos en el comercio, falta de salida a los productos naturales, obreros que pasan semanas y meses sin colocación, infinidad de industrias limitadas a dos, tres y unas pocas a cuatro días de trabajo. Los obreros que logran la semana entera de trabajo, que puedan acudir a la fábrica o al taller seis días, no exceden del 30 por 100. El empobrecimiento del país es ya un hecho consumado y aceptado.
Al lado de todas estas desventajas que el pueblo sufre se nota la lenidad, el proceder excesivamente legalista del Gobierno. Salidos todos los ministros de la revolución, la han negado, apegándose a la legalidad como el molusco a la roca, y no dan pruebas de energía sino en los casos en que de ametrallar al pueblo se trata. En nombre de la República, para defenderla según ellos, se utiliza todo el aparato de represión del Estado y se derrama la sangre de los trabajadores cada día. Ya no se ésta o la otra población, es en todas, donde el seco detonar de los máuseres va segando vidas lozanas y jóvenes.
Mientras tanto, el Gobierno nada ha hecho ni nada hará en el aspecto económico. No ha expropiado a los grandes terratenientes, verdaderos ogros del campesino español; no ha reducido en un céntimo las ganancias de los especuladores de la cosa pública; no ha destruido ningún monopolio; no ha puesto coto a ningún abuso de los que explotan y medran con el hambre, el dolor y la miseria del pueblo. Se ha colocado en situación contemplativa cuando se ha tratado de mermar privilegios, de destruir injusticias, de evitar latrocinios, tan infames como indignos.
¿Cómo extrañarnos, pues, de lo que ocurre? Por un lado altivez, especulación, zancadillas con la cosa pública, con los valores efectivos, con lo que pertenece al común, con los valores sociales. Por otro lado, lenidad, tolerancia, con los opresores, con los explotadores, con los victimarios del pueblo, mientras a éste se le encarcela y persigue, se le amenaza y extermina.
Molt clares son les reflexions de Angel Pestaña , però un altre dels llibertaris de l’època ens posa en Vanguardia de tota aquella història de canvi de govern i de sistema polític entre republicans i monàrquics i els seus tripijocs, que no eren pocs, així el periodista anarquista que escrivia sovint a “Solidaridad Obrera” Cánovas Cervantes en el seu llibre “Proceso histórico de la Revolución Española apuntes de Solidaridad Obrera” a on el seu anàlisis ens resulta molt interessant quan ens parlà que tot està configurat pels principals homes de la monarquia espanyola com son el Conde Romanones, el duc d’ Alba i Francesc Cambo , així en Cánovas Cervantes ens diu
“ Romanones Dueño absoluto del Banco Hipotecario, ejercía dentro de esta entidad un especial espionaje para apoderarse de las mejores fincas rústicas y urbanas de España. Así llegó a ser el mayor propietario de nuestro país y el terrateniente que pagaba más contribución por fincas rústicas. En rapacidad y en astucia, poca gente aventajo a este siniestro hombre de negocios. …
Por aquellos días Cambó, necesitaba apoderarse de la voluntad del duque de Alba y convertirlo en instrumento de su política y de sus negocios. La mejor manera de entablar una rápida amistad con el gran aristócrata era el Arte. El duque de Alba posee la mejor colección de cuadros y obras de Arte del Mundo, y está reputado …
Obsequiando Cambó al duque de Alba con el cargo de consejero de la CHADE (eléctricas) que llevaba anejo el pingüe sueldo de 50000 duros anuales y una participación en las grandes Empresas eléctricas que pensaba desenvolver en España. …
Cambó ofreció un plan de electrificación de toda España. Se formaría una sociedad con un capital superior a 1000 millones, cuyas acciones tomaría la Banca Internacional, aumentándose el capital a medida que las necesidades del negocio lo demandasen. Se repartirían entre los iniciadores del negocio un buen número de millones de acciones liberadas; se cobrarían corretajes y comisiones importantes; se crearían puestos de consejeros, con exorbitantes sueldos, y España se convertiría en el paraíso de los grandes traficantes de la electricidad. …
¿Qué había que hacer para que el negocio llegase a feliz término? Pues, según Cambó, despedir al dictador, y como esta petición del gerente de la CHADE coincidía con los propósitos de Romanones y la plutocracia española de liquidar el régimen dictatorial y de volver a los viejos partidos de turno y a la ficción caciquil constitucional, la cosa resultó fácil, y el pobre general Primo de Rivera se vio despedido una mañana de fines de diciembre de 1929.
Primo de Rivera se quedó atónito cuando recibió la noticia de que iba a ser reemplazado por el general Berenguer, jefe de la casa militar del monarca El –Salvador de España- resultó ser un pelele al servicio de la plutocracia, que durante ocho años le había utilizado dejándole hacer el ridículo, despidiéndole cuando ya le había explotado lo suficiente.
Excusamos decir que en este gran negocio de electrificación de España, que sirvió para organizar la caída del dictador, Romanones llevaba una parte muy suculenta. Desde la caída de Primo de Rivera hasta el advenimiento de la República, Cambó y Romanones estuvieron en íntimo contacto. Sin embargo, la intriga para dejar paso a la República fue cosa personal del Conde. Cambó quedó un poco al margen”.
Però després de Primo de Rivera , sèrie el propi Rei Alfonso XIII i la Historia de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad)què algun dia algú tindrà què explicar en territori espanyol i no pas a Sud-americà a on després del 39 va continuar aquest projecte d’electrificació d’ en Cambó.
Per un altre costat, es evident que els polítics republicans varen presentar la victòria de les eleccions municipals del 14 d’abril com un triomf revolucionari, i d’això s’omplien la boca i es vanagloriaven i presumien en un bon numero de entrevistes. Però la realitat serà com ja hem vist abans, (al començament de l’article) una gran enganyifa. Així per eixemple, el periodista Paco Madrid entrevistant al republicà Carlos Madrigal senyala la poca visió de la dreta monàrquica del país que ha marxat a corre-cuita, i senyala què la festa va ser el 14, 15, 16 d’abril, el poble sortir al carrer a cantar i ballar algunes cançons i després tornar a la normalitat de sempre com si cap canvi s’ha ves produït.
La cosa quedava clara i els politics republicans farien lo mateix o pitjor de lo que venien fent els politics monàrquics, es a dir, començarien per exemple amb una llei de “Defensa de la República” per reprimir qualsevol moviment social d’iniciativa anarquista, llei aquesta que arribaria a justificar “el tiro a la barriga” d’Azaña en Casas Viejas, i altra de les lleis que va conservar inclús el franquisme de “La ley de Vagos i Maleantes”.
La 2a. República no és cap mirall per tenir en compte, des d’una vessant social i molt menys llibertaria i anarquista.
En definitiva les reivindicacions socials dels anarcosindicalistes van ser durament castigades per la falta de compromís dels republicans, que van castigar amb violència tota reivindicació social i amb la mateixa contundència que la monarquia. Respecte als ateneus llibertaris que en la seva majoria buscaven un model de convivència social i cultura amb molta presencia de les joventuts llibertaris, es van veure perseguits i estigmatitzats, per lo que la confrontació estava servida i un món nou tingué que espera per molt de temps.
Aquest article es en Record de dos companys del sindicat de la Construcció com fou Mariano Rodríguez Vázquez Marianet gitano de naixement i d’un militant actiu d’aquell moment com Santiago Bilbao Sarregola, home clau de la Vaga de lloguers de 1931.
Tambè per dos membres de l’Agrupació pro cultural Faros, un dels ateneus més perseguits durant el període de la República i que fou una veritable escola de militants a on podem parlar d’estimades companyes com Concha Pérez, a qui recentment a Barcelona se l’ha dedicat una petita plaça al voltant del mercat de St Antoni. Tambè a María Eginoa Itorralde, navarra de naixement i valenciana-catalana d’adopció, l’anima de l’ateneu Faros des del primer moment. A Ada Martí Vall, la nostra estimada Ada, indomable dona lliure, i finalmente al sempre referenciat enemic numero 1 de la 2ª república i mestre de l’Ateneu Faros, José Martorell Virgili.
a totes i a tots moltes gràcies per la vostra dignitat per la construcció d’un món nou
