Frederica Montseny Mañé, una intel·lectual de la FAI
com record d’una dona Titànica en temps convulsos.
Frederica Montseny Mañé, va néixer quan els seus pares, desterrats o exiliats de Catalunya estaven vivim a Madrid, eren temps difícils, els fets del dit procés de Montjuïc, salpicavan les vides de molts catalans, que ja feia uns anys, la repressió envoltaven nombroses vides a Catalunya, en un moment, força contundent, recordem per exemple, aquella cadena de successos, que van propicia una repressió brutal sense antecedents, del conegut Procés de Montjuïc. Primer el General Arsenio Martínez Campos que va tenir un intent d’atemptat a Barcelona a la Gran Via cantonada Muntaner, era el 1893, a on tot venia de les lluites carlistes de mitjans segle XIX, per la zona de la Bergada, Tarragona i principalment la Garrotxa, Olot, a partir d’aquí , Paulí Pallàs, (tot venia d’un ajustament de comptes amb què Paulí havia perdut bona part de la seva familia pel general Arsenio Martínez), pel domini d’aquell temps, i bona part de Catalunya, que el General Arseni Martínez Campos, va ser botxi de catalans, després, ja a finals del segle XIC, en un seguit de fets vindrà l’atemptat de Santiago Salvador al Liceu de la Rambla de Barcelona, tot perquè, el seu amic Paulí va ser afusellat al Castell de Montjuïc i pocs dies després, Santiago Salvador, “li van caure” dos bombés Orsini des del galliner del Liceu fins al saló a on estava la burgesia catalana, hi van morir un bon grapat de ciutadans del benestar Barceloní, i després el 7 de juny de 1896 l’atemptat suspitos de Canvis Nous a on estira una bomba a la cua de la proceso a on van morir 12 persones i 35 ferits, i es va cumplar d’aquest atemptat als anarquistes i tot apunta a un montatge policial. A partir d’aquí va tenir lloc una brutal repressió al moviment llibertari d’aleshores, tant que inclús eren detinguts aquells que no havien estat mai a Barcelona.
Els pares de la Frederica, eren Joan Montseny Carre i Teresa Mañe Miravent van tenir la precaució de posar terra per mig i marxar a Madrid des d’on primer treballen en el diari «El Progreso» en 1898, a on va escriure un article sobre Pallás, i denunciava la repressió que havia aleshores a Barcelona, ja feia anys, inclús abans de marxar a Madrid que col·laborava en la revista «El Corsario de La Coruña» o el «Tierra y Libertad » editat a Barcelona. El Procés Montjuïc va portar a Barcelona ser coneguda, en el segle XIX com la “Rosa de Foc”, per les lluites del moviment obrer.
La primera etapa de la Revista Blanca a Madrid va anar-hi de 1895-1905 i va participar una bona part de la intel·lectualitat del moment inclús a nivell Europeu, d’aquest temps t’un estudi Javier del Valle-Inclan que porta per títol «Biografia de la Revista Blanca» editat per Sintra.
Bé, la Frederica Montseny va néixer a Madrid, 12 de febrer de 1905, quan els seus pares ja tenien, podem dir a ple rendiment una revista com era «La Revista Blanca» i el seu suplement que primer fou «Suplement de la Revista Blanca» i després Tierra y Libertad, de fet va deixar de publica’ns-hi aquell 1905,ja no sortia la Revista Blanca, i no van tardar gaire en anar de tornada a Barcelona, vàrem viure quasi sempre a una Torre al carrer d’Escornalbou al Guinardó, a on hi havia algunes altres torres de companys anarquistes i republicans federals.
Els pares tenien tots dos uns pseudònims amb els quals escrivien com Federico Urales i Soledad Gustavo, també tenia el pseudònim d’Aurora Vilanova, ella, Frederica va créixer al costat de sa mare, i no va necessitar mai anar-hi al col·legi, tan sols va anar-hi a l’acadèmia Cots per estudiar idiomes.
El 1921 amb setze anys ja comença a col·laborar amb les edicions dels seus pares, dos anys després quan la família torna a editar la segona etapa de la Revista Blanca, ella ja amb divuit anys serà un dels suports de la mare i el pare. Aquesta segona etapa de la Revista Blanca durarà de 1923 fins a l’agost de 1936, serà un moment molt efervescent de les edicions de la família amb poc després «La Novela ideal 1925-1939» i «La Novela Libre» 1930-1938,» en què trobem moltes col·laboracions, però també tota la família assumeix un bon grapat de novel·les ideals , i lliures , tan Federico Urales, Soledad Gustavo i la Federica Montseny, a la col·lecció trobem moltes històries maquinades per la familia.
La «Novela Ideal» va començar a sortir amb 32 pàgines i primer era quinzenal per passar a ser setmanal amb una tirada de des de 50000 exemplar que es venien als quioscos.
Tenim notes d’un bon grapat de novel·les Ideals publicacions de la Revista Blanca, per exemple, els següents títols: » Florecimiento» Nº 2; que va ser la primera novel·la Ideal que va publicar després vindrien moltes més com. “ ¿Cuál de las tres?” Nº 19; ” Maria de Magdala”.nº 56,” Pasionaria” Nº198 ; “La rebelión de los siervos”. Nº 294 ; “El rescate de la cautiva”. Nº 62; “El otro amor”, Nº34; “El ocaso de los dioses”. Nº 216; “ Nuestra señora del Paralelo”. Nº 107; “ Los caminos del mundo”, Nº 120; “ La mujer que huía del amor”, Nº 224 ; “ La mujer, problema del hombre”; “ El hijo de Clara”(Segunda parte de la victoria); “ Martirio”,nº48; “ El juego del amor y de la vida”, nº 175; “ La infinita sed”, 181; “Un hombre”, Nº 268; “ Los hijos de la calle” Nº 24; “ La hija del verdugo” Nº 52 ; “La hija de las estrellas”, l Nº 128; “ Frente al amor” Nº 136; “ Las santas” Nº 5; “Resurrección” Nº 43; “ Maternidad”, Nº 29 ; “ El amor nuevo”, Nº 12; “El amor errante” Nº 72; “Sol en las cimas” Nº 162; “Sonata patética”, Nº 190; “ Sor Angélica” Nº 83; “ El sueño de una noche de verano”, Nº 168; “Tú eres la vida”, Nº 208; “ La última primavera” Nº 39; “El último amor” Nº 94; “Vidas sombrías” Nº 469; “Amor en venta” , Nº 435; “La vida que empieza”, Nº 79; “ El amor que pasa”, Nº 251; “ Nada más que una mujer”, Nº 452; “Calvario”, Nº456; “ El derecho del hijo”, Nº “115;
Després podem trobar de Frederica Montseny també publicacions a la col·lecció La Novela Libre nº 4 “Una Vida”, o, a la col·lección La Novela Femenina nº 7 “Vida Nueva”.
Frederica Montseny de joveneta
També tenim gran quantitat de publicacions de caràcter social i de denúncia per part de Frederica Montseny, que cal destacar, que juntament amb el que hem esbossat , els anys trenta, quan hi havia tant per lluitar, en els barris i poble de total Espanya un dels principals òrgans de difusió a part del diari de la «Solidaridad Obrera» o del «Tierra y Libertad», trobem «el Luchador» , que també sortia de les idees i l’esforç, que els Montseny llançaven per donar contingut i les notícies estaven relacionades amb les lluites del que estava passant en molts dels pobles d’Espanya, els moments insurreccionals que transitava per tota la península Ibèrica. Tindrà el seu recorregut els anys 1931- fins al 1933, amb molta regularitat, “La Revista Blanca”, en la seva segona etapa que també te articles de força contingut social i de lluita.
El primer míting en el que participa com oradora la Frederica serà en el Cine Meridiana del Clot, aquell any de 1931 passarà a ser redactora del diari «Solidaridad Obrera», un altre dels articles que apareixen per aquells any serà, publicat al número 75 del «Luchador» «Causa de les pertorbacions que sofre la república», aquell 1932 tindrà l’oportunitat de donar una conferència a l’ateneu del Guinardo que la mateixa “Solidaridad Obrera” núm. 520 es farà reso, publicada el 24 de setembre de 1932, parla d’un èxit impressionat, estant tot el local completament ple i a l’acabar l’acte, els companys cridaren consignes a favor de la revolució social, dos dies després estarà a l’ateneu a on la Comissió d’estudis política socials de la «Agrupació Pro Cultura Faros», presentarà el tema «La crisis del mundo capitalista y la solución libertaria».
Sens dubte, m’agradaria molt saber com va anar-hi aquesta xerrada, de la Frederica, sabem com eren aquella gent de l’”agrupació Faros” segur que fou de profit.
És temps de molta efervescència, molta embranzida, el no parar, i a Frederica com altres li toca dir la seva, posar el discurs llibertari o millor anarquista sobre la taula, així aquell mes d’octubre de 1932 juntament amb altres companys llibertaris i organitzat per una comissió de gira per diferents ateneus llibertaris com ara el Clot o a ciutats com Sabadell on posa en situació el moment que estavan vivint de la república i el període revolucionari que sembla s’acosta, son temps de solidaritat amb els deportats a Villacisneros ja des del maig de 1932,ella sovint participa en míting amb Rosario Dulcet, també està en aquell moment participant en Patrici Navarro del sindicat del transport naval, Antonio Ocaña que pertanyia al grup «Amor i Voluntad», de les Joventuts Llibertàries del Camp de l’Arp, al que acompanyava la seva filla, Natura Ocaña, una nena que en moments puntuals de l’acte recitava poesia, Edgard Ricetti que fou un mestre racionalista que fou l’ànima de la pedagogia llibertària a Sabadell durant molts anys i el Múrcia, Tomàs Cano Ruiz que també estava en aquesta història i reconstruir l’ideal en ateneu com ara “Faros”.
Temps després a l’inici de 1933 un altre moviment insurreccional el 8 de gener de 1933 que provocarà forts enfrontaments a Barcelona i altres indrets d’Espanya com a Saragossa, ella, la Frederica Montseny estava en aquell moment en Vinaroz, preparada per participar en un míting que no tenim constància que es celebrés, per aquells dies la Frederica torna a Barcelona, aleshores, ens explica que molts dels llibertaris havia caigut detinguts i apallissat al «Molino Sangriento» el que ara es diu «Cau de la bèstia», (Via Laietana 43) la qüestió és que Joan García Oliver detingut i apallissat a comissaria de Vía Laietana, va quedar-hi fet un cromo i després de ser una pelleringa humana, algú creien ,que l’havien enviat a un hospital, la qüestió és que segons la Frederica, ella i la companyia de Joan García Oliver, van recórrer tots els hospitals de la ciutat buscant el cos de García Oliver, que no van trobar perquè estava tirat pel terra del «Cau de la Bèstia» com més o menys va passar-hi tot, ningú donava un duro, per la seva vida.
El fet és que García Oliver es va refer d’aquella pallissa, i va poder continuar la seva lluita que és la nostra.
Dos mesos després, Frederica participa com a delegada del sindicat de professions liberals a la plenaria de la Regional Catalana que se celebra el març de 1933, un ple que es va celebrar els dies 5 a 12, entre els punts del dia a discutir en aquelles jornades, estava un referèndum per sortir el nou director del Regional Confederal, un altre dels punts estava pensat sobre com reestructurar el comitè Pro Presos, que necessitava una nova reorganització, ja que les presons tornaven a estar plenes de presoners, i un dels que ens crida l’atenció és el punt que parla sobre la devolució d’un presta’m a la Federació Local de la CNT de Manresa, el retorn de 15000 pessetes que va avançar per què pogués sortir la “Solidaridad Obrera”, a aquest congrés van assistir 208 delegats de 300 sindicats que representaven a més de 200000 afiliats, el Ple es va realitzar al local dels Federals Republicans Radical del carrer Cabanes del poble Sec, el seu sindicat (Liberals) un dels menys voluminós, va ser un dels nominats per la revisió de credencials, aquell local república va resultar insuficient, per la gran quantitat de companys que es van apropar al Ple.
Després de la plenària de regionals, tindrà una xerrada a Vic el 26 de març sobre «El comunisme llibertari».
El 26 de març del 33, donarà una conferència a Vic sobre «El comunismo libertario, ideal práctico» “Solidaridad Obrera”, ja tenia apressa la lliço que temps després presentaría el metge Isaac Puente.
Dies després trobarem una sèrie d’article a la segona etapa de «la Revista Blanca» així podem llegir «dos luces que se han apagado» fa referència a Hildegart i Virgilia d’Andrea, dos extraordinàries dones que necessiten més d’una mirada, la primera assassinada per la seva mare, i l’altra italiana morta als Estats Units d’un càncer de pit, companya d’ Armando Borghi.
Parlem sempre en la “Revista Blanca” poc després publica «El pueblo Errante» i no gaire després en acabat aquell any «Polémica sobre Rusia Panait Istrati y Romain Rolland», més tard «Después del Drama«, ens parla de la tragèdia que viuen els pobles ibèrics i fa referència a el moment insurrecional del 8 de gener passat i ara el 8 de desembre d’aquell any ja passat de 1932, un article que sangra i clama per la revolució, que tindrà continuitat al següent número de la “Revista Blanca” a on en la mateixa capcelera de l’article deixa ben clar per a on s’escampa la revolta, i després continua la Frederica Montseny escribin artícles que es publican un cop més, a la “Revista Blanca”, » Optimismo«, nº 261 18-1-1934 «Las mujeres de Aragón«, 263, 1-2-1934,»Por la fuerza, la unidad y el prestigio del anarquismo ibérico», nº 278 de 18-5-1934, es un continuo d’ escriure artícles sobre les lluites sociales i sobre qualsevol esdeveniment que pugui tenir un caire social, ella te la capacitat, d’escriure i argumentar-hi tot allò que toca, llegeix o pensa, una capacitat, especial que juntament amb la seva company de sempre com a secretaria la Maria Anguera (Batet), que des de joveneta estarà treballant al seu costat , ajudant en les tasques quotidianes.
Podriem omplir pàgines i pàgines solssament amb una petita senyal dels articles de la Frederica però això queda per altra moment, ara podem recorda un article sobre “Ernest Makno a la mort d’aquest a l’exili de París en l’agost de 1934 i diu la Frederica en un moment de l’article “ Conocía Machno en París, No puedo explicar la impresión indefinible que me produjo. Vino a saludarme al terminar el mitin dado en la Sala de la Renaissance contra las atrocidades españolas en Casas Viejas, que van passar-hi entre el 10 al 12 de març de 1933.
“Vi ante mí un hombrecito pálido, de bigote raído, de un rubio ceniciento, de baja estatura y tristes ojos de eslavo. Sólo la mirada conservaba algo de su profundidad y de su penetración acerada…”.
Aquell any de 1934, participarà en un míting al Palau de les arts decoratives de Montjuïc per parlar del diari «Solidaridad Obrera» sobre la seva trajectòria i els continuats tancaments per ordre governativa, sobretot durant la dictadura de Primo de Rivera, però crec, que la causa d’aquell míting principalment anava dirigida a la solidaritat amb la condemna del director de “Solidaridad Obrera” d’aleshores Manuel Villar que acabava de ser condemna a 3 anys 6 mesos i vint dies, un despropòsit per, uns quants articles d’opinió diferent del règim establer i això que, encara no s’havien suspès les garanties constitucionals com dies després passarien amb els fets d’octubre de 1934, i la figura de Manuel Portela Valladares com a representant del govern a Catalunya.
Després del Congrés de maig 36 a Saragossa, ella de nou la trobem al míting multitudinari de la Monumental a on està ple a vessar i on ella i altres parlen sobre els acords del Congrés que donarà la línia confederal a seguir abans de l’esclatada la revolució i la guerra civil.
Després la revolució i la guerra a on el protagonisme de la Frederica és imponent, ja que estarà en bona part dels saraus que s’organitzen tant en l’àmbit confederal com a escala de les institucions de primera nivell polític, el Comitè de milícies i en acabar a l’estatal.
En aquell moment la Frederica Montseny, el juliol del 36 forma part del Comitè Peninsular de la FAI, aquell 18 de juliol de 1936 havia programat un míting a la Monumental que es va haver de suspendre, per causes òbvies, ja que als carrers estaven a punt d’ embolicar-se una de grossa, quan encara els fusells estan calent el dia 21 de juliol la mateixa Frederica damunt d’una pedra grossa, que hi havia davant de l’Ateneu Eclèctic del carrer Indústria, farà un parlament a on informa ja del Comitè Revolucionari del Camp d’Arpa, Guinardó que s’acaba de constituir al barri.
Al mes següent, la Frederica la troben el 15 d’agost amb un míting confederal a Valencià, i al un demà, ja la tenim a Sabadell al Cinema Imperial, acompanyada de Josep Mares, Santi Pallas, Edgard Ricetti, J.L.Magriña, i Josep Cinca.
A l’octubre i a proposta de Horacio Prieto del Comitè Nacional de la CNT a Madrid, serà un dels anarquistes que ingressarà al Govern de la República amb Francesc Largo Caballero.
Frederica Montseny com a ministra de Sanitat, el reusenc Joan Garcia Oliver ministre de Justícia, el barceloní Joan Peiró ministre d’Indústria i el murcià Joan López Sánchez ministre de Comerç. Frederica va ser la primera dona ministra a qualsevol dels governs d’Europa. Era el 4 de novembre de 1936.
Ella, dins del ministeri de Sanitat es va envoltar d’un bon equip d’anarquistes, i voldríem destacar a Fèlix Martí Ibáñez com un dels homes que va ajudar a redactar el primer decret d’un govern Europeu sobre la llei de l’avortament, després també la Soledad Estorach i altres dones lliures que col·laboraren amb ella el 1936, en un context de guerra, i va acabar aquest govern de Francesc Largo Caballero, poc després dels fets de maig de 1937 a Barcelona, després arribaria el nefast Negrín, que tindria un pèssim recorregut, molt condicionat per l’URSS.
En aquest temps que era Ministra i les seves obligacions la portaven d’un lloc a l’altre, va sortir per exemple el primer número del diari «Catalunya» amb un article seu a la portada que deia «Catalunya, Benvingut Sies!».
cotxeres de Sans Miting CNT Frederica Montseny, Tafa Henares i Fernando.
Tot i acabar el seu mandat al govern de Largo Caballero ella, va continuar aquell any de 1937 participant en mítings conjunts amb l’aliança UGT CNT, l’1 de juliol a Valencià, i cridant a la calma en un temps molt convulsos quan els llibertaris començaren a ser detinguts i empresonats acusats molts d’ells com «incontrolats».
Aquell any participa en el II Congrés Internacional d’escriptores en la defensa de la cultura que es va celebrar a Valencià del 4 al 17 de juliol de 1937.
Faista com era el 7 de juliol de 1937 participa en una plenaria nacional de la FAI a Valencià, i després marxa per la zona de Madrid, Cartagena , Castelló i altres indrets per donar a conèixer els acords que la FAI va acordar en aquella reunió valenciana.
En el teatre Poliorama de la Rambla barcelonesa, el 13 de febrer estava previst que participes en un Miting de Dones LLiures, a on donar a conéixer les conclusions a un nombrós públic, l’acompanyant Aurea Cuadrado i Lucía Sánchez Saornil, Mary Jiménez secretaria del comitè Regional de Mujeres Libres , també va tenir el seu moment Nita Nahuel, (Ana Piacenza) que la «Soli» descriu com un «discurso de emoción y ternura», i la Frederica segons va anunciar la mateixa Aurea Cuadrado no va participar en l’acte tot i estar anunciada, senzillament, per què es trobava malament, van tancar l’acte Lucía Sanchez Saornil i la mateixa Aurea Cuadrado amb un «Viva la Revolución» que tot el públic van coreja.
Els últims mesos del 38 amb la CNT i la FAI en retirada ella forma part dels comités com per exemple el «Programa de unidad de acción por la afirmación» , el Comité Regional de la CNT que va reculant fins que arriben poc menys que a la frontera amb França.
A primers del 1939 s’exilia a França i el mateix febrer del 39 es crea el Consell del Moviment llibertari a l’exili amb la gent de la CNT-FAI-JJLL, que poc més o menys va durar fins a l’arribada dels Nazis a França. A on primava, la supervivència, ja que la Segona Guerra Mundial va ser ferotge i els anarquistes estaven completament sols, apatrides, com eren ignorats a totes bandes, els pares van morir al poc de travessar la frontera tant en Joan Montseny com la Teresa Mañe. La Mare va morir el 5 de febrero de 1939, i el para fou el 12 de març de 1942.
i el 1942 va estar detinguda la Frederica, per la Gestapo i molt apunt de ser deportada a l’Espanya de Franco, però va tenir la sort de què aquest fet no es va produir mai, i ja acabada la Segona Guerra Mundial, ella i el seu company serà un dels embrions de la posada en marxa a l’exili, de l’anarquisme de la CNT en espera del retorn a Espanya.
El 16 de setembre de 1945 la CNT de París organitza un míting a on acudeix moltíssima gent ja instal·lada a l’exili francès, entre ells Amador Franco, Puig Elías i molts altres, un altra vegada comença la ronda de Frederica Montseny de viatjar per bona part del país per aglutinar els llibertaris dispersos que han quedat per la geografia francesa, i altres parts inclús d’Europa i per què no Amèrica, com Mèxic. Toulouse, serà el nucli principal de l’acció confederal, la Rue Belfort, però també seran importants ciutats com París, Burdeos, Marsella, Perpignan, i començaran les edicions de l’exili espanyol amb el combat syndicaliste, Solidaridad Obrera, suplement literaris, Umbral, Cenit, Espor a on va ser directora del diari els anys 50, tot un seguit de capçaleres que faran del moviment llibertari, un moviment d’autodidactes que seran capaços de construir el seu propi discurs sense tenir la formació professional que en altres sectors aburgesats demanarien.
En aquell moment, el que prima és la reconstrucció del moviment llibertari i les seves estructures a l’exili, tota l’estructura piramidal, de baix a dalt, tal com l’entenien a l’interior, és a dir, creant allí on poden, primer el la Federació Local, el sindicat d’oficis varis, per a després si és oportú crear els sindicats de ram, metall, tèxtil , construcció, etc.
Després un altre de les pràctiques del moviment llibertari a l’exili serà organització a nivell Intercontinental, és a dir, comptant també amb les federacions locals d’indrets tan llunyans com Veneçuela, Mèxic, Puerto Rico, etc. I per ùltim, aglutinar a tot el moviment llibertari i el seu niu de l’eixam d’organitzacions, tant de l’ “específica” (FAI), com de les Joventuts llibertàries, en un Consell del Moviment Llibertàri que recull les tres organitzacions i a l’exili inclus crec que a prop tenie a SIA (Solidaridad Internacional Anarquista) i a les dones lliures.
Tant ella com el seu company Germinal Esgleas seran en diverses vegades els representants de la CNT en els òrgans decisoris de l’organització a l’exili. Conjuntament amb persones com a Marcel·li Boticario, Roque Santamaria, LLansola, Roque Celma i més tard en Samitier.
Tant és així que marcarà un sector de l’exili molt evident que estarà relacionat amb Toulouse, la Rue Belfort, mentre que altres sectors de l’anarcosindicalisme, aquell que també a l’exili organitzaran una altra manera de relacionar-se-hi que amb freqüència els identifica o están vinculats com a «Frente Libertario».
A la tornada de l’exili el 1977 ella, va participar en el conegut Míting de Montjuïc en què també estava en Josep Peirats i altres persones com Piernavieja, Enrique Marcos , Jesús García, ja tots ells de l’interior.
Frederica Montseny i Germinal Esgleas Jaume van tenir dues filles i un nen, ell havia nascut a Malgrat de Mar el 5 d’octubre de 1903 i va morir el 21 d’octubre de 1981, aquesta parella es van ajuntar sentimentalment el 1930, ell també va tenir una important obra de lluita social com a militant llibertari, tant abans de la revolució com amb aquesta, i després a l’exili. Les filles eren Vida Esgleas Montseny que va néixer el 1933, Blanca Esgleas Montseny nascuda el 1942 que va morir el 1977 a Mèxic i un noi Germinal Esgleas Montseny que va néixer el 1938.
Tot i que crec que, Frederica no va fer unes memòries extenses com les van arribar a fer, per exemple Joan García Oliver o Josep Peirats, ella té una obra tan extensa que bona part del seu llegat es pot considerar un espai de memoria, que ajuda a entendre molts moments de la vida d’una dona anarquista o d’un poble revolucionari que va estar a punt de gaudir per uns moments, de la victòria sobre les injustícies del capital, i que aquesta alegria, molts llibertaris van poder gaudir i tocar amb els dits de la mà, i sentir la veritable llibertat d’un poble en lluita, i ella forma part d’aquesta veritat.
Manel Aisa Pàmpols
Febrer 2024