Manel Aisa Pàmpols
Novembre de 2020 al record del seu assassinat, ara fa cent anys el 30 de novembre de 1920
Extracte d’un treball inèdit què esperem publicar en els propers mesos
Layret fou el major de cinc germans, el seu pare era un rellotger nascut a Vinaroz, Francesc Layret Rico i sa mare de Barcelona Raimunda Foix Prats .
En Francesc va néixer al carrer Sant Pau núm. 6 principal de Barcelona al davant mateix del Liceu, era el 18 de Juliol de 1880, els seus germans foren Eduard, Mercè, Antidi i Josep María.
Anys posteriors a la mort de Francesc Layret el seu germà Eduard estigué vinculat amb l’Ateneu Enciclopèdic, mentre que d’Antidi sabem que els anys 30 va ser professor de matemàtiques a l’Escola del Treball, dels altres germans a penes em parat a buscar alguna dada.
En Francesc Layret de ben petit va tenir la mala sort de tindre la malaltia de la poliomielitis, concretament als dos anys, aquesta malaltia l’ acompanyarà tota la vida, ja que va tenir que anar-hi sempre amb crosses, arrossegant les cames.
La reflexió que recull Joaquín Ferrer, el seu biogràfic de referència , a partir d’aquesta infermetat que acompanya Francesc Layret per sempre, ens diu Joaquin: “Aquesta circumstància l’obligarà tota la vida a valer-se de crosses per a caminar. També aquest fet el reclourà més profundament des de la infància, en el que Joaquim entén perfectament que és la seva inclinació natural sigui l’estudi. Això li comporta que sigui un vailet amb pocs amics; el seu company inseparable és el seu germà Eduard, dos anys més petit que ell. No és pas un noi acomplexat,” .[1]
…… …. …..
els inicis de l’ateneu enciclopèdic (1902) Eladi Gardó si no vaig equivocat en aquell moment vivia al carrer d’En Robador, al igual que Pere Coromines que era tot i la seva joventut un vell conegut en el món polític i literari que s’havia educat en aquell carrer d’en Robador al ser fill del carnisser d’aquell indret tant peculiar del barri, i un altres dels futurs ateneistes que vivia en aquest estret carrer era Sebastià Giralt, i sense perdre de vista a Josep Tubau que no deuria viure gaire més lluny.
Després d’aquella desfeta de la vaga general de febrer de 1902, Eladi i Josep varen convencé a Francesc Layret Foix un ja jove advocat encara no massa conegut, però si amb una visió social i política força important per a què recolzes el projecte que tots dos tenien en la seva ment en aquell moment, que conforme pren forma es converteix en l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.
Un cop tingueren tots clar el projecte ateneístic, al qual Francesc Layret s’implicava i es va incorporar d’una manera important, no solament això, sinó que aquells primers estatuts estarien redactats integrament pel mateix Francesc Layret Foix que foren presentats per a la seva legalització el 9 de juliol de 1903, es produïa un acte oficial de constitució de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i era nomenat com a primer president de l’entitat Lluis Bulffi que va ser un home força important per el món social d’aquell moment i en especial per la dona, sobretot al moment de publicar el considerat primer document referent als anticonceptius d’aquest país, material per la consciencia social de la dona com individuo, a partir d’ aquell moment la dona disposa d’un document per major coneixement del seu cos, en Bulffi tenia consultoria al carrer Urgell de Barcelona, i la seva conferència que és va publicar i que portava per títol “ La Huelga de Vientre” com a reflexió d’una conferència donada per aquells anys que portava per títol. “Expansión de doctrinas neo-malthusianas. Conferencia dada en el Centro de Estudios Sociales de Barcelona 1904”, conferència que també va donar al mateix temps a l’Ateneu Enciclopèdic aquell mateix any. [2]
Així diu en Joaquin Ferrer recollint les paraules de Layret: “La finalitat immediata de l’Ateneu Enciclopèdic, és la instrucció i sobretot la instrucció dels qui, per viure de les seves mans, es veuen privats d’ella, aspirant a ser, amb el temps, una veritable Universitat popular”.[3]
………… ……………………….
Aquell any de 1905 a l’Ateneu Enciclopèdic al menys tindrà Layret dos compromisos que crec força interessant com per exemple una de les seves actuacions favorites, eren les lectures de llibres i per exemple és el cas de “Lectura comentada del Llibre Vida de Don Quijote y Sancho de Miguel de Unamuno”, no tinc el llibre a mà i segurament es tracta d’ una reflexió o ressenya d’ Unamuno sobre el llibre de Cervantes , que no deixa de ser una curiositat afegida, editat el 1905, deuria tenir la oportunitat d’ almenys tindre’l entre les mans per poder llegir alguna part i saber lo que ens diu Unamuno del Quixot i Sancho, considerat al seu moment, com el millor assaig sobre la obra dita, del propi Cervantes, també seria súper interessant la predisposició de Layret en aquesta obra que recull quatre figures cabdals de la literatura castellana com son Cervantes, Don Quijote, Sancho i Unamuno. Lo que és bo dir que aquest assaig d’Unamuno sobre el Quixot té moltes edicions dins la mateixa col·lecció de llibres de l’Austral en els anys posteriors, o la mateixa i extensa col·lecció de l’Aliança editorial que si fa no fa, desenvolupa la mateixa funció.
Però la reflexió que fa Emili Salut en el seu llibre de “Vivers de Revolucionaris” en el seu apartat de “L’Ateneu Enciclopèdic , el Cafè Espanyol i la Presó Nova”, quan fent referència a Francesc Layret i Salvador Seguí i l’Ateneu Enciclopèdic, amb les apassionades lectures i el posterior debat que provocava aquelles convocatòries de Quijote y Sancho amb Unamuno pel mig i diu ”Sempre que he recordat la Joventut de Seguí penso a la vegada en les hores de nit passades junts a l’Ateneu Enciclopèdic oint les conferències públiques que s’hi donaven i que després eren comentades per un grup de companys, tot passejant amunt i avall de la Rambla , on sempre portava la veu cantant el propi Seguí. Les hores viscudes a l’Ateneu Enciclopèdic foren ben aprofitades per molts obrers que, com nosaltres sofrien fam d’instrucció, i que per això estimàvem l’Ateneu , perquè a la nostra manera representava una Universitat Popular i lliure, on un remarcable estol de noble joventut intel·ligent i estudiosa treballava amb veritable fe, afanyosa per millorar l’educació i la cultura dels obrers. Era digne d’elogi l’entusiasme esmerçat per aquell estol d’homes joves i coratjosos, d’esmerada cultura, preocupats seriosament en l’obra de l’Ateneu Enciclopèdic.[4]
Tampoc no puc oblidar el més incansable dels polítics que desfilaren per l’Ateneu Enciclopèdic, malgrat d’ésser un home inútil de les cames, Francesc Layret; d’aquest darrer guardem un grat record aquells que assistírem a les lectures comentades de la Vida de Don Quijote y Sancho, de Unamuno, lectures que foren organitzades i presidides per Layret, en sessions que tenien lloc els dies de treball al vespres. ¡Amb quin amor i entusiasme llegia i comentava Layret les pàgines d’aquell llibre!.
………..
Tres dies després , el 19 de novembre Martínez Anido ja tenia preparat un llistat com hem llegit a dalt de 80 noms, per acabar i descabalar la CNT i els seus principals anarcosindicalistes no solament empresonar-los sinó que la idea era molt més maquiavèl·lica, ja que el propòsit era l’assassinat de tots ells, Martínez Anido confiava molt amb tot el seu equip, però en especial amb Miguel Arlegui Bayonés que ja portava una pràctica militar de repressió exercida per exemple a la mateixa Cuba, La Habana , Matanzas, i altres indrets d’ Amèrica i de la península Ibèrica.
Aquell mateix 19 de novembre Miguel Arlegui i el seu equip varen detindré a tots els anarcosindicalistes que figuraven en la llista que l’ havia propiciat el mateix governador excepte un, que era Simó Piera que aquella nit no havia dormit a casa seua.[5]
La “Ley de fugas” estava ja en marxa i d’una manera més descarada que mai ” ! Asesinar por la espalda a un preso, cuando era conducido de un centro oficial a otro, pretextando la fuga! ¡A un adversario , convenientemente custodiado y esposado, a un vencido en la lucha!.
En las guerras feroces entre los pueblos, cuando un enemigo cae prisionero, se le respecta, se le interna en los campos de concentración de prisioneros enemigos, y al terminar la guerra, vuelve a su hogar con vida. Aquí no: aquí, al vencido se le insultaba, se le martirizaba al negarse a ser confidente, y por último, se le aplicaba eso tan incalificable y criminal llamado “ley de fugas”. Y caían acribillados por las balas de los máuseres de los guardadores del orden. Eran todos jóvenes, casi niños. La edad de las víctimas solía ser de 18 a 25 años”. [6]
……………………. …………………………
A part de detindré als més significants anarquistes, Miguel Arlegui i els seus col·laboradors també aprofitaren per detindré un bon grapats de anarcosindicalistes que estaven reunits al carrer Flassader núm. 23 principal a on és celebrava una reunió del Sindicat del Transport Terrestre i Marítim,i que no formaven part de la llista prèvia de Martínez Anido, tots els detinguts eren enllaços sindicals que estaven recollint els carnets de socis i segells de cotitzacions dels afiliats en total segons la nota policial havia 4385 segells a més de 328,25 pessetes. Els detinguts eren: Pere Montasen Serra, Joan Llorca Selles, Ramon Orri Piqué, Francesc Alonso Nubla, Ricard García Fernández, Pere Vicent García, Josep Pérez Minuesa, Joan Aribau Fonoll, Bautista Bayo Gimeno i Francesc Sirena Augusta . [7]
Al dia següent 20 de novembre de 1920, pistolers del sindicat lliure encoratjats per les detencions, assassinen a l’anarcosindicalista Alfons Cortina que tenia un càrrec de delegat de la CNT a on treballava a una obra del carrer Granados del poble de Sarrià en una casa en construcció del banquer de cognom Roses. A la fugida dels autors del atemptat, van ser interceptats pels companys de treball i de sindicat d’ Alfons i per un caporal de l’exèrcit que en aquell moment passava pel carrer, el detingut fou un xaval de 21 anys que es deia Joan Teisla que portava a sobre el seu carnet del Somaten.[8]
Però la tensió en aquell moment estava molt alta i podien haver-hi enfrontaments en qualsevol indret de Barcelona o pobles dels volta’ns així a Terrassa els cenetistes indignats atemptaren contra l’empresari Joan Puigbó, i aquest va morí a l’acta, la premsa de l’època ressalta i comenta que els autors tenien una bona punteria amb les armes, ja que ni la filla de l’empresari ni el xofer que conduïa la tartana Pere Ramírez varen patir cap lesió. [9]
……………… ……………
La màquina encetada per Martínez Anido i Miguel Arlegui era com una apisonadora que actuava per a tot aquell que es movia una mica per la ciutat i Salvador Seguí que arribava a Barcelona després d’una estada a Río Tinto a on havia intervingut en diversos actes reivindicatius, Trapitjar el terra de la ciutat i Salvador Segui fou detingut i al dia següent detenen en Francesc Arin , l’home que com sabem bona part de la seva militància estava sempre en relació amb el comitè pro presos de la CNT.
Encara i tota la gran batuda contra els militants de la CNT, l’estructura del sindicat romania intacta, en aquell moment els principals homes organitzatius del anarcosindicalisme català eren Ramon Archs Serra i Pere Vandellós Romero, que es movien principalment pel sindicat de Lamparers (Lampareros)del carrer Vistalegre i aquest varen muntar una assemblea amb totes les precaucions del món, en plena clandestinitat, l’objectiu era fer una reunió plenària de sindicats amb tranquil·litat i arribar a uns acords per convocar una vaga general pel dia 7 de desembre de 1920. A la reunió varen assistir Antoni Amador, Joan Manent, Camil Piñon, Enric Rueda, Ramon Salvador, Francesc Vallés, i altres que ens manca la seva identitat, entre altres coses acordant mantindre l’ afiliació i la connexió entre els sindicats i com hem dit abans, la idea de convocar una vaga general a tota Espanya pel 7 de desembre de 1920 [10].
Hi ha que recordar que en aquell moment per poder celebrar la plenària que hem parlat abans havia que prendre una sèrie de mesures de seguretat i precaució que abastaven un espai del Districte V al voltant del carrers Carretes, Aurora, Riereta, La Cera i per descomptat el carrer Vistalegre, o sigui que a totes les cantonades havia un grupet de anarcosindicalistes armats i fent el dissimulat en previsió de l’arribada de la policia o de pistolers del lliure.
La CNT davant tanta repressió amb les nombroses detencions que havia a la ciutat de Barcelona va decidir en aquella plenària del carrer Vistalegre, demanar-hi l’ajut a advocat com Francesc Layret i aquest va acceptar ràpidament.
També el comitè Pro Presos, davant l’allau de detencions i amb la dificultat cada vegada més evident de recaptar les quotes sindicals que recordem estaven prohibides, aleshores el mateix comitè pro presos amb molta cura i sigil, demana als grups d’afinitat, que facin algun cop econòmic per poder pagar les despeses que representaven tantes detencions, havia que pagar les despeses d’advocat i era costum de la CNT pagar un sou a la família d’ els detinguts, per lo tant necessitaven ingressos, que en aquest moment escassejaven.
Tot i tenir les presons plenes d’anarcosindicalistes, al carrer els atemptats d’un i altre bàndol continuaven, així el 23 de novembre hi ha un atemptat contra el propietari d’una vaqueria, Vicent Guitari del carrer Cortinas, un altre dels fets violents d’aquells dies es produir al tinglat número 6 del port de Barcelona a on hi ha el robatori de sis caixes de munició per pistola, aquell mateix dia a Reus va ser abatut el president del Sindicat lliure de aquella ciutat Antoni Capdevila [11]
Els empresaris no volien sentir a parlar de millores dins les fàbriques i tallers, lo únic que reivindicaven al governador era ¡Mano Dura! i s’emprenyaven molt quan tocava algun governador civil que demanava ¡Calma! per això buscaven l’experiència militar que primer podia tindre Milans del Bosch, i temps després Martínez Anido i altres monàrquic que quasi tingueren el mateix comportament.
…………… ……………….
Aquell trenta de novembre de 1920 El trident Severiano Martínez Anigo Miguel Arlegui i l’inspector Espejo ja tenien un bon numero de homes de la CNT o propers preparats per deportar a La Mola, Menorca Mahó, i tancar-los allí dins d’un penal : Salvador Seguí, Manuel Salvador, Camil Piñol, Francesc Comas, Vicent Botella, Narcis Vidal, Josep Vidal, Eusebi Manzanares, Martín Barrera, Miguel Abós, Antoni Soler, Josep Viadiu, Eustaqui Rueda, Anicet López, Emili Albaricias, Jaume Albaricias, Manuel Núñez, Saturnino Meca, Dionisio Eroles, Antonio Ocaña, Josep Solé, Manuel Castarlenas, Josep Francés, Josep Roge, Guillermo Valls, Daniel Rebull, Josep Antoni Gómez, Eusebi Jorge Sánchez, Salvador Pascual, Antoni Calomadre,Salvador Caracena, Ramon Recasens, Francesc Arín, Jesús Vega, Antoni Amador, i Lluis Companys. Quedaven detinguts la gran majoria de la llista que Anido havia preparat per acabar amb les 80 persones que considerava els indesitjables de Barcelona, la idea de la pau dels cementiris que sempre ha rondat tant pel pensament de la dreta “palo y tente tieso” per aquest país.
Assabentat d’aquesta maniobra de Martínez Anido, per la dona de Lluis Companys en Layret des del seu despatx del carrer Balmes truca per telèfon a l’alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo per donar-li la informació de lo que estava succeint, era el 29 de novembre de 1920 i Francesc Layret i l’alcalde de Barcelona es citaren per trobar-se-li i buscar una solució a tal despropòsit d’Anido, i així devien trobar-se al dia següent al despatx de l’alcalde a las 7 de la tarda.
……………………..
Aquell dia 30 de novembre de 1920 Francesc Layret volia anunciar en una roda de premsa als periodistes afins de la ciutat que havien arribat els Ugetistes Antonio García Quejido i Ramon Lamoneda a la ciutat de Barcelona per signar un acord de pacte entre les dos central sindicals del país La CNT i la UGT i en aquesta signatura atacar la oportunitat d’una dictadura militar que semblava imminent al país, a demés planteixava que la CNT podia abandonar per un període limitat el seu apoliticisme i alguns dels seus per presentar-se-li a les properes eleccions havia la seguritat que guanyarien de carrer i el mateix Rei i aquells que preparaven la dictadura, es tirarien enrere.
Tot això sembla que era el projecte que Layret tractava de presentar abans de que Companys i els obrers anarcosindicalistes fossin enviat amb el vaixell el “Giralda” rumb a Mahó.
…………………….
una vegada assabentada la dona de Lluís Companys del trasllat del seu marit al Vaixell “Giralda”, es va dirigir amb taxi a casa de Francesc Layret al carrer Balmes núm. 26, per posar-lo al corrent de lo que estava succeint i perquè aquest fes les gestions que calia perquè el vaixell no sarpes del port de Barcelona, mentre el taxi esperava per anar-hi fins l’ajuntament de Barcelona a on ja esperava Martínez Domingo, a la sortida de l’edifici estaven els homes del Sindicat lliure esperant a Francesc Layret per acabar amb la seva vida i sembla ser que els mateixos pistolers de la patronal ridiculitzaven i s’enfotien del crits de la dona de Lluis Companys que deia ¡Pobre senyor Layret!. I amb la sorna característica d’un desaprensiu seguien disparant i cridant ¡Pobre senyor Layret!, els autors de l’atemptat sembla ser que foren els pistolers de la patronal Fulgencio Vera “Mirete”, Ángel Coll, Fulgencio Grisca y Carles Baldrich, altres historiadors parlen de què entre els pistolers també estava el fill de Pauli Pallàs.
Francesc Layret fou traslladat al dispensari de la Plaça Goya amb Muntaner i després a la clínica Corachan a on poques hores després va morir, sembla ser què el cadàver d’en Layret va acabar a la morge de l’Hospital Clínic. Els pistolers assassins de Layret van cobrar cadascú d’ells 3000 pessetes que aleshores era una bona quantitat de diners[12].
………………………………
Al finals el governador Severiano Martínez Anido publica un Bandó als diaris de Barcelona justificant la repressió d’una manera Barruera diu” Que en presencia del vergonzoso recrudecimiento de los crímenes terroristas que se manifestó a los pocos días de posesionarme al mando de esta provincia he creído deber ineludible de la autoridad que ejerzo aplicar los recursos que las leyes me otorgan con presión proporcionada a la gravedad del mal que a Barcelona infieren los desalmados que juzgaron y apelar a los más execrables excesos de la violencia para imponer a los demás sus propósitos de disolución.
Por la lealtad que a todos los ciudadanos debo, cúmpleme advertir que persistiré en el camino emprendido, hasta lograr que cese el tiránico dominio de esos pocos que se olvidaron que eran hombres, mas al propio tiempo interésame también prevenir a todos que en la serenidad que de mi reclaman las responsabilidades del cargo, ni llevaré el castigo más allá de donde alcance el desmán ni dejaré de hacer en ningún momento la obligada distinción entre los manejos revolucionarios y las reivindicaciones que, en su natural afán de mejoramiento, formulen legalmente los obreros en los conflictos de carácter social …”[13]
En resum en Francesc Layret fou la primera víctima d’un sanguinari sistema especulador que tenia el seu cap visible en Martínez Anido i el seu equip, que apostaven per la pau dels cementiris i per això aquells homes en dignitat tenien que ser els primers en caure i així en Layret fou el primer de la llista dels famosos 80 catalans que calia eliminar, després foren molts més, un no parar de la violència d’estat.
Manel Aisa Pàmpols
[1] Joaquim Ferrer, Layret (1880-1920) ed. Nova Terra Barcelona 1971 P. 11,12
[2]
Bulffi Luis Expansion de doctrinas neo-malthusianas. Conferencia dada en el Centro de Estudios Sociales de Barcelona 1904. Biblioteca Ed.Salud y Fuerza Buenos Aires-La Habana 1913
[3] Joaquim Ferrer Layret (1880-1920) Editorial Nova Terra Barcelona 1971 P.45
[4] Emili Salut Vivers de revolucionaris edita Col·lecció Històries del Raval Barcelona 2017 P.83
[5] Pere Foix Los archivos del terrorismo Blanco Pere Foix Ariel Barcelona 1931 anexo
[6]
idem . P. 35
[7]
La Vanguardia 20 de noviembre de 1920
[8]
León Ignacio: Los años del pistolerismo Planeta 1981 Barcelona P.151
[9]
Manel Aisa Pàmpols La efervescencia social de los años veinte Barcelona 1917-1923 Descontrol 2016 P. 92
[10]
Manent, Joan Records d’un sindicalista llibertari català 1916-1943 edicions catalanes del exili Paris 1976 P.216-217
[11] León Ignacio Los años del pistolerismo . Planeta 1981 P.156
León Ignacio Los años del pistolerismo . Planeta 1981 P.156
[12]
Abad de Santillán De Alfonso XIII a Franco Tipográfica editora argentina Buenos Aires 1974 P.87
[13]
idem las Noticias 10 de desembre de 1920
