Libros Aisa

Avui fa quaranta anys que ens va deixar el pare, Eusebi Aisa Cuenca.

Són històries de família, que vàrem saber amb el record  dels temps passat, però que un guarda molt en dins, de vegades com si fos present, i a batzegades fer retalls de la memòria que ens han portat fins aquí, ara després de quaranta anys de silencis, malentesos, enveges, i que sé, que més, decideixo retrobar el pare i fer memòria d’un temps.

Mon pare, de ben petit està orfe de pare, tan sols amb la iaia Pilar la seva mare i el seu germà Fernando, la iaia, fregant les escales de genolls, com a eines de treball, un cubell i aigua i una mica de legia per acabar de destrossar els pulmons i les seves mans, eren temps que encara no havia arribat el mànec de la fregona.

L’avi, Fernando, que acabava d’arribar a Barcelona des de l’Aragó, vivia a la mateixa escala de veïns del carrer de Carretes 36 a on vivia en Manuel Escorza,  un jove anarquista que després tindria una gran projecció revolucionaria l’any 1936,  però el iaio Fernando, pare del meu pare i tiet, va tenir un altre recorregut o millor dit un petit recorregut. Ell, l’avi Fernando treballava de carreter, però el que li agradava era cantar la Zarzuela, que aleshores estaven molt en el seu apogeu, i a la que podia, en Fernando escapava al Paral·lel i allí feia la seva.

Total, el pare i la tieta Araceli explicaven que el iaio Fernando bevia potser un pèl massa i que acabava cantant la Zarzuela a tot drap i al poc la iaia Pilar i la seva amiga Candelaria s’encarregaven d’anar-lo a buscar pel Paral·lel i el portaven fins a casa estigues com estigués. Això també explicava la iaia Pilar del seu marit.

Així que, ens queda constància que va viure la vida, de pressa, de pressa, sense perdre un sol instant, el que és cert, és que la iaia va quedar viuda amb dos nens de molt poca edat.

Tant és així, que gràcies al llibre de la punkara  Isabel Pellejero, amb el títol “Puerta a ningún sitio”  , vàrem constatar el que ja sabíem del fet que la iaia va ser recollida per la misericòrdia de la Caritat i en diferents moments apareix un retall de la premsa que així parla del fet que la Caritat, que ajudava a la iaia amb alguna almoina que altre, perquè aquells dos nanos tiressin endavant.

Anys més tard amb l’esforç de la iaia, encara recollirien una altra nena, La Tina, que havia mort la mare i estava sola al món, així que la família al principi dels anys trenta ja era un xic més gran, un plat més a posa a la taula, tot fregant els terres dels senyoritus, que si l’Hotel del carrer Pelai, que si el despatx de l’il·lustre metge, que si la família de la fàbrica de gasoses, etc.  Tot el dia la iaia rondant mitja Barcelona per deixar-la neta i decent, aquella Barcelona trista, dels anys quaranta.

Mentrestant els nens anaven creixent, el germà gran d’Eusebi, que ja hem dit que es deia Fernando i en temps de la guerra es va fotre en algun embolic, i va resultar detingut pels dos bàndols, tothom el volia a la presó, i era un xaval que tot just tenia 16 o 17 anys, que no havia tingut temps de fotre res dolent, salvo alguna criaturada.

El pare, una mica més tranquil, de la guerra, a penes en parlava, solament que havia estat en un hotel de la gran via de Barcelona entre passeig de Gràcia i Via Durruti, a on s’allotjaven soldats de les Brigadistes Internacionals anglesos. Eren massa petits tots dos apenes entraven en la quinta del biberó.

Diuen que aquell edifici havia estat construir el segle XIX per ser un prostíbul d’una important Madame de la Barcelona Modernista, de l’alta societat, això queda pendent per algun cronista de la ciutat, que segur ens diria alguna cosa.

El que el pare, també de petit o jovenet també devia fer-ne de les seves, ja que un cop m’explica que ells, els nanos de la colla, anaven a la Ronda Sant Antoni i es dedicaven a pujar a dalt del Tramvia o penjat darrere del tramvia, era un dels seus divertiments de jovenets en plena república.

Van poder estudiar al carrer Manso, al col·legi Sant Ramon, una acadèmia de dos pisos del principal davant del Mercat de Sant Antoni, a on estava el senyor Juanito, que tenia una cal·ligrafia molt acurada, i et fotia un calbot i després acusava el nen del costat d’haver-hi està el pegador, en fi, i el senyor Joan i la senyora Carmèn com a Mestres.  Aquest son els que jo vaig tenir anys després, mon pare, arribo a suposar que el mestre seu era el senyor Juanito i la Francisqueta, però no tinc ni idea de qui pagava el col·legi, o si es pagava o a canvi de què.

Quan ells anaven tels anys trenta i inici dels quaranta  i més tard quan anàvem nosaltres a escola, els anys cinquanta i seixanta.

Així com la mare Pilar si parlava del CENU, durant la guerra, i ella recordava de què, ella era una nena del barri xino de Barcelona i podia tocar el piano, això o guardava com un tresor, el pare mai ens va parlar o almenys no recordo res de la seva infantesa dins el col·legi.

En el Col·legi Sant Ramon del carrer Manso va arribar a portar un equip de Futbol ja els anys finals dels quaranta i inici dels cinquanta, i allí, al costat de col·legi, hi havia un celler d’aquells de tota la vida, que avui dia és un bar, normal i corrent que ha perdut la idiosincràsia d’aquelles bodegues que guardaven el vi, amb grans botes, i cada una amb el nom del vi a destacar, des de Gandesa a Priorat, Garnatxa, etc. un bon vi de taula era sempre el referent amb el porronet.  Allí també hi havia el vermut dels diumenges i festes de guardar.

Aquell indret vam tenir el pare com a entrenador, d’un grup de joves del barri,  de Sant Antoni, anys enrere a casa teníem un bon grapat de fotos d’aquell equip de futbol, d’una part de fotos dels  jugadors del futbol, amb el temps vaig descobrir que Lluís Andrés Edo, un conegut anarquista dels anys de la clandestinitat abans de desertar de la mili i fotre el camp de Barcelona, Espanya, per marxar a París, havia jugat al futbol d’aquell equip, això volia dir que s’havien relacionat amb mon pare. Quan en vaig assabentar d’aquesta història vaig buscar les fotos, però ja mai més vaig trobar-les, sens dubte el temps s’endú moltes coses, i molts records, és així, no li duguem més voltes.

Bé, després amb el franquisme el pare va treballar a la fàbrica Claramunt que estava al carrer Diputació al costat del carrer Urgell, i allí vam viure una curta temporada portant la mare la porteria de l’escala de veïns a l’hora que cossia i tornava a cossi, mentre el pare a la fàbrica portava els braços plens de senyals, que eren provocades per als sifons que explotaven quan els carregava de contingut, bé el pare va arribar a ser l’encarregat de la fàbrica.

El tiet Fernando aleshores treballava al ball Rialto que estava a la Ronda Sant Pau.

Després l’altra àvia, que es deia Marcel·lina que vivia al carrer de la Cadena 6 bis, 4º 2ª, es va posar malalta, i era cosa de tornar al barri a on vàrem néixer, i allí vàrem créixer tots plegats, en una casa a on hi havia alguns rellogats ja del temps de la guerra o de poc després.

Però, el temps corria i la fàbrica de gasoses i sifons Claramunt va plegar, aleshores, el pare va anar-hi a treballar a Vallcarca sota el pont a on hi havia la fàbrica de Gasoses “La Familiar” crec recordar que aquest era el seu nom.

Allí era un ambient nou i ja no devia estar massa a gust, d’aquell temps recordo com els dissabtes anava amb la mare i portàvem la carmanyola fins a  un descampat que havia davant de la fàbrica, sota el pont de Vallcarca i allí dinàvem els tres, no recordo que vingués ningú més, després tornàvem capa casa i el pare continuava la vida laboral que no s’acabava mai.

En acabat un bon dia, el pare va anunciar que el tiet Manolo, aquell home que havia estat de la CNT, dels nanos de les Joventuts Llibertàries de Borges Blanques, i que en temps de guerra havia estat comissari d’abastiments, que s’havia escapat dels fatxes surtin per la finestra del lavabo de casa d’una tia nostra al Clot, i que recordo una vegada de petit anar-hi amb la mare a veure aquella família del tiet Manolo al Poble Sec i una casa que no hi havia portes, solament cortines, perquè la fusta dels marcs estava esmicolada, allò en va impactar, i anys més tard em vaig adonar perquè no hi havia portes i els marcs esmicolats, senzillament perquè havien utilitzat aquella fusta per escalfar el menjar o fer una mica de foc al bracer de sota la taula, per escalfar els peus, en fi, eren temps molt durs de supervivència, no havia res fàcil.

Bé, el tiet Manolo que tenia asma, no podia continuar treballant de la manera que ho feia, no he dit abans, que l’empresa era de pintura i la pintura és i era abans molt tòxica.

Així que el meu pare Eusebi Aisa, va canviar de feina i va anar-hi d’encarregat d’aquella empresa que aleshores tenia una bona clientela, ja que, no em pregunteu com, però es repartien el manteniment de la pintura en infraestructures de la RENFE, a Catalunya, entre el tiet Manolo, el pare d’en Terenci Moix i l’Anna Maria Moix, i un altre pintor que estava ubicat a la Barceloneta, però que no recordo el seu nom.

Amb en Moix, era collonut, perquè jo durant temps anava d’acompanyant del pare a buscar al Moix per xerrar de les seves històries de pintors i sempre quedàvem al bar Almirall, ells eren del carrer Ponent, i allí ells xerraven i jo m’avorria un cabàs, mirant el que passava per allí. Temps era temps, diria en Joan Manel Serrat.

Amb tot això, el tiet Fernando i la tieta Araceli van arrendar per cinc anys el Bar Joaquim del Carrer Cadena davant mateix del carrer Aurora, i allí es pot dir que vàrem a aprendre a viure i conviure amb la gent del barri, i no va tardar a fer mon pare, un equip de futbol convocant als xavals del barri, i el nom va ser escollit una mica a l’atzar amb referència a una «cacharrería» que hi havia al costat del bar que tenia un rètol gran que en un moment donant parlava de Núria, i Núria es va quedar com a nom de l’equip de Futbol, estic parlant de l’any 1961 si no em falla la memòria.

Aquell bar, era especial, o potser la tieta Araceli, el tiet Fernando acompanyats de mos pares van fer d’aquell indret una cosa especial, ja que era un bar de barri, del xino, aleshores que els vells o no tan vells del barri jugaven la partida de cartes i domino alhora, no havia encara la tele, però la gent tenia per distreure’s,  és a dir sempre hi havia diverses taules a on la gent del barri es distreia, l’equip de futbol i moltes il·lusions renovades.

Tots quatre els tiets i la mare i el pare estaven sovint darrere del taulell, també tenien un ajudant veí del barri, crec que es deia Pedro, era un home fort que parlava molt poc.

I a poc a poc es va formar l’equip de futbol, que va arribar un moment que tenia un equipàs, sempre ens tocava anar-hi a jugar al “quinto pino”, Camp de la Bloc, a Masnou, a  altres indrets de la província a Baga, al camp del Remei, del Vergada, etc. a prop de Barcelona, encara que el nostre camp durant uns anys va ser, els camps de la Falange que estava davant mateix de l’estadi de Montjuïc a on avui hi ha més o menys el Palau Sant  Jordi.

Recordo un dia d’aquells anys seixanta que un dels xavals que jugava a l’equip del Núria un dia em diu “Es que tu padre es mi padre”, jo en aquell moment, no tenia ni els deu anys, i no vaig acabar d’entendre que em deia, però temps després ja vaig entendre de què em parlava. Per la cosa general, aquells xavals del barri quasi ningú tenia pare, o ve estava a l’exili, ho estava a la presó o havia mort en la guerra o en la clandestinitat dels anys quaranta.

Així que quedava clar, mon pare no era meu, era el pare de mig barri del xinès, i d’alguna manera havia encausat la vida de molts d’aquells nois que ara tenien l’al·licient de què arribes diumenge per anar-hi a jugar, el partit.

Per lo general a l’hora d’anar al partit, mon pare des del taulell del bar servia als jugadors, amb un Cacaolat calenta com deia, “al làser”, estava tant calent que hagués d’anar-hi amb compte de què no petes el got, i després ja al camp de futbol un Torró de Sucre banyat amb conyac, i els xavals sortien al camp a menjar-se- el món.

Mentrestant la mare, cossia i cossia, seguda en una cadira d’espart al Balcó del carrer Aurora.

El pare entre la pintura i l’equip de futbol tenia una activitat important. Un cop acabat aquells cinc anys  del Bar Joaquin, varen trobar un altre bar que era el Bar Aurora del carrer Aurora i allí tot va continuar, poc més o menys igual, el Futbol del Club de Futbol Núria, els dinars del migdia a on continuaven venint, ja que formaven part de la família, tots els comença’l del bar Joaquin, cal recordar que quan Nadal tant a un  bar com l’altres es tancava per dinar la família, sempre si un client habitual no tenia on anar, allí tenia al seu plat de Nadal.

Recorda a la Valenciana, o la Juli, el antoñito, el cirrillo, el bigotis un cule de la vella escola i la seva companyia manolita, la Nuri mare del titos,  també al tió Valencià que li van tallar una cama i a la seva dona, el cachamatas, i  que tots eren clients habituals del Bar, per passar Nadal amb família, tots ells i altres veïns eren tractats com una gran família. Eren temps espectaculars, a on la gent sabia compartir, i en el xino la gent es recolzava els uns a l’altres, i en el bar Aurora en Maranya i el king kong, etc.

El Maranya treballava a l’Olivetti, i fou un dels millor amics del pare, tant que sempre anaven junts, era el seu ajudant en les tasques del futbol Núria.

I mon pare Eusebi, el tiet i per descomptat la tieta Araceli i ma mare Pilar, eren els primers a tenir clar que tot allò que teníem havíem de compartir, i així es feia.

La Valenciana en Nadal de 1962, el dia de la gran Nevada es va trencar una cama en patinar, pel carrer, pel gel, que s’havia format a les borreres, el pare, Eusebi i el tiet Fernando la portaran com van poder fins a Perecams perquè tingués una bona cura, ella anys més tard vivia a la nostra escala del carrer de la cadena 6 bis, ella vivia amb una de les vedets del transformisme del “Barcelona de Noche”, Gilda Love que no fa gaire ens ha deixat a prop dels cent anys.

També recordo a la Juli que sovint anava a dinar al bar, jo la veia com una intel·lectual, passava tot el dia llegim “la Vanguardia” i feia el crucigrama en un  plis, plas, després algun llibre sempre queia i així cada dia, Tenia el germà a la presó per què era un expert falsificador de documents. La Cachaira si no recordo malament era una dona gran que es dedicava a vendre números sembla’ns als cecs, penso que no devien ser massa legals aquells números, però ella anava fent que d’altra cosa no vivia, però a ningú molestava.

El club de Futbol Núria va durar més o menys fins al 1973, que es va fer un homenatge al pare quan jo ja tenia vint anys.

Aquell dia va tenir lloc, un partit entre tots aquells que havien passat per diferents equips del Núria en aquells 14 o 15 anys que va durar aquella aventura, tan espectacular.

Tots els diumenges a l’hora del vermut s’organitzava un sorteig de pastisseria que servia per ajudar a les despeses de l’equip de futbol.

Aquell temps el Bar era típic tirar tot a terra i quan ja estava més o menys el peix venut aleshores serradures i recollien totes les desfetes del banquet que cada cascú havia escollit. Això o feien tots els bars, almenys de Barcelona.

L’Equip de futbol, el pare el vivia amb molta passió i era d’aquells que li costava poc que la sang li pugés al cap.  I allí s’embolicava, això es repetia amb freqüència, sempre de bon rotllo, els àrbitres ja el coneixien , i li deien Eusebi, «Tranquil», abans de començar el partit.

El 1973 ja molt més calmat la meva generació estava per altres coses, i si volíem jugar a Futbol, però no tant, el que volíem era “divertimento”, i recordo un  cop que en una eliminatòria el primer partit el vàrem guanyar, entre altres coses érem més bons que el rival, però els de la meva colla volíem escapar a la Costa Brava el cap de setmana, així que ens vàrem deixar guanyar per poder fotre el camp el diumenge següent.

El Pare s’adona que la meva colla ja era un altre cosa, i l’equip ja no va tenir massa recorregut, en tot cas quan arribava la primavera o l’estiu, plegàvem veles.

Després el pare ja els anys vuitanta van trobar el suport de la Massana, la impremta que hi havia en el carrer Hospital davant mateix del carrer Sant Jeroni i amb ella, la Senyora Massana que era molt emprenedora i espectacular, organitzativament parlant, van fer un nou equip, i amb una botiga de Deports que hi havia al carrer Hospital molt a prop de Cadena van crear un equip que es deia Sta. Creu, per al tema de l’Hospital de Sant Creu. La qüestió és que allí va sortir una altra generació de xavals que volien jugar a futbol i amb ells va estar unes quantes temporades dels anys finals dels setanta i inici dels vuitanta.

Així el Pare, va viure sempre al xino i el futur i el nou raval que ell a penes va arribar a conèixer, amb democràcia.

El Pare tenia un magatzem al carrer Aurora que compartia amb el pare d’un torero, crec que era Bernardo, però aquell amic seu que feia cinturons de Cuero, va morir dins del magatzem per un infart i el pare se’l va trobar allí, i de resultes d’aquell mal moment va agafar mania aquell espai i es va buscar un altre lloc, per fer la seva.

 El pare va trobar el magatzem en  el que havia estat una lleteria del carrer Sant Rafael 32, i allí va muntar la seva història de pintura,  a on es passava bona part del dia fent les seves cosetes.

Després la malaltia se l’emporta un mal dia, un 11 de setembre a la Barcelona del 86, on ja feia anys que havia passat la nostra primavera anarquista, però amb una mica de reüll els últims anys venia inclús per l’ateneu quan estàvem okupant a la casa de la caritat i presentàvem alguna de les exposicions que varem a arribar a fer en aquell indret, temps en què venien les autoritats polítiques i això al pare li feia patxoca, en fi. Segur que ens va deixar massa hi havia, eren temps en què les medicines i tractament per la malaltia del càncer no entraven per la seguretat social s’havia de pagar cada acció del metge i les medicines que no era poc, ni barates.

Els últims anys la seva obsessió, era lloguer un apartament a Castelldefels perquè  allí estiguéssim tots junts, sota la protecció dels seus paraigües tota la família i si podia algun més  també.

El pare, Eusebi Aisa Cuenca va arribar a tenir un càrrec a la junta del gremi de pintors de Barcelona i va ser el fundador de la coneguda cooperativa de productes de la pintura que es veien als associats, era un dels fets del que se sentia més satisfet.

I per descomptat ell  era de la vella escolta del cinema clàssic, era un fervent admirador de Clark Gable, sempre porta un bigoti molt semblant a l’actor, però de totes maneres, la gran petjada del pare, d’Eusebi Aisa Cuenca va ser sens dubte, aquells anys cinquanta al carrer Manso recollint els nois d’aquell indret i després als anys seixanta que arreplegues aquells xavals del xino, fills d’aquella Barcelona humiliada i els donges el valor de la dignitat per sempre més.

Continuarem (primera entrega)

Barcelona

11 de setembre de 2026