Libros Aisa

19 de Juliol de 1936

Per Manel Aisa Pàmpols

Aquell diumenge 19 de juliol de 1936, a la matinada les tropes havien sortit del Caserna de Lepant (Gran Via) i la Cavalleria de Montesa de la (Avd. Roma).

En direcció del Paral·lel per arribar Port de Barcelona a on devia esperar el General Goded, cap de la rebel·lió a Barcelona, i aleshores connectar les tropes que baixaven pel Paral·lel amb els soldats que estaven entorn de Drassanes i el port de Barcelona.

A la plaça Espanya trobaren una mica de resistència -per part dels companys del moviment llibertari de Sans-, però fou resolta molt ràpidament, perquè no tenien els obrers a on parapetar-se-hi per fer la resistència.
Així que en petites escaramusses continuant els soldats a la recerca del Paral·lel (aleshores Francesc Layret), mentre que els soldats que havien sortit de la Caserna de Montesa agafaren Carrer Urgell i Ronda Sant Pau, a penes trobaren resistència, tan sols cal destacar alguna barricada , hi ha una de trist episodi, ja que a l’altura del carrer Parlament amb Sant Pau en aquella cantonada hi havia una barricada feta amb maons força contundent que els soldats van esclafa a una forta explosió, i així enviar un projectil per desfer aquella barricada. Doncs bé, en aquella barricada hi havia un nen de 9 o 10 anys que probablement estava jugant a «guerres» el van trobar al dia següent, ja que va quedar-hi enterrat entre les llambordes de la barricada.
El moviment llibertari veient que aquell punt de la ciutat «La bretxa de Sant Pau», podia ser un espai important en aquelles hores tan important a on s’estava decidint el destí de molt de nosaltres. El Grup «Nosotros», -aquells que no tenen nom-, un dia abans (18 de juliol) observant com estava la situació militar a la resta del País, Francisco Ascaso va convocar als cenetistes del sindicat de la fusta de Barcelona al Bar Pay Pay i allí, prengueren decisions i consciència del que s’estaven Jugant com a poble, i com a revolucionaris.

Segons Garcia Oliver a la bretxa de Sant Pau arriben en primer moment uns soldats amagats dintre de camions que immediatament es feren amb el control de la bretxa, això era a primera hora, a partir d’aquell moment, Durruti Aurelio Fernández Sanz y Manzana amb la seva Hotchkiss van prendre possessionsa la Rambla de Barcelona, poc més o menys a l’altura de l’estàtua d’en Pitarra, controlant totes les cantonades que procedien de Paral·lel, mentre Ascaso, Ortiz, Jover , «el Valencia» i García Oliver acompanyats d’altres companys s’arribaven fins al Paral·lel per carrer Sant Pau , Hospital i parla també del carrer Migdia.

L’enfrentamient entre l’exèrcit i el grup de Ascaso, García Oliver i altres companys ja es va produiral carrer Sant Pau, des de l’altura de la caserna de carabiner (avui quarte’l Guàrdia civil) , cantonades de reina Amàlia ,i Abat Safont, allí en aquell indret els anarcosindicalistes des del terrat comença a fustigar la tropa, que es veu obligada a replegar-se en direcció a la Plaça Blasco Ibáñez ( plaça del Molino). Sembla que en aquell moment una part del grup d’anarquistes arriba pel carrer Amàlia fins a la presó de dones i obrin la porta les conviden a sortir de la presó i algunes d’elles no tenien clar aquesta possibilitat i deien: «Si salimos, después nos castigarán, decían aterrorizadas. I en García Oliver en comenta a «Eco de los pasos» ¡Yo les gritaba Ya nadie os castigará, ahora mandamos los anarquistas, afuera todas!» .

La Primera barricada d’aquell indret (Batalla de la Bretxa) la protagonitza Francisco Ascaso, al carrer Aldana/ Ronda de sant Pau (Ricardo Mella) davant del teatre Olimpia, amb un matalàs i una taula d’alguna terrassa de Bar de per allí.

La Batalla de la bretxa de sant Pau, no serà una batalla clàssica , sinó una guerra de guerrilles que es produeix més o menys entre l’espai del Paral·lel del Carrer Tapioles, El teatre Talia fins a les tres Xemeneies, la Bretxa de Sant Pau i els carrers del Poble Sec, Roser, (Sindicat de la Fusta) Frontrodona i Blai.

Els fets es produeixen des dels terrats , balcons, cantonades i portals de l’escala, i algun que altre parapeto, el centre estava desert. (no hi havia la barricada que després tant s’ha comentat i fotografiat).

L’escriptor i periodista Francisco González Ledesma que aleshores era un nen que vivia al carrer Tapioles va veure amb els seus ulls com el capella de l’església de Tapioles disparava des del campanar, als obrers que posaven resistència a l’exèrcit. Aquest fet el dona a conèixer Ledesma en un dels seus llibres de «Historia de nuestras calles «, González Ledesma fou premi Planeta el 1984 , amb «Crónica sentimental en rojo» a on també explica alguna de les història d’aquells dies.

La Batalla va durar bé tot el dia des de la matinada d’aquell 19 de juliol fins a ja avançada la tarda. (7 o 8 tarda)

El moment culminant de la batalla fou quan les tropes van poder entrar dins del Sindicat de la fusta al carrer Rosal , i allí dins se’n van trobar encerclat, ja que el local del Sindicat tenia sortida per carrer Frontrodona.

Joaquin Tamborero un feixista que aleshores vivía al carrer Fontrodona, veien l’estratègia dels obrers i les seves maniobres per fer caure els soldats en la trampa del local del Sindicat de la Fusta ,(antigament conegut per l’Asiàtic ), va intentar donar alerta als soldats perquè aquest no caigueren en la trampa, però sembla que no va aconseguir el seu propòsit, al menys això explica en un llibre de memòries que porta per títol «Ruta hacia el cielo».

Quan els soldats van intentar sortir d’aquella trampa, va ser quan va caure per un tret de bala el capità que dirigia la tropa, a partir d’aquell moment, els soldats van desistir de continuar la lluita i la batalla es va donar per finalitzada havia durat pràcticament tot el dia.
Una altra de les versions, serà aquella que explica García Oliver, és que des dels terrats de davant del Molino els anarquistes van disparar amb molta freqüència sobre els soldats fins que aquest abatuts i desorientats van treure un drap blanc de rendició.
A partir d’aquell moment Ortiz i Ascaso i altres companys van portar els soldats fins al sindicat de la Fusta a on van estar retinguts fins al final de la batalla de Barcelona.

A part del Grup «Nosotros», de la gent de les Joventuts Llibertàries, que estava dirigia pel seu secretari general Fidel Miró.

També va participar tot el gruix del Sindicat de la Fusta, i els comitès de defensa del barri, així com per destacar-hi algú personatges que després hem conegut com en Kiko Sabater, diuen que també estava en Faceries, etc.

Però m’agradaria destacar que en aquell moment la família de Paco Ibáñez, fusters tenien un taller de Fusteria en el mateix carrer Roser, i pare i oncle de Paco Ibáñez , també foren dels companys que pararen en aquell indret al feixisme.

La Batalla es pot considerar una batalla clau, ja que si Goded hagués comptat amb tota la tropa que arribava del nord de la ciutat, probablement no es rendiria tan fàcilment.
Aquesta bretxa de Sant Pau es la primera vegada a on els anarcosindicalistes diuen aquella frase de «Si se puede con el ejército».

Aquella nit segurament els homes i la gent del Poble Sec van construir la barricada del Molino i a l’un demà Gerda Taro va fotografiar la barricada, però ja amb els nens jugant per sobre de les barricades i a la guerra.
Mes informació per exemple en

Montjuïc i el seu entorn 1936-1939 xerrades Itineraris.Manel Risques, Manel Aisa, Valeri Powles, Oriol Granados Bcn 2010
Tras las huellas de una vida generosa Aurelio Fernández Sánchez y los solidarios. Manel Aisa Pàmpols El Lokal Bcn 2017

Manel Aisa Pàmpols