Ricard Faig Gratacós
En Ricard Faig va néixer a Maçanet de Cabrenys el 30 d’octubre de 1905, devia ser l’any 1925 quan va anar a petar (viure) a Granollers, a on almenys en el 1936, vivia al carrer Travessera 5.
El motiu pel qual deixà Maçanet de Cabrenys per anar a Granollers fou perquè son pare va comprar una farinera en aquesta població del Vallès i tota la família s’hi va traslladar. Hi va treballar amb el seu germà petit ,en Sever Faig. Segons alguns documents en Ricard també va treballar a Mollet, i algunes persones diuen que també va tenir un treball de miner, encara que per al moment desconeixem si al Vallès hi havia alguna mina per explotar en els anys trenta. També hem trobat alguna referència d’una fàbrica tèxtil a Mollet del Vallès.
De jove jugava a futbol amb l’equip del Granollers SC, de mig centre avançat. Segons sembla era tot un pulmó, incansable, que repartia el joc amb la pilota força bé. Fins i tot va tenir una lesió que el va obligar a deixar de jugar a pilota abans d’hora.
Ricard Faig Gratacós vestit de militar.
Quan en Ricard tenia uns vint-i-nou anys, l’any 1934, van esdevenir els fets del 6 d’octubre. Recordem la Revolució d’Astúries i també la proclamació de l’Estat Català i la República Independent de Catalunya per part de Lluís Companys i el seu equip de govern, que no va tenir massa recorregut.
Així i tot, a Astúries, va ser forta la repressió, i els legionaris cridaven als seus comandaments «Matad a esos hijos de perra», mentre perseguien els miners ja en retirada.
Bé, aquells fets d’octubre del 34, alguna cosa un xic especial devia passar-hi a Granollers, ja que segons sembla va ser l’única plaça de Catalunya a on els enfrontaments van anar més enllà del dia 8 d’octubre. Entenem que no es va fer gaire cas a les consignes de la CNT catalana, que no va participar de manera directa en els esdeveniments del moment en altres llocs.
Però, parlant dels esdeveniments a Granollers, segons alguns testimonis, aquests asseguren haver-hi vist a en Ricard Faig passejant pels carrers de Granollers amb una pistola. Sigui veritat o no, el cert és que els anarquistes, en aquell moment, tenien la tasca, principalment els llibertaris, d’amagar les armes que volien utilitzar els escamots d’Estat Català. Més tard serien utilitzades el 19 de juliol del 36.
Però, com ja hem dit abans, a Granollers va ser un dels llocs singulars del moment, ja que els llibertaris van intentar declarar el Comunisme Llibertari tan anhelat aquells temps. Recordem per exemple, els moments insurreccionals de 1932 i gener i desembre del 1933.
Segons alguns dels testimonis dubtosos del moment, en Ricard Faig fou una de les persones que va anar davant de la caserna de la guàrdia civil a disparar als que s’amagaven dins. Aquell octubre del 34, els llibertaris es van atrinxerar a l’Ajuntament de Granollers, mentre, tota la resta d’insurgents eren detinguts a qualsevol racó del país. Però ells, els llibertaris, la gent de Granollers, esperaven a la Guàrdia d’Assalt, “exèrcit”, i a totes les forces repressores de l’Estat que arribaren el 8 d’octubre, i que es van trobar amb la resistència dels llibertaris dins de l’ajuntament de la ciutat. L’edifici va quedar completament foradat com un formatge gruyère. Una vegada acabada la lluita, el toc de queda fou establert a la ciutat, i els anarquistes foren detinguts, si no morts.
En Ricard Faig Gratacós amb la familia a Granollers
No tinc ara mateix, la llista dels morts. Ni tan sols sé el nombre de ferits i detinguts, però és de suposar que n’hi havia uns quants. Ni tan sols em consta que Ricard Faig fos detingut de ben cert, i dit per ell mateix, no va ser detingut.
El febrer del 36, a Granollers, ell serà dels homes de la CNT més actius per tal que els companys de la Confederació i de La FAI votessin al Front Popular, amb l’objectiu d’anar l’endemà a obrir les presons que estaven a vessar de companys obrers detinguts tan sols per defensar els drets dels obrers i de les seves famílies.
Un altre dels fets importants que marcaren la vida i la sort de diverses generacions de catalans i espanyols, fou el 19 de juliol de 1936. I la sort en aquell moment va estar de part dels que sempre havien perdut, d’aquells que com deia l’Aureli Fernández Sánchez, «los que no tienen nombre, los parias de la Tierra», i a Granollers, Ricard Faig i els seus amics i companys, van fer seu el control de la ciutat.
I van crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Granollers, tal com el moviment llibertari va decidir crear el 23 de juliol de 1936, descartant l’ «ir a por el todo» que Joan García Oliver. La Federació Local de CNT d’Hospitalet de Llobregat i alguns més havien recolzat, en canvi, i pensant en la resta d’Espanya, sobretot amb Saragossa que havia caigut en mans dels feixistes, van decidir, que ara, el que tocava era alliberar els companys de Saragossa i de la resta d’Espanya del feixisme. Per això, immediatament, es començaren a organitzar les milícies i la indústria de Guerra.
Referent al Comitè de Milícies Antifeixistes, eren nomenats al nou ajuntament revolucionari de cada ciutat, i havien de vetllar, per al bon funcionament de la ciutat.
La consigna dels Comitès locals d’aquell moment, era començar de nou la maquinària econòmica de la ciutat, i, a poc a poc, però sense pauses, aconseguir de nou la dinàmica local des de les fàbriques col·lectivitzades i des dels sectors industrials socialitzats. Dues maneres d’entendre l’economia de guerra dins d’una revolució, tal com, cadascú vulgui dir, i sobretot, es buscaba vetllar per la seguretat del moment. Per això es crearen les patrulles de control, per detenir els enemics de la revolució, és a dir, aquells que eren d’ostentació de quintacolumnistes, i podien formar escamots de rereguarda o passar informació al feixisme. Altres fites de la revolució les trobem en el CENU (Consell d’Escola Nova Unificada)que per primera vegada al món establia que l’escola fou gratuïta i deia, el seu eslogan «cap nen sense escola ni cap professor sense alumnes».
També i per fer reflexionar aquells que estaven en les patrulles de control a tot Catalunya, es demanava molta precaució a l’hora de les detencions i dels afusellaments. Tot i saber de les saques que el govern de Burgos realitzava a la zona franquista, que no eren poques, Joan García Oliver, i Aureli Fernández Sánchez, constantment demanaven precaució a les patrulles de control, tot pensant en les males llengües que feien córrer els feixistes per la premsa de França, Anglaterra, Bèlgica i altres països que es van declarar no intervencionistes, és a dir, ens van deixar a la nostra sort.
De fet, les saques més importants a Catalunya, no es van produir en els primers moments de la Guerra/revolució. Tal com diu un historiador gens sospitós d’anarquista com era Pastor Petit, especialista en espionatge i contraespionatge que va escriure el llibre «La cinquena columna a Catalunya 1936-39», es van dur a terme temps després, quan els comunistas, poc abans de maig del 37, comencen a controlar l’ordre públic. Serà llavors que serán detinguts tant feixistes com anarquistes, augmentant les «sacas» molt importants en número.
També hem de tenir present, i sobretot tenir en compte, que veníem d’una llarga història de repressió a Catalunya, d’una llarga lluita d’enfrontament classista, inclòs des d’abans de la Setmana Tràgica, la Vaga de la Canadenca i altres, ja que la burgesia, havia declarat la guerra als obrers, i havia constituït el pistolerisme burgès. Els empresaris de moltes de les fàbriques, durant molts d’anys, pagaven de manera generosa els pistolers del sindicat lliure que participaven de la llei de fugues. Això mai ho hem de perdre de vista a Catalunya, i tampoc l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera, a on hi havia màniga ampla per tots els empresaris, que tenien quasi com esclavistes als seus operaris.
Aquesta pràctica empresarial havia minat i molt la vida dels obrers, què qui més i qui menys, tenia un pare, un germà, un oncle, o un amic que havia estat ajusticiat amb la llei de fugues. Recordem la llista de 80 noms de Severiano Martínez Andio, per aconseguir la pau dels cementiris, que després es va quintuplicar, és a dir, que durant la dècada dels anys 20 del segle XX, van ser assassinats a prop de cinc-cents obrers.
En Ricard Faig ens parla dels primers dies del Comitè de Milícies Antifeixistes de Granollers a on recorda que hi havia un dels dos germans Joan o Rosend Alabart Llurba, segurament era en Joan, Enric Guinoa Roca de la FAI que sembla que era llibreter de professió, un tal Gual, i Antoni Tubau Garriga, germà de la companya de Ricard Faig que es deia Anna Tubau Garriga. També s’ha de dir, que en aquest comitè hi havia, com hem dit abans, en Joan Alabart que estava casat amb una germana,eren cunyats d’Antoni Tubau. Per tant, entenc aquest grup com un nucli, d’afinitat, és molt probable que existía lligams de veinatge i familiars, fos com fos, el cert és que Antoni Tubau va anar al front d’Aragó, com també Joan Alabart i altres, a la 3a centúria que Ricard Faig organitzà, al Vallès Oriental que després en parlarem.
Anna Tubau Garriga i Ricard Faig Gratacós
Segons explica en Ricard Faig, van formar part d’aquest Comitè de Milícies Antifeixistes de Granollers, almenys ell, els primers vuit dies. Després marxa al front, i afirma que tot aquest grup no va prendre part en cap assassinat.
En interrogatori posterior recorda que ell aquells dies va marxar amb automòbil fins a Campins per parlar amb la dona de Francesc Vendrell, perquè s’amagués, perquè probablement anirien per ell en sospitar que podia ser afí, als quintacolumnistes. Amb Francesc Vendrell tenia una bona amistat que venia de molt jovenet.
Segons ens explica la seva néta “de jovenet en Ricard Faig va ser enviat a estudiar al Seminari del Collell a Girona d’on en va sortir al cap d’uns anys amb el batxillerat acabat, però sense gens de ganes de fer-se capellà.
Imagino que allí va veure clar el “tinglado” de l’església. La meva àvia m’explicava que solia escapar-se del seminari saltant la tàpia i anava a passejar per Girona. També em va explicar que durant els primers dies de la guerra va ajudar a antics companys seus del seminari a escapar-se de les detencions dels comitès revolucionaris perquè en coneixia les «llistes» i mirava d’intercedir perquè no fossin detinguts. En va salvar uns quants”.
Si, em referència del que parla la néta, almenys sabem de Francesc Vendrell i la seva companyia, que serà l’única persona que declara a favor seu en els interrogatoris de la Guàrdia Civil i falange de 1940.
Hi havia altres companys del Comitè que feien el servei de Patrulles de Control i utilitzaren el mateix cotxe que ell per fer algunes detencions al poble d’Arbúcies: Esteban Serras Colobrans, Josep Espinalt Vila, Sabre, Joan Rovira Pla, Miquel Ter Ventura, Joan Alabart.
Un altre dels fets que s’intenta relacionar a Ricard Faig amb la repressió a l’identificat com quintacolumnistes fou la detenció d’un veí de Llisa de Vall que vivia a Can Coll, però que aquest va escapar pel bosc i que aleshores van detenir el germà de l’escapat, un tal «Quiricu», que sembla ser va morir per un descuit, en disparar-se accidentalment la pistola d’Anfruns. Els fets van passar a l’alçada de Vallromanes quan buscaven al germà d’en «Quiricu».
Resulta difícil creure que en Ricard Faig, que fou un dels impulsors de les famoses Columnes del Vallès Oriental, tres dies abans, que aquestes sortissin cap al front, estigués implicat en buscar a quintacolumnistes. Prou feina devia tenir en organitzar aquella columna de joves i el seu equipament.
Sí, perquè el 15 de setembre de 1936 sortien camí d’Aragó al sector d’Osca, ell, portant el comandament de la Tercera Centúria, a on temps després ja militaritzada la columna tindria el càrrec militar de Capità de la 28 Divisió, i a on estarien pràcticament tots aquells que en un principi hem comentat: en Joan Alabart, Antoni Tubau, Projecte Anfruns, etc.
Així doncs, el 15 de setembre de 1936 a Granollers, marxarem al front d’Aragó els voluntaris que havien format la columna del Vallès Oriental amb Ricard Faig com a cap de la 3ª centúria de les Columnes del Vallès Oriental. Fou capità de la 28 Divisió 128 Brigada, nomenat al final de la guerra comandant quan es publica al “Boletín del Estado”.
En aquesta centúria marxava la gent més afí a Ricard, com hem comentat abans, eren Antoni Tubau, Joan Alabart, Projecte Anfruns, i molts més. En uns dos-cents camions i cotxes partiren uns sis-cents joves del Vallès Oriental cap al front. Allí s’integraven en la 28 Divisió 128 brigades instal·lada en el sector d’Osca.
El Bateig al front fou al poble d’Almudevar, el 22 de novembre de 1936. Era poc més d’un mes, des de la sortida de Granollers, quan la columna del Vallès atacà el poble d’Almudevar que aleshores estava ocupat per feixistes de Franco.
El primer mort al front d’Aragó, nascut al Vallès Oriental, va ser en Joan Cerdà, un jove milicià de Granollers. Aquest fet va encendre els ànims de les patrulles de control del poble, que aquell dia, indignats, anaren a buscar a més d’un dels quintacolumnistes que actuaven a la zona. També hem de dir, que als religiosos als quals buscaven, no els buscaven com a religiosos, sinó per delators i quintacolumnistes.
Després durant un temps tenien la caserna al costat de la Columna Malatesta, a un convent a tocar d’Osca.
Una vegada ja militaritzats ell i bona part de la seva gent deurien marxar a altres fronts del centre de la Península, Terol o València. La qüestió és que, un cop els franquistes arriben al mar per Castelló, Catalunya queda aïllada. Aleshores, els republicans que estaven al centre, sols podien sortir per al port d’Alacant i allí es dirigien totes les tropes republicanes per fugir del feixisme. Però molt pocs varen aconseguir aquesta opció, ja que a Alacant a penes van poder sortir els vaixells que les tropes republicanes esperaven
Al final de la guerra quan tots els soldats republicans atrapats al centre de la Península buscaven una sortida, ells es trobaven en el vell mig d’un camí que no conduïa a cap zona lliure i foren detinguts tota la centúria quan anaven per la carretera de València a l’Alacant, una versió la trobemen l’àmbit familiar quan l’àvia de la neta d’en Ricard en diu que a Ricard Faig el van detenir els feixistes a bord d’un vaixell que va ser interceptat ja dins del mar, i van fer recular el vaixell fins a port per detenir els soldats i oficials republicans que anaven dins del vaixell. Una altra versió la que trobem en els papers de la Causa General diu: Foren interceptats a la carretera, a l’altura d’Oriola i, a partir d’aquell moment comença ja el calvari, i s’accentua el malson. De moment és tancat al camp d’Oriola, després a Albatera a on sembla que entra el 4 d’abril de 1939 fins a almenys l’11 d’octubre d’aquell mateix any, que serà enviat cap a Barcelona, passant primer per Granollers pels primers interrogatoris, que trobem el 8 de desembre de 1939.
En els interrogatoris de la Falange i d’altres organismes com la Guàrdia Civil, li inculpen, alguns morts aprofitant els permisos que tenia des del front. Per exemple un 27 d’abril de 1937 que acompanyà a Pere Villademunt Capellas «Chimeneia» , per matar a Julián A. Serra, cosa que, pel que entenem, no va passar mai. A part que dubtem molt que un home de permís es dediqui a ocupar un lloc en les patrulles de control que eren, en tot cas, les persones que vetllaven per descobrir els quintacolumnistes. Però així eren en aquell moment els interrogatoris.
Antoni Tubau Garriga, familiar de Ricard i un dels homes de les Columnes de milicians anarquistes del Vallès Oriental, el 1936
Un altre dels morts que la falange li col·loca, és en Josep Maria Puntas, fabricant de Caldes de Malavella. Segons sembla va estar detingut al Vaixell Uruguai, al port de Barcelona. Així que Ricard Faig amb un tal Vicenç que estava amb ell al front, baixen des d’Osca a Barcelona per carregar-se a l’empresari de Caldes. Són coses difícils de creure’s quan anar i venir no era tan fàcil com sembla, i ja hem comentat abans, la lògica ens indica que els permisos són, en general, per gaudir, veure i estar amb els que estimes. També els falangistes van aprofitar per implicar-lo en les morts de Vicién, un poble de l’Aragó a on la columna del Vallès Oriental va fer nit, quan marxaven al front.
Tot són hipòtesis, llença un dard, i alguna cosa queda. Presentat com a acusacions als judicis de la «Causa General», pràcticament estava condemnat per «Comandant d’una columna de milicians»,»Formar part d’un comitè local revolucionari», i ser de la «CNT FAI». Tot això era suficient per ser condemnat a mort.
A Barcelona la Causa General contra Ricard Faig Gratacós es va obrir el Sumaríssim d’Urgència 691, el 22 de març de 1940, i per uns dies els jutjats de Barcelona i Granollers es van anar passant la documentació que genera el cas de Ricard, amb els testimonis de càrrec, la major part aportats per la falange i la guàrdia civil del Vallès.
El 14 de maig de 1940, declara en interrogatori, davant de la Guàrdia Civil de Granollers, i després el retornen a Barcelona a on estarà presoner a la Model. La seva companya Anna Tubau el va poder visitar vàries vegades una d’elles amb la seva filla de cinc anys, que pobra nena, segurament no devia entendre gaire que passava en aquell moment. En acabat, el 4 de juny va ser jutjat amb 6 companys més, un judici que va durar 10 minuts, per al que entenem que no podia ser gens objectiu, aquest judici, per tant, no podem tenir en compte cap de les conclusions que en ell es van dictar.
I afusellat al Camp de la Bota, el 10 de juliol de 1940, conjuntament amb un grapat d’amics i companys com eren: Pere Cascales Nicolás, nascut a Oriola el 1895, havia passat durant la revolució per la Columna Durruti; Florentino Gonzalo Ruiz, nascut a Casetas (Saragossa) en 1898, en els temps de la república vivia a Granollers; Antoni Gonzálvez Gonzálvez, nascut a Mondújar (Almeria) en 1900, en els anys trenta vivia en Manresa, acusat de ser el xofer del comitè local revolucionari de Manresa; Josep Pla LLadó, nascut a Artana (Castelló) el 1907, àlies «El Valencià», en els anys trenta vivia a Calders, acusat de ser l’alcalde revolucionari; Joan Sors Solà, nascut a Calders el 1910; Joaquim Malcherán Requena nascut a Aielo de Malferit (València)al 1906, en els anys 30 vivia a Barcelona, acusat de tenir el càrrec de caporal en un camp de treball per presoners; i Pablo Valls Aguilar, nascut a Maella (Saragossa) el 1904, en els anys trenta vivia a Bot (Terra Alta).
Després, la pau dels cementiris, ompli tota la península Ibèrica. Però hi havia companys que van poder arribar a l’altra banda de la frontera i em preguntava que devia passar amb la resta dels seus amics i companys més afins, i per al moment trobo una notícia que d’alguna manera m’ajuda a entendre que alguns van poder exiliar-se a França. I tot i el malament què devien passar tot aquell temps, sempre trobem un xic d’il·lusió, i aquesta vegada la trobem a on hi ha una nota a la premsa llibertària que dóna esperança quant a «Solidaridad Obrera» nº 31, del 25 de febrer de 1945, (encara no havia acabat la Segona Guerra Mundial), Joan Alabart Llurba de Granollers pregunta pel seu cunyat Antonio Tubau Garriga, que no oblidem era el germà de la companyia de Ricard Faig, que es deia Anna Tubau Garriga. Pel que sabem, Antoni va aconseguir després de la Segona Guerra Mundial, un bitllet i marxà a Argentina, voluntàriament, com exiliat econòmic, va marxar amb una nova companya republicana amb qui va refer la seva vida)a on per al moment la família li perd la pista, també no hem trobat la seva empremta amb la documentació d’immigració de Mèxic, temps al temps, intentarem seguir les seves petjades, per si trobem el que va arribar a fer.
Desconeixem la sort que va tenir després de la Segona Guerra Mundial en Joan Alabart, però, el cert és que, es començava a tancar de nou el cercle dels afins de Ricard que en aquest cas, van poder exiliar-se a França, Argentina, on fos. Es buscaven i de nou ressorgia la vida, i naixia l’esperança de viure en llibertat.
Manel Aisa Pàmpols i Gemma Soriano
18 de maig de 2023
Libros Aisa 