Manel Aisa Pàmpols
Publicat en dos pars a la Revista Catalunya nº 223 Desembre /gener 2021
Diego Ruiz s’instal·la a Barcelona de jovenet, era el 1902 i guanya una beca per estudiar a Italià concretament Col·legit espanyol de Bologna. Quan torna a Barcelona és ja un bon filòsof i acaba la carrera de medicina. Un dels seus treballs d’aquell moment és «Identidad del Dolor y del tiempo» de la seva estada a Mòdena i d’algun dels seus llibres Joan Teixidor a la revista -Catalunya- recull una apreciació sobre Diego Ruiz que recupera d’alguna manera l’escriptor italià Antonino Foschini que diu» «Ha escrit que la blasfèmia és la rosa de foc de la virtut, i després una insistència sense defallença. » Dir poeta vol dir exultant-me’n , sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia – Només són poetes aquells que canten en la lluita i blasmen en llurs cançons [1]
De les seves estades a Barcelona que són moltes escriu a la premsa de l’època principalment a «el poble català», i solia acudir a les tertúlies de l’ateneu Barcelonès de Quim Borralleres a on els burgesos se’n fotien del seu mal vestir, i deien que, sempre anava brut i acompanyat d’una pudor de sofre que deien agradava a les dones. [2]
Segons sembla Diego Ruiz sempre, anava acompanyat d’alguna noia maca i jova i la seva vestimenta tenia molta relació amb els seus pacients, ja que pel general acudia a les cases dels obrers a visita’ls per les seves malalties i pel general acaba no cobrant, veient en la misèria en què vivien els seus clients en els barris obrers de Barcelona.
De totes maneres a l’altra vorera de la Rambla a Districte 5º, barri Chino, tenen una altra mirada de Diego, el que recull i ens comenta Plàcid Vidal és la trobada amb Diego a la impremta que tenien al barri del Districte V diu Plàcid «. Ens fou molt simpàtic, tant pel seu aspecte com pel seu tracte de paraula dolça i de vivent cultura», el curiós de tot això és la següent visita de Diego al Plàcid , ja que proposa l’edició d’uns poemes d’un deixeble seu anomenat Miquel Cabeza, i el qual diu en Plàcid «ens va proposar dedicar un número del setmanari al tal promovedor d’ideal», el qual en principi sospitàvem què podia ser un altre dels seus pseudònims, però al final m’adono que fou una altra persona i metge que inclús fou soci de l’Ateneu Enciclopèdic [3]
En una de les seves estades a Barcelona contacta amb Papasseit i Josep Maria de Sucre a través de Plàcid Vidal i publicarà a l’Enèmic del poble » a on escriu un article molt extens en el número 1 i 2 de la revista Marc/abril de 1917 «De la interpretación biológica del genio».
Pel que ens comenta Lourdes Malgrat Diego Ruiz també té una novel·la que porta per títol «Vos» que probablement explica Plàcid Vidal en el seu «Els singulars anecdòtics» dedicat a Diego. [4] que no hem consultat en aquesta ocasió.
Sens dubte Diego Ruiz és un de tants dels personatges a recuperar pels moviments socials. Repassem algun dels seus articles de l’època com per exemple: Quan un representant de l’ajuntament de Barcelona declara haver eliminat la mendicitat als carrers escriu: Els pobres suprimits! Bé, però no sereu capaços de creure que, l’endemà de publicat el ban la misèria està suprimida la pobresa a desaparegut[5].
«Catalunya tota sembla una Universitat en esperit si una vera i pròpia universitat espiritual del poble, sentida del poble, volguda pel poble, a la qual manqui de tot (parets, professors, programes i llibres) menys deixebles, eterns deixebles en potència «[6].
En 1914 s’instal·la a Italià i el mes d’octubre al teatre Dante Alighieri de Ravenna per tal de commemorar el cinquè aniversari de l’afusellament a Barcelona delliurepensador de l’Escola Moderna projecta fer una conferència amb el títol de «L’ànima di Ferrer» que va suspendre el prefecte d’aquella ciutat adriàtica tot i l’enèrgica protesta del dirigent socialista Filippo Turati.
També cal destacar que durant la seva estada a Bologna pels volts de 1923 a 1925 va estar implicat i detingut en un complot contra el rei Alfonso XIII a una visita a Roma , ell en aquell moment pertanyia a la societat secreta italiana «Klastos Klub» se’ls va acusar d’intent d’atemptar contra el Rei i va ser detingut i expulsat d’italià.[7]
Torna a Barcelona i es troba a un període de dictadura de Primo de Rivera, i escriu: «no tinc pàtria no l’he escollida mai, però m’agradaria que la humanitat fos Catalunya» , «El chauvinisme és l’última debilitat dels homes d’esperit». Segons sembla durant aquest període s’alimentava de Cafès amb llet i acaba a la presó perquè va reconèixer un fill: «Nada ! que he reconocido a un hijo que no era mío y me han detenido ¡como si yo no tuviera derecho a reconocer todos los hijos sin padre que me de la gana» Anticlerical declara «Revolució catalana capdavantera de la revolució d’ibèrica ha de ser l’erradicació del cristianisme amb la doctrina sublim de la blasfemia»
Diego Ruiz l’any 31 dedica el seu llibre «El crim dels Reis Catòlics» a Gaspar de Sentiñon aquell metge de la primera internacional del qual es declara fill i deixeble i va arremetre contra tots els seus conciutadans barcelonins per haver-lo oblidat. Un altre de les seves frases que avui podem entendre molt bé diu: «El català té una missió llibertària antiprogro, que contrasta amb la mentalitat castellana unitària i religiosa».
Fou per un temps director del Manicomi Provincial de Salt Girona.
Abans del Manicomi havia viatjat per Egipte , Palestina i potser arriba fins a la India.
El 1932 fou un de l’impulsor del grup sindical d’escriptors catalans adscrits a la CNT.
Una vegada alliberat del càrrec de Director del Hospital freniátrico de Salt escriu una de les seves obres més punyents «Vacunar es asesinar dejarse vacunar suicidarse» amb il·lustracions de J Bartolí y ja ens parla en el llibre de Abel Gudra i de la seva companya Umbria crec que sempre relacionant els seus pseudònims i donant-li vida pròpia i parentesc com també fa amb el seu alumne Peter Pynton com veurem amb el seu treball sobre «la sifilis es una enfermedad».
Amb el tema de les vacunacions en Diego Ruiz obre un procés contra Jener després de 138 anys en aquell moment del Jennerisme i o parlar obertament de l’antivacuna i del seu descobridor Edward Jenner, i després de fer un repàs de tots aquells que dubtarem per Europa de les seves virtuts i les complicitats dels metges que vacunaven en públic i en privat se’n fotien del Jennerisme, para acabar directament amb relació a la vacunació diu Ruiz: «El criminal actúa desde hace 138 años, en su epígonos, con la protesta de los pensadores. Ya es tiempo. Hay que sujetarlo. Acusarlo, condenarlo y ajusticiarlo. Nadie hizo más daño que él (Jenner) Yo lo creo, Digo mal. Decir creo, es hipocresía. No lo creo . Lo sé».[8]
A part de tot això a la revista «Helios» dins d’una de les seves entrevistes diu «Nunca vi un naturismo tan estúpido como el español. Y en la especie, como el barcelonés Barcelona se ha convertido en el lupanar graveoliente de los vividores de carne despulpada naturista. Aquí, donde un sacamuelas de Holanda plagia en sus estúpidos volúmenes». Helios Tot i difícil d’explicar en tantes curtes línees si entenem que no té res a veure amb el naturisme Europeo ni japonès que ell segueix amb curiositat de saber. i acaba marcant l’horitzó de la revolució un any abans i ens diu de Barcelona «Esta Barcelona en los siglos estériles de su mercante historia, no dio jamás un genio, un artista, un pensador. Todo eso se requiere para el cambio de Rumbo». [9]
Doncs aquí estem o millor estan alguns per canviar el rumb d’una nova era, per això calen pensadors, artistes, genis, i algun Diego Ruiz de nou, que no es mosseguin la llengua en cap moment
Durant la revolució treballa com a redactor de «Solidaridad Obrera». Un dia a plena guerra civil es troba amb Quim Borrallerers que ja hem comentat, dona nom a les tertúlies del Barcelonès i aquests li va retreure a Diego la seva condició d’anarquista dient-li que hi havien molts capellans assassinats i perseguits , Ruiz contesta: «Sabeu què és el que passa en realitat? És que hi ha molt poc cristianisme» referint-se que en realitat s’havien matat molt pocs. El 1939 s’exilia primer a Biarritz i després a Tolosa de Llanguedoc a on escriurà un llibre «Goya i el greco». Per les seves arrels andaluses serà convidat a donar una conferència en una penya taurina del Llenguadoc a on va parlar que l’únic digne de la festa nacional era l’animal. Va morir al sud de França carregat de tristor de l’agost de 1959.
[1] Joan Teixidor “Joan Salvat Papasseit” Revista de Catalunya nº 80 Juliol 1934
[2] Enciclopèdic 38 Abril 2013 “els nostres Arrauxats”, Manel Aisa)
[3] Plàcid Vidal L’Assaig de la Vida Edicions estel 1934 212, 230,
[4] Diego Ruiz Contes d’un filòsof Contes de Glòria i ‘infern Pròleg cossetània 2009 P.19
[5] el poble català 10-1-1907
[6] el poble català 16-11-1907
[7] Manel Aisa Pàmpols Tras las huellas de una vida generosa Aurelio Fernández Sánchez Lokal 2017 P.50 )
[8] Dr Diego Ruiz Vacunar es asesinar dejarse vacunar, suicidarse ed. Imprenta Agustín Núñez Barcelona 1935 vacunar es asesinar P.10
[9] Revista Helios agosto de 1935
Libros Aisa 