Tancant el cercle, 12 anys ja sense Diego Camacho Escámez més conegut com Abel Paz, el nostre “Durruti”
Si avui fa 12 anys (13 d’ abril 2009) de que ens va deixar, ja cansat, molt cansat d’un món què a penes l’escoltava.
Cansat de fumar, de treure fum , de les botelles vi baturro/navarro, d’explicar-se-hi i ningú fer-li cas, eren altres temps, ell com al final del seus dies , deia sovint; “Mi tiempo ya no es tu tiempo, éste tiempo ,es otra historia que ya poco me interesa, mi gente ya se fue, ya no están conmigo , si queréis algo, leer mis libros”.
I Així poc més o menys estava cansat a penes tenia ganes d’explicar-se-hi a les xerrades de l’estat espanyol que el convidaven, ell volia posar un video ( el documental “ Diego” de Frédéric Goldbronn) i els pocs tertulians ja tenien prou de video, volien escoltar a la llegenda que representava Diego Camacho aquell home què fou de “Los Quijotes del Ideal”, del barri del Clot de Barcelona, aquell home que alhora era
el lligam , el cordó que d’una manera o altre ens lligava a la revolució a identificar-nos amb Durruti , Ascaso, García Oliver, Aurelio Fernández, Torres Escartin , Manuel Buenacasa, Puig Elias, Ada Martí, Concha Liaño, i tant d’altres, que la seva veu era la veu de tots aquest que havien deixat la pell per la revolució.
I Diego Camacho Escámez, Ricard Santany , Abel Paz tres vides en una que aleshores eren moltes més , d’una intensitat extraordinari , amb molts alts i baixos, amb molt debat , però alhora amb molta acció.
La seva actitud davant la vida, que continuava sens molesta, sobre tot pel sistema , per aquells que representaven el seny, i no la rauxa. i en Diego era, això el caràcter, dels mai humiliats.
Gracies Diego no t’oblidaré mai.
salut i Anarquia
Diálogos con ABEL PAZ, siempre atemporales , azarosos de un tiempo y una historia sin un destino concreto.
en otras muchas ocasiones era Ricardo Santany y de vez en cuando Diego Camacho Escámez , y por supuesto siempre nuestro Durruti (segunda parte)
Manel Aisa Pàmpols
Voluntades de Abel Paz, Diego Camacho Escámez para el momento de su muerte.
Jamás se me hubiera ocurrido publicar este documento por el poco interés que pueda tener ya que siempre ha sido público, pero por la intromisión de gente indeseable para mí como Fernando Cajal
que ha hecho caso omiso a la voluntad de Diego Camacho
me veo en la obligación de hacerlo público ,
por lo demás, que cada uno haga lo que quiera. 
Diálogos con ABEL PAZ atemporales 2
Libros Aisa 