150 aniversari de la seva mort
Recollint una mica el seu pensament
Per Manel Aisa Pàmpols
Parlem de com entenia el món Mijael Bakunin, quina era la seva lluita, i entenem que tenia molt clar, que per aconseguir una societat més justa i lliure primer calia acabar amb l’Estat, i això només es podia fer quan els pobles, no un de sòl poble, si no diversos alhora tinguessin l’oportunitat d’intentar aquest cop a la closca de l’Estat, que les seves generacions més joves dels pobles implicats, tinguessin la força física i social de convenciment per exercir, aquest poder en què calia emprar la violència com a darrer ressort. També Enricco Malatesta ens parla en aquesta mateixa direcció em tal de fer la revolució i també recordo en aquest cas, guardant una mica les distàncies del temps, a Ada Martí Vall quan aquesta llibertària recorda en més d’un dels seus escrits, que aquella la seva generació, que la defineix com “l’embrió de la revolució del 36” a Barcelona, en el discurs que realitzat en la creació de la FECL (Federació d’Estudiants de Consciències Lliures). És a dir, enfoca el compromís de la joventut d’aquell moment, aquells que tenent de 18 a 25 anys, com l’embrió que donarà força i coneixement a la Revolució que naixia de les jornades del 19 juliol de 1936 a Barcelona.
Quan Bakunin ens parla de la necessitat de l’educació integral, es fa, ell mateix, una pregunta, que potser hauríem de tractar nosaltres de respondre. ¿Podrà ser completa l’emancipació de les masses obreres mentre rebin una instrucció inferior a la dels burgesos o mentre hi hagi, en general, una classe qualsevol, nombrosa o no, però que per naixement tingui els privilegis?.[1] Sense dubtar, un sol instant, podem dir ¡que no!, i exclamar un !no rotund!, ja que realment, calgui alguna cosa més que una educació integral als fills dels obrers, tot i que aquests hauran de tenir una consciència social que els permeti tenir present el desavantatge acumulat.
Continuant amb aquesta pedagogia de la que podem ser hereus de Bakunin, ens trobem amb un article de Gastón Leval a la revista “Reconstruir” que diu en uns dels seus paràgrafs: “Per ser perfecta, l’educació haurà de ser més individualitzada del que és ara, individualitzada en el sentit de la llibertat, i únicament mitjançant el respecte de la llibertat, fins i tot en els nens. i del cor, sinó el seu despertar a una activitat independent i lliure, ni un altre culte, és a dir una altra moralitat, un altre objectiu que el respecte de la llibertat de cadascun i de tots, la simple justícia, no jurídica sinó humana, la simple raó, no teològica, ni metafísica, sinó científica, i el treball tant físic com intel·lectual, com a base obligatòria per a tots de tota dignitat, de tota llibertat, de tot dret”.[2]
Però Bakunin sap perfectament on és el mal de la societat, tant de la seva època, que podem fer arribar fins avui dos-cents anys després i reflexionar sobre la seva pregunta. No és, doncs, una hipocresia parlar no només a la societat actual, sinó amb vista a una societat futura i reformada, que continuarà tenint com a bases la propietat individual i el dret d’herència. La persistència de recordar una vegada i una altra on és el teló d’Aquil·les de la construcció d’una societat burgesa o la mirada posada en una construcció pensada en les persones d’una col·lectivitat on no hi ha privilegis i tot es pren en consideració en una cultura social entre iguals. Una cosa així com una “Federació de Municipis Lliures” com a primer pas per substituir l’Estat i el capitalisme.
Així és com Bakunin ens diu referent al govern d’Estat que “Tots els mitjans li són permesos al govern per aconseguir aquests propòsits. El que a la vida privada s’anomena infàmia, vilesa, crim, assumeix amb els governs caràcter de valor, virtut i deure. Maquiavel tenia mil vegades raó en sostenir que l’existència, la prosperitat i el poder de qualsevol Estat sigui monàrquic o republicà s’ha de basar en el crim”. [3]
I es pregunta Bakunin, una vegada i una altra com realitzar la revolució i s’adona que amb la pobresa sola no n’hi ha prou per engendrar un projecte revolucionari, la desesperació d’uns sense el poder organitzatiu i sense la voluntat col·lectiva segur que ens porta al desastre, i ens diu «Revolució significa guerra, les revolucions no són jocs de nens, no són debats acadèmics en què vessant profusament tinta. Revolució significa guerra i això implica la destrucció d’homes i de coses. Revolució és la destrucció de l’Estat.”[4]
¿Quina és la conseqüència política de tot això?, que el poder polític va acompanyat de la riquesa en matèria inseparable amb l’abundància, ja que sense aquests elements lucratius no serien capaços de conservar el poder de classe. Així, organitzats en castas han de fer-se forts per protegir les seves possessions, amb allò que considerant necessari, fins i tot amb policies, matons, jutges, un exèrcit pretorià, que sortirà dels baixos extractes de la societat, que una mica més ben pagats que els obrers, serviran de caps de vares (el Kapo) per realitzar i protegir el poder per la força, i tots els mecanismes judicials.
Per acabar aquest homenatge a Bakunin res millor que continuar recordant les seves actituds i les seves posicions polítiques davant de l’Estat, aquest Estat maleït que tot ho corroeix i diu: «L’Estat no és altra cosa que aquesta dominació i aquesta explotació regulades i sistemàtiques. Intentarem demostrar-ho en examinar les conseqüències del govern de les masses populars per un Estat ideal, fundat al lliure contracte”.
I quan ja porto un temps rellegint i buscant els raonaments de Bakunin em trobo aquest text publicat pels anarquistes de l’editorial “Tierra i Libertad”, amb el qual cada dia que passa m’identifico més amb Bakunin i ho entenc millor, heus aquí la monumental tasca de l’anarquisme, camí de l’infinit, com sempre.
“Cap individu no pot reconèixer la seva pròpia humanitat, ni per conseqüència realitzar-la a la seva vida, sinó reconeixent-la en els altres i cooperant amb ells a la seva realització. Cap home no pot emancipar-se sinó emancipant alhora tots els que l’envolten. La meva llibertat és la llibertat de tots; perquè jo no sóc realment lliure, lliure no només a idees, sinó també en els fets, més que quan la meva llibertat i el meu dret troben la seva conformació i la seva sanció en la llibertat i en el dret de tots els meus iguals. M’importa molt el que són els altres homes, doncs, per molt independent que sembli o em cregui ser per la meva posició social, encara que sigui papa, rei o milionari, no sóc més que el producte incessant del que són els homes entre si. Com que ells són ignorants, miserables i esclaus, la meva existència es determina per la seva esclavitud. Si, per exemple, sóc il·lustrat i intel·ligent, la seva estupidesa em limita i em fa ignorant; si sóc valerós i independent, la seva esclavitud m’esclavitza; si sóc ric, la seva misèria m’inspira temor; si sóc privilegiat, tremolo davant la seva justícia. Vull ser lliure i no ho puc ser, perquè al meu voltant tots els homes no volen ser també lliures, i no volent-ho, es converteixen per a mi en instruments d’opressió”[5]
I com a colofó d’aquest article, trobo aquesta frase que a l’inici del llibre de Gerald Brenan al seu “Laberinto Español” quan té una mirada directa als anarquistes vaig recórrer a Bakunin i diu «Sé que moriré i que els cucs em menjaran, però vull que triomfi la nostra idea. Vull que els malsons de la humanitat s’emancipin veritablement amb la caiguda de l’estat”.
Manel Aisa Pàmpols
Març de 2026
[1] Mijail Bakunin La instrucción Integral ed. Olañeta 1979, P.29
[2] Reconstruir Buenos Aires nº 100 enero/febrero 1976 “La pedagogía de Bakunin” Gastón Leval P.16
[3] Mijail Bakunin Tácticas revolucionarias. Ed. Libros El Dogal 1978 P.35
[4] Mijail Bakunin Tácticas revolucionarias. Ed. Libros El Dogal 1978 P.48
[5] Traduît de l’Almanac de Tierra y Libertad para 1921
Libros Aisa 