Resenya del llibre de John Zerzan
Edita Lo Diable Gros
Per Manel Aisa Pàmpols
Des de l’inici del moviment antiglobalització que vaig assabentar-me d’un paio que es deia John Zerzan , que inclús fa uns anys vàrem portar a Barcelona per parlar de les seves coses idees i encetar el debat, després amb el temps vaig poder llegir i d’alguna manera ferma les preguntes i buscar respostes al llibre «el futuro primitivo» del qual vaig fer tot un treball de les meves conclusions un cop llegit el llibre, llàstima que mai he trobat massa persones que d’una manera o altra entressin al trep, per continuar xerrant i obrir multituds de debats amb les idees que sol posar en John Zerzan sobre el tauler, per almenys poder discutir i buscar altres dinàmiques i maneres de viure, que potser en el passat foren possibles i que avui dia ens semblen impossibles.
Així avui, penso en aquest llibre que fa un temps van editar la gent de Tarragona «lo Diable Gros» que m’ha portat un temps acabar aquesta reflexió per la multiplicitat de tasques que un té en la quotidianitat de la voràgine ateneística, que em trobo pel camí.
En realitat aquesta ressenya ja fa temps que ja tenia les notes, i ara després de repassar i tornar a revisar el llibre, no sé si resultarà un «coñazo» (sempre el dubte, en un món que tothom fuig del debat i dels problemes) però, tinc aquesta necessitat d’almenys apropar-me a les qüestions que posa el John Zerzan sobre la taula , i després d’escollir algunes d’elles, dir alguna cosa sobre cadascuna d’elles, per una mica intentar provocar el debat que crec ja fa temps que almenys el moviment llibertari necessita, qüestionar aquest món i encara que sembla que no podem dir gaire, esperem arribar a un punt en què l’originalitat arribi des de les noves, joves o velles generacions, però que si del debat sortí alguna cosa que mogui les consciències.
En negreta pujada trobareu la referència del llibre de Zerzan i en negra la meva reflexió, tan simple com això. Salut.
Gràcies a John Zerzan per aquest text, i a l’editorial per traduir i editar.
A l’augment de les anormalitats psicològiques causades per una dimensió tecnològica totalitzadora i a l’anul·lació de la comunitat en favor la societat de masses.[1] El mateix Anselmo Lorenzo en el seu Banquete de la vida i en altres treballs s’espanta quan ens diu que des de la nit dels temps, fins a l’inici del segle XX a penes passaven dels 1000 milions de persones a la terra, i encara estava per arribar les dues pitjors guerres mundials que ha conegut l’ésser humà, almenys en els últims segles, i en Murray Bookchin també fa una reflexió semblant quan es planteja o fa una reflexió en aquest mateix sentit. El que és de reflexionar, serà el perquè de l’anul·lació de la comunitat i a canvi construir una societat de masses, que naturalment està mancat de més definicions, entenc d’alguna manera que està posant el dit a l’ull i ens diu que els problemes psíquics ja poden ser del més normal en una societat tecnològica però sense caràcter, sense espiri’t.
Sindicalistes i primitivistes, per exemple poden diferir en qüestions d’èmfasi, però he vist un esperit excel·lent de debat molt sòlid i respectuós en aquesta excepcional regió. [2]En Zerzan s’està referint a Barcelona probablement quan va estar convidat per l’Ateneu Enciclopèdic i l’assemblea llibertària del Vallès, era el 2001, aleshores amb cara teníem sobre la tribuna companys importants que eren capaços de p ir el debat tant com calia.
Quan tot està en joc, tot ha de ser confrontat i suplantat. Som en un moment en què la possibilitat de fer exactament això és evident [3]. De totes maneres, crec que no tothom ha entès que ara mateixtot està en joc, i probablement sigui molt pocs els que entenen, que tot està enlloc, com sigui en Zerzan si s’adona de la problemàtica actual i del mal que està fent el capitalisme que tots portem dins nostre.
Les iniciatives continuen desconnectades i marginalitzades, ensopegant constantment amb grans dosis d’inèrcia i negativitat. Però la realitat és tossuda i demanen a crits ser qüestionada d’una manera tan inaudita com la fosca situació a què ens enfrontem.[4] Si realment les poques iniciatives continuen estant desconnectades i marginalitzades, moltes vegades ja abans de sortir, amb manca d’il·lusió i així és molt difícil tenir recorregut, actualment cada vegada tenen menys recorregut els projectes, o almenys, menys definició i per descomptat menys implicació.
Reivindicar- com anarquistes- l’oposició a l’estat, si alhora s’ignora el fet que aquesta organització global hipercomplexa no podria funcionar ni un sol dia sense molts nivells de govern.[5] Quan en Zerzan ens parla de tot això crec que significa que cal una aptitud molt més ferma, davant un capitalisme molt exacerbat, que per molt antiglobalització que ens plantegem si continuem per al que sigui donant suport, encara que sigui per la nostra pròpia supervivència en el sistema industrial existent amb el seu component de tecno cultura, estem potencia’n aquest canvi climàtic que sens dubte ens apropa al col·lapse.
Estem poc més o menys al començament del llibre hi ha una reflexió que ens fa pensar, però a l’hora ens dona documents i arguments per sentir-nos més tranquils perquè el coneixement no solament es el que ens fa forts sinó també, el que és fot d’alguna manera i ens fa una referència d’un document impulsat per Derrida i Ricouer que Feyerabend deia.
“Els filòsofs”, explicava, “Han destruit allò que van trovar, de la mateixa manera que els (altres) abanderats de la civilització occidental han destruït les cultures indígenas…[6] O sigui que al «tanto», amb aquesta conclusió que ens dona peu a sospitar d’aquells que es donen de filòsof o intel·lectuals i tot això de la superioritat, però que en realitat actuant classificadament.
Com va plantejar Michael Baxandall, “Qualsevol llengua… suposa un atemptat contra l’experiència, en el sentit que és un intent col·lectiu de simplificar i ordenar l’experiència en conjunts manejables”. [7] La llengua és una de les eines d’expressió que tenim i que d’alguna manera ens ha possibilitat la raó, el debat, l’entesa entre uns i altres, almenys més directament, ara bé, també és una eina del poder que utilitza els més ensinistrats, amb aquesta eina que és el llenguatge, per manipular allò que els interessa, i Zerzan s’adona i posa en qüestió sobra la taula aquest problema que tenim els humans amb la tergiversació de les paraules quan formem una frase que hem construït, a partir d’aquí solament hi ha per al moment posar-se en guàrdia, però, per exemple tenim en Murray Bookchin que no vol sentir a parlar d’aquest tema del llenguatge tal com ho planteja en Zerzan i sobretot quan aquest últim o defensa con anarquista. I En Murray adverteix a Zerzan que, si l’anarquisme agafa està via del primitivisme i no vol saber res del llenguatge que ens hem dotat a través de la història, ell es declararà antianarquista. En Zerzan suposo que deuria de contestar, però jo de moment desconec aquesta reflexió final.
Retrocedint sobre les nostres passes, [8] …. En algun moment en John Zerzan ens recorda que és important retrocedir sobre les nostres passes, i evidentment que és important i necessari per tenir clar a on estava l’error o els erros comesos amb la usura d’apropiar-nos del tot, i posar en qüestió, quin és aquest tot, i tenir una visió molt més amplia i més col·lectiva. Nosaltres els llibertaris catalans o espanyols o tenim a «Huevo» amb la revolució espanyola que van viure els nostres avis que cada dos per tres surt el revisionisme a dir alguna cosa, i tornem a començar, és com allò de la cançó d’en Raimon «Quan creus que ja s’acaba, torna a començar».
“El llenguatge verbal va ser probablement la més gran invenció tècnica (1) de la vida humana” … “El llenguatge capacita els éssers humans a comunicar-se i compartir els uns amb els altres” …[9] Si realment el llenguatge, la possibilitat de comunicar-se, és probablement el moment o un dels moments més importants de la humanitat i un dels moments més fantàstic, el raonament, l’enteniment, però com hem dit, l’eina més important partidaris de la usura, i del poder contra el feble i l’indecís, ja que ens remarca en el llibre que el llenguatge verbal és relativament comparat amb els éssers humans a la terra.
Certament no és gens senzill intentar imaginar com era la cognició humana abans que el llenguatge i el pensament simbòlic prenguessin possessió d’una part tan gran la nostra consciencia.[10] Crec que és evident que una cosa és la consciència, el significat de les paraules amb relació amb l’acció i un altre diferent és el llenguatge, i quin és el moment, com i qui va entendre que els signes i les actituds van agafar forma del llenguatge i després, qui va decidir i com construir aquesta «pedra de roseta» que amb el temps va donar forma als idiomes, no crec que tingui massa a veure, en tot cas, som en elsprocessos que es construeixen a través del temps.
En Zerzan fa una referència a Foucault en el tema del llenguatge a on fa l’observació que Foucault no parla de la dominació del llenguatge, sinó de la lluita que aquest implica en la resta d’individuos.
El llenguatge és conformista en el sentit més profund; fins i tot la realitat objectiva cedeix sota la seva pressió. [11] El llenguatge al final sembla que en Zerzan l’entén com una eina d’entendre’s entre tots plegats d’una manera cordial fins i tot busca l’entesa i el conformisme entre les diferents opcions del llenguatge per trobar un compromís entre els interlocutors.
La màgia de les paraules és omnipresent en la historia de les religions;[12] La màgia de les paraules definitivament com diu en Zerzan és omnipresent en la història de les religions, no hem d’oblidar, que el culte és potser ancestral però, les religions a nosaltres almenys ens porta dos mil i escaig d’anys d’aventatja.
Ara vivim les nostres vides diàries en un sistema mundial que és cada vegada més simbòlic. Fins i tot les economies són decididament simbòliques; i se’ns diu que el vincle social (el que en queda) és essencialment lingüístic. El llenguatge va ser una intromissió que va portar una sèrie de transformacions, el resultat de les quals va ser la nostra pèrdua del món. En algun moment, com va dir Freud «El món sencer es va tornar animat»[13] En Zerzan d’alguna manera tracta de fer una mirada en l’actualitat, segurament, la nostra actualitat com occidentals i a on observa ell que tot és més homogènics i simbòliques inclús en el tema econòmic, i al moment, va i de nou parla de la intromissió constant del llenguatge com a part d’aquesta intromissió que ens pantaixa com a qüestió la pèrdua de la nostra manera d’entendre el món que des d’aleshores queda cada vegada més clar, que el món agafa una dinàmica d’activisme que Zerzan busca referència en Freud, segurament quan els homes i les dones van aconseguir començar les collites, i les celebracions d’aquestes collites.
L’arquitectura de la lògica del control. La domesticació també pren part d’aquesta orientació subjacent, la qual ha servit a la dominació de maneres crucials.[14] Aquí ja comencen a intuir l’arribada de la societat moderna o contemporània i els tics d’aquesta, que cada vegada emanant amb més força sobre la construcció d’un gran control que possiblement en els seus inicis tingues alguna resistència, però, a mesura que avancem en el temps i amb les contínues legislacions de la vida quotidiana fan que la dominació sigui del tot el tema principal d’un capitalisme que poc l’interessa, les persones, sinó és per subjugar-les.
El patriarcat significa el control sobre les dones i la natura. Són , doncs,¿basicament sinònimes aquetes dues institucions?.[15] Segons ens explica Zerzan el patriarcat es el control de les dones i de la natura formant part d’una mateixa manera d’actuar i les seves actituds diguem masclistes o poc ètiques en el comportament d’una societat entre igual sense distinció de sexe, dona doncs material pel debat que crec es força important. Referenciant a Camille Paglia diu: Segons ens arriba en un moment donat, diu a través d’una referència que, si la civilització us hagués deixat en mans de les dones encara viuríem en barraques de palla, aquesta és un simplificat pensament del comportament masclista del patriarcat, per unificar aquest criteri patriarcal, entre la feminista i la natura de la palla de la barraca.
Però en Zerzan no per temps i amb paraules d’ Ursula Le Guin contesta a Paglia ).. L’Home civilitzat diu: jo soc Jo, jo soc Amo, tota la resta és l’altre –està fora, sota, al fons, subordinat. Jo posseeixo, jo utilitzo, jo temptejo, jo exploto, jo controlo. El que importa és el que jo faig. El que jo vull és el que importa. Jo soc el que soc, i la resta és dones i terra salvatge, per utilitzar com jo creguí convenient. [16]I naturalment possa en evicencia aquesta idea i comportament tant arraigat durant segles i dècades contemporánies que encara arrastrem una mica l’actitud del patriarcat, que ja per ancestral costa treure de sobre del cervell de molts dels homes d’aquest planeta
En aquest sentit, Testar té raó quan afirma que «la jerarquia és inherent al parentiu». I, en basar-se en la divisió del treball, les relacions de parentiu es converteixen en relacions de producció.[17] Zerzan en un moment dona la raó o referència a Testar, però crec que o és del tot cerc, ja que només el parentiu és quasi sinònim de Jerarquia, o sigui que si té molt a veure, aquest tipus de relació, per el que sigui està molt relacionat amb la família tradicional que coneixem i que tant ha prodigat dins per exemple de catolicisme.
Parla en Zerzan referencia a Gayle Rubin i parla de la “derrota histórica mundial de les dones va tenir lloc amb l’origen de la cultura i és un prerequisit de la cultura”[18] És una reflexió que va més enllà i que probablement necessitaríem tenir alguna mica més d’informació sobre aquesta conclusió, ja que ens està parlant de les persones i de lloc geogràfic molt distant uns entre altres, però que sempre guarden els mateixos paràmetres amb relació amb la feminitat i el paper de les dones, encara que segurament si gratem en algun moment trobaríem alguna cosa.
Tota una ironia, per una banda, la domesticació és la por i el rebuig a la natura i a la dona i, per l’altra, el mite del Jardí en realitat el que fa és culpar de l’aparició en escena de la domesticació a la seva principal víctima.[19] La reflexió que entenc ens acompanya i ens ajuda a pensar almenys un xic diferent quan ens diu que la domesticació és la por i el rebuig a la natura, i quan parla de natura, implícitament està el gènere femení en aquesta escena i sobretot quan tot sembla idíl·lic en el Jardí, ens parla de la domesticació com una de les conclusions que ens toca prendre nota.
Una reivindicació ideològica primordial és que sense el monopoli de l’Estat sobre la violencia estaríem desprotegits i insegurs. Al cap i a la fi segons Hobbes, la situació humana ha sigut i sempre serà la d'»una guerra de tots contra tots».[20] El Monopoli de la violència de l’Estat amb el préstecs de protegir a no se sap ben bé què, salvo sinó és la propietat privada dels magnats, en Zerzan acaba referencia’n a Hobbes que més que guerra de tots contra tots, entenem com la tergiversació de l’opinió per part de l’Estat, perquè al final la disparitat d’interessos primi sobre els sentiments i sobretot sobre la lluita de classes que deixa de ser de classes per convertir-se en aquesta guerra de tots contra tots que és més ideològica i de defensa d’interessos de vegada estranys, que altra cosa.
L’aparició de la guerra institucionalitzada sembla estar lligada a la domesticació, i potser un canvi dràstic de la situació física de la societat. Tal com expressa Glassman, això succeeix “només quan les societats de bandes s’han trobat involucrades en les guerres d’horticultors o de ramaders, o s’han vist empeses cap a un territori cada cop més reduït” [21] Una reflexió força interessant és quan recull una idea de Glassman, quan d’aquest recull la domesticació no l’entenc amb el revisionisme d’horticultors o de ramaders que almenys en els últims anys en el nostre entorn han proliferat i destrossat bona part de l’entorn natural, si més no, i també, més aviat aquesta domesticació l’observem cada vegada amb més persones precisament per falta de criteri, que és difícil de compartir.
La violència organitzada es va tornar omnipresent, indispensable i normativa. [22] La violència organitzada forma part de l’Estat Nació i probablement serà l’última de les prestacions que l’Estats Occidentals deixarà de prestar, és a dir, sempre reprimir la rebel·lió o la dissidència o la disconformitat.
Però està clar que la creació del gènere ha tingut una tendència militarista masculina. Amb la formació de l’Estat, la condició de guerrer era un requisit freqüent per obtenir la ciutadania, excloent així les dones de la vida política.[23] En aquest Crepuscle de les màquines que no és res més que un repàs a les misèries de la nostra civilització, té una mirada per a les dones i d’alguna manera, els hi diu que no facin el mateix que els homes, que han creat una civilització guerrerista, que a mi no em fa més que recordar un compta de Jonanthan Switff que ens parla del dret i la propietat que són unes cause conquerides a la força dels exèrcits i els guerrers, tot en definitiva està basat a conquerir la conquesta i de posseir més terres, a través de la força. Això és el principi de la propietat de Jonanthan tan bé descriu i altres com Zerzan insisteixen en denunciar una vegada i una altre.
Les civilitzacions antigues es van expandir com a resultat de la guerra, i es pot dir que la guerra és alhora la causa i el resultat de l’Estat. [24] Ens deixa clar que anys enrere les civilitzacions antigues es van expandir com a resultat de la guerra, i es pot dir que la guerra és alhora la causa i el resultat de l’Estat i això cada vegada està més clar, els estats d’avui dia són el resulta d’anys passats i a Catalunya per exemple tenim un bon exemple, ja que aquesta terra forma part d’una nació sense Estat i ja està de no tenir Estat, el problema és que hi ha en aquest cas dos Estats que pressionant una nació sense estat, i per el tant hi ha persones sotmeses al destí d’un estat nació que no és pas el seu, un altra cosa seria lluitar per acabar amb l’estat tal com el coneixem, encara que és molt probable que sigui el mateix capitalisme el que enfili la recta final i s’en desdigui del que hem entès fins ara a Occident de què és l’Estat o més concretament Estat Nació.
El cas és que la cultura també és un generador de guerra, malgrat les afirmacions contràries. [25] Definir la cultura és cada dia molt més ampli, i de vegades una mala mirada ha portat a una esbatussada important, ja que no és d’estranyar res que la cultura també és un cau de conflictes perquè no tothom l’entén de la mateixa manera, així puc arribar a entendre com Zerzan ens parla i diu que també la cultura encara que sembli tot el contrari pot generar un conflicte bèl·lic. Ara mateix no soc capaç de fer o senyalar una sola d’aquestes, però segur que el simple fet de sentir-se superiors els uns als altres pot generar el conflicte, per la gelosia, l’enveixa o el conquerir allò que té l’altre.
Va arribar a veure en l’avanç de la civilització l’origen de tots els valors, exaltant la urbanització i els sistemes tecnològics cada vegada més complexos. Xenòfanes va ser el primer a proclamar que creia en el progrés. Tot i que els cínics es manifestaven a favor d’una vitalitat i independència anteriors, …. [26] Avui dia quan parlem de progrés sabem que és una trampa del capitalisme que almenys en els últims anys ha estat una enganyifa per la majoria de les persones, que tot al contrari del què podria arribar a definir-se resulta una trampa, com un embolcall d’on és difícil de sortir només els privilegiats poden estar contents amb el progres, la resta enganyats sota el paraigües de «La servidumbre voluntaria» de la que no hi ha manera de sortir. Així en Zerzan ens comenta que el primer com que es va definir el progrés fou en Xenòfanes nascut a Colofon Grècia, tot i que els cínics es manifestaven en vitalitats anteriors.
L’objectiu és l’”extinció” o nirvana, la supressió de l’interès pel món per part d’aquells que s’hi senten desencantats. [27] Potser caldria afinar més sobre la definició d’aquesta frase que és contundent, però aquí l’entenc com una frase d’extensió de Nirvana per tots aquells que no se senten còmodes amb aquesta civilització, no sé, com una invitació al suïcidi, és a dir, «si no estàs content amb -és el que hi ha- Marxa”. En realitat és una de les poques religions que s’acosta al Nirvana és el Budisme, i que dit sigui de pas, era l’única religió que en Bakunin acceptava o millor dit tolerava, per diferents raons, una d’elles era per la seva meditació i després per la falta de Deus.
Era Axial: avui, la nostra sensació d’inevitabilitat deixa la gent indefensa davant el desastre, en tots els fronts. 2500 anys és temps suficient per haver après que fugir de la comunitat i de la terra no és una solució, sinó una de les principals causes dels nostres problemes. [28] L’Era Axial sempre serà una Era a tenir en compte ja que sembla que fou un moment crucial en l’etapa de les civilitzacions posteriors, pel que entenc i veig, Zerzan ens ajuda a entendre al filòsof alemany Karl Jaspers que ens situa en aquell període de 800 a 200 anys abans de Crist, i ens parla del moment en què totes les creences i religions conflueixen d’una manera espectacular, a on mons tancats en si mateixos com la Xina, Índia i Occident , a on segons Jaspers va néixer la condició Humana de la qual tant hem sentit a parlar.
En aquest context, els dos termes volen dir el mateix. Les ciutats són els mecanismes més complexos mai concebuts, igual que la urbanització és una de les principals manifestacions del desenvolupament. (La ciutat mundial). Que ens arriba perfecciona la seva guerra contra la naturalesa,…. Totes les ciutats són una antítesi del camp . [29] Un altre de les reflexions que no podem passar-hi per al del capitalisme la trobem en la Ciutat Mundial que en Zerzan dins de la seva reflexió ens apunta de què es tracta de la ciutat contra la naturalesa, és a dir, la complexitat de la ciutat que necessita un ordre urbanístic i arquitectònic que quan es converteix en conurbació, no és més que el caòtic de la civilització, a on cohabiten i es generen bona part o tots els conflictes socials, que per al moment, difícilment tenen solució.
La domesticació va fer possible la civilització, i la intensificació de la domesticació va donar lloc a la cultura urbana. Les comunitats primordialment horticultores- assentaments i poblats- van anar sent reemplaçades per ciutats a mesura que s’implantava l’agricultura massificada. Un indicador permanent d’aquest canvi que encara perdura és la monumentalitat megalítica. En els primers monuments neolítics hi trobem totes les qualitats de la ciutat: sectarisme, permanència, densitat... [30] Aquesta és una de les coses que ens posa de guàrdia i entenem que alguna cosa hem de fer i l’alerta és evident que hem de donar resposta, cultura i social, perquè és evident que aquesta domesticació de la civilització de la cultura urbana ens agredeix d’una manera molt directa i limita la nostra manera de desenvolupament.
Cap a l’any 1900, Georg Simmel va entendre que la vida a les ciutats no només provoca solitud, sinó també inhibició o apatia emocional que encara l’agreuja més.[31] La ciutat pel general com més gran son, més inhumanes són més difícil de gestionar, de conviure, d’això ja tenim moltes experiències que graviten en els problemes no solament de solitud sinó també psíquic i mentals i social, cada vegada més difícils de gestionar, i interrelacionar, és a dir, igual es fan invisibles.
Es cert que hi ha qui lluita per humanitzar la ciutat, per desenvolupar –hi jardins públics i altres serveis i comoditats, però les ciutats continuen sent el que sempre han estat.[32] Temps enrere a l’etapa del franquisme més ranci era difícil de reivindicar les millores a la ciutat, però els últims anys del franquisme es feia, i ara, encara hi ha gent, com les associacions de veïns que tenen un paper important en aquest tema, per exemple ara mateix en la invasió del turisme a diferents indrets a on resulta ja esperpèntic, i no entenc com la gent que pràctica d’aquest turisme de masses per exemple no s’adona del mal que fa quan per exemple es trepitja la segona muntanya del món el K2, d’una manera barroera (a on és s’oposa que la gent que li agrada el muntanyisme tindria més cura en aquestes coses) o la multitud de creuer que hi ha pel Mediterrani i altres indrets i la contaminació que han de suportar les ciutats per al caprici d’uns quants, o l’excess d’avions que volten dels aires, cal una contundent pedagogia perquè les persones aquestes que tenen, el privilegi de trepitjar els altres o facis d’una manera més esglaonada i amb una mica de pudor, o senzillament deixin de trepitjar els altres , és a dir, sabent-se culpables d’una malifeta, perquè segurament no tenent aquesta visió. Perquè, per si mateixos aquesta massificació caigui amb desús.
Una gran ciutat es una gran úlcera, una úlcera que mai es pot curar….Ens han entrenat i equipat per modelar l’espai com si es tractés d’un objecte. …Thomas Wynn… L’antropologia més ortodoxa ara també veu els humans del Paleolític com a essencialment pacífics, igualitaris i sans, amb temps de lleure i igualtat de gènere considerable.[33] En Zerzan ens apropa a Thomas Wynn un antropòleg al qual ell pren amb consideració i ens diu que al paleolític poc més o menys els homes i dones tenien la mateixa intel·ligència que podem gaudir avui dia i que eren pacífics, igualitaris i sans, aquí no entenc si es refereix a la salut o bé a les seves bondats o a les dues coses alhora el que si està clar, és que ens remarca Zerzan que tenien temps de lleure i la igualtat de gènere la tenien molt present, després el fet del foc i les eines van reduir la necessitat de dents que necessitaven, etc, en fi, crec que és una reflexió que ens dona entendre que som com a persones pràcticament molt semblants a l’etapa del paleolític.
Estem entrenats per equiparar la intel·ligència amb la cultura simbòlica, tot i que aquest suposició queda en entredit amb la crònica de l’existència humana. [34]Quan en Zerzan diu això en realitat, crec que va molt més enllà, ja que aquesta cultura és la que forma part del treball, però també, de la domesticació, i de l’alienació elemental, que acaba sent parenta de la violència organitzada, i tot això bé com sempre de l’Estat de la cultura que volem que traguem a través de les Universitats o a través dels grans museus, que en definitiva són aparadors de la cultura de postin.
El començament de les desigualtats humanes el trobem en el poder efectiu dels especialistes, sent el xaman, probablement, el primer cas per tenir en compte. [35] I ens apunta amb tota raó que la dita modernitat és insostenible, que parteix d’una competitivitat que resulta nefasta pels interessos socials de les persones que solament fa que angoixar-les, aquesta divisió del treball que porta la producció en sèrie, com la sàtira dels germans Max en l’Oeste «más madera».
El següent pas del control/contenció és la propietat privada, però segurament és el desig de dominar animals i plantes (domesticació) el que dona lloc ràpidament a la civilització, en termes relatius. I les elits emergents engendrades a partir de l’increment de la divisió del treball van ser un trampolí per al gir definitiu que representa aquesta domesticació. [36] Ja hem parlat abans d’aquest tema, però ara, el llibre torna sobre el mateix, a través d’una entrevista Kevin Tucker tornen a parlar del tema, de la domesticació i plantes, però sobretot es continua insistint en la propietat privada que és un principi nefast de tota aquesta civilització que ha posat condicions a una vida classista i això és la seva santa santorum.
D’”anarquia natural” mantingut durant tant de temps….Per això és important que ecoanarquistes com ara jo mateix aprenguem d’ells i els donem suport en les seves lluites. [37] En un moment del debat amb Kevin Tucker diu en Zerzan que està d’acord amb aquells que participen en analitzar les nostres pròpies vides i no tant en el contingut literari de l’antropologia i de l’arqueologia, però és molt important adonar-se-hi que tenim referents atemporals força importants sobretot al llarg del segle XX, entre la nostra anarquia natural, per això per exemple els ecoanarquistes trobem les nostres referències, encara que siguin ancestrals.
Tots haurem de desapendre la domesticació, i el trencament radical amb la domesticació de la societat jo diria que tindrà lloc, molt probablement, quan quedi ben clar que la civilització és més que una carrega que no pas un valor. Quan, per exemple, l’empobriment personal i la devastació ecològica arribin a un cert nivell i alhora es pugui veure una alternativa viable que sigui més agradable, segura i raonable. [38]Al final de l’entrevista amb Kevin, en John Zerzan sap que, en certa manera d’aquest desaprendre, molts estem en el camí, i per decisió d’unes elits econòmiques, el resultat és que cada vegada més pobres sobre la capa de la terra i la devastació ecològica de la terra és una evidència, perquè la pobresa genera devastació, per el que queda clar, que no trigarem gaire a entrar en aquesta espiral en la qual molts ja hi som, però que en realitat tornem, al de sempre, una lluita de classes.
La civilització industrialitzada, acabarà amb la biosfera molt abans que s’esgoti aquest segle. S’extingeixen espècies per tot el planeta a un ritme accelerat, les zones mortes dels oceans s’estan expandint, la terra i l’aire estan cada vegada més contaminats, els boscos tropicals sacrificats, i tot un reguitzell més de desastres naturals. [39] Així doncs, en Zerzan ens deixa advertits i ens assenyala quan passarà i això serà abans que acabi aquest segle XXI, la terra i l’aire estan cada vegada més contaminats i els boscos tropicals per l’especulació de la fusta o el que sigui, tenim una mica de sort amb els oceans que encara són bastant desconeguts per la ciència i tenen un comportament molt especial, ja que sembla que d’allí surt una part de l’aire que respirem això si cada vegada hi ha més porqueries de plàstics i altres matèries en el mateix oceà, i ara mateix diuen els científics que l’aigua dels mars i oceans ha pujat de temperatura.
Als Estats Units, els nivells de pol·lució de les aigües freàtiques i de la terra han pujat sensiblement per les concentracions d’antidepressius en l’orina humana[40]. Hi ha una apreciació de Zerzan, les aigües fecals cada vegada son pitjors, parlant de EEUU sobre la pol·lució de les aigües freàtiques que solament això, solament aquell que tenen una mica de pudor, tenen que saber que l’aigua potable que utilitza el món Occidental a les ciutats i a les seves conurbacions, i és bo conèixer aquesta dada, que comte defecacions humanes i d’animals. És a dir, són aigües fecals diluïdes. Solament el 10 % de les aigües brutes són depurades. La resta milions de litres d’aigua residuals es llancen directament al mar o els rius, no sé si la gent és conscient, que significa això realment, però segur que el consum humà de l’aigua que necessita cadascú de nosaltres és, bestial, i a sobre l’agricultura tampoc es queda curta per donar aliment, sobretot amb el bèstia.
A mesura que les constants vitals del món natural empitjoren en tots els àmbits, els millors pensadors haurien d’estar prenent-ne bona nota i buscant solucions. [41] I en Zerzan es qüestiona per què a mesura que tot empitjora en totes les disciplines i àmbits, perquè els homes/dones de ciència o pensadors no posen sobre la taula alguna resposta, o serà, que mentre no hi tinguem un canvi d’hàbits això no passarà mai i el personal sembla que esperen que siguin els Biden o els dirigents estatals els que ens facin de guies en aquest canvi, i això no passarà mai, perquè elles tenen molt arrelat el capitalisme i si no sortim del capitalisme l’emprenta ecologia és impossible que canviï.
La dominació de la naturalesa i dels humans, i la raó instrumental que hi ha darrere d’aquesta dominació, sorgeixen de les capes més profundes de la civilització. [42]És un dels grans errors, que els poderosos per la força o per l’econòmica han volgut imposar; i no entenen que nosaltres com ser formem part de la natura, però no som qui per dominar-la ni domesticar-la, i això sempre acaba donant factura, i aquesta vegada serà irreversible per una bona part de la humanitat.
Després de Seattle, en Zerzan destaca a través primer de Barbara Eptein amb un article del 2001 i Esther Kaplan que fan unes anàlisis sobre aquell moment antiglobalització que va donar respostes al capitalisme dirigent, totes elles sense fer soroll destaquen l’anarquisme que fruit d’aquell moment va sortir a EEUU i a tot arreu i conclou en David Graeber L’Anarquisme és el cor del moviment, la seva ànima; la font de bona part del que en ell podem trobar de nou i esperançador.
El Nou mil·lenni l’obstacle més gran per a la globalització seria una probable unió del moviment de protesta del “Primer Món” amb les lluites dels pobles indígenes per mantenir la seva integritat davant el capital usurpador i la tecnologia.[43] Si és que tenim com a éssers una nova oportunitat, aquest un projecte que en faria il·lusió que la globalització tingues una resposta integra de la gent del dit «primer món» conjuntament amb els pobles indígenes que crec ja està passant en algun pocs llocs, com ara Xile, Mèxic, Guatemala, Bolívia, però poca cosa més.
¿Qui no sap a aquestes alçades que és necessari trobar alguna cosa diferent amb urgència?[44] Aquesta pregunta queda un cop més a l’aire. En espera de respostes, mentre l’ecofascisme tracta de donar-li la volta aquestes preguntes que des d’una hipotètica esquerra que necessita parlar clar i organitzar-se de debò.
¿Quant de temps tenim per dur a terme el que sigui necessari per salvar la biosfera i la nostra pròpia essència humana?[45] Un altre de les preguntes que Zerzan llança a l’aire i que nosaltres naturalment solament que no massa, que les següents generacions patiran més que mai. Hi Ha molts de nosaltres que són súper pessimistes que ja no compten en cap tipus de possibilitat i es deixen anar-hi, d’això tenim inclús dins del mateix ateneu enciclopèdic, no cal dir noms, però hi són i més d’un, i fan més mal que bé, però és la seva opció, el seu estat anímic
L’esquerra ha fracassat monumentalment, tant pel que fa a l’individu com a la naturalesa. Mentrestant, el distanciament entre l’esquerra i el nou moviment anarquista és cada vegada amés gran. Pierre Bourdieu i Richard Rorty, per exemple, anhelen absurdament que es renovi la connexió entre intel·lectuals i sindicats, com si aquesta quimera pogués d’alguna manera canviar alguna essència.[46] L’esquerra ha fracassat monumentalment, a tot l’Occident, les causes, segurament les trobaríem en el mateix aburgesament de tots plegats i sobretot l’apatia instal·lada entre nosaltres, i també la nostra poca sintonia amb els que de veritat està a l’altra cantó de l’«alambrada» i que viuen dins de la misèria i que no volen sentir a parlar de les nostres parides d’intel·lectualitat. Aquí en aquest indret, com bé fa referència el mateix Zerzan trobem les penes, depressions, angoixes, desesperacions que són avui dia causes corrent de bona part de la població, potser derrotada de sortida.
La mort de l’home, entesa com a mort del subjecte autònom i autorreflexiu, capaç d’actuar per principis, la mort de la historia entesa com la ruptura de l’interès pel coneixement de la historia per part dels grups en lluita per construir les narratives del seu passat; la mort de la metafísica , entesa om la impossibilitat de criticar om legitimar institucions pràctiques i tradicions si no mitjançant el recurs immanent de l’autolegitimació de “narratives menors”. …[47]. Aquesta reflexió que considero molt important pel que fa nostre en Zerzan la recull de Seyla Benhabib, que és una versió realment contundent que dona peu a , no un , sinó molts dels debats que necessitem portar-hi endavant , bé això és el que crec, sense conèixer massa el seu pensament perquè entre altres coses no l’he llegit, si cal tenir una mirada al seu pensament lo abans possible.
“Tots ens estem tornant ciborgs”. Quin tipus de criatures volem ser? Realment volem ser criatures? No seria millor ser màquines? En quin tipus de màquina ens podríem convertir?.[48] Després de tanta mecanització i de tanta informàtica en Zerzan deixa anar-hi un altre de les seves perles amb el tema ciborgs i en certa manera, és ben veritat, estem enganxats a través del telèfon a una complexa xarxa, que espero que arribi una generació que sigui capaç d’enviar a la merda tots aquests aparells que ens envolten i que ens fan bastant inútils.
És una lluita a tot o res. L’anarquia és nomes un nom per definir aquells que acullen el seu compromís de redempció i integritat, i que intenten enfrontar-se al llarg camí que haurem de recórrer per arribar-hi. Si donem crèdit al que diuen els antropòlegs, hi va haver un temps en què com a humans, tot ho teníem ben encarrilat. Ara esbrinarem si som capaços de tornar-ho a encarrilar. [49] No sé què dir a aquestes qüestions que planteja molt seriosament en John Zerzan, perquè l’autoritat moral ara mateix se m’escapa i tant sol desitjaria que la naturalitat estigues en el Surrealisme o potser en el Dadaisme, perquè aquest món ens dona massa, massa feina que som ara mateix avui, un dia d’estiu al Priorat amb molta calor de reflexionar sobre tot això de l’autoritat moral, sobretot veien al costat que el personal solament està preocupant per quan començarà la verema en un any de molta falta d’aigua com aquest. Però altres indrets estaran també preocupants per problemes complexos que pel moment sols conten a partir de l’economia de cadascú.
La fusió de la vida i la màquina alhora que censura els crítics de la deshumanització de l’alta tecnologia. “Em pregunto on deu estar ubicada l’autoritat moral per elaborar l’estructura d’una crítica com aquesta”. … L’aparició de la intersubjectivitat entre el món humà i el món tecnològic(representant per replicants i cíbors no-humans) dona com a resultat una forma d’intel·ligència- intel·ligència emocional – que no només és enginyosa en multitud de maneres, sinó que també és profundament benèvola… El que finalment s’acaba representant és, doncs, un sistema d’intel·ligència emocional distribuïda en què la ment- cos humana té lligams totalment profunds amb el cibermon, sentiments que són recíprocs[50]. Hi ha moment en què Zerzan ens referencia a personatges com el filòsof Spengler, també a Tainter, Weber, aquell que fou mestre de Murray Bookchin, i a Dario Fo, que recull un xic d’esperances de tots ells, però també en parla del fet que probablement és l’última de les esperances de les quals podem gaudir i continuar a la capa de la terra com a espècie, i no és una qüestió de ser o no ser anarquista, això tant fa, en aquestes altures de la pel·lícula, és simplement un acudit, el que cal és desterrar tantes coses, però una d’elles, almenys del nostre voltant aquells pessimistes, que volen continuar dient o dir que volen formar part, de l’organitzat per sortir de l’entrebanc, si aquells que ja van de volta i ho saben tot
Qui pot negar que en comptes d’alluyar-nos més de la realitat, el que necessitem és tornar a una corporeïtat centrada en la vida, un cara a cara? Les promeses de la comunicació estan inspirades en aquest aspecte.[51] La fusió de la vida i la màquina alhora que censura els crítics de la deshumanització de l’alta tecnologia. «Em pregunto on deu estar ubicada l’autoritat moral per elaborar l’estructura d’una crítica com aquesta». … L’aparició de la intersubjectivitat entre el món humà i el món tecnològic (representant per replicants i cíbors no-humans) dona com a resultat una forma d’intel·ligència- intel·ligència emocional – que no només és enginyosa en multitud de maneres, sinó que també és profundament benèvola… El que finalment s’acaba representant és, doncs, un sistema d’intel·ligència emocional distribuïda en què la ment- cos humà té lligams totalment profunds amb el cibermon, sentiments que són recíprocs.
En les darrers dècades. El pessimisme ha estat la norma del pensament suposadament crític. Imagineu què diferent seria si la civilització tecnològica deixés de considerar-se inevitable. [52] Aconseguir treure de sobre els que parlant de creixement, però també dels pessimistes, que possiblement encara són pitjors que tots aquells especuladors que ronden per les mateixes cantonades i locals que nosaltres mateixos freqüentem.
La civilització, com ja sabia Freud, s’ha de defensar contra l’individu; totes les seves institucions formen part d’aquesta defensa [53] Una de les altres reflexions que ens facilita es La civilització, com ja sabia Freud, s’ha de defensar contra l’individu; totes les seves institucions formen part d’aquesta defensa. Tot i que crec que les últimes dècades els que es diuen pensadors prefereixen llegir aquells que ja en temps passat va llegir a Freud i passar d’ell com si ja fos superat, però el problema és com sortir d’aquest vaixell en què tots estem embarcats, a on la divisió del treball classifica el ser i discapacitat, la nostra possible humanitat.
Una catàstrofe anomenada cultura. [54]Referenciant a Heidegger arriba un moment en què ens assenyala que el món està saturat d’imatges simulacions i per descomptat que semblen irreversibles que han desaparegut amb els seus vincles territorials, tot o almenys bona part de la cultura a les ciutats ha estat mutilat La història va ser la iniciadora de la catàstrofe, el guió de totes i cada una de les civilitzacions. Ja és hora de posar punt final a aquest guió.
Aquest va ser el prerequisit per a la domesticació, i continua sent el motor de la megamàquina, utilitzant el terme de Lewis Mumford. La divisió del treball és la causant de la paradigmàtica naturalesa de la modernitat (tecnologia) i del seu desastrós resultat [55] En Zerzan ens apropa a Adam Smith home del segle XVIII, que ja en el seu moment assenyala la divisió, treball com “mutiladora” , deformadora que afavoreix l’empobriment, que recull actualitzant la definició de Mumford
“Cada vegada més la qüestió no és si ens convertirem en posthumans, perquè la posthumanitat ja és aquí “[56] Quan en Zerzan ens parla de què la posthumanitat ja és aquí ens posa de nou en Avantguarda perquè resulta i que aquest fatídic nomenat progrés obre totes les portes possibles encara que aquesta vagin contra natura, és a dir, el fet d’arribar a col·locar màquines amb intel·ligència mecànica dins deels nostres cossos, i altres fórmules que el meu diminut cervell no arriba a sospitar.
“Les desesperacions en prenen com a desordres que cal corregir, mai com a signes d’una absència irremeiable” … La depressió, ara ja la quarta causa principal de minusvalidesa als Estats Units, està previst que cap a l’any 2020 sigui la segona[57] Occident és un món cada vegada més malalt, tot passa per les condicions humanes que ens han fet marcar, a partir de la competitivitat que simplement és pels més forts tant físicament com mentalment, la resta va caient conforma la seva desconfiança va creixent i els analgèsics, calmants i pal·liatius deixen de fer els seus efectes.
Theodore Kaczynski “La filosofia, tal com jo l’he entès i viscut fins ara, és la vida voluntària en el gel i a l’alta muntanya” va dir Nietzsche a Ecce Homo. Per a Kaczynski, el gel i l’alta muntanya eren una descripció més literal, pels anys que va passar en una cabana a les Muntanyes Rocalloses de Montana. … Kaczynski pel seu germà David, que el va delatar a l’FBI. Kaczynski reconeix que es necessitaria un canvi molt més profund que el polític (per no dir estètic) perquè l’individu fos lliure i se sentís satisfet. Va comprendre que la lògica de la vida industrialitzada era l’obstacle, i va exigir la seva destrucció. Kaczynski arriba a les conclusions de que cada vegada el món globalitzat es més artificial y per descomptat més alinead.
Què se n’ha fet d’aquella oportunitat de ser més plenament humans que ens havia de proporcionar el “control de la naturalesa”. [58]La creença de què podíem ser humans controlant la naturalesa, això no deixa de ser una quimera, ja que aquesta és insospitada i per molt de coneixement que intenten posar, nosaltres solament podem aspirar a ser part d’aquesta natura però mai controlar-la, ni per descomptat sentir-nos superiores i pensar que amb la tecnologia podem resoldré tots els obstacles.
“El preu del progrés és la mort de l’esperit”[59] Hi ha un moment que Zerzan ens referencia a Eric Voegelin quan diu El preu del progrés és la mort de l’esperit i es fa la pregunta que hem d’agafar i intentar desxifrar-la per entendre a on estem quan ens parla d’on està el trencament radical que necessitem amb el progrés, la tecnologia i la dita modernitat de la qual hem parlat abans i sovint.
Potser no existeix cap alternativa separada i autònoma a l’existent estructura capitalista del món actual. La modernitat, l’occidentalització del món, la globalització, totes elles són etiquetes d’un ordre econòmic, polític i cultural que aparentment romandrà durant el futur previsible”[60]. També Zerzan arriba un moment que ens diu en el seu llibre. I per lo tant aquest que diuen » que me quiten lo bailao» i tot això encara que sigui amb la benedicció de Déu i altres actituds dels pessimistes que en res ajuden a dignificar la vida dels altres, si és així no entenc per què parlar de canvi climàtic ni de les aigües fecals etc , anem tirant i quan s’acaba s’ha acabat i al que vingui darrere que li donin, això és que el crec que pensen molts d’aquest inclús els que diuen que estan amb les polítiques d’esquerres.
Spengler “La decadència d’Occident… Theodor Adorno sembla que coincideix amb alguns elements del pensament d’Spengler: Davant la Decadència d’Occident no s’hi troba, com a instància salvadora, la resurrecció de la cultura, sinó la utopia , que reposa, silenciosa i interrogant, en la imatge de la seva decadència”[61]. Però davant la desesperació d’aquells que si volem viure i deixar viure, en Zerzan recull una sèrie de filòsofs que ens podem donar eines per continuar pensa’n que els pessimistes aquells que creuen que no hi ha recanvi, són la gent que espanta i frena qualsevol iniciativa.
El repte és ara desmentir la tesi de George Grant que vivim en “un món on només una catàstrofe pot frenar el desplegament del potencial de la tècnica” i actualitzar l’opinió de Claude Karnoouh que la revolució només es pot redefinir en contra del progrés[62] I ens marcà Zerzan un repte amb disjuntiva o almenys en aquest moment ens posa sobre la taula dues opinions quan diu . Una mica en recorda a quan en Layret en el seu moment parlava de Catalunya i la seva independència i recordava que solament en els moments convulsos, pot averi aquest avançament, mentre que l’altre de Claude Karnouh almenys per mi em resulta molt més definitòria i d’alguna manera més difícil però força interessant.
Que la modernitat produeix relacions cada vegada més superficials i instrumentalitzades. ….Tones d’estudis empírics i un o dos segles de teoria social s’han fixat en el fet que la modernitat produeix relacions cada vegada més superficials i instrumentalitzades…[63] En Zerzan ens adverteix i ens dona una vegada més en què pensar, en el fet que significa realment aquesta realitat virtual que ens limita la nostra identitat d’una manera més que evident, és a dir, passem a dependre de la màquina encara que tinguem momentàniament el control. Per lo tant «No és absurd creure que l’era de la ciència i la tecnologia és el principi del final per a la humanitat». Com sempre tornem al quadre de Goya a on saturn devora els seus fills.
“No és absurd creure que l’era de la ciència i la tecnologia és el principi del final per a la humanitat”. ..La Màquina està centrada en nosaltres, penetrant més i més en l’essència de les nostres vides, assegurant-nos que no és possible escapar-se de la seva lògica. … Al Japó, “La gent, senzillament, ha deixat de tenir sexe i l’index de suïcidis ha pujat ràpidament . El Hikikomori, o aïllament social agut, fa que més d’un milió de joves es quedin tancats a les seves habitacions durant anys. [64]Allà on la tecnocultura està més desenvolupada és on es troben els nivells més alts d’estrès, depressió i ansietat.
“Si, el vostre punt de vista està bé , és veritat i és vàlid; però aquesta realitat no marxarà mai”. …Hem estat lliures o autònoms només perquè la màquina ho requereix per al seu funcionament. …Teòrics com Anthony Giddens i Ulrich Beck admeten que la modernitat ha arribat als seus límits i , per tant, el desastre és ara la característica latent de la societat… Ens adonem que tot depèn de nosaltres. Ni tan sols la probabilitat d’un col·lapse de la tecnoestructura global ens hauria de fer caure en la temptació de no reconèixer el nostre paper potencialment decisiu, la nostra responsabilitat per aturar la locomotora de la destrucció. La passivitat, igual que una actitud derrotista, no farà realitat l’alliberament[65] Quan de fet les coses tothom calla, i deixa que les coses vagin passant és de fet la catàstrofe, i les coses adquireixen una normalitat que no és en absolut bona, com cantava Ovidi Montllor «Plantar cara a la vida» o al final no hi haurà res que tingui sentit i a tots aquells que ja li està bé en definitiva, és el mateix que hem viscut amb el franquisme, això de no remoure la merda, fins que la merda, t’ofega i les oportunitats s’han acabat.
Però la realitat és que la degradació està agafant velocitat en la seva antimundana cursa de desarrelament.[66] Però la realitat és que la degradació està agafant velocitat en la seva anti-mundana cursa de desarrelament, sembla que únicament un sotrac de veritat podrà canviar la megamaquina que tenim davant o als nostres peus que ens ofega i això solament Segons sembla, es podrà canviar fins que l’orientació tecnològica, sigui eliminada, és a dir, que probablement necessitarem una o dues generacions que passis de les màquines tecnològiques que ara mateix ens oprimeixen.
Estem en una posició avantatjosa sense precedents en la història: podem copsar fàcilment l’historial de perversitat d’aquesta civilització universal. Comprendre-ho pot posar-nos en un lloc on el senyal de cobertura sigui prou bo com per fer possible un canvi de paradigma, aquell que podria acabar amb la civilització i alliberar-nos de l’acostumat desig de dominar: Un repte intimidador, com a mínim ; però recordeu el nen que va sentir l’impuls d’expressar-se malgrat la negació col·lectiva. L’emperador estava despullat; s’havia trencat el conjur. [67] Realment en Zerzan és un home generós com el que més que no llança la tovallola, com han fet molts inclús propers a nosaltres, ateneistes que tot i la seva intel·lectualitat els manca la capacitat d’anàlisis, o en tot cas és, un anàlisis decadent perquè segurament ja els va bé el que hi ha, però en Zerzan d’aquest estudi vol continuar creient que formem part d’una humanitat per la qual val la pena continuar insistint i donant una oportunitat per la convivència. De tots i cadascú dels éssers vius.
Manel Aisa Pàmpols
Barcelona, Hospitalet , Porrera, agost 2022
[1] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.20
[2] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.20
[3] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.21
[4] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.21
[5] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.22
[6] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.25
[7] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.26
[8] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.26
[9] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.27
[10] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.28
[11] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.29
[12] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.30
[13] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.30, 31
[14] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 31
[15] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 34
[16] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 35
[17] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 38
[18] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 40
[19] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 43
[20] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P. 45
[21] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.49
[22] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.54
[23] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.55
[24] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.56
[25] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.56
[26] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.65
[27] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.67
[28] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.69
[29] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.70.71
[30] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.71
[31] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.76
[32] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.77
[33] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.78,79,81
[34] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.82
[35] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.85
[36] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.86
[37] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.86
[38] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.88
[39] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.92
[40] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93
[41] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93
[42] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.93, 94
[43] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.95
[44] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.96
[45] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.96
[46] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.97
[47] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.99
[48] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.101
[49] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.103
[50] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.113
[51] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.115
[52] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.115
[53] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.120
[54] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.125
[55] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.131
[56] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.132
[57] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.135
[58] El Crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.140
[59] El Crpuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.142
[60] El Crpuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.143
[61] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.146, 147
[62] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.151
[63] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.152
[64] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.157,158,159
[65] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.162,163
[66] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.166,167
[67] El crepuscle de les màquines Zerzan. Lo diable Gros 2020 P.169
Libros Aisa 