Ara quan faig una mica de memòria i tanco els ulls recordo a la Valerie Powles ballant la música de Pink Floyd o the Doors, Supertramp,etc a la petita sala dels “Enfants terribles” del carrer Guàrdia de Barcelona en un ambient un tan carregat de drogues, alcohol i un rock and roll molt de culte que ens aproximava a l’ èxtasis. Encara que en el meu inconscient recordo dos nenes de porcellana si fa o no fa iguals, es a dir, amb el cabells ataronjats, angleses un tan esquerpes que han el pas dels anys es convertiria en una estimada i entranyable companyia Valerie Powles. De l’altre potser no va ser més que un somni.
Eren aquells temps dels anys 70 en que Màquina i Oms tocaven per exemple al Poliorama per a quatre creguts en la matèria, i al sortir anàvem al Bar London a prendre unes cerveses per comentar els moments àlgids de l’actuació. Encara vivia en Franco i de tan en tan sobre tot els dissabtes alguns, no gaires més de 25 o 50, sortíem per demanar-hi “El no a la guerra del Vietnam” i coses així.
Però d’això, han passat uns quants anys, i la meva relació amb la Valerie va construir-se lentament amb el pas del temps madurant dia a dia, amb encontrés i desencontrés però sempre amb reciproca tolerància.
Sens dubte la Valerie Powles era una Stirniana es a dir una anarquista individualista que mai va volgué estar organitzada en cap grup orgànic i si va recavar a Barcelona es sense dubte per què devia llegir algun llibre sobre la revolució espanyola i Barcelona era la font d’aquella última guerra romàntica. Sens dubte havia somiat en conèixer alguns anarquistes i compartir petits coses per reafirmar les seva existència.
Els Nadals i Sant Esteban dels últims 10 anys més o menys a casa venia a dinar i sopar, l’historiador Abel Paz, la Valerie Powles i en algunes ocasions la poetessa Guiomar Castaños entre altres, a la sobretaula eren els moments a on mes temps teníem per xerrar de tot i de més, de vegades amb profunditat i altres de lo més banal, en alguna ocasió la Valerie ens deien que a Barcelona “No havia trobat cap anarquista de veritat” i l’Abel Paz un altre dels emprenyats li contestava “Que naturalment a Espanya ja no quedaven anarquistes pels que els havien matat tots durant el franquisme” total que entre un i l’altre posaven a parir als anarquistes o llibertaris de la meva generació i per descomptat a les noves generacions. Sens dubte eren dos personatges únics i arrauxarats.
Si bé la Valerie va arribar a Barcelona a mitjans dels 70 al barri del Poble Sec va arribar a finals dels 80, allí en un àtic de Nou de la Rambla va trobar el seu petit Paradís des de on contemplava els espais un tan salvatges i per endreçar de la Muntanya de Montjuïc.
I poc a poc es va anar implicant primers amb les gents de les barraques d’aquell indret, després amb la nombrosa colònia de gats de Montjuïc, no era estrany trobar-la a la matinada de tots els dies de la setmana preparant una bona olla de menjar per tots aquells gats que vivien en llibertat en un lloc que de vegades podia ser hostil, així pues, no es estrany que coincidint amb les obres del CAP (de Nou de la Rambla) s’adonés de la importància d’aquell indret per la recuperació de la memòria d’aquesta entranyable i maleïda ciutat, tot alhora, i sense dubta un cop la llum aflorava en aquell indret que havia estat el refugio 307 , la Valerie Powles va tindré clar que aquell bocí d’ història formava part de tots i de cada es cu de nosaltres, i sense tremolar-li les cames, ella sola es posà davant de les màquines devoradores per frenar aquell despropòsit de destrucció. A partir d’aquell moment la passió per tot allò que havia estat la guerra civil, la revolució llibertària, i tot allò que havia estat capaç de portar endavant el poble de Barcelona durant els període del 1936 fins el 39 es dispara en el imaginari de la Valerie sobretot en lo concerniment a la “Defensa Passiva”. Que te la seva principal visualització en els refugis de la guerra civil a partir dels bombardeig indiscriminats de l’aviació i de la marina feixista a Barcelona.
A casa al Poble Sec un dinar de Nadal de 2006 Manel Aisa, Mariano Maturana, Olga Fernández, Diego Camacho (Abel Paz) i Valeri Powles
Si fa o no fa, la mateixa història va passar amb el Molino que havia estat durant uns quants anys abandonat a la seva sort, i de cop i volta un empresari rus maquinava alguna cosa un tant estranya, aleshores uns quants russos sense “papiers” treballaven clandestinament tirant bona part de l’encant del Molino a terra, la Valerie experta en trobar containers pels carrers de Barcelona (sempre trobant papers i reconstruint històries) no va tardar a donar-se compta de que alguna malifeta s’ estava desenvolupant dins del Molino i a part de recuperar bona part de la seva història immediatament posa el crit d’ alarma i les obres s’aturaren. Per aquells dies l’Ateneu Enciclopèdic presentava l’exposició “Efervescència social del anys 20, Barcelona 1917-1923” a l’antic Espai Obert del Paral·lel, a partir d’allí amb un lokal alternatiu del carrer Blasco de Garay sorgí la idea (després d’una xerrada sobre el Paral·lel obrer), de formar una plataforma que em primer moment es deia “salvem el Molino per Barri” i poc desprès seria “fem Girar el Molino”, Valerie juntament amb companyes com la Carmen i la Maria es posaren tossudes en el seu projecte e incidiren constantment a la gent del barri fins que la sensibilitat aflora en un bon grapat de persones que poc a poc lis feren cas i així amb baixades i pujades aconseguiren que la memòria social retornes al seu indret, el resultat final pot ser un altre, un tant desa vedo, però segur que altres col·lectius del barri en algun moment reprendran la lluita allí on Valerie la deixà per què algun dia el Molino sigui realment pel barri i els ciutadans de Barcelona.
Els últims anys Valerie estigué per exemple molt present en la ocupació del Teatre Arnau així com també amb al Bahía del carrer Olzinelles de Sans i en altres indrets del barri del Poble Sec.
En fí, aquella anglesa de cabells ataronjats nascuda a Birminghan al 1950 de vegades dolça i molt sovint esquerpa ens deixà el passat 13 de juny d’enguany, allí a on casi sempre havia viscut, el seu estimat barri del Poble Sec.
Manel Aisa Pàmpols
