LA SETMANA TRÀGICA AL BARRI XINO de Barcelona,
Districte 5 è avui Raval
El 23 de juliol de 1909 una reunió de membres de Solidaridad Obrera al local de Nueva de San Francisco 7 principal acordarem anar-hi a la vaga el 26 de juliol i formaren un comitè de vaga format per José Rodríguez Romero (Tipògraf), Vicente Moreno (Escola Racionalista Sans), Francesc Miranda (anarquista) i el Socialista Fabra Ribas, de totes maneres la vaga general va agafar-hi unes dimensions de revolta que cap comitè va poguer controlar.
A més a més dins d’aquest comitè de vaga trobem un confident policial com fou Vicente Moreno que temps més tard ja a Cuba escrigué i publica sobre Ferrer i les relacions de l’anarquisme internacional amb el sobrenom de Constant Leroy. Malament pues, podia funcionar un comitè distorsionat com aquell.
La Primera detenció va ser el dilluns 26 de juliol a primeres hores del mati en plena plaça de Catalunya va ser detinguda Mercedes Monge, ella llança proclames per què la gent atures la desfilada dels soldats que anaven capa el moll per ser embarcats, un altre de les detencions de primera hora seria la del anarquista Tomàs Herreros que al pas dels soldats per la Ramblas cridava “Pueblo Imbécil, manada de Corderos ¡que os llevan a la guerra”.
Tomàs Herreros fou en la dècada dels anys 10, el director del diari “Tierra y Libertad” tenia la direcció a la mateixa casa a on residia amb la seva família(Carrer Cadena 39) a l’hora que portava l’ impremta Germinal que estava a la Ronda St. Pau (a l’altura avui dia, aproximadament del col·legi Ruben Dario) i també una altre de les seves escomeses era la d’administrador del diari Solidaridad Obrera. Va morir el 1937 i aleshores al carrer Campo Sagrado de Barcelona li posaren el seu nom, ”Tomàs Herreros” (fins al final de guerra, naturalment que aleshores els faches de nou recuperaren el nom eclesiàstic fins avui dia).
A la mateixa hora (si fa o no fa) els seus companys de “Solidaridad Obrera” Francesc Miranda, Mariano Castellote i Francesc Cardenal i altres anarquistes sortiren del local de Solidaridad Obrera carrer Mendizabal 19 (avui Junta Comerç) per pressionar els obrers per que secundessin una vaga general.
Fet que es va aconseguir de bon matí al centre de la ciutat a les 9 hores gràcies als piquets obrers i a la bona disposició del patrons botiguers que tampoc veien aquesta guerra amb bons ulls. La consigna era “Tanqueu pels nostres germans de Melilla”.
Si be van ser els botiguers i els metal·lúrgics els primers que van parar per què la vaga tingues èxit calia que paressin els tramvies. Aquell dia els tramvies van sortir de cotxeres del carrer Borrell (avui aiguajoc) custodiats per Ordre del Marques de Foronda (director de la companyia) per la Guardia Civil per lo que es feia difícil detenir-los, el primer dels tramvies bolcats fou a la Ronda Sant Pau, (quasi davant mateix de les oficines de la companyia a on tenia el despatx el Marqués de Foronda) i poc després al carrer de Pelai, a on es van produir nombroses detencions moltes d’ells d’anarquistes, resultat d’aquest enfrontaments van morir 2 tramviaires i una dotzena van quedar-hi ferits.
El capità general d’aleshores Luis de Santiago disposava en aquell moment d’un 1500 soldats i oficials per aturat la revolta, per tota la regió però desconfiava de les seves tropes per el lligam que tenien amb el poble.
Aquest primer dia mentre la revolta s’escampava per tots els barris de Barcelona i una mica més tard per bon número dels pobles del voltant.
Per la tarda d’aquell dilluns es va formar una manifestació espontània per les Rambles de dones i nens (majoritàriament) amb crits a favor de l’ exèrcit i en contra de la guerra. També cantaven una cançó d’aleshores
El dia de Sant Jaime
Del any 1835
Hi va haver gran gresca
Dintre del torin
Van surtir set toros,
Tots van ser dolents
¡Aixó va ser la causa
de cremar els convents!
Val a dir, que tots els grups polítics des de la Lliga, Solidaritat Catalana, com el Partit Radical i els socialistes tots ells en un principi estaven en contra del reclutament dels reservistes i de la guerra al Marroc, conforme la vaga s’estenia els seus principals líders desapareixien de l’escena política, cagats de por i fugint del seu compromís polític, i tan sols els anarquistes de “Solidaridad Obrera” i els obrers de base del Partit Radical incitaren i participaren a la revolta juntament amb el poble obrer català.
Aquella nit del 26 es va calar foc al Patronat Obrer de Sant Josep del Poble Nou, fet anticlerical que d’una o altre manera va donar una nova dimensió a la protesta.
27 de juliol
Al matí no van sortir cap dels diaris, els tramvies parats i els obrers no van anar-hi al treball, la vaga continuava, aquell 27 de juliol és quan es van començar a construir les barricades al centre de Barcelona, casi espontàniament amb un efecte domino a totes les cruïlles del cas antic, no totes elles eren per defensar, ni obedient a cap estratègia, però si exterioritzava el pensament de tot un poble, a més a més aquell matí i seguint l’exemple de Poble Nou van començar a cremar Esglésies i convents per tot el centre de Barcelona així al barri Xino crema la “Parroquia de Sant Pau de Camp” , “Els Escolapis de la ronda de Sant Pau”, Així com la Cantonada amb Sant Antoni Abad, com també les esglésies al voltant de Drassanes, Paral·lel i Poble Sec i per descomptat de l’eixampla. També van crema al carrer de la Cera la Licoreria del Carlí Tortres acusat d’amagar capellans en els sotanos de la licoreria.
Val a dir que les barricades en la seva majoria eren defensades des d’els terrats i els balcons però en molt rares excepcions des del carrer.
28 de juliol
Al Paral·lel a la matinada la policia i la guàrdia civil va intentar destruir algunes barricades però van rebrà resposta per par dels amotinats, en aquesta zona hi havia una dona amb molta empenta Josefa Prieto la Bilbaina que era mestressa d’un bordell del xino i una de les dones més activa del barri. Aquell matí els vaguistes assaltaren al carrer de Sadurní 13 la caserna dels “Veterans de la llibertat” (a l’altura on anys després estaria el cine Argentina) milícia de vells combatents què havien combatut en temps del General Prim que un dia abans s’havien ofert per combatre als vaguistes, per això la caserna estava plena de fusells i munició que van aprofitar els vaguistes, amb aquestes armes i munició els vaguistes marxaren capa la comissaria de Conde del Asalto (Nou de la Rambla) i l’assaltaren, per treure alguns dels detinguts d’anteriors combats i en l’ enfrontament moririen varis obrers i algunes fons diuen que també alguns policies. També es llançaren algunes bombes contra la caserna de les Drassanes (Atarazanas) (a on avui hi ha la Comandància de Marina).
Mentre tant aquell dia un grup de dones del xino assaltaren el convent de les Jerónimes que estava per la part baixa de l’eixampla i després amb festa portaren les despulles de les monges mortes pel carrer Ponent (Joaquim Costa) cantonada Carmen i volien arribar fins casa dels Güell i Comillas, allí a l’altura del carrer del Carmen, Ramon Clement García un jove de ofici carboner (deficient mental) que treballava al carrer En Roig i havia està construint la seva barricada, en un moment donat gafa un d’aquells malmesos cossos de monge per posar-se a ballar per tot el carrer fins que a l’altura del carrer Egipciaques, la seva mestressa el reganya, per aquest fet va ser un dels condemnats a mort i executat. Un altre dels executat i amb implicació amb el barri del Raval fou Eugenio del Hoyo vigilant jurat en baixa que sembla ser que des dels terrats del carrer d’Arc del teatre és dedica a disparar a la Guàrdia Civil, però això fou jutjat i condemnant a mort.
Al finals els cadàvers de les monges quedaren exposats a l’altura de l’Església de Belem tocant a la Rambla molt a prop d’on vivia el Marqués de Comillas (carrer Portaferrisa)
29 de juliol
aquell dia va començar amb una treva a primeres hores del matí per què la “creu roja” retires els ferits de les zones conflictives sobretot del Paral·lel i de la part baixa del Xino a on havien combats i trets esporàdics, i també per què la gent pogués adquirir queviures.
Però la noticia més preocupant era que havien arribat tropes de València han Vaixell als quals el ministre de governació lis havia parlat del separatisme català, el General d’aquesta companyia era Germán Brandeis d’origen alemany que uns anys abans havia assaltat les oficines de la revista catalanista “Cu –Cut”. (Carrer Cardenal Cassanyes)
30 de Juliol
La primera noticia del dia fa referència a que arriben a la ciutat 300 Guàrdies Civils i dues companyies més de soldats des de Tortosa i València, aquell dia amb tants soldats pels carrer no es va poguer impedir que uns quants reservistes embarquessin capa Melilla.
També en alguns punts del centre de la ciutat es restablir la llum elèctrica que des del dilluns havia quedat a les fosques. I poc a poc les tropes amb nou armament van guanyar terreny als vaguistes que es van veure obligats a recular o treure les banderes blanques als balcons. També cal recordar que des d’ el Castell de Montjuïc els cànon un cop mes dispararem a la ciutat impactant en diversos edificis del carrer Sant Pau.
31 de Juliol
La resistència estava als barris més llunyans del centre de la ciutat com ara Horta o Sant Andreu encara que per el centre encara de tant en tant es sentien els dispars (pacos) fets des d’algun o altre terrat.
1 de Juliol
El diumenge de nou van començar a sortir alguns tramvies (aquells que la línia no havia quedat malmesa) i algunes esglésies donarem missa.
2 de juliol
Comença la repressió i els judici sumarisims el primer serà un jove anarquista Ramon Baldera que serà comdemnat a cadena perpetua.
Des de 1 d’ agost fins 1909 al 19 de maig de 1910 s’ han celebrat 5 judicis sumaríssims 216 consells de guerra ordinaris 739 causes amb 1725 processats sense comptar els judicis als reservistes desertor que foren uns quants
Penes de mort 5
Reclusió perpetua 59
Reclusió temporal 18
Presó major 13
Presó correccional 39
Arrestos 85
Multés 98
Absolucions 584
Sobreseïments 469
Rebeldíes 214
Inhibicions 110
Pendent de fallo 31
(Salvador Canals “Los sucesos deEspaña en 1909” pàg 211 )
Els judicis sumarísims es celebrarem amb la seva majoria a la Model de Barcelona però degut a la gran quantitat de sumaris que havien també es celebraren un elevat número de consells de guerra ordinaris a la Presó de Dones de la Ronda St. Pau (avui Plaça Folch i Torres) tant de dones com de homes.
Per exemple a la presó de dones foren jutjats Domingo Ferrer Marea, Antonio Fornés, Antonio Pareja y Pascual Laca, acusat del incendi de la Bodega Licorera del senyor Tortres de la qual hem parlat abans i situada al carrer de La Cera.
Sense dubte hi ha moltes més històries e indrets del Raval que estan relacionats amb la Setmana Tràgica però aquest son els que podem considerar més interessants. També cal remarcar que han la passejada pels indrets de la Setmana Tràgica s’aprofiten per completar “la ruta anarquista del raval” amb destacats indrets de la història de l’ anarquisme a casa nostra durant tot el segle XX.
FERRER i GUÀRDIA
Aquell dia 26 de juliol Ferrer havia baixat a Barcelona per parlar amb el seu impressor després marxa a la Casa del Pueblo ( Plaça Letamendi/Aragó) allí es trobat amb Salvador Ardid (república) i Cristóbal Litran professor de l’Escola Moderna, allí li demanaren a Ferrer que marxes immediatament de Barcelona, després dinar al Internacional altres fons diuen que a la Mansión Dorée (Ramblas) per descansar una estona al Hotel Oriente, a la matinada juntament amb el Barber de Masnou marxa capa el Mas Germinal caminant per què no funcionaven els trens. A partir d’aquí els poders polítics i el Rey Alfonso XIII s’inventaren tota una trama per implicar-lo com un dels inductor dels fets de la setmana tràgica
Manel Aisa Pàmpols
Bibliografia:
-Canals, Salvador: Los sucesos de España en 1909 crónica documentada Imprenta Alemana Madrid 1911
-Dalmau, Antoni: Set Dies de furia Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909) ed. Columna Barcelona 12009
-Aisa, Manel: L’efervescència social dels anys 20, Barcelona 1917-1923. Ed Ateneu Enciclopèdic Popular Barcelona 1999
-Las Noticias (diari).
