SOTA MONTJUÏC: “LA CANADENCA”
.
Conferencia llegida a les Jornades “Repensar Barcelona Recuperar la Ciutat”
17 de Juny de 2005 a Centre Cívic Can Basté
.
Al final del segle XIX després dels grans descobriments de la electricitat , per Thomas A Edison (1847-1931) i de Werner Von Siemens (1816-1892) dels compressors que van permetre l’ electrificació com un dels més importants avanços de l’humanitat per la seva inqüestionable innovació tecnològica.
Gràcies a aquest fet, gran part de les ciutats americanes i europees varen modernitzar-se amb capital autòcton donant o creant l’ infrastructura per l’electrificació tan de les fàbriques com dels aspectes de la vida quotidiana.
De tota manera a Espanya i concretament a Barcelona, el sentit d’inversió en noves tecnologies sempre a causat pànic a la burgesia catalana. I aquest cas no fou una excepció, ja que no varen voler arriscar el seu capital per l’electrificació del país, sols algunes iniciatives que acabaren en mans de capital estranger.
Abans de la Canadenca l’energia s’obtenia mitjançant les màquines de vapor que necessitaven alimentar-se de carbó ja sigui de Cardiff o d’ Asturies per condensar-lo en petits compressors fet que limitava la potencia de Khv hora.
Va tindré que ser el capital estranger el que apostes per la industrialització de Catalunya
Aquella segona revolució industrial que havia portat l’electrificació, (El segle de les Llums) es limitava a general electricitat per compressors a les quatre fàbriques que podien gaudir dels aparells, però no havia cap projecte innovador que impulses la nova energia a gran escala .
El projecte al final correria a càrrec d’ un enginyer Carles Montanés, que veien les possibilitats de guanys tractà de convèncer a molt dels burgesos catalans però finalment aconseguir fer-se escoltar per Mister Pearson anglès què tenia fortes inversions tan a Europa com Amèrica sent un dels principals accionistes del “Canadian Bank of Comerce de Toronto” .
Per que el projecte de la Canadenca tingues viabilitat calia que els tramvies de Barcelona que en aquell moment eren d’ una empresa anglesa de la qual el Marques de Foronda era cunyat del director a Madrid (per això se’l anomena director a Barcelona)
Els Tramvies començaren a electrificar-se poc a poc a partir de 1897 fins 1907 la construcció del tramvies corrien a càrrec de la companya Maquinista i “Alexander hermanos” a on tenia capital important de Manuel Girona. I També necessitaven de la electrificació dels trens “Ferrocarrils de Catalunya Mina Grott” 1907 –1910. de capital Belga. Amb un cap visible del país com era José Mª Cornet i Mas principal accionista de la Maquinista, Aquest projecte tingué molts entrebancs populars a Sarrià per lo que el projecte fou detingut i així a partir d’ un nou projecte de Carles Montanés i d’un decret firmat a Madrid 27 de desembre de 1910 per el ministre Sánchez Guerra, neix la companya “Ferrocarriles de Cataluña 1910-1915”.
Aquest es pues el gran projecte del naixement de la Canadenca amb la clara visió d’inversió i especulació d’ una zona residencial senyorial al barri de Sarrià i a la falda del Tibidabo així com el desenvolupament industrial a la zona del Vallés
Neix l’ any de 1911 la Companyia mes coneguda per “la Canadenca” per que la major part del capital procedia d’aquell país. Al Pallars Sobirà trobaren l’aigua que necessitaven per crear la suficient energia, contractaren milers d’obrers i al pas de cada poble negociaven els terrenys expropiat a canvi de la construcció d’algun projecte per la col·lectivitat “Col·legis, Esglésies, Mercats, etc). Fet que provocava conflictivitat entre el poble (lo col·lectiu) i el pagès (expropiat)
A l ‘esclata la Primera Guerra Mundial (La Gran Guerra) va representar en aquell moment la panacea per una gran part de la burgesia catalana i va multiplicar la seva cartera de comandes sense mesura.
Barcelona es convertí en una boiga ciutat a on la burgesia feia gala de una desenfrenada ostentació, a pesar de tot, els obrers continuaven al marge, amb salaris irrisoris que gairebé no cobrien les necessitats més elementals i a tot això hauria que afegir l’increment dels preus dels aliments bàsics.
Així, era una societat aparentment opulenta. Però els pobres eren molt mes pobres, en un moment en que a penes havia classe mitja, la quasi totalitat de la població obrera barcelonina vivia al llinda de la desesperació, que en el millor dels casos el salari gairebé mai pal·liava.
Una de les poques opcions amb que contava un obrer per sortir del fang que envolta la misèria, passava per immiscir-se i fer-se un lloc entre el submón de l’ hampa i el espionatge que en aquells moments estava tan en boga a aquella Barcelona.
Aquesta és la Barcelona que precedeix a la vaga de la Canadenca al gener de 1919.Quan aquell mateix dia després d’uns aldarulls a la Rambla i voltants entre Catalanistes i Espanyolistes el govern decideix suspendre les Garanties Constitucionals a Barcelona per clausurar sorprenentment els sindicats i detindré els cenetistes.
La Vaga de la Canadenca neix quan el seu principal accionista el “Canadian Bank of Comerce de Toronto” demana al director d’España Senyor Fraser Lawton , més beneficis.
La Primera decisió que pren el Sr. Fraser Lawton serà fixar els treballadors eventuals per la qual cosa els treballadors immediatament veuen el seu sou reduït, precisament aquest jornalers son els mateixos que estaven organitzant un sindicat independent dintre de l’empresa, aquest presentaran una plataforma a on es demana “Igual Treball, mateix salari”. O sigui que la primera reivindicació dels obrers de la Canadenca es defensar la mateixes condicions de treball i sou . Automàticament la direcció de l’empresa acomiada a 8 d’ aquest treballadors que eren precisament els mateixos que estaven organitzant el sindicat independent.
La CNT no és farà càrrec de la vaga fins que els mateixos obrers de la Canadenca acudeixen a la Central Anarcosindicaliste en busca d’ ajut. Serà solament aleshores quan la CNT agafa les regnes del conflicte. La CNT nomenarà un nou comitè de vaga format per gent de la Centra elèctrica i de la CNT i el seu cap visible serà el jove cenetista Simó Piera i Paulino Diez aleshores secretari de la FL de la CNT a Barcelona.
Immediatament es radicalitzaren les postures per les dues parts i Barcelona va ser pressa per l’exèrcit al dia següent que els obrers de la central elèctrica que treballaven al Paral·lel en acte de solidaritat tallaren el subministrament d’ energia, quedant Barcelona quasi completament a les fosques.
Era el 21 de febrer de 1919 i tan sols els abonats a l’empresa “Energía Eléctrica de Cataluña” de capital alemany rebien subministrament elèctric.
Dies després els treballadors d’aquesta mateixa companya elèctrica com també els treballadors del “Gas Lebon” de capital francès s’unirien a la vaga com altres molts treballadors d’altres sectors de la ciutat, la vaga durà en una primera fase 45 dies ja que el nou conveni de la Canadenca no es firma fins el 18 de mars de 1919 Amb l’ acceptació de tots els punts reivindicatius inclòs la posada en llibertat dels mes de tres mil presos que en aquell moment havia tancats al Castell de Montjuïc o en diversos vaixell ancorats al port de Barcelona.
Però una vegada més les autoritats militars i governamentals de Barcelona no acabaren de respectar aquest acords i passaren els dies i 5 cenetistes (34 segons Francisco Madrid)continuaren detinguts al Castell de Montjuic entre els, el secretari General de la CNT que aleshores era Manuel Buenacasa.
Així pues, tindria joc una segona etapa de la vaga de la Canadenca. A pesar de tot la vaga de la Canadenca no es una vaga eminentment reivindicativa, si no que més aviat es una vaga solidaria a la que poc a poc es va implicar tot el obrerisme català, pesà a la repressió que va patir amb la aplicació de la “Suspensió de garanties” per part de l’Estat i amb els posteriors Lock –Out que aplicava la patronal.
A partir d’aquell moment la patronal català s’organitza amb la “Federación Patronal Española” amb el objectiu d’ enfrontar-hi directament amb els obrers crítics i la seva organització, la centra anarcosindicalista La CNT.
El tres d’abril el govern de Romanones decretava que a partir del 1 d’octubre de 1919 entraria en vigor la jornada màxima de 8 h. diàries i 48 setmanals sent Espanya el primer país en aconseguir oficialment aquesta reivindicació obrera, encara que els patrons difícilment acceptaren dit decret, que no era res més que una llarga conquesta dels obrers que pel camí havia esquitxat de sang molts dels barris obrers de totes les ciutats industrials d’Europa i Amèrica
Manel Aisa
