5 de gener de 1960
per Manel Aisa Pàmpols
Aquell dia de la nit de Reixos, el 5 de gener de 1960, tots els somnis d’acabar amb el franquisme s’esbargien, en saber que el llegendari Quico Sabaté, queia mortalment a Sant Celoni una població propera a Barcelona, com cinquanta kilòmetres i poc més.
La nit de reixos, mentre els nens com jo esperàvem amb impaciència que arribessin, aquells reigs macs que sempre arriben d’orient, mentre en Quico i els seus companys s’enfrontaven amb la guadanya de la Guàrdia Civil disposats sempre per acabar amb un món millor, com cantava en Ramon Muns, en “el cant de la utopia” que per un moment es va dir i ser, “el cant de l’anarquia”, amb bandera el drap negra i trepitjat que algun dia caldrà ser el veritable esclat del símbol de la llibertat, de tots els pobles i de les persones que els habitant.
En Quico, com els seus dos germans i tant d’altres companys anarcosindicalistes i de la FAI, deixava aquest món, amb un projecte pendent, que era, acabar amb el franquisme, fet que encara està pendent i desconec què haurà de passar-hi de nou per posar en valor, la mentalitat d’ aquells dues generacions de catalans i espanyols que van ser capaços de creure en un món millor i la seva capital era sens dubte la “Carcelona” que tant els va reprimir.
Aquell tros de terra dit Catalunya sense fronteres, “La Rosa de foc”, que tant va defensar en Quico i tots els seus companys de lluita, ja no té res a veure, amb aquesta Espanya o Catalunya que ha tornat mentalment enrere, molt enrere, a on els privilegis cada dia són més pels espavilats de torn, amb el carnet del partit com a carrera d’estudis, que busquen l’espai fàcil, per restar l’alegria de les majories, que són les que d’una manera o altra continuen treballant i lluitant per sobreviure, i desentendre’s, cada dia més, del que ha passat amb els somnis d’un món millor.
És com guardar silenci i entendré la societat del Benestar del Nord, allà a on fa més fred, com un bé, mentre que resulta ser una gran mentida per afavorir uns quants que amb usura guardin els seus privilegis, no hi ha per a tots, el que no arribi que es foti, pensaran els que volen estar entre els privilegiats.
Mentre no volem entendre que tot és a costa de les poques opcions del Sud, és a dir, uns alimenten els altres, aquells que no veieu, els invisibles, i el nord i el sud es troben en ziga-zagues en les cantonades d’un poble o una ciutat, res, és allò que sembla, el clam esgarrat i ronc d’Àfrica que pateix, també ja està entre nosaltres a cada cantonada dels barris humils, si perquè el camí de la propietat és allò que diferencia els uns dels altres, i la multipropietat és cada cop més evident que forma part del franquisme, i del feixisme, del seu espoli en els anys 40 del segle passat, i els seus continuadors i el silenci dels més.
I per això, sens dubte, no van lluitar pas els homes que van creure com Quico Sabaté que es podia construir un món nou.
En Sabaté Llopart va néixer a Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, forma part d’aquella generació que va néixer poc menys que durant la Primera Guerra Mundial que van lluitar per canviar les coses, com deia l’anarquista Ada Martí Vall, eren la generació de les «consciències lliures» tots aquells que van donar els seus primers passos entre 1910 i 1919, poc més o menys, en definitiva eren aquells nois i noies que el 36 tenien vint-i. pocs anys.
Sabaté Amb set anys el 1922 va al col·legi per primera vegada i allí es trobarà, a Mariano Rodríguez Vázquez que anys més tard serà secretari del Sindicat de la Construcció i després arribarà en els temps difícils de la revolució i guerra a ser secretari del Regional i del Comitè Nacional de la CNT i home de la FAI.
El 1931, a Sabaté el trobem afiliat al sindicat d’oficis varis de la F L d’Hospitalet de la CNT-AIT.
Per al que diuen, el 8 de gener de 1932, amb 17 anys, ja està implicat en la revolta de la Conca del Llobregat on per un moment en alguns pobles es proclama el comunisme llibertari.
El 1933 a Hospitalet de Llobregat creen el grup de “Los Novatos “ grup que fan pràctiques de tir en un espai dit “La Font de l’Os” a prop d’Esplugues de Llobregat, allí segurament es trobaria amb els germans Enric i Lluís Cano Pérez, Ramon Serón Félix, i alguns altres de la seva època com podrien ser Josep Agudo Cabrián, Manuel Alcobero Francisca, Francisco Alfonso Moreno, Carles Bardú, Joan Batllé Centeno, Pera Beltrán Wells, Josep Domènec Avellanet i molts altres que segur, que per aquell barri, d’Hospitalet tenien les mateixes inquietuds que els germans Sabaté.
El desembre de 1933 amb els seus companys del moviment llibertari participa en la insurrecció i la proclamació del Comunisme Llibertari a Hospitalet, que duran uns 3 dies de revolta, a tota la península Ibèrica, però a Hospitalet de Llobregat, els incidents seran abundants i d’una envergadura molt més important que a la majoria, que deixarem per un altre moment, per comentar.
Després serà detingut en un Bar d’Hospitalet, amb altres companys, però posat en llibertat al cap de pocs dies, ja que no tenien proves de la seva actuació en la revolta. La premsa anarquista com » Solidaridad Obrera» va estar prohibida per aquells dies durant 123 dies va deixar de publicar-se-hi.
En Hospitalet de Llobregat aquell dia hi ha un intent d’incendiar una fàbrica de l’empresari senyor Coca, en les proximitats del barri de Santa Eulàlia, també es llançaren bombes a la fàbrica de Casals i Pérez. Totes dugués fabriques devien tenir fortes diferències amb els treballadors, per temes com la salut i el cobrament de sou ridículs que a penes podia mantenir el viure de les families.
Aquell moment extraordinari amb diversos automòbils recorreran la ciutat que per moments estava sota el seu control, incitar als obrers a unir-se-hi a la revolta.
Van tenir un moment en què la bandera anarcosindicalista penja de l’edifici de l’ajuntament a Santa Eulàlia.[1]
La premsa d’aquells dies destaca que els successos d’Hospitalet han estat dels més colpidors dels revolucionaris en els barris de Collblanc, la Torrassa, Santa Eulàlia, en la plaça dels Màrtirs de Jaca i en el carrer Llobregat, diu la premsa que en aquell indret obligaren a diversos conductors de taxis a secundar la revolta, tot era un aprenentatge.
També en la Bar d’Hermenegildo Burgos, del carrer Progrés a on hi ha freqüència de llibertaris, a on se celebren varietés per distracció del públic, van ser detinguts nombrosos partidaris de la revolta, també va tenir lloc una topada entre els anarcosindicalistes i la Guàrdia Civil per als voltants del mercat de Collblanc.
Passat el temps, en Sabaté i amb el seu germà gran -En Josep- . Ja l’octubre de 1934, ells amb altres companys del grup “Los Novatos” després de la desfeta dels escamots catalanistes, es dedicaren ha recuperar i amagar tota mena d’armament amb el propòsit de donar-li profit a aquella ferralla, en altres ocasions, com així va ser, dos anys després.
El 1935 li tocava fer la mili, però sembla ser, que en comptes de fer la mili va decidir fustigar el capitalisme i atraca la sucursal d’un banc a Gavà, aquells diners que recapten seran entregats íntegrament al Comitè Pro presos de la CNT per cobrir les despeses d’advocats i les famílies dels detinguts.
El 19 de juliol del 36, juntament amb el seu germà Josep estan en el grup de Defensa Confederal, que participen activament en sufocar l’aixecament militar. En Sabaté és un dels homes, que la historiografia situa en la batalla de la Bretxa de Sant Pau i el sindicat de la Fusta del carrer Roser, i segurament en algun altre indret de Barcelona, després marxarà al front d’Aragó amb la Columna “Los Aguiluchos” que havia format en Joan Garcia Oliver amb 1500 homes, a on també trobem per exemple a Pere Adrover Font a on segur van agafar afinitat, que després els anys durs del franquisme, els ajudaria a caminar junts en més d’una ocasió, també estigue en Germinal Gracia que no tenía l’edat per anar-hi al front.
La Columna “Los Aguiluchos de la FAI”, va sortir de Barcelona el 28 de juliol de 1936, amb cap davant anava els primers dies Joan Garcia Oliver, Miquel Garcia Vivanco i el capità militar Joan Guarner.
Que van sortir capa Osca a defensar aquell indret d’Aragó per reforçar una columna d’Italians “Batalló Malatesta”, el batalló Carlo Roselli que portava el nom de “Colonna Italiana Francisco Ascaso”.[2]
Al front d’Aragó en els moments conflictius de la lluita entre comunistes i anarquistes a Terol, a Quico se l’acusa de la mort d’un comunista dit Ariño, ell i altres companys tenen que ser per un temps prudents i tornar a rereguarda, a on els companys de les Joventuts Llibertàries de Barcelona els protegeixen.
S’ha de recordar que després de Maig del 37 les presons a Catalunya s’omplen d’obrers anarquistes i gent del POUM, els deien «els incontrolats», la burgesia afiliada al PSUC i les macabres idees de Juan Negrín, que van donar al trast per exemple amb el front d’Aragó que era mantingut principalment pels anarquistes, i el “Consell de l’Aragó” de Joaquim Ascaso i Antoni Ortiz, pensant que els Comunistes amb un exèrcit dit professional serien capaços de tirar endavant aquell front i va durar dos dies, amb en Lister el primer que corria enrere.
Mentre als anarquistes se’ls perseguia d’una manera ferotge, aleshores en Sabaté es dedica a treure companys de la presó i donar la possibilitat d’escapar a França o a on sigui.
En un altre moment, per amagar-se-hi, a Quico Sabaté li parlen d’una colònia infantil a Masquefa, però pel camí es troba amb una patrulla de comunistes i de nou ha d’enfrontar-se-hi amb ells, el resulta és que d’aquesta patrulla moren dos comunistes, per la qual cosa ha de continuar fugint dels marxistes.
Al final, ell, en Quico, decideix marxar amb la Columna Durruti a on és sent més segur, abrigat pels companys anarquistes de la Columna.
Els anarquistes foren sempre els més conscients d’aquesta maleïda guerra, sabien el que tenien davant i el que tenien radera, i anavent rebent hòsties per tot arreu, acusant-los de mil i una històries i eren ells els que sostenien l’economia i la vida quotidiana als pobles i ciutats, mentre els altres els ficava a la presó i ells aguantant el front del feixisme, un despropòsit del tot, ningú volia guanyar tant aquella guerra com els anarcos.
Amb la derrota va travessar la frontera el 10 de febrer de 1939, per Puigcerdà i immediatament anà tancat amb els seus companys de la Columna Durruti en el camp de Vernet d’Ariege.
Mentrestant a Hospitalet se l’acusa de la mort d’un empresari que explotava i molt als seus obrers, es tracta de Just Oliveras (que encara avui dia t’un carrer a la seva memòria a Hospitalet de Llobregat).
El desembre de 1939 entra a treballar en Quico Sabaté en una fàbrica de pólvora d’Angulema i poc més tard marxaria a una altra fàbrica de gasogen, no massa lluny de l’anterior.
El 1943, el trobem a Perpinyà i poc temps després l’alcalde de Prades de Conflent, li facilita una documentació legal amb la qual queda més protegit i es pot fer amb un “Mas” de lloguer gràcies a un prestem de l’Organització, aquest “Mas” es diu “Casenove Loubette” dins el terme de Coustouges a menys d’un km. de la frontera amb Girona.
Fa un primer viatge a l’interior en Sabaté el va fer amb Roset i Manuel Pareja, Era l’1 de maig de 1943 a la presó habilitada de Madrid a una presó dita de Peñalver. Són Víctor Román Sanjosé, Jaume Ballester Baeza i Josep Costa Morell la fuga es produeix en el moment de ser traslladats de presó per uns guàrdia civil i Quico amb els seus companys tindrà un enfrontament amb la policia i en aquesta acció quedarà greument ferit un dels policies, mentre tots ells en principi podran escapar capa França sense cap mena de problema, però a l’altura de Figueres, un dels anarcosindicalistes alliberat serà detingut, la resta després d’un altre tiroteig, aquest cop passat Figueres, deixarà un guàrdia civil ferit, i ells amb la resta arribaran fins a França.[3]
Encara que no ens acaba de quadra aquesta història, ja que dubtem de què Josep Costa Morell estigues entre els escapolits.
Referent a Costa Morell també era nascut a Hospitalet, Costa era un company de les Joventuts llibertàries de la Torrassa que coneixia molt bé el barri i sabia a on tenia amagat força material bèl·lic, després de sortir a l’exili havia tornat a Hospitalet i ja es dedicava el mateix setembre del 39 tenia preparades una sèrie d’octavetes signades per les Joventuts llibertàries que demostraven la resistència estava molt present i no se sentien vençuts. L’octaveta deia. “Trabajadores parados, la burguesía nos fuerza a la desesperación, hambrientos y miserables, ya se han dado casos de muerte por inanición, no, compañeros, la muerte por hambre jamás las FAI y JJLL os invitan a luchar por vuestras reivindicaciones. FAI Humanidad Libre JJLL Jóvenes Libertarios. Alerta con la nueva revolución del proletariado. FAI y JJLL os invita a ingresar en los grupos de acción directa contra la bestia fascista Salud. FAI Humanidad Libre. JJLL”.
Al segon intent de llançar més octavetes va ser detingut i ingressa a la Model el 18 de setembre de 1939, jutjat en una d’aquelles farses dels judicis franquistes fou condemnat a mor i commutada per 30 anys, era molt jove, el 27 de juliol de 1942 es veu que es va autolesionar a la Model i com a càstig el van enviar a la presó de Canàries, era el 13 d’agost de 1942, allí va tenir que passar uns mesos i retorna, és el moment en què Quico Sabater intenta alliberar aquells tres presos que hem comentat. Tornat de nou a la presó Model és suïcida o el (suiciden) tiren des del segon pis de la Model de la 4 Galeria eren les 10,30 del matí de l’1 de maig de 1943 tenia 21 anys.[4]
El dos d’octubre de 1945 en Quico que ja porta uns dies a Barcelona, en un dels seus primers viatges després del final de la Segona Guerra Mundial, i va a la recerca del falangista Joan Pañella Torres, acompanyant a Quico, Joan Salas Millán “El Roset”, home que havia estat a la columna Durruti i Emili Corral Vila, de l’expropiació s’enduran 5600 pessetes una pistola joies i el cotxe de Pañella.[5]
Aleshores un cop a Barcelona, Quico Sabaté i l’Abissini fan una expropiació a on aconsegueixen unes 90000 pessetes i una màquina d’escriure que donaran al Comitè de l’Interior de Broto.
Un cop de nou al sud de França 10 d’octubre de 1945, hi ha una reunió de membres del Comitè Nacional de la CNT AIT,Francisco Carreño i Evangelista Campos i Ángel Marín i en aquesta reunió es decideix que Marín viatgi amb l’”Abisini” i en Sabaté fins a Barcelona, la idea es formar un comitè d’enllaç a l’interior càrrec que caurà en César Brotó. [6]
Aquel,16 d’octubre de 1945, Quico Sabaté i Pares Adan “EL Abisini”, entrant al despatx de l’empresari Falangista Ramon Garriga Pujado i convidaren als treballadors a obrir la Caixa de cabals s’emporten 13000 pessetes, joies, una pistola, una màquina d’escriure i el cotxe del senyor Ramon.[7]
L’abril de 1946 arriba a un acord amb Ramon Vila Capdevila amb el propòsit de multiplicar les accions guerrilleres a l’interior, així el 21 d’abril d’aquell any de 1946 travessant la frontera amb 5 homes més.
El 21 d’abril de 1946 arriben a Banyoles a on en un lloc estratègic als afores amagant l’armament, i descansen uns dies en una casa de companys d’afinitat, i després emprenent rumb capa Barcelona de dos en dos, però en un control ordinari de la guàrdia civil del 25 d’abril són sorpresos, i tenen un enfrontament amb la Guàrdia Civil a on morirà el guàrdia José Codón Garcia, a partir aquest esdeveniment tots tornen a França excepte en Francesc Sabaté que continua sol fins a Barcelona, arriba a Barcelona el 2 de maig a 1946 a la lleteria del carrer Santa Teresa de la barriada de Gràcia, però allí estarà molt poc, perquè es veu que la policia ja sap d’aquell amagatall, i està apunt d’encerclar-lo quan en Sabaté fot el camp amb el seu germà Josep, que li dona un cop de mà i posa tota classe de logística que necessita.
9 de mayo de 1946, Jaume Parés Adán “l’Abisini” un home dels fidels d’en Quico mort en un enfrontament amb la policía a la Travessera de Gràcia, havia anata a visitar a sa germana.[8]
En Quico tornarà a marxar a França i no es torna a saber res d’ell fins que la nit del 6 al 7 de maig de 1948, hi ha un atracament a la fàbrica Rhone Poulenc de Lyon i un enfrontament en les mateixes estances de l’empresa, mora un dels guàrdies de seguretat d’aquesta empresa. La policia francesa sospita dels anarquistes espanyols, i una setmana més tard en un control policial volen detenir un automòbil, però aquest s’escapa, però la policia l’endemà localitzen el cotxe i dins una cartera amb la documentació d’en Quico Sabaté sense saber si té res a veure o no en l’atracament de Lyon, la gendarmeria registra el “Mas” de Cousouges a on encara abunda material de la Segona Guerra Mundial i un emissor de ràdio americà, però a Sabaté no l’han trobat al «Mas», i per això, el declaren en rebel·lia i el condemnen a tres anys de presó i a pagar 50000 francs.
També aquell dia la policia deixa en llibertat a Francesc Ballester Orovitg, perquè sap d’un una trobada dels Sabaté amb uns anarquistes i Ballester el fan servir de cebo.[9]
Amb tot això, el 1949 arriba Quico Sabaté a Barcelona i connecta amb Francesc Ballester de la FAI, acabat de sortir de la presó, que era seguit per algun que altra membre de la Brigada Político Social, els funcionaris d’Eduardo Quintela cap de la policia a Via Laietana 43, torna a detenir a Ballester i amb les mil formes de fer patir a les persones, amb la tortura com a eina de pressió, el fan cantar la cita, a base de tortures, que tenen prevista pel 26 de febrer de 1949, que ha de ser a les portes del Cinema Amèrica del Paral·lel, poc més o menys davant del carrer Parlament, a la banda del Poble Sec.
Arriba el dia 26 de febrer de 1949, de nou està detingut Ballester, a la famosa avinguda del Paral·lel enfront del cinema Amèrica, davant del carrer Parlament en el tiroteig mort el policia Oswaldo Blanco Gregorio, aquella trobada era per parlar d’atemptar a Eduard Quintela Boveda “Jefe de la Brigada Político Social”.[10]
Aquella cita acut quatre companys anarquistes que es troben amb la policia de la Brigada Político Social, a on mora el policia Oswaldo Blanco, per sortir d’aquella ensarrona el grup de Sabaté necessita el suport logístic del grup “los Maños” i tots ells en aquell moment decideixen acabar amb Eduardo Quintela.
La data escollida per acabar amb Eduardo Quintela, serà el 2 de març de 1949, i arriba el dia, a les 2 de la tarda amb l’arribada de Josep Lluís Faceries, amb Sabaté i la seva gent planeixen cometre diversos atemptats als consolats dels països que estan a favor de què el règim franquista entri a l’ONU.
En Sabaté s’encarrega dels consolats del Perú i Brasil que es troben respectivament al carrer Muntaner 273 i Rambla Catalunya 88.
Al mes de juny d’aquell any de 1949 Sabaté torna al seu Mas al Pirineu francès a menys d’un kilòmetre de la frontera amb Catalunya “Cousouges Loubette”, aleshores al cap de pocs dies és detingut per la gendarmeria i tancat per sis mesos a la presó i després desterrat a Dijon durant 5 anys força vigilat, a penes es podia moure, a primers d’abril de 1955, ja passat el confinament, organitza un grup de maquis que s’adscriuen al MLE que des de Tolosa dirigeix un Comitè clandestí, però que es força conegut amb la Frederica, l’Esgleas, Pere Matheu i els altres. A finals d’aquell mes d’abril arriben a Barcelona. Ell amb tres companys i editant el diari “Combat” portaveu dels grups anarcosindicalistes.
El 9 de març de 1949 a la matinada la policia es presenta al carrer General Sanjurjo 40 de la Torrassa, Hospitalet a on estan dormin Josep Sabaté i Josep López Penedo, el gran dels Sabaté podrà escapar, encara que ferit, però el seu Company serà detingut amb ferides greus, en aquest episodi mort el policia Antoni Juárez Juárez. [11]
Mentre va estar confinat a França a Barcelona van morir els seus dos germans, un en Josep al carrer de Trafalgar fou reconegut per uns policies i van establir un tiroteig, en què va morir el policia Luis García Dagas, i ell malferit arriba fins a una farmàcia del Passatge Sant Benet dins el barri de la Ribera a on va caure a la mateixa porta, era el 17 d’octubre de 1949.[12]
L’Altre Germà en Manuel Sabaté va travessar la frontera amb Ramon Vila Capdevila i l’italià Helios, van fustigar un empresari falangista a la carretera que va de Rocafort a Manresa que es deia Josep Pujol i el seu servei, tan sols portava a la cartera 300 pessetes, poc temps després va ser detingut i tancat a la presó de Vic i enviat a la Model el 6 d’octubre de 1949, el seu judici va ser el 7 de desembre de 1949, un consell de guerra que el va condemnar a mort per ser simplement germà de Quico Sabaté, i afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota, aquell mateix dia a Saturnino Culebras, un altre dels homes del maqui se l’aplica el garrot vil a la Model de Barcelona.[13]
El diari “El combate” que va tenir el seu primer número amb data de maig de 1955. Tot i poder tenir alguna còpia, mai he pogut arribar a conèixer el contingut d’aquest diari.
El 1956 de nou apareix per casa seva, al “Mas Cousouges Loubette” en Faceries i des d’allí, maquinen altres lluites per arribar i aterrar a Barcelona.
El març de 1956 en Quico està a Barcelona a l’altura de les drassanes, observa que l’estan perseguint uns policies i arriben fins a l’altura de la carretera del Morrot direcció Montjuïc a on en Sabaté deixa estès a terra al policia José Fèlix Gómez, era el 21 de març de 1956, en aquell moment en Sabaté Llopart era declarat l’enemic número 1 del règim feixista de Franco.
Pocs dies després d’aquest fet amb Àngel Marqués fustiguen la sucursal del Banc Central del carrer Fusina, i abans d’acabar l’any concretament el dia del Sorteig de Nadal quan tothom està pendent de la loteria, ell, atraca les oficines de “Cubiertas y Tejados” del carrer Lincoln i s’emporta unes 300000 pessetes.
Aquell Nadal està intentant localitzar nous companys i en tornar al cau a on s’amagava en Àngel Marqués s’assabenta que ha estat detingut, havien estat localitzats en un pis del carrer Tarrós al barri de la Ribera, ell, en Sabaté havia trobat companys que li ofereixen nova cobertura i marxa capa França tot i que en aquesta ocasió li va costar un temps, ja es veu que arriba a França el 19 de febrer de 1957, en aquells temps eren coneguts els maquis com “los sin pasaporte”, també ja feia un temps que des de la dirección del MLE no es volien fer responsables de les accions del maquis i esquivaven tota acció que venia de Faceries o d’en Sabaté, aleshores, ell va decidir organitzar la MURLE( Moviment Unificador de Resistència per la Liberació d’Espanya), i com al seu primer responsable estava anomenat en Francesc Conesa Alcaraz.
Casot de Falgars
A inicis de desembre de 1959 viatga a Paris per parlar i despedirse d’alguns companys entre ells en Antoni Téllez.
El desembre de 1959 viatgen fins al sud de França i creuant la frontera, diuen que van fer nit al costat del Mas de Can Falgars, en realitat era el Casot de Fagars a la vora de la muntanya de la Mare de Déu del Món i que un falangistes, que aleshores treballava de carter de Lladó i Cabanelles va veure com sortia fou de Can Falgars i no va dubtar a avisar a la Guàrdia Civil, que va aconseguir encerclar-los, dies després a l’altura de Sant Llorenç de la Muga, allí moren els maquis Francesc Conesa Alcaraz, Rogelio Madrigal Torres, Antonio Miracle Guitart era el 3 de gener de 1960.[14]
Dos dies després Quico Sabaté malferit arriba a Sant Celoni i busca el metge del poble, però s’equivoca de porta i es troba amb un sometent del poble que no dubta a fer-lo fora i avisa a la guàrdia civil que es presenta immediatament i entre tots acaben amb Sabaté, després amb complicitat, el tiró de gràcia, que va fer, el mateix sometent que encara vivia no fa gaires anys al poble.
Es veu que l’objectiu d’aquell últim viatge de Sabaté a Barcelona era per buscar els germans “Creix” aleshores els botxins i caps de la repressió feixista a Barcelona.[15]
Amb aquesta aposta s’acaba poc més o menys, el gran somni d’aquella generació que recordem l’Ada Martí Vall va certificar que eren l’embrió de la revolució, que amb ells s’encetava un temps nou, i que cada generació seria el resultat d’una nova era, per continuar avançant.
Però, a partir d’aquell moment amb la mort d’en Quico Sabaté, es trencaven definitivament els somnis i nosaltres avui recollim la desfeta amb un món carregat d’injustícies a on l’únic, que prevaleig en la llei del més fort, els diners, i les multipropietats, i menys preant la democràcia directa i la propietat compartida, que és germen de tolerància, per continuar avançant en un món més equilibrat.
Sens dubte, el decaïment de la democràcia sobretot en el Nord, a on habitem, el dit Primer Món, en aquest moment coincideix la desfeta fiscal coordinada per capitalisme corporatiu, corruptiu, i els mercats financers globals com reis o jerarques a qui ha d’obeir els mateixos governs elegits per votació, per això no té sentit ni tan sols participar en la política de partits com ja els anarcosindicalistes dels anys 20 i 30 ens advertien de la seva nefasta política, que avui dia es multiplica en desajustos socials escandalosament.
Cal doncs denunciar cada vegada amb més força les polítiques neoliberals, que espantant el món i recuperar l’essència d’homes com Francesc Sabaté Llopart.
En definitiva, el somni d’altres passades generacions que continuant estancats, uns per ignorància altres per coneixement i la majoria per la regressió d’una societat cada vegada més alienada, a la qual li han canviat la lògica, de la qual sens dubte ens hem de desempallegar.
L’enemic ara, probablement és el mateix que abans, l’egoisme, la tecnologia, i el parany de creure que la societat que hem construit necessita de dirigents, és a dir de castes, econòmiques i socials, i mentre no siguem capaços de construir una societat paral·lela, i horizontal no avançarem massa, però cal creue, i espero que continuïn naixent els rebels que calgui, per abolir a la gentuza que vol decidir per les nostres vides.
En definitiva, el somni de moltes generacions que continuant estancats uns per ignorància altres per coneixement i la majoria per la regressió d’una societat cada vegada més alienada, a la qual li han canviat la lògica, de la qual sens dubte ens tenim de desempallegar.
L’enemic ara, probablement és el mateix que abans, l’egoisme, la tecnologia, i el parany de creure que la societat que hem construit necessita de dirigents, és a dir de castes, econòmiques i socials, i mentre no siguem capaços de construir una societat paral·lela, i horizontal no avançarem massa, però cal creue, i espero que continuïn naixent els rebels que calgui, per abolir a la gentuza que vol decidir per les nostres vides.
Visca els gemans Sabaté Llopart.
Manel Aisa i Abel Paz els anys 80 del segle passat a Sant Celoni
Manel Aisa Pàmpols
Porrera
31-12-2025
[1] El Diluvio 9-12-1933
[2] Carlo Rosselli Hoy en España, mañana en Italia y otros escritos sobre la guerra civil Intro V.Paglione 2024 , P.16
[3] Antonio Téllez Sabaté Guerrilla Urbana 1 . Ruedo Ibérico , Manel Aisa Pàmpols Tiempo de generosos y cautivos anarquistas 2023 P.224.
[4] Dossier ANC de Josep Costa Morell. Manel Aisa Pàmpols Tiempo de generosos y cautivos anarquista. Ed. el lokal 2023, P.183
[5] Manel Aisa Pàmpols Tiempo de generosos y cautivos anarquista. Ed. el lokal 2023, P 222
[6] Ferran Sánchez, Maquis a Catalunya, ídem. p.308
[7] Antonio Téllez, Sabaté Guerrilla Urbana 1 ídem.
[8] Antonio Tellez, Sabaté La guerrilla urbana en España. Ed. Belibaste idem
[9] Entrevista con Liberto Sarrau
[10] Antonio Téllez Sabaté. Idem
[11] Antonio Téllez Sabaté op cit
[12] revista Ruta del Exilio nº 215 del 5 noviembre de 1949.
[13] Juan Manuel Molina El movimiento clandestino en España Mexicanos Unidos
[14] Jefatura de Policía Dossier Piñero
[15] Téllez Guerrilla Urbana Quico Sabaté
Libros Aisa 