RUTA SOBRE ELS Locals de l’ATENEUS LLIBERTARIS A GRACIA , AMB L’Ateneu Llibertàri del carrer Alzina

Bé avui 8 de juny de 2024 amb la gent del barri de Gràcia, hem fet un recorregut, força interessant.

Era doncs fer el camí dels locals, que en el seu moment van tenir les joventuts llibertàries del barri de Gràcia, amb una primera estada a l’Alzina que guarda un parc que de moment gaudeix el veïnat, a on els autòctons del lloc voldrien que continués com a parc, pati per la vida, com a pulmó tan necessari en un barri tan condensat com és el barri de Gràcia.

Després ja entrant en matèria i fent memòria, (la memòria com tots sabem és selectiva), d’escoltar als companys que portaven la ruta, dir-vos que al carrer Encarnació va estar la primera seu de l’ateneu llibertari de Gràcia al seu número 11 allí, van començar a desenvolupar-se-hi , com a escola van ser capaços de muntar l’Escola Floreal, (tenia uns cinquanta alumnes) que en moment difícils de tancament es traslladava a altre indret molt a prop de l’actual, el grup de teatre a on feien representacions, l’aprenentatge de l’escola per adult, el grup excursionista, i en un temps difícils, però que carregaven d’il·lusions tot el que tocaven, ja que sovint hi havia els moments insurreccionals que a la ciutat de Barcelona, no eren pocs, la vaga de Lloguers del 31, o els moments insurreccionals del 8 de desembre del 32, i el 8 gener de 33 , les vagues de tramvies o el mateix sotrac de l’octubre del 34, a on van ser tancats la majoria dels ateneus en tots aquest moment.
Cal recordar que en aquella època totes les assemblees de l’associació Ateneu, havien de demanar-hi permís i sempre, hi havia un delegat de governació per escoltar allò que es deia, per si calia sancionar, el dit.

Però ja en una nova etapa, marxaren durant la revolució del 36 a altres indrets del barri, inclusos arribaren a muntar una Escola del CENU.

Així també, com un projecte que va portar el nom de Louise Michel , per acabar en la plaça de les dones a on és a part de parlar-nos de Louise Michel, també vàrem tenir ocasió d’escoltar com es deien les primeres dones com Amàlia Domingo, Teresa Claramunt, Àngels López de Ayala, al segle XIX, com a primeres dones que impulsaren la primera societat feminista del territori espanyol, després ens comentaren la vida de Dones lliures de Barcelona amb Mercedes Comaposada com una de les més destacades sense oblidar a Rosario Dolcet, Soledad Estorach, Concha Liano, Pepita Carpena, Pura Arcos, Concha Pérez, i un bon grapat més de dones que formaren aquells nuclis de resistència llibertària en uns moments tan difícils, la guerra , la dona al front les seves tasques en el front i després a la rereguarda, les dones amb el desembarcament de les tropes de Bayo a la conquesta de Mallorca, que fou un gran fracàs, per acabar històries de les morts d’algunes de les dones que havien anat al front, a la conquesta de Mallorca.

En acabat ,es llegeix el poema de Rosario la Dinamitera de Miguel Hernández, i s’acaba a la placa de les Dones, recordant el temps de l’okupació de la FERA un espai màgic del moviment okupa dels anys noranta que no el puc més que recordar amb gran carinyo, sobretot al recordar quan vaig portar allí en una de les seves sales l’expo de la Barcelona dels anys vint, «L’efervescència social.
L’últim punt era el carrer Verdi 109, a on va viure els últims anys de vida en Diego Camacho , més conegut, com Abel Paz, ja abans en el primer punt s’havia comentat , la vida d’Abel Paz, Antonia Fontanillas Borràs i de sa Mare Salut Borràs Saperas, així com l’última carta de Martí Borrás des de la presó de Barcelona el 7 de maig de 1894 i es feia el recordatori de què a l’ateneu aviat es passarà la pel·lícula «Diego» del cineasta francès Frédéric Goldbronn.
Bé a mi em va tocar acabar, comentar que pocs més o menys passava per aquell indret del carrer Verdi 109 , Pensió Verdi, ja que en un moment donat es va convertir en el local de referència de l’anarquisme internacional quan venien a Barcelona.

Els anys noranta i sobretot al principi del segle XXI Verdi 109,era la referència que tot l’anarquisme coneixia, per tot arreu , abans que altres adreces de la ciutat diguem de lligam llibertari.

Pensió Verdi, ( li dèiem, perquè tothom era benvingut, tothom tenia un lloc a taula i un llit si calia) fou un espai de trobada , un nucli de resistència.

A on es parlava de tot , de la guerra civil , de la revolució , de Durruti, Ascaso, García Oliver, Aurelio Fernández, Rafael Torres Escartín, dels fets de maig, de la Primera Internacional, Bakunin, Malatesta, de Mella, de Camilo Berneri, de la transició, i de tantes altres històries que el temps passat en aquella casa, fou un temps apassionat d’escola de militància, el somni de la utopia,que es construïa cada dia,el món millor per a tots estava a tocar.
Com deia Sara Berenguer «y en eso estamos».

Després el Vermouth i la xerramenca amb els companys.
Gràcia companys de l’Ateneu Llibertària de Gràcia.