Per Manel Aisa Pàmpols
Ahir recordant a Adolf Castaños, a l’ateneu llibertari de Gràcia. 12-12-2025
Adolf segurament ens vàrem començar a tratar a finals del segle passat, recordo que havia tingut alguns problemes a l’ateneu de la Verneda, crec recordar per tema de fumar o no fumar i ell era basta’n fumador, en aquella època ho érem quasi tots plegat. També per una escala que vàrem prestar als okupes de la zona per assaltar i conquerir el seu objectiu, i els vells anarquistes encara no entenien les grenyes dels nou vinguts okupes
En aquest anys que ens vàrem tractar (uns vint-i cinc), fou un dels meus millors amics, es adir, anàvem quasi sempre junts, encara que en algunes vegades ens emprenyàvem i deixaven aquesta amistat un temps aparcada, però després les coses sempre eren banals i un bon dia tornàvem a engrescar l’olla, i com nens ja no recordàvem ben bé , el què ens havia portat a la discussió.
Crec que tots dos ens alimentaven l’un a l’ altre, es a dir, aleshores, en aquell anys, jo era callat i reserva no m’agradava xerrar massa, i menys en públic, i ell era tot el contrari, tot i que havien ambients llibertaris que no el volien, i altres tot lo contrari.
Els caràcters forts de molts dels anarquistes eren, això plataformes de combat, no sempre era fàcil gestionar situacions com les que podien presentar-se-hi amb el Jesús Lizano, Abel Paz, el mateix Pons Prades, El metge Valencià, o dins del Bar Galpón, o la mateixa Doris Ensinger, etc. E inclús Luis Andrés Edo, que quan va aparèixer l’Adolf va demanar-me-hi referències d’ell, després serien uns grans amics, com amb altres que si arribaria a entendres i molt bé, com seria en Bernat Muniesa o Toni Castells.
Aquí m’agradaria parlar, és de com va anar el tema de lluitar per reivindicar un local per l’ateneu enciclopèdic. Sí, aquell que van lluitar uns i se’l quedaren altres.
Si, avui dia , ja gent que ha ocupat l’Enciclopèdic, no va moure un dit per l’ateneu fins l’últim moment per fer un hotel d’entitats, inclús molts d’ells i elles es pitjaven de riure d’aquella comissió de l’Adolf i jo.
Però, la cosa va començar quan a l’ateneu llibertari de Sans al carrer Reina Cristina tenia un lloguer que tocava pagar 125 euros per afiliat cada mes, a mi això em va semblar una bestiesa, i es aleshores que parlo amb Adolf,
Per què era uns bestiesa i nosaltres teníem que reivindicar el patrimoni obrer dels ateneus així que ell em diu que m’ajudarà.
Allí va començar el nostre caminar trucant a la porta dels polítics.
Immediatament vàrem escriure demanant una entrevista amb cultura de la Generalitat, i d’aquí ens varen adreçar a l’ajuntament i de l’ajuntament al districte que volíem l’espai.
El primer amb que vaig parlar fou amb Ferran Mascarell, que aleshores teníem el problema d’Abel Paz que estava sol a casa, ell per Telèfon en va dir que solucionem el tema de Abel Paz i de lo altre ja parlarem, tot i que li vaig fer un gran dossier , sempre em donava llargues,
després parlarem amb Joan Manel Tresseras, aquell dia per primer cop la delegació de l’ateneu era l’Adolf i jo(Manel) en Tresseras quan va entendre el que demanàvem , va dir: Això no està al meu abans , estic a qui ver fer i adaptar uns lavabos per a cadires de rodes, i pistes de ball al vell ateneus popular de Catalunya i poc més. D’el xalet de la Molina no en sabia res, això que li vaig explicar l’historia.
En aquell moment vàrem optar per escriure a tots els partits polítics que havia en aquell moment dins l’ajuntament de Barcelona, i solament recordo un que va contestar , que era Esquerra Republicana.
I va venir en Jordi Portabella, el vàrem tenir a la seu del Passeig de Sant Joan i va entendré el nostre neguit i el nostre desig.
Sempre a cada instant tenim que tornar a començar, preparant un nou dossier, i tornant a explicar la nostra reivindicació, era una constant que es diluïa en aquell moment absurd de tornar a explicar allò que ens havia portat fins allí.
Una d’aquells reunions que tinguérem moltes fou amb els socialistes al governs i ens veiérem a la virreina amb Carles Martí, i el seu equip, un home que es deia Estopa i un grapat més, que apuntaven , no sé què apuntaven , una d’aquelles reunions va durar com prop de 4 hores, (van estar a punt de demanar el dinar i que el portessin fins allí, crec que estaven a gust enfonent-se dels anarquistes). Aquell dia inclús ens varen oferir un edifici espai a @22 , però nosaltres estàvem amb un espai al Raval o al seu entorn, i en un moment donat , la gent d’equip del regidor , va dir :”Vosotros lo que queréis es un ateneu con moqueta y portero en la Puerta”, res més lluny de la realitat.
Al Mercat de St Antoni els diumenges que tenien el nostre espai com a llibreter durant més de 25 anys, per allí passava moltíssima gent i de tota condició, inclús, personal de l’ajuntament i un bon dia , gràcies a una confidència ens assabentarem temps després, que aquest equip de C. Martí tenia un historiador dit Ferran ….(que portava molt de temps amb els socialistes) que amb tot el equip de persones que envolta a C. Martí de l ‘ajuntament de Barcelona un cop per setmana es trobaven en un restaurant de Barcelona ,(crec, Carrer Pelai) i entre altres coses s’enfotien de tot deu, entre ells la comissió de l’ateneu enciclopèdic formada (por el poeta (Adolf) hermano (Manel)que les huelen los pies).
Bé en cert es que s’enfotien de nosaltres, i que ens torrejaven tot allò que podien fins que, per aquell moment va aparèixer l’Itziar González que coneixíem de “repensar Barcelona” , però que al final tampoc va poder encausar l’historia tot i que ens consta que va intentar alguna cosa que era al final inviable. Allí on havia el punt diari al carrer Olegari, al costa de can Ricart. Amb l’Iztiar s’obri la possibilitat que allí aquell espai fos una realitat.
Salvant moltes de les històries al final un ple del districte del raval va acordar que l’ateneu tornes al Raval amb un gran espai de més de 1200 metres quadrats encara per definir, tots els partits van estar-hi d’acord excepte el PP que va botar en Blanc.
I a l’hora de plasmarà en paper en Jordi Hereu i Manel Aisa firmaren un compromís de l’ajuntament de Barcelona que en en un període curt de temps per trobar un espai adequat per l’ateneu.
Després vingueren els Convergents, teníem que tractar amb la Merçe Homs que el que feia era marejar la perdiu, ens ensenyava locals sense cap ganes donar un espai per l’aep/cdhs per exemple a Erasme Janer que els seus propis tècnics deien que era un espai poc adient per un ateneu, (no podia suportar el pes de molta gent, ni de llibres) a sobre era un local el terra a penes podia carregar , un desastre un altre que ens va ensenyar estava al carrer Nou de Sant Francesc, lo únic bo que tenia aquell local era que tenia el Mariachi al tomba el carrer, i un grapat de rates que rondaven per allí, i un altre que potser ens agradava però resultava petit era un lo que avui dia es la negreta, per l’Ateneu i la biblioteca ens resultava petit, i vàrem demanar un suplement, es tractava del local que havia estat universitat a distancia o alguna cosa així, al mateix carrer que la negreta, que l’ajuntament el tenia en aquell moment de magatzem, però la Merce Homs, no estava disposada a donar-nos res de res, també vàrem fer una visita per al carrer Reina Amàlia lo que després va ser l’ateneu del raval, ens lo van oferir, a nosaltres no ens desagradava, era molt fosc, però allí havia que pagar, i això ens tirava enrere, cal recordar que la campanya era “ Si un ajuntament feixista ens clausura el local , un ajuntament democràtic ens te que retornar lo clausurat”.
De totes maneres la regidora Merçe Homs ens deia que no tindríem mai un local cedit per l’ajuntament.
Els socialistes, ens donaven llargues, i els Convergents, “marejant la perdiu” però en absolut volien solucionar el tema, quan vàrem incorporar a la comissió pel local a Bernard Muniesa, es notava, que quan arribàvem a una reunió tothom fotia el camp, ens tenien por i després en Toni Castells, en realitat sempre ens tenien por.
Amb l’Adolf era, el de sempre, anàvem pràcticament a tot arreu però com jo treballava al Mercat de Sant Antoni per lo regular els dissabtes en retirava aviat i la nit per lo general era llarga, per ell i el seu grup.
Per lo demès a ell, no li agradaven els paper i jo anava sempre darrera de trobar algun document per el CDHS, però sempre estàvem maquinant alguna cosa per fer i organitzar, ja fos un recital de poesia o una jornades de reflexió, exposicions etc, cada any teníem un projecte que omplia les idees els esforços de tots nosaltres que teníem clar que estàvem en un període de transició del moviment llibertari, ara, ja no sé el que pensar, aquest període de transició es va acabar, i com deia l’amic Abel Paz, “el anarquismo ya no tiene nada que ver, con nuestra historia, todo es burocràcia” I realment tenia la raó i això que no ha viscut , aquests últims anys la derrota de l’anarquisme que estem patint per la burocràcia estratègica del invent CIT en l’agonia del nostre temps, ¿però a on volent anar-hi aquesta gent?, no hi ha camí.
Però, en aquell moment, no havia un altre camí més que alimentar-nos amb les nostres dubtes.
Les ultimes propostes que vàrem rebre, i que l’Adolf acompanya fou el local de la UGT de la Raval, nosaltres, estàvem encantats en aquell espai, solament amb una planta teníem prou, el problema es que nosaltres no vàrem acceptar passar per la porta a on està el cartell de l’ UGT, ens havien dit, que l’UGT marxava a la Rambla del Raval i aquell espai el deixaven, però tot era una jugada per fotrens[o1] , després encara arribaria una altre oferta que era la fabrica de cànons o d’infermeria militar a baix de la Rambla.
Amb l’Adolf a part de recorre bona part de Barcelona, Catalunya, també vàrem viatjar a València, Salamanca (2 cop) Saragossa (2 cop), Madrid varies vegades i el país basc. I França per descomptat bé a les jornades que es muntaven a Colliure cada febrer recordant al poeta Antonio Machado, o a Banat de Ariege en dies d’esbarjo i algun que altre acte.
Després podem parlar de les tertúlies literàries que organitzaven tant al centre cívic de Blay (Poble Sec) com al bar Galpón de Gracia , a Fort Pincs, al mateix ateneu enciclopèdic de Passeig de Sant Joan 26, estem parlant del 1999 ..2000,…. en endavant , o les tertúlies social i polítiques que també fèiem al carrer de Blay , per regla general s’ intercanviaven setmanalment , també el recital de Poesia sobre Puig Antic al 25 aniversari de la seva mort a la llibreria Taifa, per lo general jo portava el pes de l’organització de les tertúlies de actualitat i social mentre que Adolf les literàries.
L’any 2000 a Fort Pienc es va presentar el llibre “Ahora que dicen que llega un tiempo nuevo”, un gran llibre carregat de molt reflexió a partir d’aquell moment a les festes del barri el grup de León Felipe estava al cartell de les festes.
El 2001 aquell setembre vàrem portar a John Zerzan , tothom estava preocupat , era el primer avió que sortirà de New York capa Europa després de l’atemptat de les torre bessones, i en Zerzan va dir que en el mateix avió venien agents de la CIA.
El 27 de novembre de 2002 vàrem rebre la medalla de la 3 Republica , Xavier Diez, Adolf Castaños i jo. Va ser un dia espectacular a la Biblioteca Arus plena de personal i tocant l’himne de rego, Allí estava el president de la III República Espanyola Bernial i algun dels militars de l’UMD
El 2004 vàrem presentar el llibre de Chris Ealham “La lucha por Barcelona “ en el CCCB , era el 7 de novembre,
2005 va ser el primer cop que l’aep col·laboraba amb els dones lliures en l’acte que organitzaren en Record de Durruti, Ascaso o Francesc Ferrer i Guàrdia. , crec que elles van començar un any abans.
Per aquell temps es començava “el repensar Barcelona” que tantes energies en va donar a tots plegats.
El 2007 varem presentat a la FELLA el “Noticiari 32 de l’aep”, aquell mateix any vàrem celebrar l’aniversari de les Jornades llibertaries de 1977, estava ja 30 anys després i els debats els celebrarem a l’ateneu llibertari de Sans (carrer Reina Victoria) eren el 7 i 8 de juliol
Al 2008 vàrem presentar l’expo de l’efervescencia social dels anys 20 , amb un planell nou que estava dedicat a Carles Bort, aquell dia va venir la regidora de distrite V (Raval) amb el seu equip fins l’expo al centre cívic del sortidor. Aquella exposició ja portava molt recorregut.
Aquell 2008 vàrem presentar l’expo de la premsa llibertaria de clandestinitat a la residencia de investigadors del carrer Hospital amb una jornades a on van participar, des de Bernard Muniera, Octavio Alberola, la Joaquina , Ariadna Gransnac, Luis Andres Edo, Antoni Castells, i rondaven per allí, Abel Paz, Concha Pérez, Enric Cassanyes, etc. una exposició amb varies xerrades que va estar un mes en aquell indret.
Aquell any per la Merç vaig aconseguir que el grup León Felipe recites a un pavelló de la Federació d’ateneus de Catalunya a la mateixa plaça de Catalunya.
2009 de nou vàrem començar de nou les tertúlies a l’ateneu així el divendres ens reuníem a l’aep per portar sopar i begudes. I xerrar sobre temes diversos.
Aquell any a la residencia d’investigació vàrem presentar la exposició sobre Ferrer i Guardia i l’Escola Moderna amb varies conferencies sobre el tema, després el final, aquesta exposició també va estar un mes en aquell espai i vàrem acabar com era costum en nosaltres amb un recital poètic a on participaven tots els amics de l’aep Grup León Felipe
Un altre dels actes que vaig organitzar va ser aquell de “La ciutat suplantada” al CCCB amb Adolf Castaños , Bernard Muniesa, Manuel Delgado i Gerard Horta, (eren tot un luxe)
També i per acabar cal recordar que vàrem portar a Otelo Saraiva de Carvalho a Barcelona pel 25 aniversari de la revolució dels Clavells.
En fi, en Adolf Castaños, va ser l’única persona que em va recolzar en aquesta historia de tenir un espai per l’Ateneu enciclopèdic, que per males interpretacions s’ha convertit en un hotel d’entitats, que res no te a veure amb el projecte inicial de l’Ateneu Enciclopèdic, que vàrem maquinar amb les històries del que “hay que hacer” .
El significat de la dignitat, tirat pel terrè pels egoismes de figurar i del poder en un món carregat de burocràcia.
Amb l’Adolf Castaños, encara queden molts moment per escriure i per recordar.
Salut i dignitat
Manel Aisa Pàmpols
Poesía
A León Felipe
Escuchando a Carlos Coca
Hablando de León Felipe
Es como reencontrar al compañero poeta
Que un día, nos habló
de porqué hablan tan alto los españoles
Y en ello recuerdo las palabras
De otro compañero que fue Libert Forti
qué acompaño al poeta durante años por Sudamérica
Al gran poeta de los libertarios nacido Tabara
Que se pierde en los inmensos campos de Castilla
Nos recordó el fascismo en ese ”oh viejo y roto violín “
Y nos dijo que la cuna del hombre la taponan con cuentos
León Felipe, ya desde hace cuarenta años
Lo llevamos dentro como abriendo la herida
Que debe de cicatrizar
Con el sueño de todos los cuentos
De ese ya viejo ejemplar de la “Antología rota”
En las sobremesas de casa
Cuando algún que otro poeta, se acerca
Para saborear las últimas horas del día
Desde el grupo León Felipe, con la voz agria de
Adolfo Castaños, recitando todos los poemas
Que necesita el poeta recitar, a cada instante
A cada momento, el tiempo y el espacio por un momento son nuestros.
Y soñamos que nada acabará, que el sueño debe ser infinito
No, nos lo podrán arrebatar, ni los curas, ni los burócratas
Ni mucho menos los caciques militares.
Que solo saben construir el odio al diferente.
Porrera 15-8-2025
Adolf Castaños
Durant uns quants anys
Fou el millor dels amics,
Sempre caminàvem junts,
Encara que pot ser , érem diferents
Ell era sens dubte un rapsode,
Què dic un rapsode
Un poeta, un gran poeta,
Que sabia a cada pas, donar el què
Les seves mans eren de miner
O millor encara de pagès, d’aquells
Que lluiten amb la terra llargues hores
Esperant els fruits que ens alimenten
Però ell, Adolf Que a penes podia escriure
Tenia la capacitat de l’intel·lecte
I podia retenir tot allò que llegia,
tot allò que escoltava
Un autodidacte, que a cada paraula
A cada frase, era capaç
De donar-li , els silencis , que necessitava
en la major de les sotsobrés
Adolf Castaños, Adolf Castaños
Fou sens dubte un dels millors poetes
Capaç de recitar poemes de llarga tirada
amb la memòria, mentre encenia un cigarret
I carregava l’ambient
De nou els silencis,
El Fum del cigarret
Les paraules
Que Fujian carregades de sentiments
Mentre caminavem fins a Itaca
El camí era llarg, molt llarg
I la guadaña, és va presentar
Per acabar el somni
Ja res era igual
Els bultos, preparaven la seva festa
I nosaltres orfrés de poetes
En mig del cami d’itaca.
Porrera
19-8-2025
Libros Aisa 