Recordant als companys .

23 de Novembre de 2025, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia.

Avui una vuitantena de companys llibertaris procedents de diferents sensibilitats ,com cada any i seguint les petjades d’aquelles dones llibertàries que no es van rendir mai, i davant les adversitats, del seu moment, quan ja eren unes veteranes combatents i veien ressorgir del feixisme a Barcelona, van decidir, reivindicar aquell 20 de novembre de 1936, com un dia de reflexió i lluita contra el feixisme i les traïcions que ens envolten en la societat civil.
I per això van establir que el diumenge següent al record de la mort de Buenaventura Durruti, elles, les dones llibertàries celebrarien i convocaríem a un acte per recordar que la lluita de classes en absolut ha acabat i que la terra ens pertany.
Si Cal recordar a les llibertàries que van tenir aquella iniciativa de resistència que avui continuem el seu legat , aquestes dones són: Antonio Ujeda, Concha Pérez, Joaquina Dorado, Antonia Fontanillas, Colette Durruti, Concha Liano , Aurora Tejerina, sense oblidar a Sara Berenguer, i Pepita Carpena i a les que després es varen incorporar com Doris Ensinger, Valerie Powles , Llum Ventura i per descomptat la pròpia Antonina Rodrigo alma mater d’aquest encontre i tantes altres companyies que s’han quedat en el camí, un acte que no sols a ment es recorda la figura dels gegants de l’anarquisme com fou Ferrer i Guàrdia, Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, sinó més a totes aquelles generacions d’homes i dones que van lluitar per construir un món millor.
I cal recordar alguns dels llibertaris que van ser afusellats pels franquistes quan ja la guerra s’havia donat per acabada i les franquistes feixistes continuaven matant aquí a Barcelona al camp de la bota per acabar a la fossa comú del cementiri del sud-oest. Així com recordar la Anarquista que fou afusellada pel franquisme a Barcelona com fou Assumpció Puigdellosas Vila de Vic, que va tenir l’acusació i el delicte d’ocupar un habitatge el 1936 d’un sacerdot que havia fugit de la ciutat, per aquest simple fet fou acusada i assassinada a la setmana de tenir una nova criatura.

També he volgut recordar a Abel Paz el biogràfic de Durruti sobretot al moment en què va caure el mur de Berlín, i l’oportunitat que es va obrir en aquell moment de posar sobre la taula el discurs i la figura de Bakunin , en definitiva l’oportunitat d’entendre que l’AIT és la formació que dona vida a la projecció de la Regional Espanyola que es va convertir en la CNT AIT , per molts anys i a pesar de les tempestes suportades.
Cal recordar avui, què aquella barbàrie, és una acta de resistència i un acte de salut de classes, cal que tota aquesta sense raó sigui coneguda, per les noves generacions, per com s’apunta quan al poder acabi de nou en la dreta, la repressió i totes les conquestes socials seran aniquilades, per això i molt més cal que n’hi ha un epicè de coneixement , és necessari tenir la capacitat d’estar organitzats , sense
Recordar avui dia és quasi una acta de resistència, que evidentment en algun moment, ha de canviar de simbologia i convertir-se en un acte de combat i d’esperança perquè les necessitats sempre obliguen a ser generosos amb els altres i ara mateix en trobem en el fet que allò que va ser, és difícil o impossible que es repeteixi, perquè aquelles generacions són irrepetibles, però, com sempre hi ha un però necessitem com l’aire que respirem tenir la capacitat d’organitzar-nos com a societat per sobre de les ideologies perverses, i tenir cura del món que ens envolta, per això actes com el recordatori de Ferrer i Guàrdia, Francisco Ascaso, i Buenaventura Durruti, no és tan sols un acte, a aquests tres anarquistes, és un acte compartit a totes aquelles generacions d’homes i dones, que comprèn la confraternització de Ferrer i Guàrdia de 1900 quan crea l’Escola Moderna al carrer Bailén fins a la mort de Ascaso davant d’Ataraçanes i la desafortunat mort o assassinat de Buenaventura Durruti, i totes tres generacions que van lluitar per construir un món més just i millor
i ara toca, amb els tambors de guerra que sonant a la península i en el món sencer tornar a reorganitzar el món del treball i el món social per la defensa de classe, per què no cauré en un nou esclavatge. Senzillament, la lluita continua i cal estar-hi preparats, i per això i molt més t’esperem el 23 de novembre a Montjuïc.
Avui Ferrer i Guàrdia ha tingut l’oportunitat de trobar-se amb els companys de l’Escola Llibertària de l’Arcàdia, que l’han deixat constància dels 7 anys que portant lluitant per una pedagogia laica, a l’antiga casa de Can Batlló, i els seus neguits per continuar i fer un espai de resistència, “Com podem portar endavant la teva idea principal?”, no , ens preocupeu per les meves idees, la pedagogia llibertàries, s’ha de reinventar a cada moment, no oblideu que l’anarquia és la més alta expressió de l’Ordèn i l’armonia”.
Gaudeix de allò que és senzill.
Avui si una persona es reconeix obrer, és tractat com un fracassat, tot gira en tot als emprenedors del triomf , durant amb el temps d’en Durruti i ell mateix tindria un altre llenguatge, carregat de solidaritat i recolzament.

Recordar avui dia és quasi una acta de resistència, que evidentment en algun moment, ha de canviar de simbologia i convertir-se en un acte de combat i d’esperança perquè les necessitats sempre obliguen a ser generosos amb els altres i ara mateix en trobem en el fet que allò que va ser, és difícil o impossible que es repeteixi, perquè aquelles generacions són irrepetibles, però, com sempre hi ha un però necessitem com l’aire que respirem tenir la capacitat d’organitzar-nos com a societat per sobre de les ideologies perverses, i tenir cura del món que ens envolta, per això actes com el recordatori de Ferrer i Guàrdia, Francisco Ascaso, i Buenaventura Durruti, no és tan sols un acte, a aquests tres anarquistes, és un acte compartit a totes aquelles generacions de homes i dones, que abarca la confraternització de Ferrer i Guàrdia de 1900 quan crea l’Escola Moderna al carrer Bailén fins a la mort de Ascaso davant d’Ataraçanes i la desafortunat mort o assassinat de Buenaventura Durruti, i totes tres generacions que van lluitar per construir un món més just i millor
i ara toca, amb els tambors de guerra que sonant a la península i en el món sencer tornar a reorganitzar el món del treball i el món social per la defensa de classe, per no cuare en un nou esclavatge. senzillament, la lluita continua i cal estar-hi preparats.

Manel Aisa Pàmpols