A la Biblioteca de Collserola Josep Miracle de Vallvidrera. 7 de març de 2025
Manel Aisa , i José Luis Oyón, presenta l’acte Laura.
Ahir en un espai sorprenent de Collserola la Biblioteca Josep Miracle en un context del dia que ens acompanyava amb una boira persistent que en dificultava la vista a dos metres mentre una cortina de pluja deixava patinava per les nostres robes permeables, mentre caminàvem cap a la biblioteca guiada per la Laura, érem a Barcelona, aquella Barcelona màgica que va viure altres, moments de les muntanyes màgics del Tibidabo i també de Montjuïc mitificades per les lluites dels nostres avis que tant van donar per construir un món millor i nosaltres ens estem deixant trepitjar, entres, els silencis i mirar a una altra banda, com deia un amic estem en el temps del “Ji, Ji , Ja, ja” i així ens va.
Josep Miracle, és un d’aquest personatge que durant molts anys al mercat de Sant Antoni tenia els seus llibres per vendre i més d’un cop havia repassat en les hores mortes del mercat alguns dels seus paràgrafs biogràfics que em seduïa, la seva lectura, però d’això ja fa uns quants anys i apenés recordava.
Bé parlant de què toca, ahir a la presentació del llibre la Huelga de alquileres y el Comité de Defensa económica Barcelona Abril- Diciembre de 1931 Sindicato de la construcción de CNT.
En lloc molt agradable, la biblioteca i amb la participació d’uns quants veïns de la zona, que d’alguna manera, podem classificar-los de militants de la idea, van ser fidels a la convocatòria molt a pesar de les inclemències atmosfèriques, és a dir, plovia amb ganes i sens dubte era un dia per quedar-se-hi a casa al costat de” l’estufeta”.
Bé, amb José Luis Oyón ja és la tercera o quarta vegada que anem junts a parlar d’aquella vaga de lloguers que és tot un referent en les lluites socials d’aquell temps, però també un exemple per reaprendre avui dia, qualsevol mena de vaga que davant d’aquesta malifeta dels especuladors dia rere dia veiem com cada vegada en volen més, i això ja fa temps que dura, el capitalisme, la propietat, que ja sabem que és un robatori, avui en dia ens has fet arribar a creure que la propietat privada és una cosa molt bo, i tot és una gran mentida, la propietat solament pot tenir sentit en temps mancomunal, col·lectiva, i poca cosa més, en tot cas administrada per estaments municipalistes, etc. En fi, si es vol crear una per les persones, una de les primeres referències a tenir en compte , és desterrat del nostre vocabulari , com a primer pas, és” la multipropietat”. Ja que és el mal de tota societat que es presti a considerar-se-hi demòcrata.
Bé ahir, a la Biblioteca Collserola Josep Miracle, Laura ens va presentar a tots dos a primer a mi com a autor del llibre i després a José Luis Oyón, i acta seguida vaig fer un repàs a la història que em va portar a fer el llibre, el perquè, el 2012, 2013 vaig decidir treballar aquest tema de la vaga de lloguers veien quant de malament passaven aquella situació de mal viure tots aquells que havien caigut en la trampa del capitalisme de les “Surprise” quan inclús el president de la Franca parlava de reinventar el capitalisme, ja que era un moment molt delicat com l’idea aquella que de cop hi volta tots semblaven milionaris. Amb la fallida de les preferents, la caiguda de la borsa de Nova York , o el tema del deute grec, tot un muntatge dels especuladors pel mal viure de la gent del carrer dels grecs i altres indrets de les mateixes característiques, suposo a allò que ara viuen a l’Argentina amb Milei i la seva desfeta del precari sistema social del seu país.
Bé a Collserola vaig parlar dels precedents de l’aquella vaga per això cal entendre aquella Barcelona de principis del segle XX a on va passar de tot en el sentit que mentre el moviment obrer tractava d’organitzar-se , ja a 1918 tenim una “Unión de inquilinos” que tractava de donar resposta a l’especulació dels propietaris, de la cambra de la propietat, etc., en un context de Primera Guerra Mundial en el qual Catalunya i Barcelona en converteix en la fàbrica dels països bel·ligerants, a on la inflació en va disparar i els preus eren desorbitats, ja que tot el fabricat per general marxava a Europa en Guerra, així aquí vàrem tenir un parell d’anys amb vagues de subsistència el 1917, i 1918, que eren vaig a on es reivindicava per exemple l’escassetat del cabró i dels aliments. Després l’any de 1919 amb la victòria de la vaga de la canadenca ,recordem les 8 hores, i en acabant la resposta empresarial amb el Lock out de la patronal com a càstig al moviment obrer , un Lock out que durà tot el mes de desembre i els primers deu dies de gener de 1920, tot per empipar els obrers i les seves famílies. En aquest context va sorgir “La Unión de defensa de inquilinos” que es va presentar el 1919 23 de desembre del teatre del Bosc amb Albert Carsí com a president d’aquella Unió d’inquilins, tot això va durar el que va poder mentre rebia la pressió de la cambra de la propietat que amb les seves estratègies va lluitar per restar el pes de la Maçoneria que recolzava aquell projecte de “La Unión de defensa de inquilinos”, que va durar mentre va resistir les embranzides dels comerciants i petits burgesos que tenien llogats els baixos de les cases per la producció dels seus productes, un cop van aconseguir treure a Albert Carsí i la seva gent d’aquell projecte , va canviar el nom de l’associació convertint-la en “Cámara de Inquilinos” desvirtuant tot el projecte, després arriba la dictadura de Primo de Rivera, i la història quedava pendent per a una posterior ocasió.
En acabat un cop arribada la 2 República i els esdeveniments del moment vàrem parlar de l’ocasió dels polítics, republicans de suposada Esquerra, amb la idea que els obrers contaven per un cop de mà d’aquest que mai va arribar, i es van trobar amb una colla d’aprofitats que van callar i es van col·locar al costat dels propietaris que aleshores com sempre el que volien era aprofitar-se de l’esforç dels més dèbils, és a dir, que com quasi sempre els obrers treballant pels seus “Caseros” que es queden en una bona part del seu sou, és a dir, del seu esforç de treball.
Tot recordant que la vaga podem dir que en el seu volum més important va acabar amb tots els joves obrers de la construcció a la presó Model després de passar per Via Laietana on foren estossinats, després de veure un bon grapat de desnonaments a la ciutat, per sempre agraint a Santiago Bilbao quan fa la reflexió de què els obres en aquells 5 o 6 mesos de veritable lluita s’havien estalviat més de 12 milions de pessetes d’aquell temps que servien per alimentar i vestir els seus fills i després van començar a negociar els lloguers a la baixa encara que continuaven existint els desnonaments i per exemple hi ha un força complidor la matinada del 4 d’agost de 1932 al carrer Badal de Barcelona a on seran destruïts per la guàrdia d’Assalt 16 habitatges que podem imaginar que haurien de ser barraques que d’una manera sorprenent ens assabentem que en aquell indret vivien pro de 150 persones , entre elles troben quatre dones lluitadores d’aquella història que plantaren cara a la Guàrdia d’assalt que eren Isabel Pons del Pino, María de la O Serrantes, Josefa Petra i Carmen Montoya, ara cal reconstruir i saber de la seva història. (Dones de la barriada de Sans). Després José Luis Oyón, va dir la seva, ampliant el que fins ara s’havia dit, posant el dit a la llaga del percentatge de què representava en aquell moment el lloguer de l’època, i el que representa avui dia, el lloguer en les pobres arquers econòmiques dels obligats rendataris, també incidí molt sobre els quatre centre de cases barates de l’època que poc més o menys prenien els usuaris de la zona que es diu que foren els primers que van començar la vaga de lloguers ja el 1930 i els últims d’acabar-la tal com ens argumenta el llibre de Pere López, en referència al Prat Vermell.
Parlar d’aquelles cases, petites de 28 metres quadrats, en les quals les famílies quedaven confinades en espai molt allunyat de la ciutat en els quals costava molt arribar a tots aquells homes o dones que acabaren vivien en aquelles cases barates, que portaven el nom dels prohoms del moment, poc recomanats per tots nosaltres, més que res estaven lluny dels llocs de treball i falta també d’altres serveix com els de col·legits o botigues de l’alimentació , que feien que haguessin de caminar una forta estona per arribar a un espai socialitzat. Bé en Oyón va dir moltes més coses, però ara mateix soc incapaç de transcriure tot allò que va dir, entre altres coses, no vaig prendre apunts, en la memòria de vegades divaga.
El debat fou, ric d’alguna manera pràcticament tothom que assistí a la trobada tenia alguna pregunta a fer, sobretot , quan s’intentava interrelacionar aquelles coses que podien ser comuns d’aquella època i l’actual situació amb la desorbitada especulació que pateix les poblacions cada vegada més bèsties de l’estat espanyol.
Cal entendre que els països, la comunitat la construeix aquella gent que viu i treballa en un territori, que en definitiva són aquells que fent comunitat i no vas els especuladors que l’únic que fan és pispar, (robar) l’esforç de les persones del viure en un món entre iguals, i per al moment aquesta desigualtat van en augment en favor d’aquells que no creant res i que viuen de l’esforç dels altres , com l’obra de teatre que corria per als aficionats al teatre d’aquesta ciutat “Ganarás el pan con el sudor del de enfrente” del Colombià Patricio Chamizo.
Ja toca posar remei aquesta disbauxa del país dels especuladors.
Sigui com sigui la xerrada fou àmplia, amb un ambient força relaxat que ajuda a fer que la paraula i les idees flueixin i crec que tothom poc més o menys va sortir assabentat del que fou aquella vaga i cadascú pot arribar a treure les conclusions del que es pot fer avui en dia, moltes gràcies a les organitzadores i a les persones que van participar en aquesta trobada.
Continuarem cavalcant
Salut i alegría
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 