LA MEMÒRIA
Ahir a la llibreria “La Memòria” de la plaça de la Vila de Gracia núm. 19 i acompanyat per Iñaki Garcia l’editor crec que la presentació va tenir una correlació de sintonies en el discurs que va donar peu a pensar en molta de les persones que havíem conegut que d’alguna manera ens han portat en tot aquest camí fins a l’avui en el record, i d’alguna manera rescatar la seva memòria per arribar a estimar-la tal com eren en Liberto Sarrau, Concha Pérez, Concha Liano, Diego Camacho, Enric Casanyes, Ada Martí Vall, Eduard Pons Prades, Miguel García García, Domingo Ibars, Luis Andrés Edo, i Alberola i la seva companya Adriadne Grancsac, que encara viuen, però ja amb molta edat en una residència a França.
Vàrem tenir l’ocasió de parlar una bona estona sobre “Tiempo de Generosos y Cautivos anarquistas” para echar andar en el recuerdo”, un llibre que és una eina de partida per després anar-hi desgranant la vida i la trajectòria d’homes i dones del moviment llibertari que un cop acabada la revolució i acabada la guerra civil , no es van sentir interpel·lats i molts d’ells van lluitar fins al final.
Vàrem tenir present aquell que no val exiliar-se perquè creien que la seva actitud no havia estat violenta, i que, per tant, no tenien pas delictes de sang, i després es van trobar que si tenien , simplement perquè des de la comissaria de Via Laietana el comissari Pedro Polo i Eduard Quintela i els seus ajudants es van dedicar a construir el currículum de moltes persones que en molts casos l’únic que volíem i lluitaven era per un món millor i per això van participar en la revolució, no amb set de venjança, sinó al contrari, però, els vencedors tenien l’última paraula i aquesta última paraula va sempre anava acompanyada del càstig.
Via Laietana 33 , avui conegut com el cau de la Bèstia, i els anys 30 i 40 com el Molino sangriento, perquè aquell que entrava en aquella comissaria , amb sort sortia amb un parell d’ossos del seu cos trencats, sinó més.
Així agafant exemples parlarem per sobre d’Abel Paz , Diego Camacho, que sempre que trepitja la comissaria fou Ricardo Santany, d’altres que parlarem fou dels fets del carrer Tallers de Barcelona en el qual va morir el “Nanu de Granollers” fet que recentment s’ha col·locat una placa a prop d’on va caure.
Recordar a Cèsar Saborit, Ginés Urrea, Pedro Adrover, José Iglesias Paz, Celedonio García Cansino, els germans Sabaté, Josep LLuis Faceríes, Joaquina Dorado, i tants d’altres, com l’Assunció Puigdellosa Vila afusselada al camp de la bota i el seu Company Eusebi Tresseras Pratdesaba que va tenir una comdemna de trenta anys.
I després passarem a parlar d’en Justo Bueno un noi que va arribar a Barcelona amb 12/13 anys i va anar-hi a viure al districte V , (Raval) concretament al carrer Robador 31, i des d’allí es va construir la seva llegenda d’home de la FAI que a poc a poc es va anar-hi construir, formant-se a espai com l’Ateneu , Associació Pro Cultural Faros, i possiblement un continuo participant en les conferències culturals de l’ateneu enciclopèdic del carrer del Carme 30.
Amb tot això en aquells anys trenta , sobretot a l’Agrupació Pro Cultura Faros , l’Amor verdad del carrer de Cartagena o l’ateneu de la farigola etc, la dreta i els seus periodistes ben pensants , situant aquell jovent com una escola de pistolers, una escola de terroristes, res més junt que l’autodefensa per la lluita de classes.
Tant és així que van portar a Justo Bueno i algun més dels companys a assenyalar-lo com els assassins dels Germans Badía , aquell que es feia passar per al capità collons, que sempre ha estat assenyalat , sense massa arguments tan sols els dels periodistes marxistes o nacionalistes, perquè de fet el jutge com a altres sospitosos el va deixar anar-hi amb llibertat perquè mai va tenir res consistent contra ell, una altra cosa en la venjança d’Eduard Quintela amic dels Germans Badia qui el 1941, 42 va tenir l’oportunitat de construir el currículum de Justo Bueno a partir d’un interrogatori a Via Laietana 43, (Cau de la Bèstia) ja sabeu a partir de les pràctiques quotidianes dels seus homes, és a dir, amb la tortura, a partir d’aquest moment tot el que surt d’aquella comissaria en temps del franquisme i anys després no es pot tenir massa en compte.
Tot i que el moviment llibertari està força carregat d’històries que de vegades sembla que és com una lossa, que ens impossibilita avançar en un nou projecte que tots tant desitgem que el poble reculli la torxa de la llibertat i se la faci seva , en el sentit de viure en dignitat, en un món a on es primi la igualtat dels seus ésser, tant en drets socials com del treball, per construir una vida digna. Sense classes socials.
Però el cert és que encara queden moltes històries fosques que cal tenir la curiositat com a societat per anar-hi desenterrant per saber que a tingut cadascú de nosaltres i la seva gent.
Gràcies, un com més a l’editorial a les persones que més escolten i en aquest cas a la llibreria la Memòria per què intueixo que treballa amb aquest línia de saber d’aquell temps tan fosc a casa nostra. (1939-1976)
Manel Aisa Pàmpols
27-6-25
Libros Aisa 