Ahir a la Bugadera a la Plaça Eivissa de Barcelona, les terrasses del Bars estaven súper animades, i dins de l’Ateneu Popular la Bugadera, tocava, la resistència, la lluita contra l’oblit, presentant el treball, ingent que es recopila en quatre-centes i tantes de pàgines de dades , sobre la lluita d’uns homes i dones que no estava disposat a deixar-se trepitjar pel feixisme.
Parlant d’Eduardo Barriobero, el president, del Tribunal Popular el 1936, de Laureano Cerrada i la seva capacitat creadora per ser l’assessor reconegut del mateix Lucio Urtibia. D’Assumpta Puigdelloses que va passar pel pelotó d’execució del camp de la bota, un cop va ser mare d’una criatura, de la veïna d’Horta Francesca Avellanet, nascuda al Pirineu, al poble de Meranges, i que va xuclar més de dotze anys a la presó de dones de les Corts en companyia de la nostra estimada Joaquina Dorado, de tot això i alguna dada més vàrem anar-hi parlant.
Així doncs, Ha estat una presentació diferent, molt singular, ja que per moments semblava una xerrameca /aportació al metro de Barcelona, és a dir, com si la presentació fos dins del metro i entre parada i parada, pujava o baixa alguna persona, de totes, maneres, tot i per moments sentir-se dins el metro, també teníem la sensació d’una tertúlia a casa , amb els companys , amics, i coneguts o saludats que passaven per allí, amb molt bones sensibilitats.
El debat si bé va començar, com hem dit abans, en com era aquella lluita del moviment llibertari del 1939 fins al 1976, la gent que passava per l’escamot d’afusellament del Camp de la Bota, però també tot va anar-hi girant entorn de l’ateneisme, de les manipulacions de l’actual junta de l’ateneu enciclopèdic (els seus dos vocals manipuladors) que va fer amb les pràctiques estalinistes de canviar el pany de la porta per treure un Company, que havia estat quaranta-tres anys defensant aquella trinxera i de cop ara li tocava als professionals , els creguts professionals, fer el jo què sé, molt bé què facin.
Però enrere quedaven els peons il·lustrats que tant havia defensat en Luis Andrés Edo, des de l’història de la CNT escrita per Josep Peirats fins a l’actualitat, aquesta actualitat que s’han encarregat de trencar els «vocals professionals»encara que sordament no troba la rebaldia del submís .
Per l’acte hi havia gent, periodista de «la directa» que col·laborava sovint, i altres que havien fet un llarg viatja fins arriba a la xerrada , des del Bierzo , com el vent que bufa a les muntanyes, fins a persones que sovint passen per «radio Nicosia», i l’ambient de la Bugadera, que amb les Birres de la «Barricada» ajudaven i anàvem fent que el debat agafes, embranzida, mentre una veïna criticava que el llibre estigues escrit en català., «No compro llibres que no estiguin escrits en català», va dir la dona dos a tres cops, vaig estar-hi a punt de dir-li , no pateixi, passat l’estiu vindré amb l’edició catalana del llibre, amb el meu català del barri xino de Barna.
El debat estava viu, la necessita estava en el debat, i allí , uns quants, que anaven i venien amb les ganes d’encetar i encausar el debat en altre context, (amb la birra a la mà) cadascú volia parlar del seu, buscant sortides i poder trobar algú que escolti, que tan important és parlar com escoltar, sabem que estem dins d’una societat malalta a on cal que cadascú , escolti a l’altre , però que això, és per al moment, un impossible, perquè la dinàmica, ens va portar fins a un carreró que sembla que no té sortida.
Els egoismes estan en el centre de la trobada, com buscant cada un allò que l’altre no està disposat a donar, i patint, s’amaga dins d’una cuirassa , es fa difícil, un pot treure tot allò que vol dir si té un micro o no cal el micro ,per fer una xerrada, per sanar, aquesta societat, que mentre no sigui capaç de canviar els seus valors , agafant els límits i els marges , del debat que en té per a fer que la reflexió al final sigui vàlida.
Cal crear les infraestructures per valorar el pensament, que sigui capaç d’analitzar els comportaments que necessitem per sentir-nos poble, humilment poble.
Així poc més o menys va acabar la xerrameca i el debat transformat en tertúlia, que possiblement un cop vaig marxar de la Bugadera, els companys que allí restaven van continuar dient la seva.
Salut i anarquía.
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 