Libros Aisa

Presentació i debat a la llibreria La Insòlita del carrer Ciutat de Granada ,76 de Barcelona el proper dijpous 30 de gener a les 19 hores.

us hi esperem

La Vaga de Lloguers de 1931 i el comitè de defensa

econòmica Barcelona abril desembre de 1931, el

sindicat de la construcció de la CNT

La Vaga de Lloguers de 1931 i el comitè de defensa

econòmica Barcelona abril desembre de 1931, el

sindicat de la construcció de la CNT

La societat moderna, que arranca amb la revolució industrial, porta la gent del camp a la ciutat, és el procés del naixement del món industrial, la mà d’obra arribada del camp a la ciutat, deixant a banda l’artesanal i començant una nova era amb la fabricació en sèrie, les màquines de vapor, seran les primeres cadenes de producció en sèrie, després arribarà l’electrificació, etc.

En aquell moment es necessitava mà d’obra que arribava del camp a la ciutat i que estava poc qualificada. El final del segle XIX, encara hi ha molta cosa per fer, l’aragonès de Graus, Joaquim Costa ens posa en guàrdia i denuncia la situació dels obrers a la majoria de les ciutats industrials d’Europa a on l’habitatge no té cap oportunitat, és a dir, en aquell moment vivien els homes i dones amb les mateixes condicions que la majoria dels animals, amb quadres amb molt poca higiene, per no dir gens, tot en un mateix espai, i com a màxim un parell a taulons o un canastró de paia, per descansar, i per exemple en Joaquim Costa ens descriu una situació esperpèntica a finals del segle XIX, però que segurament era molt semblant a tota Europa com ja podem intuir, per al dit a dalt d’aquest article.

“ En Barcelona, como en otros puntos, se especula con la salud de los obreros falsificándoles los alimentos; es que, sobre todo en Barcelona, la clase obrera vive apiñada, sin luz, sin aire, sin espacio, en medio de la suciedad y de los gases deletéreos que junto con una alimentación escasa y sofisticada, ocasionan tisis e inflamaciones crónicas, bastardean la sangra y producen seres raquíticos y enfermizos que perecen antes de los cinco años. Esto que es una verdad amarga para Barcelona, tiene lugar en otras muchas ciudades, y aunque en menor escala y síntomas menos agravantes, en casi todas las poblaciones de nuestra península. La vivienda en general es escasa, no solo para establecer la conveniente separación de personas y animales, sino hasta para contener el volumen necesario a tantas personas que respiran, a tantas luces que arden, a tantos productos que fermentan: personas y muebles, conejos y gallinas, cerdos, cabras y verduras, depósito de aguas y ropas sucias, cocina, cuadra, comedor y dormitorio, toda está mezclado y resumido en una pieza nunca grande.”

Durant, molts anys ciutats com Barcelona, eren a on menys naixements hi havia, i a on es dona més morts, trobem en les estadístiques de l’època, i tot era per la mala alimentació i la higiene dels habitatges, les famílies de la classe obrera, recordeu, que Barcelona en el primer terç de segle XX va créixer en poc menys de trenta anys, va doblar la població en unes condicions molt poc adequades, recordeu que aquella història de desacords de classe ja venia de molt lluny, però si ens fitxem una mica en el segle XX, veiem, que els obrers comencen a organitzar-se-hi, però encara queda un llarg camí per recórrer, la primera vaga general del segle XX, la podem situar a Barcelona el 1902, principalment en el sector del metall, però també els forners, després si incorporarien altres sectors i quan tot semblava que els obrers aconseguirien una bona victòria econòmica.

Ja que “Sobretot en aquell moment els sectors del metall i també dels Forners, per el fet de fer pa cada dia, els llauners o els lampistes, etc., també el fet de tenir contactes amb altres sindicats a nivell internacional donava prou estima i alegria de què allò podia ser un gran triomf, però al final la desfeta obrera, fou d’una gran decepció que amb el temps s’adonaren que havia de crear un sindicat amb més potencialitat”.

Ja el 1904 trobem un document de la província de Girona a on el seu governador, possa en avis a les alcaldies dels pobles de la província, ja que hi ha una sèrie d’anarquistes que posen en qüestió el tema dels lloguers i que planteixen una vaga de lloguers.

Després les vagues en ciutats com Barcelona es produïen constantment a les males condiciones en les que es trobaven els obrers, la necessitat de crear el Sindicat «Solidaridad Obrera», el 1907 , la guerra del Marroc i la Setmana Tràgica a Barcelona i comarques , la gran repressió al moviment obrer, i després la creació de la Confederació Nacional de Treballadors la CNT ja articulada anys després com sindicat únic, mentre ja venia de lluny la creació d’un teixit associatiu com les cooperatives de consum i de tota classe de productes de necessitats a l’època, que servien moltes vegades per pal·liar les hambrunes dels obrers. Les vagues generals de subsistència que es produïren al temps de la Primera Guerra Mundial quan Barcelona s’havia convertit en la capital d’Europa en molts aspectes, així tinguérem dues vagues de Subsistència el 1916 i el 1917 tots generals la segona també a Madrid, amb un bon número de morts importants.

En 1918 es crea a Barcelona «la Unión de inquilinos» que s’instal·la el seu local al carrer de la Cadena 21, 2º ,

Aquesta creació de l’Unión de inquilinos, poc més o menys un any abans de la lluita de la vaga de la Canadenca, però com sempre calia aprendre a desenvolupar les seves iniciatives, i la cambra de la propietat els farà la vida impossible, un altre història será l’»Unión de Defensa de Inquilinos», que ja comptava amb una sèrie de persones federalistes, maçons, com per exemple el que serà el seu primer president Albert Carsí Lacasa, que en el període del Locaut de desembre de 1919, fou el moment de plantejar aquesta eina dels obrers, a on es demana “que cesen los abusos de los propietarios procaces. Evitar los desahucios por aumentos de alquileres, Impedir que continúe el alza de los mismos. Reducir los impuestos de Inquilinato. Conseguir el máximo de higiene en las viviendas.Etc» .

Durant un temps això va tenir un petit recorregut, però sobretot i provocat per llogaters de baixos de les cases , aleshores eren per botiguers o petits tallers de fàbriques , etc., aquest que en definitiva eren persones que pertanyien a la classe benestant, són els que prenen el control de l’ «Unión de defensa de inquilinos” i al cap d’un parell d’anys es converteix en Cambra d’ inquilins, i poc temps després arriba la dictadura de Primo de Rivera, així doncs era una lluita que quedava una mica pendent i de reprendre en una nova ocasió.

En aquells anys de «pelotazo» econòmic a Barcelona Catalunya , després de la Primera Guerra Mundial arriba el projecte de situar a Barcelona al món amb l’exposició internacional de 1929, per això Barcelona que ja era coneguda de “can fanga” per la construcció de l’example, aleshores a partir de 1922, 23 que s’aprova el projecte en primera instància impulsat per la Mancomunitat de Catalunya amb Puig i Cadafalch com principal impulsor de la idea de l’expo del 29, relacionada amb l’electrificació, la llum, etc.

Era el moment de construir el que avui coneixem com a Línia 1 i 3 (part d’elles), fer del carrer Balmes una via ràpida per baixar de l’alt de la ciutat capa el centre o la Plaça Espanya, el carrer Balmes va haber que soterra el tren dels ferrocarrils catalans que aleshores passat per dalt i després urbanitzar la muntanya de Montjuïc i el seu entorn. Tot Això va donar molt treball a gent arribada com a mà d’obra arribada de bona part d’Espanya sobretot de les províncies de la Mediterrània, des de València, Múrcia, Almeria, Màlaga, ja que en aquella època l’emigració arribava amb vaixell, bé un cop a Barcelona, mai es va pensar massa a on anirien a viure els obres ni les seves famílies i en aquell temps van tenir que corre “a correcuita” es van fer un bon grapat de” Cases barates “que totes portaven el nom d’un Prohom, de la ciutat , en total crec que eren unes 2000 i escaig d’habitatge molt lluny de la ciutat, en barri perifèric sense comunicació, a part d’altres mancances, també algunes cooperatives, relacions principalment amb petit o grans propietaris de terrenys que van col·locar els seus terrenys per construir algunes petites cases pels barris com ara, Sans, la Bordeta, Clot, Poble Nou, Horta, Hospitalet, Badalona, Sant Adria, etc.

Amb l’arribada a Barcelona del crack del 29 Amèrica, i sobretot a l’acabament de les obres de l’exposició universal, aleshores a Barcelona hi havia una crisis molt important sobretot en el sector de la construcció, s’ha de tenir en compte que en aquell moment no hi havia cap prestació econòmica, per aquest motiu les persones sense feina, “el paro forzoso” que deien havien d’anar-hi a la indigència per obtenir algun val que et donaven per anar-hi alguna cantina i poder menjar alguna cosa, però no hi havia per tothom així quan s’acabava hi havia persones que no tenien cap altre recurs i no menjaven.

Tot era qüestió de temps i els desnonaments començaren a multiplicar-se-hi, de fet ja feia temps que la cosa està difícil, si no hi havia ingressos no es podia correspondre amb el lloguer.

També en aquell temps els presos estaven plenes d’obrers i d’alguna manera la CNT va participar en aquelles eleccions municipal pensant i mig pactant amb els partits obrers que si guanyaven les esquerres les presons haurien d’obrir-se-hi, i així fou i el 14 d’abril començava una nova etapa a les vides d’aquest país.

Un dia abans de l’arribada de la República , un sindicat de la Construcció ja tolerat des de l’etapa de la dita “Dictablanda” si el sindicat de la Construcció de la CNT , va crear una comissió que portava per títol “ Comité de Defensa Económica” , en un context de crisis, la creació d’aquell comitè amb la idea de defensar els lloguers i tractar de pactar a la baixa, el que es donava, per això en un primer moment en diversos mítings per la ciutat , pels barris i pels pobles de l’entorn , les famílies se n’anaven apuntant a poc a poc i buscaven l’assessorament en el Comitè de Defensa Económica” amb l’esperança que tot això quedes solucionades, no solament això sinó que també esperaven que tant els nous polítics d’esquerres acabats d’arribar com la mateixa cambra de la propietat fossin susceptibles , al moment en què estava vivint les famílies obreres, però això no va ser pas així, i els polítics d’esquerre inoperant solament van ser capaços de crear noves lleis, una molt perversa com era “ La ley de la Defensa de la República ” (21 d’octubre de 1931) , i un any i mig després la llei “Vagos y maleantes”.

La cambra de la propietat es va buscar totes les forces polítiques que va trobar a Madrid i Barcelona per què és tenia per reprimir als febles obrers de sempre.

Mentre els desnonaments anaven en augment, i primer eren els funcionaris dels Jutjats , els que feien els desnonaments després foren, amb l’escolta policial i baixaven els mobles al carrer, però aleshores (en una societat activa) el jove que passava pel carrer, en adonar-se-hi de la situació tornaven a pujar els mobles, i obrien de nou els habitacles, tot això va durar més o menys fins que arriba l’octubre de 1931 la guàrdia d’assalt que era ja una policia per a reprimir amb força. I aquest el que fan és llançar els mobles pel balcó al carrer quedant els pocs mobles destrossats.

S’ha de dir que tot i que el “comitè de defensa econòmica” , estava representat per companys del sindicat de la construcció de la CNT , Santiago Bilbao, i Artur Parera com caps més visibles, però en realitat les accions, les manifestacions, eren portades endavant per les mateixes dones, que en més d’una ocasió s’ enfrontarem a la guàrdia d’assalt.

El Comitè de defensa econòmica veien que les autoritats republicanes i que la cambra de la propietat es negaven en banda per negociar a la baixa els lloguers va ser aleshores quan va convocar a la “Vaga de lloguers”, per això , la idea era que les famílies Debian apuntar-se-hi per conèixer la seva situació, i un cop per setmana hi havia una trobada al sindicat al carrer Mercaders per ampliar la llista.

Aquesta vaga la realitzaren o bé les famílies que no tenien recursos o bé les famílies que socialment eren actives i estenien l’especulació en la qual s’havien convertit molts dels lloguers.

El Comitè de Defensa Econòmica i sortit d’una assemblea de la multitudinària sortida del Primer de Maig de 1931, davant del Palau de Belles Arts de Barcelona allí s’acordà diversos punts a destacar-hi la reducció dels lloguers un 40% i la incorporació a plantilla dels Parats dins les empreses que estaven en actiu amb un 15% de les plantilles, tot això es negaren a negociar els propietaris i els polítics, després la mateixa Comissió del Comitè de Defensa Econòmica parlava d’aquelles famílies que no tenien ingressos no tenien per què pagar el lloguer.

La vaga la podem situar en un dels seus moments més àlgids entre juny i octubre de 1931, amb un pic importantíssim que el podem situar el Juliol i Agost de 1931 a on més de 100000 famílies barcelonines van secundar la vaga, i el que això implica deixar de pagar.

Això irritava a la Cambra de la propietat que demanava insistentment la participació del governador civil com així va ser quan el 4 de setembre de 1931 va detenir tots els obrers de la construcció que eren visibles com a membres del Comitè de Defensa Econòmica com presos governatius.

Així l’endemà el governador civil a la presó Model de Barcelona es presenta al despatx del director i crida un per un, als obrers detinguts com a membres del Comitè de Defensa Econòmica , amb l’única idea de fotre’s d’ells a la cara, immediatament molt calens els obrers incendiaren la Model i la revolta estava en marxa.

Així el 6 de setembre de 1931 havia a Barcelona declarada la primera vaga solidària que va tenir un resultat de 7 morts i nombrosos ferits, dos dels morts a la mateixa porta de la comissaria de Via Laietana 43 (el cau de la bèstia)

Com ha resultat d’aquella vaga i aquells enfrontaments un bon grapat d’anarquistes i anarcosindicalistes molts d’ells del sindicat de la construcció foren a parar als calabossos de Via Laietana després de l asalt de la guàrdia d’assalt al local del carrer Mercaders 26 a on s’havien atrinxerat molts militants llibertaris.

Des d’aquell moment el sindicat clausurat el “Comité de Defensa Económica”, va passar al sindicat del transport de la CNT, i tot i que la vaga aquell setembre no s’havia acabat va anar-hi més pausada, i a partir d’aquell moment sobretot arriba el 1932, “la Unión de inquilinos” i altres associacions de veïns van començar a pactar lloguers a la baixa, inclús a barris com l’eixample que no havien participat en cap mena de lluita per l’habitatge.

De totes maneres, en alguns barris, com les cases barates , la lluita per als lloguers va arribar en ple franquisme el 1942.

De totes maneres d’aquella vaga el governador civil Oriol Anguera de Sojo estava content perquè més d’un centenar d’activistes estava a la presó, mentre que preguntat Santiago Bilbao sobre els beneficis de la vaga, aquest va dir “que la vaga ha estat un èxit, ja que les famílies de Barcelona s’havien estalviat uns 12 milions de pessetes, que havien servit per alimentar i vestir les famílies.

Els contractes indefinits, de llarga durada a Espanya almenys són del temps de la República, i pot ser que algun vingueren dels anys 10 i 20, o sigui del principi de segle, que el franquisme va brindar en dues lleis del 1954, i 1964 l’última coneguda per la congelació dels lloguers, i que es va trencar amb l’arribada de la llei Boyer el maig de 1985.

Entremig hi ha situacions molt curioses, com per exemple el primer ministre de l’ habitatge José Maria Arese, que va dir “Prefiero un país de propietarios a un país de proletarios”, (1957) aquesta frase, anava dirigida principalment a la seva gent, és a dir, a la tropa que havia guanyat la guerra al costat de Franco, els falangistes, que ja en acabar la guerra havien tingut petits premis com Farmàcies, administracions de Loteria, estanc, o facilitat per ser contractistes d’obres, però mancava més i així el premi fou el pis per aquesta gent que hi havia lluita amb Franco i la gent de la constituïda AISS, “Sindicat Vertical”.

Amb tot això, també hi ha un moment molt curiós en l’assumpta de l’habitatge quan a final del seixanta i tots els anys setanta, es comença a construir a Barcelona pels barris d’una manera ferotge barris com Bellvitge, Mombau, La Verneda, Llefia, St. Coloma , etc, a on els vinguts de nou , l’emigració arriba i entra a viure en aquells habitatges ja de compra amb un bon grapat de lletres a pagar al Banc que en aquell moment es pensaven que era de per vida.

Seguin amb la llei Boyer les coses van començar a canviar i la cosa ja no fou tan fàcil per als llogaters que no és podien moure’s amb les facilitats que havien tingut en els anys 70, un cop l’ habitatge s’havia estabilitzat en número al país.

Després Josep Maria Aznar va alliberar pràcticament tot el sol , d’Espanya, el que va provocar la morterada que hem viscut a tot arreu , i veure com a Espanya no queda un pam per construir a tot l’entorn de la Costa.

Amb tot aquest panorama, es dispara, l’egoisme de moltes, persones que comencen a invertir en l’habitatge no com aquells, emigrants que arribaven als barris perifèrics de ciutat com Barcelona o Madrid, a principi dels setanta, el que volen, ara els espavilats, el que vol, és especular amb l’habitatge i la mateixa administració posa tota la maquinària perquè això sigui possible, a favor dels poderosos i castics a les persones senzilles. I és per l’orientació d’allò que al seu dia fou la propietat individual i aquesta passa a ser multipropietat.

Aquesta nova realitat ha calat tant, que inclús , han cregut que valia la pena canviar la lògica i el que és racional és, la inqüestionable multipropietat, que ha provocat, el mal viure, de moltíssimes famílies i persones que no hi ha manera de sortir-se, per diversos motius , però el principal, el trobem en els barems actuals dels polítics, que són incapaços de racionalitzar tots els reptes que tenim davant ara mateix , per exemple avui dia cal identificar els mals endreços, i actualment cal recuperar , sense anar més lluny, recuperar la democràcia, ja que avui estem en una Plutocràcia, és a dir, la democràcia dels diners, dels rics, que són els que dicten les lògiques de cada moment , inclús aquells que diuen que no hi ha canvi climàtic, ni res de res. Tot per un objectiu seguir guanyant diners.

Cal doncs tornar a la racionalitat d’una societat demòcrata per, tot i això, per al moment es necessita polítics valents i no sembla massa clar que es pugui produir amb els actuals polítics.

Per allò que, avui dia cal que de nou s’aposti per la gent que crea riquesa , valor afegit que dirien els experts, en el sentit de què per interrelacionar el teixit social, cal que les persones de ciutats com la nostra no visquis escanyats, per aconseguir un sou que a final de mes queda en un sou reduït perquè l’especulador de torn s’encarrega de fotre’l , de vegades amb un 80 %, ¿realment volem una societat de paràsits que acumuli la riquesa d’aquelles persones que han de treballar 8 a 12 hores diàries perquè després tot vagi a parar a les butxaques dels especuladors.?

Sens dubte, realment aquella vaga del 31 no té res a veure amb l’especulació d’avui dia.

I veiem que en molts d’aquest caso es tracta dels “Polls ressuscitats” que no són més que, els espavilats del moment que volen viure de la morterada, i un país com el nostre que la seva riquesa no està en el I + D de les capacitats de les seves persones estan condemnats a viure en plutocràcies, que a la llarga no tenen recorregut.

En aquest context no es tracta de fer la revolució sinó de recuperar la democràcia, és a dir, el govern de tots, cal doncs racionalitzar els lloguers que no haurien de tenir més cost que el 20 o 30 % del sou dels obrers.

Desterrat tot allò dels pisos turístics , que no és més que una enganyifa, i desterrat el tema dels lloguers de temporada, que no són més que amagatalls de l’especulació i deixar d’afavorir als sectors econòmics per gaudir d’un festí amb els diners de tota la resta d’obrers, no és res més que una injustícia estructural que és en realitat, de la classe obrera, no resoldre aquest greuge, és una falta d’ètica inqüestionable dins d’una democràcia i dels seus polítics.

Doncs així entenem que cal reinterpretar de nou el capitalisme, que no té res de veure amb aquesta plutocràcia que sense adonar-nos s’ha instal·lat entre nosaltres i ara sembla el més natural, en un context de canvi climàtic, en un moment a on cal canviar d’hàbits , és molt important que les societats es desenvolupin i evitin els conflictes classistes que avui dia, hi ha , perquè entre altres coses, és necessari solucionar temes ambientals d’ importància estructural que ens afecten a tots per igual, ja que no escapa cap tros de planeta.

Tot i que per qualsevol racó ens vulgui espantar amb les desídies de la ultradreta, al final tot està en un mateix paquet de situacions que cal retornar a una vida en comú, no només pel bé comú, sinó per donar una oportunitat a tot el que ens envolten i als que vindran , siguin de l’espècie que siguin, fins a l’última de les flors, per això, per acabar millor reflexionar conjuntament amb Nancy Fraser que busca el suport de Walter Benjamin per dir-nos.

“La lucha por resolver la crisis democrática actual, como la crisis en sí, no puede limitarse a un sector de la sociedad o a una vertiente de la crisis general. Lejos de alcanzar solo a las instituciones políticas, plantea preguntas más generales (y fundamentales) en materia de organización social: ¿dónde trazaremos la línea que delimita la economía de la organización social, la sociedad de la naturaleza, la producción de la reproducción? ¿Cómo repartiremos nuestro tiempo entre trabajo y ocio, vida en familia, política y sociedad civil? ¿Cómo utilizaremos el excedente decidirá esas cuestiones? ¿Lograrán quienes persiguen solo el lucro convertir las contradicciones del capitalismo en nuevas oportunidades de acumulación de riqueza privada? ¿Cooptarán importantes facetas de la rebelión mientras reorganizan la dominación social? ¿O será finalmente un levantamiento de las mases contra el capital “el manotazo hacia el freno de emergencia que da el género humano que viaja en ese tren (fuera de control)”, en palabras de Walter Benjamín”.

Manel Aisa Pàmpols

Hospitalet Gener de 2025

[1] Joaquín Costa Martínez Instituciones económicas para obreros . ed. CSIC Zaragoza 1999, P.LIX

[2] Manel Aisa Pàmpols Francesc Layret Entre l’Ateneu Enciclopèdic i el seu republicanisme ed aep. 2022 P.13

[3] Manel Aisa La Huelga de alquileres y el comité de defensa económica. El local. 2014 P.40

[4] Nancy Fraser Capitalismo Caníbal Siglo veintiuno Madrid 2023 . P.207