per Manel Aisa Pàmpols publicat a Revista Catalunya núm.235 setembre-octubre 2024
un petit artícle, una mica per obrir un debat que estaría bé parlar-ne, o al menys per saber a on està cadascú
LA MEMÒRIA HISTÒRICA, AQUELLA QUE LI DIUEN DEMOCRÀTICA
Les democràcies, i més les noves democràcies, carregades de lleis i reglaments, que acotant cada aspecte de la vida, l’únic que fan és trencar i menys prear la llibertat, individual i col·lectiva, tot al revés de què diuen protegir, és a dir, els polítics gaudeixen des del seu despatx, i pegar-se la bretolada de fer lleis i reglaments, i amb això queden satisfets, però no van enlloc.
No entrarem doncs a valorar la llei de la » Memòria Històrica», sinó més aviat l’experiència que hem tingut i sentit en alguns moments que hem estat a prop a les persones que defensant la «Memòria Històrica», amb ceguesa i amb objectius polítics, que fan inviable que aquesta llei tingui un recorregut verdaderament democràtic.
Almenys a Catalunya, tot parteix del tardofranquisme, això no és més que una trampa, igual que, la transició va ser una transacció a on res havia de canviar i en tot cas, per semblar que acabàvem amb l’anterior règim amb les camises blaves ara era el moment d’afegir a la mort del dictador, els nou vinguts del tardofranquisme, que, són aquells que parlaven en els seus butlletins de «Reconciliación nacional» (PCE), en l’any de 1957.
A la mort del dictador, la transició va ser dissenyada per acabar amb el moviment llibertari, l’objectiu era evitar el ressorgiment de la CNT FAI i ho van aconseguir. Per això en aquell moment des de la tribuna es demanava oblidar la història i mirar endavant.
Però amb el temps, calia donar vitamines a la dita esquerra. I també corregir el deute amb la República Espanyola i la lluita franquista dels últims anys, quan encara resten un bon grapat de morts a les cunetes d’Espanya i quan les persones que van lluitar contra el feixisme durant el franquisme estan oblidades.
Així doncs, la “Memòria Històrica” recull tot allò que pot sintonitzar amb la república i la guerra civil, i el tardofranquisme de la lluita contra el franquisme, que no és més que aquella gent de generacions posteriors a la guerra civil que milità en partits polítics.
Deixant o oblidant bona part de la lluita llibertària sigui per la revolució del 36 o la lluita per la dignitat contra el feixisme, contra aquells que van guanyar la guerra a Espanya graciés als nazis alemanys i als feixistes italians.
Amb alguna excepció, quan es tracta de Puig Antic o el MIL i rarament el GARI i per descomptat ni parlar d’ETA, GRAPO o FRAP.
I en moltes ocasions, quan poden col·locar una falca en favor de la lluita del MIL o Puig Antic per la democràcia, quan tots sabem que això en aquell moment no era pas així.
Per això, quan s’agafa el context de la comissaria de Via Laietana 43, quan els anys trenta del segle passat era coneguda pels llibertaris com «EL Molino Sangriento» per les pallisses que rebien tot aquell que arriba fins aquell maleït indret, en tot moment per exemple a la Vaga de Lloguers del 31, o la revolta de l’alt Llobregat 32, la vaga de Tramvies 34-35, i durant el franquisme la caiguda del Comitè Regionals o Local de la CNT i de les Joventuts Llibertàries dels anys 40 i 50, etc.
En el franquisme, recentment ha estat anomenada «El cau de la bèstia» (Via Laietana 43) del qual van passar-hi totes les tendències polítiques i sindicals, però, sempre hi ha un però, i ara després d’un grapat d’any, uns són tractats millor que els altres, per la “Memòria Històrica”, dita Memòria democràtica.
¿Per què tardofranquisme? Simplement perquè fou el seu moment, en què els comunistes es van fer amb les Comissions Obreres i l’aparell de partit va incidir amb força al final del franquisme, amb l’assemblea de Catalunya i els partits que l’arropavant.
Però, Catalunya mai ha estat socialista ni tan sols comunista, salvo a l’inici dels seixanta quan l’anarquisme estava força castigat.
La Catalunya obrera, en un percentatge elevat sempre ha estat llibertari, però per la “Memòria Històrica”, això cal amagar-lo, o com a màxim no incidir en aquest aspecte, i obviar inclús els sentiments arrelats de la seva gent, d’una bona part de la seva gent, i tergiversar tot el que es pugui.
Manel Aisa Pàmpols
Porrera, (Tarragona)
Agost 2024
Libros Aisa 