JOSEP DALMAU

L’art de vanguardía a Catalunya

.

Article editat a la revista “El Vaixell Blanc” Secció Artístico literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular número 27 i 28 estiu de 1985

(Vagin estes línies com un petit homenatge a un dels homes que més van fer per l’art a Catalunya).

Amb la mirada fixada a el present adivinem el passat i sense dubte veiem que les dècades compreses entre els anys 1910 i 1920 – sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial – vàren ser moments tremendament difícils però prodigiosos en que, les generacions del seu temps, buscaven amb afany, derruir una vella idea de societat que es mostrava ja caduca, així que els moviments associacionistes adquirien més força que mai, les esperances i il·lusions naixien amb proletaris, artistes i intel·lectuals i cadascú en el seu camp propiciaren que a Europa és forjaren moviments desesperats per renovar l’ ètica i l’ estètica d’una societat que ja havia perdut credibilitat; així que en lo concernent a l’ apartat artístic – amb la seva connotació intel·lectual inclosa- podem destacar el naixement de moviments com: “Cubisme, Futurisme, Surrealisme, L’ Avanguardisme a Catalunya, etc”.

Barcelona doncs no romandria d’espatlla a tots els moviments que es produïen a París o Zurich, Alemanya amb Bauhaus –per exemple- o a New York amb el pas de Man Ray i Marchel Duchamp.

Els moments difícils que provocaren la guerra de 1914, convertiren a Barcelona amb la ciutat de l’art de Vanguardia à Europa, així ens visitaren : Picabia, els Germans Delaunay, K. Van Dongen, Gleizes, Grunhoff, André Breton, Dubufett, etc, i gairebé tots trobaren el suport incondicional de Josep Dalmau amb realitat, la ciutat de Barcelona mai va assumí tal paper vanguardista i els actes per lo tant eren minoritaris.

Josep Dalmau fou un Manresà enquadernador d’ofici, havia nascut en 1867, de jove és dedicà a la pintura essent deixeble del moderniste Joan Brull, als trenta i tres anys emigrà a París on s’establí durant sis anys, temps que li permet contactà amb el món de l’art del país veí.

Al retornar a Barcelona Dalmau obrí unes galeries d’ antiguitats al Barcelonès carrer de Portaferrisa número 18 que serà inaugurada l’any 1909.

Jaime Brihuega en el seu extraordinari treball sobre “Las Vanguardias artísticas en España 1909-1936” ens donà una llista d’expositors que supera el mig centenar en un període compres entre 1909 i 1930 . Avui ens riuríem, al veure els noms d’aquells artistes exposant les seves idees que en definitiva no buscaven més que noves formes d’expressió en un món que en la majoria dels casos ningú donava un duro per el futur d’aquells inquiets i intrèpids vanguardistes, exceptuant a Josep Dalmau.

Això podria explicar la vàlua de l’amfitrió Dalmau que apostà per aquells homes que passaren per les seves Galeries primer a Portaferrisa i després al Passeig de Gràcia: Nonell, Torres García, Regoyos, Celso Lagar, Weber, K. Van Dongen, Charchoune, Gleizes, Burty, Miró, Josep Mompou, Barradas, Vázquez Díaz, Picabia, Enric Ricart, Dalí, F. García Lorca, J.Mª de Sucre, A. Planells, o grups com els Evolucionistes, Associació Coubert, Associació Catalana d’Estudiants, les Arts i els Artistes, i també cal destacar la promoció de l’art Francés de Vanguardia que Dalmau organitzà en 1917 i 1920.

Sense dubte Dalmau s’havia convertit en el gran protector de l’art inquiet de tota una època Barcelonina i així Callicó ens ho fa veure: “En Dalmau, el nostre Vollard de petits diables, Vollard sense sort, tenia unes galeries sordides a la Portaferrisa que servien per a provocar hilaritat als que sortien de la Sala Parés. La dinastia dels sobrerealistes comença en aquella casa” (1);

A 1912 Torres García exposà a les Galeries Dalmau i amb ella, el pintor inicià un paulatí abandó d’anteriors tècniques gairebé més acadèmiques – noucetisme -, Eugeni d’Ors confeccionà el pròleg del catàleg “A la porta de la exposició Torres García” (para pronunciarse contra los pintores de –materia-, es decir, contra la tendencia máximamente representada por Raurich y Pidelaserra, defendiendo el idealismo helenizante de Torres García como camino contrapuesto a ese goce telúrico ). (2).

El mes de març de 1913 Darío Regoyos exposà a Dalmau més de 60 obres de les que tan sols es venen quatre olis a 200, 300, 400 i 1600 pessetes, altres dels moments que amb el pas dels anys ha esdevingut important, és la primera exposició individual d’en Joan Miró. Corria l’any 1918 en el mes de febrer (16 febrer al 3 de març), aquesta exposició serà un primer pas per al pintor de Montroig , nascut a Barcelona, Passatge del Crèdit aprop del carrer Ferran.

Al marxar Miró a París de la mà de Josep Dalmau, aquest li organitzà una exposició a la Galeria “La Licorne” del 29 d’abril fins al 14 de maig de 1921, la presentació és a càrrec del crític Maurice Raynal (promotor del cubisme). Sebastià Gasch ens recorda aquella efemèrides: “Les persones que tinguin edat i memòria per a recordar-ho, no han oblidat segurament l’actitud adoptada per molta gent davant les primeres obres de Joan Miró. No s’haurà esborrat de la memòria d’aquestes persones la ràbia amb què foren esquitxats els dibuixos de Miró exposats per primera vegada, a les galeries Dalmau del carrer de la Portaferrisa … Totes aquestes persones han de recordar les burles sagnants, la inhumana hostilitat el tracte cruel que era objecte Joan Miró considerat unànimement com un autèntic foll. Excloent l’esmentat Josep Dalmau i els senyors Manyach i Mompou”. (3).

Però abans que Miró, Dalmau havia organitzat moltes altres exposicions de les quals potser tinguin especial menció, la datada el 20 d’abril de 1912 sobre l’art cubiste on exposaven per primera vegada a Espanya; Metzinger, Gleizes, Joan Gris, M. Duchamp, Le Foucomier, Marie Laurencin i l’escultor Agero, el catàleg es de Jacques Nayral i Eugeni d’Ors és l’encarregat d’escriure quatre glosses que apareixien a les pàgines artístiques de “La Veu de Catalunya” els dies 25, 27, 29 i 30 d’abril de 1912, els títols de capçaleres eren: “Cubisme”, “poc a poc, poc a poc”, “El cas Duchamp” i “El Confusionari” (4). Per cert que arrel d’aquesta exposició – art cubista – Aguilera Cerni ens assegura que Joan Gris obtingué la seva completa incorporació al moviment cubista (5).

Dalmau, sense dubte, era un home molt actiu i capaç de portar a cap qualsevol empresa encarà que no li reportes masses beneficis sinó que abans al contrari, eren moltes les ocasions que s’hi sumaven les perdides, però això no era suficient per distreure’l del seu empenyorament organitzatiu. Així hi participa a l’edició de la revista Troços amb J Mª Junoy com a Director o en la revista “391” de Picabia i en l’Homenatge al futurista Marinetti amb ocasió de la seva visita al nostre país o en l’acte emotiu que els amics de Rafael Barradas li dedicaren al conèixer-se a Barcelona la mort del pintor a l’Uruguai, i tampoc ens estranya gens, lo que compte Josep Maria de Sucre a les seves memòries: “Dalmau fue el que instauró en Els Quatre Gat, la costumbre de que se pudieran intercambiar pintura y trajes entre los artistas (4)

Sí Torres García va portar a cap tres exposicions individuals a les Galeries Dalmau altres tantes va fer l’Uruguaià Rafael Barrada que tant profundament arrelà en els medis artístics Barcelonins presentant el seu Vibracionisme. Aleshores Barradas juntament amb Sebastià Gasch foren qui incitaren a Dalmau per què Federico García Lorca exposes els seus dibuixos colorats a les parets de les Galeries Dalmau ja establertes al Passeig de Gràcia 48. (A l’estiu de 1927) .

Però ara potser tindríem que tornar uns anys endarrera per a recordar que també Francis Picabia exposà la seva obra a Dalmau (novembre 1922) amb un prefaci al catàleg, escrit per Andre Breton pare del Surrealisme. Aleshores els dos amics Breton i Picabia aprofitaren per a donar una conferència a les sales de l’Ateneu Barcelonès. Brihuega ens dona la relació d’ els 54 títols presentats per l’artista així com ens reprodueix uns fragments del text Bretonià: Bissextiles, cocodrile, Protrait de jeune home, Femme Espaagnole, Pneumatique, Portrait d’espagnole, etc (7).

Salvador Dalí és altra d’ els artistes que en la seva joventut s’acostà a Dalmau i aquest (Dalí) exposà les seves obres individualment en quatre ocasions: 1925, 26, 28 i 35 (La darrera vegada a la llibreria Catalonia, Plaça Catalunya) encarà que abans ho féu en exposicions col·lectives. Sebastià Gasch ens recorda com era el primer Dalí que acudí a Dalmau, un Dalí gairebé paisatgista amb les seves vistes i racons de Cadaqués on mancaven les posteriors visions imaginàries i metamorfósiques que més endavant. Ja, surrealista adquiriria.

També les cròniques artístiques de la revista “Art novell” ens presenten un Dalí jové i desconegut d’un cubisme molt Picasià, i ens assenyalen que encarà que el cubisme ja ha passat a l’ història, Dalí es tot precisió i es una llàstima que un artista inquiet i de condicions com Dalí no es proposí fer pintura moderna (8).

Anteriorment hem parlat de l’exposició que Federico García Lorca realitzà a les Galeries Dalmau hi ara volem fer menció d’ella i destaca que aquesta exposició durada setmanal i fou apadrinada per Josep Dalmau, Salvador Dalí J. Carbonell, M A Casanyes, L Góngora, R Sainz de la Maza, L. Muntanya, R Barradas, J V Foix, Gutiérrez Gili, S. Gasch, etc Antonina Rodrigo ens assegura que durant la setmana que romandrà oberta al públic l’ indiferència és total (9) i cal l’esforç dels seus amics per a mantenir viva dita exposició, S Gasch escriu a la revista “L’Amic de les Arts” de Sitges, altre tant feren Josep Maria de Sucre i Rafel Benet en la “Ciutat” revista de Manresa i per últim l’inseparable Dalí feu lo propi a “La Revista Nova” i encarà que hi persistia el poc interès per García Lorca com a pintor, els seus companys no dubtaren en organitzar-li un sopar d’homenatge al “poeta jove i coratjós amic de Catalunya” que es va celebrar al restaurant Patria emplaçat a la Plaça Goya cantonada Muntaner, i com no, les invitacions (previ pagament, es suposa) es podrien adquirir a l’Ateneu Barcelonès o a les pròpies Galeries Dalmau. Per cert, parlant de l’Ateneu Barcelonès cal destacar un comentari que ens relata Enric Jardí i que no acabem de entendre per què es produeix. “Josep Dalmau … els seus companys de tertúlia no tenien en gaire estima. Hom conta que algú l’estava bescantant quan, inesperadament, entrà a la sala. Es produí un silenci angoixós, ja que Dalmau, per distret que fos, s’adonà, tot seguit que es malparlava d’ell. Llavors, algú per trencar el glaç deixà anar, amb un esbalaïment general, les següents paraules ¡sabeu qui també és molt burro…” (10).

Amb l’arribada dels anys trenta les Galeries Dalmau deixaren pas a d’altres, quedant Dalmau en un indret més endarrerit, però en realitat el nostre amfitrió ja havia realitzat el seu paper en pro de l’art de vanguardia, encarà que sempre va ocupar un segon lloc, darrera de l’ombra de l’artista de torn, fet que potser ha propiciat un profund desconeixement de la seva figura a posteriors generacions.

1) Callicó: L’art i la revolució, Barcelona 1936 pàgina 75

2) J.E. Cirlot: Pintura Catalana Contemporánea, Barcelona 1961 pàgina 22

3) Sebastà Gasch: L’expansió de l’art català al món. Barcelona 1963, pàgina 92

Sebastià Gasch: Joan Miró Biografies Populars. Barcelona 1963, pàgines 30,31.

4) Enric Jardí: Eugeni d’Ors. Biografias de Catalanes. Barcelona 1967 pàgines 133 a 144,

5) Vicente Aguilera Cerni: Iniciación al arte español de postguerra. Barcelona 1970 pàgina 70.

6) Josep Maria de Sucre: Memorías del Romanticismo al Modernismo. Barcelona, pàgina 115

7) Jaime Brihuega: Las Vanguardias artísticas en España 1909-1936. Madrid, 1981 pàgina 232.

8) Art Novell núm. 24 Desembre 1925 i num.38 febrer de 1927 Barcelona

9) Antonina Rodrigo. Federico García Lorca en Cataluña. Barcelona 1975 pàgines 114 a 116.

10) Enric Jardí: Quim Borralleras i els seus amics. Barcelona 1979 pàgina 51

Manel Aisa Pàmpols