Josep Maria de Sucre

.

.

Article publicat a la revista EL VAIXELL BLANC (Secció artística literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona) núm. 29 i 30 març, abril 1986 amb unes petites modificacions actuals.

Josep Maria de Sucre neix el 23 de març de 1886 al carrer de Riego de la vila de Gràcia. Quan Gràcia encara era independent de Barcelona.

El pare d’en Sucre «Don Carlos de Sucre fou un gran aficionat a la literatura i sovint organitzava velades poètiques a les que acudien els Pixot, Partegàs, Odón de Buen, etc. Josep Maria de Sucre a les seves memòries ens parla de la torreta del carrer Gomis a on llegeix els primers llibres en català. «Comptes de la vora del foc» i «Comptes de l’avi» de Pitarra. També Sucre recorda les visites que hi feia acompanyant a la seva avia per a veure a Mossèn Jacint Verdaguer quan aquest feia repòs a la casa del carrer Ticiano.

Les primeres tertúlies que hi participà Sucre foren al Cafè Tost acompanyant al seu pare, per les nits era freqüent trobar-hi a J. Malats, Enric Granados, Isaac. Albeniz i Pau Casals acompanyat de sa mare; Pau Casals tenia un petit sou degut a les seves interpretacions musicals. També en Sucre començava a freqüentar els Quatre Gats de la mà de son pare, allà coneix a homes com F. Pujolà, Eugeni D’Ors, Sabartés, Casagema, Picasso, Dr. Raventós, Utrillo, Dalmau i atots aquells joves inquiets que vivien el decadentisme ultraromàntic de l’època.

Al voltant de 1903 en Sucre va començar a treballar d’oficial criminalista als juzgats de Barcelona fins 1923 en que Severiano Martínez Anido el va acomiadar perquè segons sembla no eren poques les vegades en que avisava a els companys anarcosindicalistes de qualsevol perill o bé arreglava els papers per a que poguessin sortir lo més aviat possible.

Per aquells anys (1903/04) Sucre conegué a Joan Maragall, fet que es produí quan en Sucre acompanyat de Federic Curet , M . Adrubau i I.Folch i Torres anaren fins a la redacció del Diari de Barcelona, que aleshores estava al carrer Llibreteria i li presentaren un projecte per a que Joan Maragall organitzés una secció literària a l’Ateneu Barcelonès amb el grup que ells formaven «Centre Excursionista Bach de Roda».

Sobre l’any de 1905 en Sucre comença a publicar a la revista «Occitània» i poc després a 1906 publicà el seu primer llibre «Un poble d’Acció» (1), ja no tronarà a publicar fins 1910 en que apareix «Apol noi» d’ell en diu J. Maragall «…Tota la seva poesia llença un flaire de joventut que enamora tant més quant més contacte amb no sé què de revollit que es desprèn de tota la nostra jove escola literària «l’Apol noi» és un veritable «Apol noi», aquest títol ha sigut una altra inspiració (2).

Un altra de les noves col·laboracions la trobem a «Panteisme» i un any més tard (juny de 1912) és anomenat president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, càrrec que ocuparà amb algun parèntesis (1913) fins 1915 que el substitueix Manuel Ainaud. Durant aquest període ateneístic la tasca d’en Sucre serà immensa, per exemple des de l’Ateneu Enciclopèdic en Sucre organitzà (1914) un viatge a Madrid, Toledo i l’Escorial com homenatge al Greco, noucents catalans varen anar-hi amb dita excursió, sent el seu Ciceró «Àngel Vega Goldoni» que per aquells dies treballava de redactor a «La Època», amb motiu d’aquest viatge travà amistat amb Ramiro de Maeztu i retroba els amics, Silverio Lanza, Unamuno, Gómez de l Serna, Caballero, etc.

Durant aquest període col·labora a la revista «Teatre Català» (1912-17) també publica a la revista «Excursions» de l’AEP a on es reprodueix una conferència d’en Sucre donada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Però sobre tot col·labora amb el seu amic Salvat Papasseit a «Un Enemic del Poble» publicant gairebé en tots els seus números al costat dels amics Joan Alsamora, Torres García, D’Ors, Emili Eroles, Rafael Barradas, etc. Amb l’últim número de la revista Josep Maria de Sucre publica «La Paradoxa» que més tard es converteix en el pròleg de «Mots propis» llibre de J. Salvat Papasseit editat a 1921, també en aquest mateix número apareix la signatura d’en Sucre en un poema dedicat al seu amic Ramón Gómez de la Serna i porta per títol «Madrid» i diu, descrivint les tertúlies del Pombo: «Pombo a la tarda/ Mira els discrets; racons confidencials; / grasso cambrers de bona anomenada/ lloc per converses espirituals/ i trobar-hi una noia recatada».

Des de la secció de literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic Popular en Sucre participà a les lectures poètiques de poetes castellans i a la sessió dedicada al català Apel·les Mestres.

Durant 1918 surt «La Columna de Foc» de Reus a on hi col·labora Sucre al igual que ho fan Ventura Gassol i Àngel Samblancat. Per aquells dies pren part molt activa a la fundació de «l’Escola Mont d’Or», amb ell participen Torres García, Joan Palau, Pere Molas i Josep Pijoan.

A 1919 es constitueix la secció d’Estudis polítics i Socials de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i Josep Maria de Sucre es anomenat el seu Primer President, un altre dels càrrec que ostentà Sucre fou el de Director del Noticiari de l’AEP concretament a partir de la mort del amic Oliveri Clara (agosto de 1921) fins desembre de 1922.

Pels anys vint publica diversos llibres «Joan Maragall» i «L’Ocell Daurat» tots dos a 1921 i un any després «Poema Barbre de Serrallonga».

Al Noticiari de l’Ateneu Enciclopèdic apareix una llista amb els deu millor llibres segons el criteri de Josep Maria de Sucre entre els deu, trobem l’Atlantida i l’Home i la Terra, llibres que a les seves memòries recorda haver-los llegit amb molta cura a la Biblioteca Arús a on acudia de jove.

El seu amic Salvat Papasseit des de Les Escaldes a on es trobava convalescent l’escriu i pregunta per al seu ocell: «Conteu-me, altres coses, se m’ha insinuat de un llibre, en espanyol i vostre i ho trobo rigolo perquè ho ingiponen al buen americano. Feu-me el favor de dirme alguna cosa, que em ve temperatira de pensar-hi només» (3). Segurament Salvat Papasseit es refereix a «Poema de Abril y Mayo».

Josep Mª de Sucre de la mà de Dalmau inicia la seva activitat de pintor i crític d’art, fet que el va portar fins l’aventura avantguardista del seu temps. En Sucre era poc menys que el presentador oficial de les Galeries Dalmau així casi sempre veiem com presideix els actes inaugurals de nombroses exposicions i conjuntament amb Dalmau selecciona les obres a exposà. Per aquelles Galeries passaren: Rafael Barradas, Isidre Nonell, Joan Miró, Salvador Dalí, Àngel Ferrant, Junyer, Torres García, Cassanyes, A. Planells, García Lorca, etc.

Per aquells anys (1927-28) trobem els seus articles a les revistes «La Ciutat» de Manresa, «Amic de les Arts» de Sitges, «La Revista» de Barcelona (que era director Josep Mª Junoy), «Gaceta Literaria» de Madrid, «Alfar» de La Coruña y «Sagitario» de Mèxic. Josep Maria de Sucre solia signà els articles amb el pseudònim de Joan Pi encara que jo no he trobat cap article signat amb dit pseudònim, podria ser que aquest no lo utilitzes fins anys posteriors , és a dir , fins els anys trenta.

A 1927 un dia després de l’Exposició de Federico García Lorca a Can Dalamu aquest rep un homenatge al Restaurant Pàtria de Barcelona situat al carrer Montaner cantonada Sepúlveda ¡i com no! Sucre està entre els assistents. També aquells anys són els temps a on es freqüenta «El Ateneillo» d’ Hospitalet, casa a on vivia la família de Rafael Barradas, allí es reuneixen cada diumenge per xerrar i recitar poemes.

Sucre realitza la seva primera exposició individual a l’octubre de 1928 a Can Dalamu encara que segons el catàleg que va presentar a l’exposició del Foment de les Arts Decoratives (Cúpula Coliseum) no consta aquesta exposició com individual i tenim que remuntar-nos fins 1942 per trobar una data d’exposició individual. Però retornant al fil de 1928 veiem que en Josep Maria de Sucre hi participa amb dues exposicions més, una d’elles durarà solament un dia i provocarà un gran escàndol que obliga a tancar al segon dia, la mostra era d’art abstracte i havien obres de Bassiana, Carbonell, Costa, Claret, Guissachs, Grau Sala, E.Homs, Miró, Papiol, Planells, Sandalinas, Sucre, Torres García, Villa, X.Guell, etc, I l’altra exposició se produí l’octubre de 1929 amb presència d’artistes del grup holandès «De Stijl». Sebastià Gasch qualificarà aquesta exposició com l’ aconteixement més gran després de la mostra d’ art Francés d’Avantguarda de 1920 (4).

Joan A. Maragall al seu llibre sobre la «Historia de la sala Parés» recorda a Sucre com un dels animadors del col·loqui que se originà després de la famosa conferència de Dalí, donada a l’Ateneu Barcelonès i més tard a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Joan A. Maragall recull lo que ens diu Sucre: «Diu que creu que Dalí ha dit coses encertades amb conclusions desencertades. Segueix dient que el que ha dit Dalí és molt respectable perquè d’un infantilisme i ingenuïtat extraordinàries… diu després a Dalí que no és ni artista ni antiartista sinó un home modern, digne de respecte en les seves opinions, però ací estan acostumats que de seguida que un home fa quatre estirabots ja provoca la riota… (5).

Pels anys trenta sembla ser que hi va tornar a participar-hi activament L’Ateneu Enciclopèdic Popular i així col·labora a la revista «Mall» (1933) també per aquells anys republicans escriu per a revistes com «El Estado Federal», «L’Opinió», «Fornal», «Pamflet», «Teatre Català», «Guerra a la Guerra», etc.

Després de la Revolució espanyola i del desastre de la guerra civil en Sucre, passà veritables calamitats, encara que és ben cert que ni abans ni després va gosar d’una bona renda, i la postguerra encara fou pitjor i segons ens compte Sempronio era freqüent trobar-lo a les cues de la caritat.

Poc a poc en Sucre com tants d’altres es fou refent i així arribem a 1948, l’any del «1er Salón de Octubre» a on Josep Maria de Sucre tindrà un veritable paper organitzatiu. Dos anys més tard amb motiu de la seva presència al Cercle Maillol del Institut Francés organitza conferències, projeccions i exposicions d’art però sobretot destaca la seva participació activa en aconseguir beques d’estudi a París per a els joves vanguardistes de postguerra així trobem els noms de J. Mercadé, F. Boadella, Subirachs, Tàpies, Arnau Puig, Guinovart, Pons, etc. En la postguerra Sucre esdevingué un diccionari obert o sigui un pont generacional que en bona part va contribuir al desenvolupament de l’art a casa nostra, així Carlos Areán a la revista «Arbor» (octubre 1960) reconeix la patriarcalitat d’en Sucre dient «Sucre, no se limita como no se limitó en ningún momento a realizar su obra de estricta creación pictórica, sino que desea contribuir a la educación estética del público de su ciudad natal».

Com a pintor va aconseguir el 1er. Premi Joan Gris a 1962 i un any més tard rebia un calorós homenatge a Palma de Mallorca, un altre dels homenatges rebuts en vida fou el que li dedicaren una colla d’amics al restaurant Monumental (antic Cafè Tost) amb motiu del 1 er. Volum de les seves memòries aparegudes pel gener de 1964. (Recentment Joan Tharrats editor de la editorial Parsifal em comentava l’ història de les seves memòries que segons sembla ser partien d’ unes converses amb Arnau Puig que és publicaven per fascicles, i que per lo tan li representaven uns ingressos que permetien que Sucre tingues una petita autonomia econòmica, amb aquesta dinàmica Sucre pocs fets explicava hi allargava tot lo que podia, per això les seves memòries gairebé ens diuen algunes coses ) .

Aquells mateix any de 1964 J.Francisco Lasa va projectar un Curt-metraje sobre la vida i l’obra de Josep Maria de Sucre, la projecció fou estrenada a les sales del Cercle Maillol,

Al novembre de 1969 malalt i envellit moria Sucre allí on casi sempre havia viscut, al carrer Salvador núm. 32 de la vila de Gràcia.

La premsa d’aquell novembre de 1969 es feu ressò de la seva mort amb moltes i bones opinions de lo que havia estat la vida i la personalitat d’en Sucre, de totes formes, un escrit d’anys abans de Joan Perucho crec que reflexa millor la seva personalitat: «La sang s’enveilleix en el record. Josep Maria de Sucre és, però, dels pocs homes que pos.seeixen una inquietud espiritual més jove, abocada a la creació d’un tipus de bellesa, viva i abrupta, els joves estimem a Josep Maria de Sucre».

1 Diccionari Biogràfic Albertí pág. 319

2 Joan Maragall obres completes, 1981, pág. 1153 Carta 17 maig de 1910

3 Vaixell Blanc núm. 25, estiu 1984

4 Las Vanguardias Artísticas 1909-1936 de Jaime Brihuega pág.299

5 Historia de la Sala Parés de Joan A. Maragall págs. 181, 182.

Manel Aisa

Gener de 1986