Ahir al Vendrell, amb l’escusa de parlar i presentar i recollir els referents d’una història apassionant i que val la pena recordar , començarem a parlar del llibre “La Huelga de alquileres y el comité de defensa económica Barcelona abril-diciembre de 1931. En un context espectacular a on a la Penya Bética del Vendrell, fent unes molt bones tapes per arrancar el dia així a l’inici no érem masses, però al final tot i no arribar a desbordar el carrer de Michael Jackson, segons deia la penya , l’únic carrer del món dedicat al petit dels «Jackson 5», a poc a poc, la cosa es va animar, ja que si fa o no fa , el Vendrell en els últims 15 o 20 anys com tants pobles de la corona o del cinturó de Barcelona , està replet d’expulsats de la ciutat comtal.
Després conforma arribaven més persones, la majoria expulsades de la gran ciutat , totes amb el seu bagatge, i després de passar per situacions rocambolesques i de difícil resolució durant aquests anys, que jugant amb la salut de les persones que han patit allò que no està escrit, per la desídia d’uns polítics que s’han dedicat a desfer bona part del teixit social, i aplaudir aquells “Polls ressuscitats” que es dediquen a comprar 3 o 4 pisos per escanyar el pobre , per deixar-lo el més pobre possible, mentre li traurà tot allò que li ha costat tant, en l’esforç de les 8 o 10 hores diàries de treball per a després amb una legitimitat que raïa, la perversió, l’especulador de torn, es queda amb tot el sacrifici d’hores de treball de famílies senceres, mentre els polítics fan les lleis, i envien una legió de mercenaris a protegir l’especulació, d’aquells que són incapaços de produir alguna cosa, més que el desencant i la desesperació d’un país i de la seva gent sí la gent que va a peu.
Recordo “Ganarás el pan con el sudor del de enfrente” de Patricio Chamizo, una obra de teatre que ja es publica als anys 60 i que vaig llegir els 70, remenant pel mercat de vell dels diumenges a St. Antoni m’havia fet amb algun exemplar que avui dia no sé per quin racó de casa corre, però que segueix d’actualitat.
I no es tracta de fer cap mena de revolució, sinó de deixar a banda el neoliberalisme, la seva plutocràcia, i tornar a recuperar allò que li deien “democràcia” el govern de tots. Si bé en José María Arrese el primer ministre franquista que l’any 1957 va dir allò de “Prefiero un obrero propietario a un obrero proletario” aquell falangista estava pensant en la tropa, aquella que formava l’exèrcit nacional i alguns premis havien de començar a gaudir a part d’Estancs, departaments de Loteries, Farmàcies , etc, sí aquella gent del règim que va construir la «AISS» el sindicat vertical.
Però després el que és fort vindria amb la llei Boyer que crec era del 9 de maig de 1985, aquella llei que començava a trencar els contractes indefinits que s’anaven prologant durant tres generacions i una de les coses que permetien era l’arrelament de la vida als barris, a on tothom es coneixia i podien desenvolupar les seves vides. Després també cal recordar, els dits pares de la constitució que va resultar una “merienda de negros” i tots o quasi tots nosaltres vàrem ser «merendados», per continuar amb José María Aznar, i la liberalització pràcticament de tot el territori espanyol. «El Pelotazo». Els fons voltors de tot el món afrontant-se les mans.
Un desastre, tot pensat per tenir el talonari a mà, com dirien els vells en veure tanta especulació, l’esforç que el facin els de sempre, però aquí no cal tenir massa carreres, hi ha prou és tenir la fortuna d’especular o ser fill d’un especulador, en definitiva la propietat no és més que el dret de conquesta com els temps medieval que tot passava pels senyors feudals i les seves lluites.
Cal doncs retornar al camí i el seny de la democràcia, i deixar-nos de plutocràcies i d’especuladors perquè entre altres coses ens va la vida, no sols la nostra sinó també dels que vindran , el planeta així, un fa veure i ens dona algunes pistes del que no hem de fer, amb l’escalfament del pols Nord i Sud , l’Antàrtida, la contaminació dels rius, i les grans masses de diòxid de carbó i arrebossar a tots els espais.
En fi, d’aquell vaga de 1931, parlar dels seus precedents i de la lluita per aconseguir una vida millor en aquell temps d’acabada d’instaurar República, els seus polítics babaus i la plutocràcia actual i els seus babaus polítics que no tenen la suficient valentia de legislar per a tots amb racionalitat de construir un món entre igual o almenys més igual del que pugui ser, ja que si bé el 1931 els fills dels vaguistes volien i necessitaven menjar cada dia i dormir sota un sostre, també avui les famílies d’aquells que viuen d’un sou necessiten menjar i dormir sota sostre cada dia i així any rere any.
Per acabar, Vaig recordar que feia cinquanta anys que no feia una estada al Vendrell, ja que a la mort del dictador, estava treballant el 1975 amb mon pare al Vendrell, mentre en un bar d’aquell indret aquell dia vàrem brindar amb Xampanya i des d’aleshores no havia tornat.
gràcies, Vendrell, a la Penya Bètica les bones tapes de la penya, a la CNT AIT del Tarragonès i a tots plegats, per xerrar una estona sobre aquelles vides del 1931 i de les nostres vides en aquest segle XXI.
salut
Manel Aisa
Libros Aisa 