Per Manel Aisa Pàmpols, edita el local 2025 , 91 pàg. 9 euros
Ahir a l’Agora Juan Andrés Benítez, vam tenir l’oportunitat de presentar el llibre editat per el Lokal que porta per títol Justo Bueno Pérez una vida carregada d’il·lusions i ensopegades, Justo Bueno Pérez 1907-1944, va tenir una companya que es deia Florència Gràcia Montalban.
Al costat d’Iñaki García i Marta Chine i vint-i-tants col·legues que al final ens van acompanyar, mentre que a la cuina Anna, de Robador 31, el mateix domicili a on va viure Justo Bueno, ens preparava un suculent Vermuth i després un bon àpat en un ambient relaxat i en bona companyia.
Però parlà de Justo Bueno. no és una història fàcil, sinó tot al contrari, és la història d’un xaval que arriba a Barcelona amb la seva família aragonesa i troben el seu sostre, per refugiar-se del sol i les tempestes, en un estret pis del carrer Robador concretament al número 31, allà amb els seus pares i germanes comença una nova aventura lluny del seu poble a prop de Calatayud, conèixer tota aquella Barcelona obrera i les seves lluites de classes recordem que poc abans de la seva arribada a Barcelona també vivia en aquell carrer de Robador al número 4, Evelio Boal que havia estat secretari del Comitè Nacional quan va ser assassinat amb una llei de fugues que aplicaven freqüentment les bandes de pistolers creades pels empresaris burgesos i la policia de Martínez Anido i Miguel Arlegui.
Justo Bueno, va arribar a Barcelona, en ple conflicte de lluita de classes entre obrers i tots organismes de la repressió imaginables, tot just tenia 13 anys i immediatament es va posar a treballar per ajudar la família, al metall de torner.
Qui seria el seu primer amic a Barcelona, segurament el seu cunyat José Martínez Ripoll o Horacio Ripoll Heredia.
Però m’agradaria saber quins serien els seus llocs de referència al barri, i segurament les classes nocturnes de l’Escola Labor, i els moments de relax i de compartir somnis amb els companys de l’Ateneu Pro Cultura Faros, i potser de tant en tant l’Ateneu Enciclopèdic del carrer del Carme, on alguna de les conferències o cursets que es donaven allà, podia interessar-li, no en va, tenia 25000 socis l’Ateneu.
Sens dubte anys de formació on també segurament van ser importants les Joventuts Llibertàries del mateix sindicat del Metall de Barcelona. Sabem que es va afiliar a la CNT AIT el 1933, i ja aquell mateix any va ser detingut, encara que sense càrrecs va sortir immediatament aquell mateix any, però mai no va ser jutjat.
Després aquella Barcelona, Catalunya i Espanya convulsa van fer que els esdeveniments s’anessin produint constantment, segur que el dia a dia d’un jove com Justo Bueno portava incorporat en un ADN l’adrenalina que podia fer falta per tirar endavant la idea amb què tota la família havia arribat a Barcelona, buscan un lloc on viure, un sostre que els va cobrir i un tros de pa per alimentar . desplaçats fins a Barcelona recordant la cançó de Labordeta, “Todos repiten lo mismo”. Després és de suposar que la seva radicalitat, o millor el seu compromís amb la construcció d’un món millor al costat dels seus companys de viatge, aquí és res, està Justo en aquell moment molt a prop dels homes clau de la història de l’anarquisme espanyol, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Manuel Escorza, Josep Asens, Antonio Ordaz, Aurelio Fernández Sánchez, Joan García Oliver i tant d’ altres, que sens dubte el camí no va ser fàcil per a ningú.
Però la utopia que estaven fent realitat, com a Ateneus pro Cultura Faros, o al Bar Els Federals de la Colònia Castells de Barcelona i en tants altres llocs.
Els interessos de la burgesia anaven per altra banda i ningú regalava res. I els anarquistes es van convertir en el malson de molt d’aquells burgesos i solssament pensaven en el guany.
Barcelona va ser una ciutat, no ja la “Rosa de Foc” que recordaven els ara vells anarquistes , dels seus anys de joventut de finals del segle XIX, sinó que havien conegut els anys del Pistolerisme de 1917-1923, però també una extraordinària tasca dels ateneus llibertaris en els anys trenta del segle XX, i de les escoles racionalistes feia possible que es pogués pensar en un món millor.
I això va ser d’una forçà immensa , culturalment i socialment, els ateneu eren els educadors del poble amb la premsa i la cultura llibertaria i la burgesia i tots els estaments de l’estat van començar per criminalitzar tots els joves anarquistes i els van etiquetar a cadascun d’ells o bé als llocs de trobada com per exemple “L’ateneu Pro cultura Faros”, que la premsa burgesa, va començar a parlar d’aquell lloc com a «escola de pistolers», mentre que els joves anarquistes, el que volien en aquell moment era gaudir del coneixement, en fi, estem parlant de persones com Concha Pérez que hem conegut molt bé, al Mercat de Sant Antoni a la seva parada de lluentons, Concha Liano a l’ateneu del carrer Cartagena “Amor i Voluntat”, o la mateixa Violeta Fernández Saavedra, que fou de l’Ateneu de l’Amor i Voluntat i després pas a ser mestra del CENU, o per què no recordar a Emmanuel que des de l’ateneu Por cultura Faros va arribar a publicar aquest meravellós petit llibret que porta per títol “la anarquia enseñada a los niños”, o del mateix metge germà d’Emmanuel , el metge anarquista Diego Ruiz que es dedicava a visitar els pobres per les cases del districte V per receptar-los una medicina i la mateix era abonava l’import de la medicina del pacient pel mateix metge, ja que els obrers no podien comprar aquelles medicines, Màxim Llorca director de l’escola racionalista de Santa Coloma, J Riquer de Palau, del grup “Sol i Vida” d’una família de tremenda tradició literària o la mateixa Ada Martí Vall, que havia estat capaç d’autoeducar-se amb un coneixement profund de Nietzche, Freud, Kierkergard, que de joveneta tenia correspondència amb Pio Baroja, etc. Maria Eginoa Ituralde de les edicions Faros amb sucursal al País Valencià, o Félix Martí Ibáñez aquell metge que anys més tard va dirigir la millor revista de medicina del món allà a New York, a tots ells, i altres més els etiquetaven com a terroristes o amb menyspreu des de la pàgina de Mundo Gràfico , La Publicitat, La Rambla i algun altre diari burgués.
Un altre dels membres de l’Ateneu cultural Faros ja havia estat segrestat Enric Grant per membres d’escamots d’Estat Català que buscaven Manuel Pérez Feliu, que fou president de Faros , fent-se passar per policies i volien donar-li una pallissa severa.
Tenien clar qui era el “capità collons” que havia intentat subornar-ne més d’un, del anarquistes a la preso. Allí podem dir o millor creure de moment que va començar tot.
Després amb els anys l’odi que hi havia a Via Laietana 43, que tenia la missió de continuar amb el genocidi i acabar amb les dues Espanya. Eduardo Quintela i Antonio Polo, amic almenys el primer del “Capità Collons” no es va relaxar fins a acabar construint un currículum no només per a Justo Bueno, sinó per a milers d’homes i dones que no es van resignar a aceptar el sistema feixista que es va instal·lar a partir del 39 a tot l’estat Espanyol i van lluitar per la dignitat i un món millor fins al final.
Mentrestant Justo Bueno Pérez i la seva companya Florència Gràcia Montalbán, en una societat democràtica normal haguessin pogut compartir el somni d’un món molt millor, però els odis acumulats per les oligarquies d’aquí i de per allà van fer l’impossible el somni d’els emigrants i dels catalans
Manel Aisa Pàmpols
un dia després 19-5-2025
Libros Aisa 