Agrupació pro cultural Faros , Avd. Mistral 17 Barcelona
M’agradaria situar ben bé l’aventura de l’ateneisme a casa nostra i tenir una mirada àmplia i entendré com va ser, el llarg camí de l’evolució social de la cultura popular ,i social i l’anarquisme i el camí dins dels ateneus, sobretot a partir d’un món en traspàs entre la vida rural a l’arribada de la màquina i de la necessitat dels obrers a l’arribar als nuclis de població importants de la ciutat, fets que van passar a molts indrets del planeta, però a mi en aquest moment en cal entendre el nostre petit espai de lluita que el podem entendre, regional o nacional o tan sols del nostre racó de terra, allí a on un desenvolupa la seva existència, la seva vida, que per general es tracta d’uns quants carrers d’una ciutat o potser encara més petit en les quatre cases d’una colònia tèxtil a la vora del riu.
L’emancipació humana des de fa molts segles és una constant, però com diu Eudald Carbonell aquest l’home que bé coneix les fosses d’Atapuerca fa temps que ens va advertir que l’atzar ens va fer homínids i la lògica ens ha de fer humans i diu: “Ja hem verbalitzat moltes vegades que l’atzar ens va fer homínids i la lògica ens ha de fer humans “Encara no som humans propostes d’humanització per al tercer mil·lenni”. [1]
Al pas que caminent potser trigarem una mica més, però de moemnt atenent el que ens diu Eudalt en aquest atzar sembla ser el què ens defineix i ens obliga a prendre consciència respecte de tot allò que ens envolta. Però quina pot ser la nostra responsabilitat sobre la resta de les espècies i l’entorn, perquè cada dia que passa ens adonem perfectement, de la interrelació que hi ha entre espècies per a l’equilibri ecològic del nostre entorn, el nostre planeta i ens adverteix que: “Hem de comportar-nos com a humans i no com a esclaus de velles ideologies basades en la incapacitat de conèixer qui som. En desvetllar els secrets de la nostra existència obrim la capsa de Pandora, però esperem obrir-la des d’una humanitat que ha deixat de ser animal en el sentit de les seves passions i desitjos, des de l’eliminació de les jerarquies animals, dels espais closos, de les desigualtats”.[2]
Sens dubte en aquest món globalitzat les referències són diverses i de vegades sembla que ens desorientem, però és sens dubte un treball molt important aquell que van arribar a desenvolupar els ateneus populars, que neixen de la necessitat de trobar i de compartir, les curiositats culturals d’un poble i això és el que va passar per exemple a Catalunya durant tot el procés industrial del segle XIX i pot ser abans , recordem als cors clave que estave prohibit i repressaliats, en el seu inici.
Però no solament en Catalunya, el poble, la gent, les persones, normals i corrents, a part d’haver de treballar de sol a sol, necessiten alguna cosa més, per exemple en un article de Anselmo Lorenzo publicat a la Revista Blanca de 1899 ens parla i diu: “Arraigando en lo más hondo” diu: “En una gañanía Andaluza hallase reunidos varios trabajadores” esa palabra que acabo de conocer, de leer por primera vez en mis setenta y tantos años de vida , es hermosa “gañanía” aunque después de mirar el diccionario de la lengua española, deja de gustarme ya que dice: “Hombre que trabaja en el campo a las órdenes de otra persona”, “Hombre que muestra rudeza y tosquedad en su comportamiento”. Hablando de cómo ha ido la ciega con unas temperaturas africanas, mientras ahora comen un gazpacho, por lo que descubrimos que son vegetarianos no por propia decisión sino porque no hay más para llenar sus estómagos y su economía no llega para más. Porque los gañanes andaluza no son gentes ni de primera ni de segunda, que son aquellos que tienen derecho de comerse la carne.
Allí aquellos gañanes después de comer el cuenco de gazpacho como único tente pie del día y mientras todos buscan un recoveco para sentirse más cómodos, uno de ellos, se levanta y saca un papel y a la luz de un candil, lee ese papel manoseado y tantas veces rebregado, un papel que Anselmo Lorenzo nos asegura que es un documento conservado con veneración.[3] Sens dubte aquests obrers, que a penes tenen un tros de pa, per posar a la boca, i al moment del tímid descans quan l’amo ha deixat de mirar, ni que sigui un instant, volent saber que passa, a l’altra banda del seu horitzó
El coneixement, tan vetat pels poderosos, obris les escletxes i els ulls i saber que fan els altres i si hi ha algú capaç de trencar el cercle, sens dubte calia organitzar-se localment per després mirar més enllà i en aquest cas calia que aquells homes d’aquella «gañanía» fossin capaços de començar a estirar el vell somni de l’emancipació, i d’entendre-la cultura com a arma del poble.
De moment, crec que, no hi ha massa estudis sobre els grups anarquistes durant tot el segle XIX i principi del segle XX, potser la persona que més curiositat ha tingut per aquest temps i espai, i els seus ateneus anarquistes o llibertàries i la seva manera de fer principalment en les tertúlies de taverna o simplement apostant per un dia al camp al costat de la natura a on es creaven grup de pensament i de rebel·lió com ha estat en Paco Madrid que s’ha dedicat bona part de la seva vida a interrelacionar els grups llibertaris allí en el racó de món on estaven ubicats i veure com desenvolupaven el seu pensament sempre els anarquistes ja el segle XIX pensant en com donar a conèixer les seves idees més enllà del seu entorn, inclús en moment perseguits i de clandestinitat pel càstig que oferia el sistema.
No estem parlant d’Ateneus en si, encara que existien alguns si més no, parlem grup d’homes lliures que de mica en mica agafant les afinitats de constituir un grup de pensament, arriben a desenvolupar el seu propi pensament, per exemple estic pensant en el mateix Paulí Pallàs Latorre a aquell que va atemptar contra el general Arsenio Martínez Campo el 24 de setembre de 1893, amb els seus companys afins, eren com grups d’afinitat que en principi actuaven per separar i rarament en comú encara que tenien les seves afinitats que els portaven a ser solidaris, eren anarquistes que es reunien en una taverna del carrer Diputación 185, de Barcelona i és feien dir “Benvenuto Salud”, també trobem altres com el grupo anarquista “4 de mayo” con Abelardo Saavedra del Toro (Andaluz) i bona part dels seus familiars, que ja tenien el grup a l’exili de Cuba, o el grup de Salvador Seguí i Joan Rull Queraltó com “Els fills de puta”, anys després trobem el grup de els “Trece” de Lleida amb Daniel Rebull (David Rey), o Ramon J Sender com el grup “Espartaco”, Juan Alberich del grup “regeneración” que arriba a inclus editar una revista, Miguel Artal (Atemptat Antoni Maura) en el grup “Un tren en marcha” i moltissims més que omplien la geografía espanyola a finals del seglo XIX. Podem entendre que el debat voltava en un principi per les cornades que donava la gana, no tothom podia omplir la panxa tal com pertocava, però també les ganes que assentia enganyada i explotada d’una manera molt potencial, i cada vegada més havien entès que calia organitzar-se-hi i l’anarquisme era sens dubte atraient, perquè ahir com avui era l’eina política per plantar cara als desajustos del capitalisme.
Aquella època amb la multiplicitat dels grups que hi havia per tot arreu una figura important serà “La figura del paquetero”, aquell company que assumeix la tasca de repartir el coneixement i la propaganda llibertària, la lletra impresa, per tota la geografia ibèrica, però també a tot arreu, a les colònies com ara Cuba, Puerto Rico, i sobretot allí a on hi ha molt tràfic de persones com el continuo desplaçament d’emigrants a Buenos Aires i per extensió tota l’Amèrica del Sud.
El paquetero era la persona encarregada de distribuir a cada poble o ciutat la premsa llibertària, obrera i social que arribava com a intercanvi o com a subscripció, una premsa que servia principalment per donar a conèixer la conflictivitat d’arreu i el pensament que provocava el debat de cada un dels espais que en aquell moment, era d’una riquesa extraordinària, s’ocupaven espai de lectura inversemblants perquè no tothom en sabia de llegir, és així com amb més tard ja entrat el segle XX revistes com “Estudios” , Revista Blanca”, “Iniciales”, Ética” “Tierra y Libertad” o la mateixa “Solidaridad Obrera i tantes altres revistes i diaris, recorren centenars de kilòmetres i són esperades a tots els racons de la península per tal de llegir-les i discutir-les i també mar enllà a on molts dels nostres conciutadans havien hagut d’emigrar, a la recerca del pa que se’ls negava.
Després ja tornarem als ateneus llibertaris o racionalistes com en un principi es feien dir, però ara parlem dels ateneus obrers a Catalunya prenent com a referència o exemple aquell ateneu que més a prop tenim com és l’Ateneu Enciclopèdic com molts de vosaltres sabeu, neix el 1902 després de la vaga general de 1902, i amb la idea de dotar-se-hi de coneixement i de compartir entre els obrers, el coneixement, per poder algun dia contrarestar les manipulacions històriques de la burgesia. (Aquells estudiosos que saben manipular les lleis, i el coneixement, com una eina de classe, si aquelles persones educades que viuen en la part alta de la ciutat que sabem com manipular la informació perquè els barris obrers continuïn en la misèria a cosa dels guanys de classe, de la seva classe) però havia arribat l’hora de donar coneixement als obrers, perquè aquest no es deixin enredar fàcilment com fins ara amb les observacions dels burgesos que sempre fila pel seu interès.
Aquest és poc més o menys el naixement d’un ateneu popular, que va agrupar a tots els moviments socials del moment, a on no es preguntaven les afinitats polítiques de cadascú dels seus socis.
A una ciutat com Barcelona L’Ateneu Enciclopèdic agafa en primer moment la seva referència de l’Ateneu Obrer de Barcelona del passat segle XIX que feia uns anys ja havia desaparegut, però que poca consideració per part de la burgesia tenia, Joan Nuet Internacionalista era un dels seus homes visibles, o Josep Pàmies director de la revista “el obrero”, o l’ateneu igualadí de la classe obrera que tan gran recorregut va tenir en el seu moment, era doncs una oportunitat de gaudir d’una bona referència, ja que venien les seves referències del Centre Federatiu, Aliancista Internacionalista propers al pensament de Bakunin, ja el 1875, com l’Ateneu Obrer de Sabadell de la mateixa corda, a on trobarem a Josep López Montenegro un dels homes importants de l’anarquisme del segle XIX.
Així, es veu que a Barcelona tot va haver de començar de nou a partir de la Vaga del metall i després convertida en vaga general de 1902, que tot apuntava a una gran victòria del moviment obrer quan de cop com en una partida de cartes, tot es va anar-hi en orris, i els obrers van patir una humiliant derrota, a partir d’aquell moment quedava clar que per vèncer el capitalisme, s’havia d’autoeducar-se-hi i això és el que van fer un bon grapat d’ateneistes que es van començar a preocupar i a construir allò que van entendre com una universitat popular a on calia autoeducar-se-hi per enfrontar-se a la burgesia.[4]
Primer buscant a personatges reconeguts i d’autoestima com era el jove advocat Francesc Layret que immediatament va donar suport al projecte i altres coneguts del moment com era Lluís Bulffi metge que havia desenvolupat un aparell perquè les dones que es quedessin amb “estat de gestació” amb “La Huelga de Vientres” el primer dels anticonceptius, aquell metge fou el primer president de l’Ateneu Enciclopèdic.
Per la resta sabem que a tota Catalunya i altres parts del país els obrers a cada poble es van procurar per si mateixos de construir allò que necessitaven per desenvolupar la seva pròpia cultura i així naixien els casals, casinos, i ateneus que anem trobant per la geografia catalana avui en dia potser amb altres continguts pels quals van ser creats, però, al cap i a la fi, amb la idea de gestionar els obrers del poble la seva cultura, que esperem que algun dia torni a tenir una reivindicació crítica i social com segur els avis dels actuals gestors van encetar el projecte.
Hi ha un article del metge anarquista Diego Ruiz publicat a la revista “El poble Català” una mica extens que aquí trans cric, que diu: “Crida als estudiants, tota la terra vostra espera l’obra vostra, Catalunya Universitària, Catalunya vivint en els esforços dels seus fills, espera, vol la vostra acció. No podeu fugir dignament d’un deure, la vostra joventut els vostres, pocs anys, no seran mai una escusa als ulls dels honrats. Els que vivim en contacte del poble hem pogut comprovar que les últimes agitacions polítiques – propagadores per tota la terra vostra de Solidaritat- l’ideal francès André Obenir, i del Guyau, dels Diderot i dels Marlon han desvetllat en les consciències populars aquella anhela que a mi se’m revela baix l’aspecte de la –febrer de fer coses- i de la -fam i set de cultura-.
Catalunya tota sembla una universitat en esperit. Si una vera i pròpia universitat espiritual, del Poble sentida pel Poble, volguda pel poble, -a la qual manqui, de tot, tot –parets i professors- programes i llibres- menys deixebles, eterns deixebles en potencia, alumnes per dret propi: el dret que fa respectable a tot home que vol aprendre coses, que vol superar la seva condició actual.
Catalunya és universitària, o està a punt de ser-hi. N’em deixarà enganyar el meu bon desig; però crec tenir dates per fonamentar la creença de la virtualitat de la rassa.- Fa dies vaig rebre una carta signada amb un nom per mi desconegut, se’n reben tantes, de notícies i de cartes, que no és estrany, quedar malament amb el públic; però la carta aquella em va impressionar, per la sincera modèstia, que la dictava, per la distinció gens forçada i per una certa dignitat… compatible amb alguna falta d’ortografia. Aquell home m’invitava a una lectura de certs treballs seus inèdits i em pregava que jo fixés condicions: lloc, dia i hora… Vaig anar-hi a Veure’l: aquí a un dels pobles agregats: un tercer pis casa modesta. Era un jove d’aspecte gens vulgar, de paraula segura i oportuna; jo procurava que el diàleg fos per moments un monòleg i el vaig fer parlar de les seves aficions, de com era que havia anat a la filosofia, dels seus projectes o de les seves realitats…
El terrer de l’autobiografia és sempre temptador: vaig saber de seguida que la verdadera vocació del meu recent amic era de “moralista i sociòleg”; que treballava incessantment en la confessió d’un llibre original; que estudiava, estudiava, -meditava, meditava, meditava…
I res més? Sí: torno a dir que l’autobiografia és temptadora: el moralista aquell era un… vigilant. Així un pobre vigilant. La seva vida és aquesta, surt de la vigilància a les quatre o les cinc de la matinada: capa casa a dormir, vers deu hores del matí, es desvetlla. Ràpidament capa la Biblioteca Arús. Que dinar, que això, que allò, les tres de la tarda fins a les nou del vespre, tot el dia és d’ell: tancat en el seu despatx, prenent notes o rellegint el veuríeu impertorbable. Schopenhauer i Kant- en les traduccions de pesseta; – Platon i Aristòtil- en les de dos rals, Spencer i molts d’altres, tot el que es refereix a la “moral” el preocupa intensament.
No conec el mèrit intrínsec del meu company, i res puc dir sobre aquest punt: un assaig sobre la virtut, que m’ha donat a llegir me’l revela com a escriptor escrupolós. Però surti d’aquí un Mill o un Perojo, no us diu res aquesta vocació immensa, fent rosenca, violenta, austera, rubierta de l’esperança dels forts?
I això és impassible que sigui un cas isolat. No: és necessari –pensant honradament- d’aquesta gran vocació s’a pol en una sèrie de forces latents en el cor del poble, esperant el dia de la revelació.
Lògicament pensant, amics meus hem de convenir que el cas del vigilant moralista no és cap excepció. Això deu tenir una causa profunda, intima i estudiar-la i coneix-la equivaldria a entrar en possessió d’un gran domini espiritual.
En les meves campanyes en pro de la Cultura del Poble d’aquí-, realitzant el meu programa de la Catalunya Universitària – m’he guiat sempre per aquesta suprema reflexió: -donat el cas del vigilant, i d’aquest i d’aquell altre es pot induir llegítimament l’existència d’una Ànima universitària latent. I el teu deure serà desvetllar.
Immediatament, he començat a realitzar l’experiència; m’he dit; sí aquesta. Ànima universitària és viva, no caldrà més excitar-la i es revelarà. I heus aquí per què un dia vaig anar a Terrassa i ho vaig dir. Vaig dir el meu pensament, només dir-ho. Me’n vaig tornar convençut de què, si era veritat, la idea centre de la meva campanya, la universitat del Poble s’havia de realitzar. Al cap de tres mesos –van venir a trobar-me- era un fet: avui Terrassa és el primer racó de la terra catalana a on l’espiri’t universitari vibra.
Ajudeu-me, vosaltres els estudiants. Veniu també a estendre la bona nova per la nova Catalunya, sou vosaltres que heu de fer La Universitat del Poble, descobrint els vigilants amagats que segurament hi deu haver arreu relacionat els casos aparentment excepcionals amb la llei que vol que tota manifestació individual de cultura correspongui (mentre no’s tracti d’una terra de salvatges) a una universitat latent, a un espírit popular de la Universitat, a una ànima Universitària.
Vosaltres, que no’m vàreu negar la a pol quan es tractava d’una tasca d’elit, que vàreu pronunciar aquella gran paraula –agraïment- a propòsit dels meus llibres; que vàreu fer possible la nostra petita “Fundació Catalana de Filosofia” no’m sabríeu negar les vostres forces per a una altra empresa.
Els qui, aquest estiu llegireu a Descartes en l’agrupació artística, els qui us proposeu llegir amb mi, aquest hivern a Spinoza i a Leibnits i a Berkerley, i a Locke, i a Hume i a Kant, ajudeu-me en aquesta obra de portar el –Programa de Terrassa- arreu de Catalunya no us n’aneu al llit, cada dia sense fer el vostre examen de consciència, com jo el faig “quants vigilants moralistes he conegut avui? Quan podria haver-me conegut? He fet esforços per a conèixer?… Diego Ruiz. [5]
Per mi aquest article de Diego Ruiz és brutal i té una sèrie de punts o reflexions que sintonitzant amb el que entenem com a cultura popular (no de pandereta) amb un pas directe al qual sempre hem entès com la Universitat Popular, aquella que també els anarquistes segur estarien per ella com deia Luis Andrés Edo . A on diu, la història del Moviment obrer l’escriuen els peons il·lustrats, aquells carregats d’oficis manuals que no han trepitjat mai una universitat burgesa, però tenen la capacitat d’anàlisis i de conèixer, per escriure la seva pròpia història i escriure-la, bé.
Lluís Andrés Edo, està pensant en Josep Peirats, Joan Ferrer, Eduard Pons Prades, Abel Paz, Manuel Buenacasa, Juan Gómez Casas i molts d’altres.
Referent a Diego Ruiz que era malagueny arriba a Barcelona molt jove al cap de tenir vint-i-un anys el 1902 i poc després aconsegueix una beca per estudiar al col·legi Albornoz de Bolognia, el 1902 a on es converteix en un jove intel·lectual. El 1905 col·labora amb la revista la “Labor Nueva” dirigida per Santiago Valentí Camp on Diego Ruiz a on els seus articles els envia des de Bologna igual deu passar-hi el 1907 i les seves col·laboracions entre Bologna i Módena i Barcelona. Amb la premsa com el Poble Català. (en aquell moment encara vivía a Italia) Anys més tard quan ja volta per Barcelona escriu a la revista «L’Enemic del Poble», d’en Papasseit i Josep Maria de Sucre, que será realment el cap de l’Enemic del Poble , ja que Papasseit ja estava malalt.
I naturalment que Diego Ruiz bon observador tenia raó, perquè, a part dels ateneus populars en aquells primers anys del segle XX també començant a aparèixer ateneus de tota mena com els “Ateneus naturistes”, “Ateneus Eclèctics”, Ateneus feministes”, Ateneus sindicalistes” i altres organitzacions com grups com la Revista Iniciales que aglutinava la seva gent, que podien tenir en certs moments un aglutinant d’autogestió assembleària i la dinàmica i completament dels mateixos ateneus populars de caràcter assembleari, és a dir, una estructura de baix a dalt, amb seccions, secretaries i junta directiva.
Els Ateneus sindicalistes que cal destacar-hi almenys el de Madrid com el de Barcelona a on trobem que l’ateneu a Barcelona estava al carrer de Tallers i que per allí, per al general en un lloc de trobada i discussió per a on van passar-hi molts dels llibertaris dels anys 10 i 20 com també a l’Ateneu Enciclopèdic del carrer Carmèn 30, per exemple Anselmo Lorenzo era un habitual d’aquell indret del carrer Tallers i després alguns d’aquest debat s’ha reproduït en petits fulletons.
Els ateneus llibertaris tal com els vàrem conèixer els anys setanta no tenen res a veure amb els seus predecessors, per això per al moment, en aquest treball no entrarem a valorar-los.
Tal com es van desenvolupar els ateneus als anys trenta, és una alta cosa, que comencen a desenvolupar-se-hi a partir i final de la dictadura de Primo de Rivera, i el naixement de la FAI que representa la purificació de la idea llibertària, i sobretot en el moment de posar en marxa les Joventuts llibertàries, serà l’embrió o millor l’impuls capa la revolució social que la Joventut dels trenta va entendre que era el seu moment de lluita i tot partia de la construcció articulada dels ateneus llibertaris encara que no es facin dir llibertaris, és a dir, si bé la Federació Anarquista ja feina, temps que s’estava desenvolupant i gestant a l’exili de França, amb dos o tres de les reunions que els llibertaris anarquistes exiliats organitzaren bé a Marsella com a Perpignán a on va participar per exemple Aurelio Fernández Sánchez i el Brasiler Manuel Pérez i tants d’altres exiliats en aquell moment que són uns dels impulsors, però retornant a la península Ibèrica i un cop està feta la paella a la platja de valencià el 1927, sobretot s’escampa la idea i en tota organització tant sindicats com ateneus comencen a sortir les Joventuts llibertàries i especialment una vegada arriba l’abril de 1931 difícil és trobar un sindicat o una Federació Local de la CNT AIT que no tingui un grup o secció de les Joventuts llibertàries.
A partir d’aquell moment a ciutats com Barcelona i el seu voltant comencem a funcionar alguns ateneus llibertaris o anarquistes que per al general tenien noms que feien referència a espais de benestar i salut mental, com “Agrupación pro Cultura Faros”, “Agrupación cultural Floreal”, (Les Corts) “Amor i Ràbia”, “Agrupación Amanecer”, “Amor i Voluntat” (Castillejos 390), “Ateneu llibertari la Farigola”, “Ateneu Llibertari de Sans”, “Ateneu pro cultura Paz y Amor”, “Ateneu Racionalista la Torrassa” (Grupo Agora) , “Ateneu cultural de Gava”, “Ateneu llibertari del Poblet”, “Ateneu llibertari Nuestra Sra. Del Coll”, “Ateneu llibertari Distrito IV”, “Ateneu Llibertari de Gràcia”, “Ateneu Llibertari del Poble Nou”, “Ateneu Porvenir de Serdanyola”, Ateneu Llibertari Verdum”, “Ateneu Llibertari de Can Tunis”, Ateneu Llibertari de les Corts, “Ateneu Llibertari del Poble Sec”, “Ateneu Racionalista Tantarantana 8”, “Ateneu cultural social de St. Adrià Besos”, “Ateneu Amor y Libertad”, tots aquests ateneus van néixer pràcticament abans de la revolució del 36, salvo alguna excepció, i també si busquem una mica trobarien, uns quants més, de totes maneres aquests ateneus que són les universitats populars que abans ens comentava Diego Ruiz la joventut d’aquell moment va bolcar-se per construir aquelles les Universitats populars amb seccions de teatre, classes d’esperanto, naturisme, lectura, poesia, ciències naturals, matemàtiques, manualitats, coneixements anatomia, etc. Tot adquirit la cultura necessària per gaudir i enfrontar-se amb els problemes de la vida real quotidiana, i durant l’estiu plantava una carpa amb uns llençols i quatre pals a la platja d’Ocata pròxima a la ciutat de Barcelona abans de Masnou i allí era el lloc de trobada de tots els ateneistes. I en aquell indret de la platja acabaven de construir el seu somni de vida.
Els Joves del moment anaven als ateneus amb moltes ganes i il·lusions per trobar-se amb els companys i compartir coneixement com mai s’ha donat en tots els períodes ni en cap altra generació, convençuts de què per fi podien canviar alguna cosa de les seves vides, per a bé.
Però la premsa de dretes no dubtarà a catalogar els ateneus com “escola de pistolers” estem parlant d’aquest periodistes com Josep Planàs, en Tisner, en Carles Sentis , i altres que des de les pàgines de la Publicitat, la Rambla o Mundo Gráfico van criminalitzar aquella joventut des del primer moment, una Joventut curiosa que anhelava d’aprenentatge i el coneixement com deia l’estimada Ada Martí Vall, una ateneista com cal, no va dubtar a definir com l’embrió d’una nova era d’una joventut que era l’epicentre d’un moment revolucionari, que volia canviar la societat de baix a dalt i creia que era l’hora de fer-ho.
De totes maneres els ateneus llibertaris ja tenien a Barcelona un precedent de llarg recorregut, que trobem en l’Escola racionalista del carrer Vallespir i en l’Ateneu del carrer Sant Crist tots dos de la dècada dels anys deu.
De totes maneres els ateneus llibertaris que naixent a mitjan 1929 tindran la seva màxima esplendor durant la república, és a dir, abans de la revolució i la guerra, després, el seu impacte anirà a la baixa durant la guerra, tot i que la majoria subsistiran fins al final i a tots els barris de Barcelona i pobles volta’ns.
De totes maneres crec que tenim que entendrem, que els ateneus llibertaris tal com es van desenvolupar durant el primer període de la Republicana que van estar molt assenyalats per la premsa burgesa, tal com hem assenyalat abans, ja que estaven formats per gent molt jove i molt activa que si bé tenia molta curiositat per aprendre també sabia que havia arribat el seu moment i no tenien por, i sobretot eren molt solidaris amb la resta del moviment i la conflictivitat del moment, per exemple la vaga de tramvies de Barcelona del 35 o la vaga de Telefònica en l’àmbit de Barcelona i Madrid, i sobretot no dubten a participar-hi amb els moviments insurreccionals que hi havia en aquell moment començant per la vaga de Lloguer de 1931, l’enfrontament de 4 de setembre de 1931, i després altres moments com la revolta de l’Alt Llobregat el gener de 1932, en acabant, altre moment insurreccional com fou el fallit aixecament de desembre de 1933, l’octubre del 34 que van estar-hi una mica al marge.
Ja llàstima és que aquells ateneus llibertaris no van tenir temps per desenvolupar-se-hi per al moment convuls que els va tocar viure, però sens dubte és un bon exemple i una bona referència de noies i noieses revolucionàries
La lluita de classes estava al carrer era una constant, somniar era gratis, però tenia un cost, i van lluitar fins al final.
La Farigola , el Clot.
Manel Aisa Pàmpols
Barcelona 2023
[1] Eudald Carbonell Robert Sala ed. Empúries Barcelona 2001 P. 13
[2] Encara no som humans propostes d’humanització per al tercer mil·lenni per Eudald Carbonell Robert Sala ed.Empúries Barcelona 2001 P.32
[3] Manel Aisa Pàmpols edita Orto 206, de julio a septiembre 2022. A raiz de un artículo firmado por Anselmo Lorenzo en el Suplemento de la Revista Blanca de 1899, En una Gañania Andaluza
[4] Francesc Layret:Entre l’Ateneu Enciclopèdic i el seu republicanisme , Manel Aisa Pàmpols 2022, P.13
[5] El Poble Catala 16 novembre de 1907 , Pàgina 1. Signat per Diego Ruiz
Libros Aisa 