Libros Aisa

Avui 6 de maig hem acomiadat a Eduard Moreno Ibáñez, va morir el passat dissabte 4 de maig de 2024. A la edad de 91 any.

De fet, aquests dies he intentat fer una mica de memòria, remenar la meva caixa del «Coco», és a dir, el meu cervell, per trobar i recordar els moments que vaig passar amb Eduard Moreno , aquest advocat que, m’assessora en el moment que a casa, allí el Poble Sec els especuladors en van fer tot el mòbing possible, i em volien xuclar la sang. Aquesta gent que, van intentar fotre’m fora del barri, no ho van pas aconseguir, però si em van canviar el concepte de vida que tenia aleshores.

Eduard Moreno, em deia, mira Manel, la gent a Barcelona es pensa que comprar un pis i què allò, és seu, però no és així, després bé l’asseguradora que et fot una assegurança , per les parets , per al contingut, etc, i sembla que estigui molt protegit, però en realitat, un solament té un tros de terreny repartit amb la resta d’inquilins de la mateixa finca, en acabat si algun dia passa alguna cosa, hauràs de barallar-te amb tots els veïns, pel malaguanyat terreny. (la teva parcel·la).
Bé, vaig conèixer l’Eduard Moreno, primer al Mercat de St. Antoni a on jo tenia parada durant vint-i-set anys i ell era una de les persones fitxes del Mercat Dominical, a remenar llibres de segona mà, que passava per la parada, i sempre em deia: «Guardem tot el que surti de la Batalla de Stalingrad!» quan tenia alguna cosa ,sobre Stalingrad, quasi sempre , «Ja el tinc, però sabés què, me’l quedo i li regalaré a un parent o a un amic». Així doncs, era venda segura, sempre t’agraïa l’esforç per trobar alguna cosa. Algun petit tresor, que amagava la pila i pila de llibres del Mercat.

Després amb ell a la vicepresidència de l’Ateneu Barcelonès, es va donar l’oportunitat compartir llaços i experiències, entre l’Ateneu Barcelonès i l’Ateneu Enciclopèdic, i si bé mai crec que vàrem arribar a fer un acte conjunt, almenys no recordo, però si era un anar-hi i venir de les nostres agendes, és a dir, i recordo infinitat d’actes en els quals vàrem anar gent de l’Ateneu Enciclopèdic al Barcelonès , com, en Adolf Castaños, Bernard Muniesa, Antoni Castells, i jo mateix , que sovint estàvem també en les taules rodones de l’Ateneu Barcelonès , entre altres coses per què més d’un era soci dels dos ateneus històrics de la ciutat i en Eduard Moreno o sabia.
Però ells també amb freqüència participaven de les nostres inquietuds i agenda cultural del moment. Així el recordo entre nosaltres per exemple quan vàrem organitzar el 110 aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic a les sales de la Residència d’Investigadors CSIC del carrer Hospital de Barcelona, aleshores, quasi diria que la nostra sala d’actes, (com anys enrere havia estat el CCCB) , com quan vàrem celebrar l’exposició de la Premsa llibertària de Clandestinitat, o la primera vegada que vàrem portar a Otelo Saraiva de Carvalho , aleshores al Patí Mannig.
I Tampoc podem passar per alt , el temps que tenia per dedicar-nos cada 20 N davant les Tombes de Durruti, Ascaso i Ferrer i Guàrdia cada 20 N , al principi amb Eduard Pons Prades, Antonina Rodrigo, Colette Durruti, Joaquina Dorado, La Concha Pérez , la Antonia Ujeda, Valerie Powles , Doris Ensinger i tantes altres companyes i companys que cada any ens trobàvem al cementiri de Montjuïc, per Recordar a Durruti, però sobretot per recordar aquella generació que va ser capaç de vèncer l’enemic, que no era un altre que el feixisme, per recordar un temps que ja es fa difícil de conèixer per les noves generacions i la desmemòria s’aguditza. Ell, Eduard Moreno , sempre tenia unes paraules per retrobar-nos amb aquella gent , amb aquells gegants de la història de l’Anarquisme, que des de la més gran de les humilitats van ser capaços de plantar cara al feixisme.
Després durant un temps les tertúlies del Borralleres, en les quals vàrem participar en més d’una d’ells, i encara recordo per exemple , l’arriba de la filla del Negrín, tot un esdeveniment que crec recordar que a les illes Canàries guarden una fundació.

En aquestes tertúlies vaig poder presentar alguns dels meus llibres i recordo amb afecte , per exemple «La Huelga de alquileres de 1931 a Barcelona, con el Comité de Defesa Económica», així mateix , jo aquell dia defensant al moviment okupa i els lloguers assequibles, i a la sala hi havia persones que tenien finques senceres de la ciutat de Barcelona, que el que volien era apujar el lloguer, a tots els seus llogaters, encara no havia saltat la bombolla dels pisos turístics.

Gràcies, Eduard Moreno, per tot allò que vas arribar a donar, sense esperar res a canvi, segur que eres un dels nostres que sabies que és gran Barcelona , però Barcelona, crec que no va agafar el camí que tu marcaves en el teu llibre.

En fi, fou un temps d’aprenentatge, de gaudir dels amics i sentir-se estima.

Gràcies, Eduard Moreno, per donar tant, a canvi sense esperar gaire.
Salut.

Manel Aisa Pàmpols