Domingo Ibars Joanis

Un quixot entre la Barceloneta i el Poble Nou

(el maquis a Catalunya)

En record dels 28 anys de la seva mort

1 de maig de 1907 a 8 d’octubre de 1997

Domingo Ibars Joanis d’alguna manera ja té la seva història dins del llibre la Revolta dels Quixots, realment per mi és un bon títol de llibre i una bona història. Que ve a representar el que eren aquells intrèpids anarquistes que després de la desfeta no van dubtar a enfrontar-se-hi, al monstre del feixisme que cada dia està millor assentat al poder.

El padró general d’habitatge de l’Ajuntament de Badalona dels anys cinquanta diu del segle XX, que Domingo Ibars Joanis va néixer a Barcelona, 10 de maig de 1920, una dada que suposem errònia, però que aquí la tenim i, per tant, la fem constar, per si algú la vol aprofitar. I el padró es passa l’abril de 1951 quan ell ja està a la presó.

En Domingo Ibars Joanis va néixer a la plaça de les Olles (Barceloneta) un Primer de Maig, eren temps de matar obrers pels carrers de la ciutat i les autoritats miraven a una altra banda, o potser eren les mateixes autoritats i els seus socis capitalistes que tenien alguna cosa a veure i sovint esquitxaven amb les seves estratègies i consentiments a la mort dels obrers que buscaven el pa, per alimentar els seus fills.

Aquell 1 de maig de 1920 al Palau de Belles Arts se celebren els Jocs Florals, els assistents a l’acte cantant “Els Segadors” i exclamen vives a “Catalunya lliure” per allò que la policia de la monarquia càrrega contra els assistents i els a gresos s’enfronten a la gent i la guàrdia municipal que planta cara.

Al dia, següent els pistolers del Barón de Koening atemptant contra el cenetista Francesc Berro al carrer Mitjana de Sant Pere, Berro podrà sortir il·lès de l’atemptat.

Aquell mateix dia va morir el confident infiltrat a la CNT Manuel Grau (Más) que havia estat delatat per un altra confident dit Armengol.[1]

Aquella era la Barcelona que continuava amb el pols entre classes socials.

Domingo Ibars explica que era un xaval del Poble Nou que va estudiar alguna cosa al Casino República Radical de la Barceloneta, l’enciclopèdia anarquista parla que va estudiar a la Farigola, però ell amb el llibre dels “Quixots” no di upas res.

Nomès ens parla del “Casino Republicà Radical” i l’Escola Tralla, de moment no trobo res, que en faci referència aquest indret i crec que igual estaria lligada a una Cooperativa com el segle XX i també existia un Ateneu Cultura de la Barceloneta en què sens dubte podria ser un dels llocs de formació per al jovent de l’època.

Com sempre la infantesa, se’ns escapa una mica, i tot i desconeixem moltes coses, ell ens parla d’una dona Catòlica i tossuda (sopossem que la mare) però ell busca refugi i escapa de les cabòries de la mare i construeix les seves, el pare era un anarquista del grup de la “Penya Anarquista Olimpo”. Francesc Ibars Lloret i Roser (Amor)Joanies Orenzans.

Domingo vinculat a les Joventuts llibertàries del seu barri i als ateneus llibertaris, veritables escoles de la vida, com també o foren en aquella època, les presons, ell pertanyia al grup llibertari “Los inquietos” del qual per al moment no coneixem altre Company.

Segurament en Domingo Ibars estaria per l’ateneu llibertari del Clot que estava a la Avd. Meridiana 128 relativament a prop de la plaça de les Glòries, i aquell indret que aleshores eren un descampat, abans d’arribar als nuclis de cases del Poble Nou que estaven envoltades de fàbriques, també hi ha uns altres dels ateneus que Sagrada Família, l’altre, encara que era molt jovenet ja dic el “Roset” també passa per l’ateneu “Amor y Voluntad” que estava a l’escola racionalista del carrer Castillejos 390 davant de l’Hospital de Sant Pau, també és possible que més d’un cop visites al llegendari anarquista Abelardo Saavedra del Toro al carrer Dos de Maig 259, del “grup 4 de maig”, i segurament en uns quants moments faria cap en les excursions que organitzaven les Joventuts llibertàries pel voltant de la ciutat de Barcelona a on tot eren camps i fons, o els estius a la platja d’Ocata a on es reunien bona part d’ells.

Aleshores, amb quinze anys es troba amb la revolució social a les mans, aquella que tant havien apostat les persones de les Joventuts llibertàries i dels ateneus llibertaris.

I ja entrada la revolució i la contrarevolució amb setze anys acabats de complir aconsegueix una pistola i ja va tenir aquella mateixa pistola fins al 1949 que un soldat del franquisme en detenir li va fotre aquella pistola.

Domingo Ibars Joanis estava afiliat al sindicat de la CNT AIT del Metall, que aleshores tenia la seva seu a la Rambla al costat del Transport Marítim i per on rondaven companys de gran pes militancial, com el mateix Justo Bueno.

També ens parla d’un fet colpidor que va veure, que considera que va ser un dels episodis que va viure quan encara era jovenet, quan observa una carrera de quatre capellans, que es va organitzar a la rambla del Poble Nou, a on els dos primers conquerien la llibertat i els dos últims serien afusellats.[2]

En Mingo “Rosset” va estar-hi detingut el 6 de gener de 1938 per la policia comunista del SIM, dos policies de paisa a l’altura del Pont de Marina, que tractava aleshores d’implicar a tots els llibertaris o gent del POUM i classificar-los amb un tracte de feixistes, res més lluny de la realitat és el moment de la contrarevolució i alguns ateneu son clausurat per la policia del SIM o si més no els seus militant més actius, com quan l’època dels primers anys de la República quan hi havia moments insurreccionals, el fet és que el Mingo “Rosset” amb setze anys i ens recorda que li faltaven quatre mesos i disset dies per fer els disset anys, teòricament això era il·legal, però igual era pitjor que l’enviessin a l’Asil Duran on va anar-hi a parar per exemple Enric Cassanyes l’any 1935 per temes relacionats amb la vaga de Tramvies.[3]

Però parlem de Domingo Ibars Joanis, el 14 de gener de 1938 ja tenia l’expedient disciplinari sobre la taula del servei Correccional de la Generalitat de Catalunya que va passar a disposició del Jutjat núm. 13 de la Generalitat.

Ell estava a la Model i allí es va trobar amb companys com eren Ramon Pasanau García de les Joventuts Llibertàries i de l’ateneu llibertari del Clot, Antoni Vives, de la Torrassa, que el 1936 havia estat de secretari d’abastos d’ Hospitalet de Llobregat i ara a la Model, Juan Cazorla Pedrero que tenia el sobrenom de “Tom Mix, un tal Páñez de la Murcia Chica que de moment no tinc relacionat, Blas Zambudio Torres, també de la Torrassa i en altres moments de la zona Franca, ja havia estat detingut el 1934, i Ramon García Ortells també de la Torrassa, Santa Eulàlia, ningú d’ells arribava als vint anys. Tots eren doncs desafecte a la República, acusat d’espionatge, d’alta traïció a Catalunya i per descomptat dels cementiris clandestins que sortien com bolets en aquell temps.

Al cos dels presoners a la Model, i per exemple, va deixar senyals que encara són visibles a la plaça de Sant Felip Neri a on van morir un bon grapat de nens, la por al cos de la resta de sobrevivent era evident, tant que el 25 de gener de 1938 va caurà una bomba que va destrossar una part del sostre de la presó Model.

Mentre en Domingo Ibars Joanis està a la Model hi ha un intent de fuga, era el 25 de març de 1938, per part del mateix Domingo, amb en Quico Sabaté i dos que en Domingo parla de l’Andalús i el Forns, ell com era massa jovenet el van canviar de cel·la, en Sabaté es veu que el van detenir quan ja sortia per la tapa de la cuaca que donava al carrer Entença, i els altres dos, ja ni tan sols van veure un tros de carrer, la qüestió és que a tots tres els van enviar a la presó de Vic a on estigueren una temporada.

El director de la Model abans d’enviar-lo a Vic va fer portar en Quico davant seu, en el seu despatx i li va dir: “ Me habían advertido que tuviera mucho cuidado con usted, pero no creía que fuera para tanto. Lo que ha hecho es verdaderamente asombroso y si no lo veo no lo creo. Pero… usted me comprenderá … mi obligación consiste precisamente en recomenzar”.[4]

El 20 d’abril de 1938 a la Model tots els presos antifeixistes van muntar un bon sidral amb un resultat final que es coneix dos dies després de quatre morts, a la Solidaridad Obrera, no he trobat cap notícia sobre aquest tema, podrien ser que fos un tema censurat d’aquest que de tant en tant apareix en tots els diaris, ni tan sols de la mort de quatre persones a la Model. Tampoc he trobat ni tan sols una petita notícia, eren temps en què a la ciutat de Barcelona començava a tenir fam amb l’arribada constant d’emigrant d’altres indrets d’Espanya, el racionament per les famílies cada dia era més petit.

Els companys Tomàs Garcia Ortells, Joan Cazorla, Blas Zambudio i Páñez, era un camp de treball dit número tres que es trobava a Omells de Na Gaia a l’Alt Urgell i que havia inaugurat Garcia Oliver el 28 de setembre de 1936, pensat pels feixistes i ara era pels llibertaris i gent del POUM.

El 17 d’agost de 1938 l’expedient de Domingo Ibars passa al Jutjat d’instrucció número 6, en espera d’una resolució del jutge, però a Catalunya les coses ja marxen molt a correcuita, i en pocs mesos al final de la guerra el 13 de gener de 1939 amb la desesperació de la caiguda del front de l’Ebre són mobilitzades les lleves de 1919,1920, 1921 o sigui que li toca amb ell la quinta del Biberó i a Domingo Ibars Joanis li toca anar-hi a la 213 Brigada mixta, quan l’exèrcit, república ja es batia en retirada, es veu que estaven dins la zona de Serós, però pocs dies després ja el trobem pel camí de l’exili encara no té els vint anys i ja el trobem al camp de concentració de Saint Cyprien amb uns altres 80000 refugiats.

Allí al camp de Saint Cyprien es troba a Pere Mateu Cusido que en Domingo el classifica com “l’Home de la Bondat infinita”, era l’home que va participar en l’atemptat a Madrid del president del govern Eduard Dato el 1921.

Després en Domingo Ibars Joanis fou enviat al camp de Setfons a on es va retrobar amb un Company que havia conegut a la Mòdel Ricardo Escobar, d’allí el desembre de 1939 l’envien a la ciutat d’Imphi, al departament de Nieve una petita població entre París i Lyon, allí farà de torner fresador.

A les seves memòries ens parla de la refundació a Bordeuax de les Joventuts llibertàries amb Raúl Carballeira, Amador Franco, Liberto Sarrau, Juan Cazorla, els germans Portales (serían juan i Luis germans de Suceso Portales Casamar) i en Diego Camacho, situa aquest esdeveniment a finals de 1939 o principi del 40, tots ells companys de lluita del Clot, i la Barcelona lliure i revolucionària.

A l’any de 1940, va estar detingut pels nazis, però va tenir la sort de què el maquis a França l’alliberes, un grup en què estava el gallec Celso López Fernández “Canillas”. Passa un temps a Toulouse i en Pere Matheu els proporciona armes a Domingo Ibars i Desiderio López (A) Canyetes, tenen la missió d’arribar-se fins a Hendaia per mirar d’atemptar contra Franco i Hitler amb la seva històrica trobada d’Hendaia el vint-i-tres d’octubre de 1940, però està Hendaia i tots els seus voltants tan copat per la policia i els militars, les SS que en absolut vàrem poder acostar-se-hi, de totes maneres, serà un dels primers intents d’acabar amb Franco, però no va ser possible i va quedar pendent.

Tots dos entraren a Espanya per al País Basc, Domingo Ibars va fer camí a Barcelona mentre que Canyetes va ser detingut i tancat al camp de concentració de Nanclarés de l’Oca.

Mentre ell s’establí per uns dies a Fuenterrabia a on va arribar a conèixer a Rosita Gaset Molas una de les tres filles d’un mestre d’obres del Manlleu llibertari i revolucionari. [5]

Tot i que no va tenir mai ganes d’arribar en aquell moment li deien la “Ciutat Morta, La Barcelona Nacional” quan va arribar a Barcelona feu uns deu dies que havien afusellat a Companys el 15 d’octubre de 1940, i ja Domingo Ibars sentia ganes de fotre el camp.

Aquest poema va estar escrit a la presó de Barcelona el 23 de juny de 1944.

Poema “Amén”

Presó de postguerra… oh, senyor

, Deu meu!

Quanta injusticia, horror i miseria!

Quina mort i quantes tombes sense creu!

Quant despreci de persones! Quanta histèria!

Els vençuts, homes i dones, maltractats,

Omplien tots, els presidis nacionals,

I vivien, gairebé amuntegats.

Esperant les decisions dels criminals.

I,sempre, a la matinada, amb molts crits,

Se n’enduien vint o trenta, o més de cent,

Carregats en camions grans i petits.

I els mataven al Camp de la Bota.[6]

estava per Barcelona, passava segurament inadvertit per part dels homes de Quintela, i Polo, així arriba a l’edat de fer la mili marxa al Marroc Espanyol (Rif) era a principis de 1943 al fort de Dar Driuch, molt a prop de Nador per les muntanyes Atles amb la 102 divisió, era un lloc, a on els anys 20, del segle passat estava la forta resistència a l’Estat colonial Espanyol d’Abdelkrim Al-Jattabi.

El 1944 Domingo Ibars estava a França a Toulouse, amb els companys del maquis francès, esperant que quan acabi la 2º Guerra Mundial les tropes aliades decideixin entrar a Espanya, però això no passarà ni en 1945.

Domingo Ibars en acabar la mili, passa uns dies a Barcelona i acabarà marxa a França a integrar-se-hi al moviment llibertari creu que ha arribat el moment de prendre iniciatives i aleshores tracten d’organitzar-se, tot el que poden fer, comencen a dissenyar un pla, en el que Domingo Ibars s’encarrega de la resistència interior al franquisme, en l’àrea de Defensa, en aquest període coneix al mallorquí Pere Adrover i al gallec José Iglesias Paz, la primera incursió que farà serà amb els amics Juan Cazorla, Pedro Adrover, Ramón González, Celedonio García , Facerías i LLaugi Pons (Caraquemada), aquest últim era el guia que els condueix fins a Aiguafreda, la resta restaran per Barcelona fins agosto de 1948, en aquell moment es dedica Domingo a fer viatges a Franca per portar material bèl·lic i amagarlo. Serà detingut i passarà un temps a la presó de Salt d’on s’escapa amb la família s’havien instal·lat al carrer Guasch de Sant Adrià del Besós sense aixecar sospites, també estava en aquell indret Jordi Pons Argilés, tots ells de la CNT AIT, Domingo Ibars tenia l’encàrrec d’organitzar la comissió de Defensa, però com no s’en sortia i li va passar el càrrec a Cazorla.

A París al Palau de la Química de l’1 al 12 de maig de 1945 es va celebrar el primer Congrés de la CNT de l’exili amb 35000 afiliats, havia les dues tendències de sempre dites en aquell moment “Pájaros carpinteros” i “Pieles Rojas”, En la «Solidaridad Obrera» de París nº 36 hi ha tot un article sobre aquell esdeveniment de reunificació i ressorgiment del moviment llibertari diu en la seva primera pàgina: “ El Congreso de FF Locales, desde el primero de mayo, fecha histórica de la tragedia y de la protesta del proletariado revolucionario internacional, en medio de un entusiasmo indescriptible, el congreso del Movimiento Libertario español está sesionando en París, en el Salón de los Congresos de la MAISON de la CHIMIE, 28 Bis rue Saint Dominiqué. Se hallan presentes rfepresentaciones de todas partes de Francia. Además, hay delegaciones directas de África del Norte y de Bélgica y de un momento a otro se espera la de España.

El interés que tal comicio ha despertado entre la militancia es enorme. Problemas de orden fundamental para la CNT y el movimiento en general son planteados y discutidos. La sensatez de la militancia en que el espíritu revolucionario y libertario de la CNT presidirá en todo momento los debates, como asimismo será causa determinante de los acuerdos y resoluciones que se tomen en dicho congreso.

Dado el grado de madurez social revolucionario de la militancia de nuestra Organización, no puede ocurrir de otro modo. Lo contrario seria sencillamente deplorable. Más exactamente, seria el pricipio de nuestra propia negación.

Hoy más que nunca, en medio de la bancarrota de los Estados totalitarios y de la descomposición de las formas de producción de la economía capitalista, cuyos hechos más salientes, el paro obrero forzoso, no por abundancia de productos sino por falta de capacidad de adquisición y las guerras a las que recurre fatalmente cada 10 o 20 años para salir de las contradiciones que lleva en su propia entraña, el Movimiento Libertario debe, no solo hacer una reafirmación de sus principios sino que también se sus normas tácticas. En este sentido, nada tenemos que rectificar. Más bien ampliar, en todo caso; pero la ampliación de recursos y métodos ha de ser siempre según la interpretación y el sentido de la lucha revolucionaria del anarco-sindicalismo, porque solo así podrá hacerse efectiva la emancipación del proletariado, cuya realización es nuestro sueño más acariciado.

La militancia debe tener en cuenta que toda la experiencia histórica de las organizaciones proletarias de la mayor parte de los países de Europa, especialmente a de los últimos 20 años, confirma el fracaso de la táctica política y colaboracionista, introducida en el seno del movimiento obrero por los adormideros del socialismo, táctica que hoy se nos quiere presentar como una –innovación-, evidenciando con ello que sus propugnadores la memoria corta, como dicen los franceses.

Porque, en el fondo, es esa misma táctica suicida, aunque algunos no tengan la valentía, de decirlo, lo que se desea imponer a la CNT. Otros, en cambio, ya lo confirman abiertamente, según puede verse en un folleto absurdo escrito por el mascarón de proa de esa tendencia, Horacio Prieto, donde éste abogo por la creación de un vulgar partido político que no sabemos por que regla, él llama libertario.

Nosotros consideramos que tal modo de interpretar los principios de nuestra Organización, no es ni más ni menos que el fruto de la claudicación, que, si bien en algunos casos aparece encubierta, en otros, y particularmente en éste, aparece a todas luces franca.

No es cuestión de engañarse. Y, en atención a ello, el congreso que se está celebrando debe dar una justa respuesta a quienes pretenden embarcar a la Confederación en la corrupción política. Debe establecer claramente la línea divisoria existente entre la acción revolucionaria de la CNT, expresión genuina de la lucha de las masas oprimidas para alcanzar su propia liberación, y la acción legalitaria, gubernamental, únicamente eficaz y provechosa para las clases opresoras. Debe a si mismo remarcar que el Movimiento Libertario nada tiene de común, no sólo con la República burguesa, sino que ni siquiera con cuantos pretendan armonizar los intereses de ésta con los intereses de la República socialista de los productores libres, puesto que, según la lógica implacable de los hechos, resultante de la realidad de la vida cotidiana, nada nos con nuestros explotadores, sino que, por el contrario, todo nos separa.

Tan claros, como en nuestras actitudes, debemos serlo igualmente, en nuestras definiciones, rechazando a tal efecto todo confusionismo, toda componenda que pueda menoscabar nuestra vieja modalidad de actuación y empañar la luz radiante de nuestro sublime ideal.

Esto esperamos del congreso del Movimiento Libertario. Tenemos derecho a ello, y sinceramente abrigamos el pensamiento de que seremos defraudados, en razón de la conciencia profundamente socialista y revolucionaria de la militancia libertaria”. [7]

Aquest congrés celebrat els dies de la rendició dels nazis alemanys i la tornada a una certa normalitat, era un moment d’eufòria, del moviment llibertari i de tots els pobles d’Europa perquè per fi acabada el mal somni que havia envaït i sembrat Europa ple de cadàvers, així perquè és un Congrés com bé diu el redactor de la “Soli”, espectacular, ple d’il·lusions.

També i en aquella mateixa “Soli” del 6 de maig hi ha un article “declaración de Principios y Estatutos de la Asociación Internacional de los Trabajadores”. Uns estatuts i principis que mostren la seva radicalitat com a organització en l’àmbit mundial i amb un clar objectiu que és el “Comunisme Llibertari”.

Hi ha un altre dels fets que en marca Domingo Ibars sobre el maquis a Barcelona amb referència als fets del vespre del 24 de gener de 1946, al carrer de La Cera 49 de Barcelona mentre estan sopant a la Fonda de Can Lluís els, militants llibertaris Manuel Martínez Jorge d’Avejuela Teruel, de professió cuiner, que durant la guerra civil havia estat a la 26 divisió (Columna Durruti) Francisco Miñarro Torreglosa de Lorca Múrcia, nascut el 1914, en aquell moment portava l’imprimia i les edicions de la premsa clandestina llibertària i Francesc Marín Nieto i la seva companya Francesca González, la policia irromp en aquella fonda de Can Lluís per detenir als anarquistes, i durant la lluita deixen a un canto a Francisca, que no dubta a llançar una bomba que portava a la bossa als peus dels policies, a on van morir un policia i l’amo de la fonda i altres quedaren ferits, mentre que Francisca va ser abatuda per diversos trets de la policia ja al carrer quan intentava posar terreny pel mig. [8] Segons explica Domingo Ibars, tot aquest fet es va produir per una delació d’un veí d’un company que havia estat a la columna Durruti (26 divisió) que era José Antonio García, que segons el veí vestia molt bé, per allò que era sospitós d’arribar de França.[9]

Aquell mes de desembre de 1946, va poder sortir el primer número de Ruta gràcies a què Manuel Fernández va aconseguir 15000 francs a Toulouse i un clixé per fer la revista que Raúl Carballeira a la seva arribada aquells dies a Barcelona va poder moure i distribuir pels diferents grups llibertaris. Aquella revista “Ruta” serà un full imprès per les dues cares. “Reafirmación. Hay, momentos en la vida de los individuos que, como en la de las colectividades, se supone realizar un gesto brusco, violento, de rebeldia y liberación que nos aparte de ciertas influencias perniciosas que nos impelen al abismo. Quienes, en su esfuerzo irrefrenable, con voluntas y sin desmayos, cnsiguen atravesar el Rubicón de su existencia rota, soltando por encima de toda clase de prejuicios, puesta su mirada en el mañana ideal y pisando recio en el hoy real y tangible, indefectiblemente les acompañará la victoria.

Las JJLL de Cataluña y Baleares hemos salvado los escollos con nuestra peculiar virilidad, surgiendo a la palestra revolucionaria revalorizadas, potentes y vigorosas, reclamando el primer puesto de lucha y combate entre la juventud progesiva de Iberia.

Antes que nada y para que no se puedan suscitar equívocos, se impone la necesidad de definir actitudes, y, para todo el movimiento libertario en general, exponemos nuestro criterio sentando nuestras claras posiciones en aquellos que más polémica han suscitado.

Estamos y estaremos porqué siempre lo estuvimos en fraterno abrazo junto a la CNT.

Y ello, tanto en las horas cruciales de las luchas violentas en las que se hayan de poner a contribución nuestras jóvenes vidas y nuestro temple de revolucionarios forjado en el más rudo batallar, como en aquellos en que, callados y silenciosas las armas, tengamos que entregarnos con toda nuestra capacidad y entusiasmo, al trabajo constructivo, fijo nuestro objetivo en la inmensa tarea de crear un mundo mejor, más humano y justo, en el que la fraternidad sea algo más que una palabra hueca y sin sentido.

Porque la CNT es fiel a nuestras aspiraciones revolucionarias y de clase; porque ella defiende las esencias del anarco-sindicalismo español. Virtudes que vindrán en nuestro M.L., las JJLL no podemos ni debemos, desentendernos irresponsablemente de los problemas de todo órden que en la actualidad agitan a nuestra organización confederal, con miras a un futuro inmediato, ya que la CNT es el organismo aglutinante y genuinamente representativo del ML”. [10]

Tot i que Domingo Ibars parla d’aquest “Ruta” número 1 va sortir el 15 de juny, nosaltres hem trobat el “Ruta” núm. 1 de desembre de 1946, per allò que suposem que hi ha un possible error de dates, o que potser van sortir dos núm. 1 en aquell any de 1946.

En Domingo Ibars de nou està Barcelona. El disset de maig de 1947 arriba al port de Barcelona el Generalíssim Francisco Franco arribat amb el vaixell Miguel de Cervantes allí una gran multitud per tot el recorregut de Barcelona fins a la catedral i després al Palau de Pedralbes, però solament arriba a la ciutat a peus de l’estàtua de Colom està Domingo Ibars, i un altre col·lega carregat amb unes quantes bombes llestes per llençar (segurament era Ginés Urrea Pina) però a última hora desisteixen de llançar aquelles bombes per què tot el camí a primera fila hi ha una gran quantitat de nens i nenes que aquell dia han tingut festa al col·legi i els han ordenat per fer de barrera humana que protegia al Caudillo.

Comencen les activitats del maquis i donant tots els cops econòmics possibles al feixisme franquista, el Domingo Ibars el 21 de desembre de 1948 participa en una expropiació a la banca al carrer Major de Gràcia 111 i allí s’apoderen de 400000 pessetes, i una màquina de retratar, que després el seu propietari valorarà en 1500 pessetes, era d’un client del Banc dic París Gamero en aquesta història un grup de llibertaris havia agafat un taxi conduït per Virgilio S. M. i placa 19927, qui agafaren el taxi són Celedonio García Cansino, Enrique Martínez Marín, Domingo Ibars Joanis i Josep Lluís Faceries, que es veu que Faceries no va baixar del taxis i es va esperar amb el taxista dalt del cotxe, mentre la resta feia la feina. Tot apunta al fet que d’aquesta expropiació sortirà uns diners per la infraestructura del grup “los maños” i a Domingo Ibars li van donar unes 17000 pessetes per temes familiars. Sens dubte en Domingo Ibars estava col·laborant amb el grup d’en Faceries, tots els membres eren els afins al noi del Poble Sec.

Aquells dies de maig, a Barcelona és pública la Revista Ruta Òrgan de les JJLL de Catalunya i Baleares portaveu de la FIJL , nº 25, 22 de maig de 1947, hi ha diversos articuls interessants, però ara volem destacar-hi: “ A los Jóvenes libres. El Angosto camino que nos conduce al ideal esta ribeteado de espinas. Marchar por él significa ofrendar Jirones de vuestra carne con generosidad que no espera más recompensa que la de haber cumplido como un hombre digno de ser libre.

Los que esperan entorchados como pago a su intervención en la lucha en pro de las ideas, que se marchen, su puesto esta en un partido y nosotros somos un entero.

La vida con dramática ironía reserva las cárceles a los amantes de la libertad.

La cárcel es el fuego que derrite las alas de cera de los icaros del Ideal.

Concivo que la ancianidad en las ideas convierta a algunos hombres en deformistas, al fin y al cabo, los muchos palos agotan; pero lo inadmisible es la decrepitud deformitas en un joven.

Cuando alguien os señala la necesidad de cambiar las tácticas de acción directa, no le tolereís que se llame libertario, pues es un disfrazado, aunque él mismo no se haya dado cuenta; significarle que en el mejor de los casos su piesto está en un partido marxista.

Joven amigo; antes de que sea tarde y te sientas defraudado por ignorancia, será conveniente que sepas lo que supone la persecució, la enemistad de la gente acomosativa, el dolor y muchas veces la miseria. Sí no eres fuerte para batallar contra estas adversidades ¡marchate!

No se puede ser idealista a medias. Llamarse militante de la Revolución y no entregarse por completo a ella, equivale a traicionarse y a traicionarla.

Ten fé en la idea y no confies mucho en los hombres. La idea es pura y al hombre lo moldea el medio ambiente.

La inmoralidad o las traiciones de los hombres no deben mermar tu Capacidad combativa. La justicia de la causa que sustentas, a casa traición que se produce, necesita de tu esfuerzo para comabtirla.

La organización será más fuerte y más perfecta en ra´zon directa de tus actividades. Superarte para enriquecerla es una misión que te debes imponer.

No culpes a los demás de las deficiencias orgánicas, tú eres tan responsable como ellos.

Los sindicatos son el arma combativa y constructica de la revolución. Trabaja con celo dentro de ellos, no permitas a los arribistas que fuerzen su destino.

La cárcel es una universidad proletaria, capacítate para dar más contundencia a tu trabajo subversivo.

El hombre, cuando se lo propone vence las situaciones adversas. Cultiva tu voluntad para vencer a los enemigos.

Mezclaté con el rebaño para individualizarlo, pero no te dejes contaminar por él, evitalo forjándote una personalidad fuerte y libre.

La juventud mansa y acomodaticia es fácil de manejar. Su falta de vigor y de personalidad les va bien a sus pastores.

Jóven, no te importe la murmuración insidiosa del enemigo. Lo fundamental para ti debe estribar en obrar según tu conciencia.

El marchar siempre hacía delante es progreso y renovación. ¡Adeante! ¡Adelante! En pos del ideal (firma) Libertin . –Prisión Celular-.[11]

Difícil saber qui era aquell Libertin que des de la presó Modelo de Barcelona parlava de no defallir dels joves en aquell moment tot i que sens dubte tot gratant entre els detinguts d’aquells anys podríem saber poc més o menys quins eren els companys que aleshores estaven dins de la Model i que en petit comitè segur que havien consensuat l’escrit, dirigit a una generació concreta que tots ells coneixien molt bé. En aquell moment a Model hi estava Homero Abad Llorens, German Pastor Rodríguez, Enrique Marco Nadal, els germans Francesc i Félix Carrasquer, José Caparrós Pérez, Josep Boix Martín, Miguel Aulló Mogino, Vicente Ferrer Mogino i Joaquín Estrada Llobet, Manuel González Rosas, Manuel Martínez González, Diego Moreno Agrela, Víctor Piñas Vera i molts més. Però quasi em podria aventurar a què fou un dels dos germans Carrasquer qui escriu aquell article des de la presó Model.

Molts d’aquesta llista estan relacionats amb el Bar Valero del Poble Nou, era un bar d’aquells d’abans, almenys dels anys 50 i 60 del segle XX a on tot el sobrant anava a parar a terra, pinyols, crostes, el que fos i després amb serradures s’escombrava, això era un senyal que aquell bar es feia bona feina i es menjava i bevia de qualitat excel·lent.

El 17 de juliol de 1947 hi ha una expropiació al carrer de Mallorca de Barcelona amb un botí de 172.000 pessetes, participen Pere Adroer, Joan Cazorla Pedrero “Tom Mix que havia pertangut la columna “Roja y Negra” i Felicino Perpiñan Pla que fou detingut a l’any següent, va rebre una brutal palliza per part dels homes d’ Eduardo Quintela y Pedro Polo, es veu que els diners se’ls van passar a Liberto Sarrau, però aquest diner no van quedar clars a on van anar-hi a parar i uns anys més tard estan Liberto Sarrau i Domingo Ibars a la presó de Burgos, aquest últim li pregunta a Liberto pels diners i va contestar amb evasives.[12]

Una altra de les accions en què participa en Domingo Ibars serà el matí del dos de juliol de 1949. El primer pas és d’agafar un taxis, en aquest cas és el taxi B-54494, i al taxista Francesc A., li treuen la gorra, la documentació i vuitanta pessetes, els que van participar a part d’en Domingo, eren Arquimedes Serrano, Francesc Martínez Márquez, Cèsar Saborit, a l’arribada entraren a la fàbrica de construcció de Maquinària per a ceràmica ICAM del carrer Pere IV, 109 i amb les armes que porten acovardeix a la gent de la fàbrica i els tanques en un dels seus despatxos, de la Caixa forta s’emporten tot el que hi havia unes 50000 pessetes, i al cap de personal Joan C. C. li treuen les 120 pessetes de la cartera, això és el que ell denuncia.

Uns dies després tornen a preparar per a la nit una nova acció, era l’11 d’agost de 1949 al “Mouble d’Augusta” que estava al carrer Regás 6, esperen al fet que dues persones trucant a la porta i sense pèrdua de temps entren dos dels maquis i seguidament seran altres quatre és ells amb les armes a la mà, faran que tant les noies com els clients juntament amb els conductors dels taxis que van entrar al segon torno a dins del Mouble, allí en aquell indret hi havia unes trenta persones, i els van posar dins d’una habitació que no tenia cap altra sortida, entre els sorprengués també estava el Sereno de la zona que li van fotre l’arma Enrique P. C. un “Tanque” calibre 38 núm. 41782 i les esposes.

Aleshores el responsable del Mouble Antoni P. C. que portava la clau de tots els racons del Mouble, van anar-hi fins al despatx que havia 4000 pessetes, després es veu que van canviar a tots els retinguts, en altres dues habitacions molt més difícils de sortir-ne d’allí, però abans és fent amb tota mena de documents que aconsegueixen, que serviran per utilitzar o falsificar el que necessiten, així com diners que portaven sobre, també plomes estilogràfiques, rellotges que eren d’alta gamma perquè no oblidem que aquells racons de la ciutat no eren pas pels obrers mal pagats sinó per les classes adinerades o els falangistes que s’estaven enriquint amb l’estraperlo i altres triperies. Total a part de les 4000 pessetes abans dites s’emporten 8175 pessetes més objectes que els propis agredits calculen en unes 8000 pessetes i marxaran amb la taxi matrícula B-55319, un altre èxit d’acció, tot havia sortit com estava pensat, allí estaven Domingo Ibars Joanis, Jaume Albama Morell, Antoni Franquesa, Celedonio García, Josep Lluís Faceries, el sordo i Enric Martínez Marín, a una de les cambreres Carmen M. F. els maquis li van donar 100 pessetes, però ella les va retornar a l’empressa.

Al següent mes, el dia dotze d’agost de 1949 els homes de Faceries, amb el reforç de Pere Adrover i de Domingo Ibars, i amb Enric Martínez Marín, Celedonio García Cansino, Antoni Franquesa, Arenys i el Sordo, i naturalment en Face, s’apropen al carrer València 270 Bis a la Joieria Bauer de l’alamana Emma Schwitters i van intimidar a tots aquells que hi havia dins i van aconseguir una expropiació espectacular, ja que es parla de més de 800000 pessetes i una quantitat importantíssima de joies. Aquella Joieria era una tapadera nazi que rebia aquelles joies del botí de guerra nazi conquerir pel robatori a tota Europa, blanquejaven les joies i els diners servia, per donar curs legal amb el qual aprofitaven per canviar d’identitat i fugida dels nazis per tota Europa o Amèrica.

És un període que no hi ha treva no hi ha descans i joves com són, volen fer-li mal al règim i tot i que ja son temps en què no esperen gaire de les democràcies occidentals continuen insistint i mirant d’afeblir el sistema, així dos dies després a les 10 del matí el seu objectiu el situant al carrer Nàpols 124, i fins allí marxen Domingo Ibars i els seus col·legues Pere Adrover, Francesc Martínez Márques, Celedonio García Cansino, Arquimedes Serrano Overas , Arenys i Josep Lluís Faceries, eren les 10 del matí i la fàbrica era dels automòvils Eucort SA , al despatx es troben amb l’administratiu Mateos C. M. i el gerent Eusebio C. C., d’aquell despatx s’emporten 100000 pessetes, més 375 pessetes del gerent i marxen amb el taxi de Laureano Á. L. matrícula B-50663, la policia sembla ser, que va trobar les empremtes de Pere Adrover Font.

Una setmana més tard el 21 d’agost de 1949, Pere Adrover, Domingo Ibars acompanyats de Arquimides Serrano, Martínez Márquez, Arenys i el Sordo a la carretera de la Rabassada és presentant a la casa de camp que hi ha en aquell indret de la ciutat “Mas del Bosch” al kilòmetre 11,200 de la carretera de Barcelona a Terrassa, del termini municipal de Sant Cugat del Vallès, en aquell moment era un espai poc transitat, tan sols alguns cotxes que creuaven per arribar o sortir de la ciutat, però de cara a la nit la circulació era escassa.

Bé això de la “Mas d’en Bosch “ sens dubte ha estat un cop amb força èxit, ningú ha pres mal i les coses han rutllat força bé per tothom.

En Domingo Ibars i els seus companys deixant passar uns dies i de nou busquen una nova víctima a una de les empreses de la construcció que sens dubte estan molt referenciades amb elements falangistes o del sistema feixista franquista, així el 30 de setembre de 1949, es fan amb un cotxe, aquesta vegada acompanyant a Domingo Ibars Pere Adrover, Josep Pérez Pedrero, Santi Amir Cruañes (El Cherif), de trenta-sis anys nascut a Palamós, Arquimides Serrano, Francisco Martínez (El Cubano), Cèsar Saborit i s’arribem a les oficines de l’empresa “Construccions i estructures” al passeig de Gràcia 80, abans s’havien fet amb un taxi que arriba des del Parc Güell, allí en aquella oficina tan sols havia 7000 pessetes, per allò que van quedar completament cabreixats perquè esperàvem molt més.

Unes setmanes després ara amb el grup del germà gran Josep Sabaté Llopart, Domingo Ibars, que en aquella època s’apuntava a un Bombardeig, tenen un altre objectiu en el Banc de Vizcaya del carrer Rocafort. Era el sis d’octubre de 1949, i també rondava en aquesta nova aventura Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Santiago Amir Cruañas “El Scheriff” i Eusebi Montes, però en aquesta ocasió van haver d’ajornar l’acció i deixar-la per a més endavant.

Tres dies després van de nou per documentació i a on millor anar-hi a buscar-la que a la “Casita Blanca” al carrer Bolivr núm. 1, entre els barris de Gràcia i Vallcarca, a la 1 de la matinada amb Domingo Ibars Joanis, estant els seus companys, Pere Adrover Font, Miquel García García, Josep Corral Martin, Manuel Fornes Marín, Julio Rodríguez Fernández “El Cubano”, Francesc Martínez Márquez i Cèsar Saborit Carrelero. Picaran a la porta i obrirà l’establiment Miquel B. T., i sobtadament sense temps a reaccionar es llancen sobre ell, treuen la recaptació del dia que en aquell moment era de 700 pessetes i un rellotge i un anell d’or, a un dels clients Eugenio F. F. que portava un rellotge d’or i un de polsera, marca Omega, una estilogràfica, una petaca de plata pel conyac que era de José G. R., una cartera de pell, un rellotge de polsera, dos plomes estilogràfiques, i unes ulleres de sol, a Josep del P. B. li trobaren un rellotge de polsera, una estilogràfica un llapis d’or, i un encenedor Dunhil, a Enric D. P. dues carteres de pell, dos rellotges de polsera, una ploma estilogràfica, un encenedor i unes ulleres de sol, a Josep P. F. unes 75 pessetes i diversos documents, altres dels clients de la “Casita Blanca” era Martín A. Q., al que també li prenen la documentació.

Bé, dos dels maquis es van quedar a les portes de la “Casita Blanca” vigilant eren Josep Corral Martín i Manuel Forns Marís, i la resta són els que entraren a dins del Mouble, una vegada efectuada l’operació marxaren amb el taxi que abans s’havien apropiat que era de Josep María G. Rodríguez i de matrícula M-60308.

El 14 d’octubre l’activitat fou doble primer al matí tornant al Banc de Vizcaya del Carrer Rocafort que havia quedat pendent d’uns dies abans, aquesta vegada amb Domingo Ibars, van Pere Adrover, Josep Corral Martí, Santi Amir Cruañas (Sheriff), Eusebi Montes Brescos, Josep Pérez Pedrero.

I a la tarda, tornant a un dels objectius que tenien ja entre cella i cella des de feia uns dies, així el grup té la mirada posada en una Joieria de Via Laietana 129 i cap allí marxen, però abans passen pel Garatge Luxor per escollir el cotxe d’alta gamma que necessiten per l’ocasió així es faran un Krisler Royal matrícula B.68094 en aquesta ocasió amb Domingo Ibars, i els seus companys de lluita que són Pere Adrover, Josep Sabaté, Francesc Martínez, Cèsar Saborit, i un tal Serrano, un d’ells es va quedar en el cotxe per la fugida i els altres entrant a la botiga d’on s’emporten abundants joies, i diners. “Entraren i sortiren de la Joieria al crit de “Visca la República”.

Al mes següent comencen les detencions era el cinc de novembre de 1949 per la zona de la Bobila de Sant Adriá del Besós la policia deté a Josep Pérez Pedrero “Tragapanes”, Jordi Pons Argilés, Pere Adrover Font i Domingo Ibars Joanis, aquell mateix dia mort en un enfrontament amb la policia en altre indret de la ciutat Joan Serrano secretari de la CNT-AIT de la Federació Local de Dijon, que havia vingut a Barcelona el maig del 49, ajudat per Faceries, però ell no tenia res a veure amb les accions del grup de maquis, en la seva joventut havia estat boxejador.[13]

En Domingo Ibars en aquell moment vivia al carrer Guasch 15 de Badalona i treballava als tallers Edo del Poble Nou, abans havia treballat en els tallers Mediterrània de la Barceloneta.

I en Domingo Ibars ens explica que aquell cinc de novembre de 1949 a la nit quan va arribar a «Jefatura Superior de Policia» a Via Laietana 43, abans dit “Molino sangriento” i ara “El Cau de la Bèstia”, semblava que esperessin un convidat d’honor, el primer que van fer va ser regirar-me totes les butxaques de dalt a baix buscant la concebuda pastilla de cianur que la Intercontinental (a Toulouse) ens havia donat per si quèiem a les mans de la policia. A la policia els emprenyava molts que ens matéssim sense haver-nos pogut esprémer. Així que ens van agafar una aspirina que portava a la butxaca. Com que dormia poc, i anàvem bojos pertot arreu, de tant en tant tenia mal de cap. Tenia fins i tot, migranyes molt fortes. Així que em va escorcollar, van agafar l’aspirina i es van dedicar a trepitjar-la (tots els polis) alhora. [14]

En aquelles dependències del Via Laietana 43 va estar Domingo Ibars des del 5 de novembre fins al 28 de novembre, vint-i-tres dies a les dependències d’aquell infern, podem arribar a imaginar les hòsties que va arribar a rebre i totes les males pràctiques que cal afegir, a tot aquell que entrava en “el cau de la bèstia” i més a un personatge tan especial com un maquis que durant dos anys els havia fet anar de corcoll, tot i els confidents que arribaven a tenir la policia. Com diu amb les seves memòries va signar Onze dels atracaments dels quals ell era conscient que havia participat en set.

Aquells anys de 1947 a 1949 la casa a on vivia Domingo Ibars estava lliure de sospita per allò que ell sempre anava a dormir allí, i també amb certa freqüència el mallorquí Pere Adrover i inclús durant uns quinze dies que estava Jordi Pons Argilés, en Adrover un cop detingut va insistir a la policia de què ell utilitzava la casa de Domingo Ibars, però que Domingo no tenia res a veure, que mai l’havia explicat el que feien els maquis, però la quadrilla d’Eduard Quintela i Pedro Polo no es van empassar aquella història que volia explicar Adrover.

El vint-i-vuit de gener de 1950 l’Alemanya nazi Emma Schwitters i el seu empleat Luis Camin Peña de la joieria Bauer s’arribant fins a la Model per veure una roda de presos i reconèixer a Domingo Ibars i altres, però mai va ser reconegut tot i que van fer aquell dia dues rodes de reconeixement, a ell ni es van fitxar.

Una altra roda de reconeixement fou el trenta de gener de 1950 també a la Model, aquesta vegada són els empleats del Garatge Luxor, tampoc serà reconegut cap dels acusats, va haver-hi altres rodes de reconeixements però sense resultat.

El quinze de maig de 1950 el comissari de la «Brigada Politico Social» Eduardo Quintela Bóveda farà un informe a on comenta l’èxit de la Brigada i dels agents de Via Laietana 43 que han aconseguit posar fi a la vida de 7 maquis i detingut a vint-tres perillosos maquis, enviat des de Toulouse pel «Secretariado Intercontinental del Movimiento Libertario» CNT FAI FIJL. I al final diu que algun com per exemple Josep Lluís Faceries va aconseguir escapar a França.

Tal com son detingut seran incorporats a la causa sumaríssima 658-IV-49, que serà el procés de més envergadura al moviment llibertari almenys a Catalunya. Així en el procés molt abans que tingui data el procés, ja són assenyalant les penes de mort que deuen ser per Pere Adrover Font, Josep Pérez Pedrero, José Pons Argilés, Santiago Amir Cruañas, Domingo Ibars Joanis, Antonio Moreno Alarcón, José Corral Martín, Miguel García García, Ginés Urrea Piña, Pedro Meca López i José Iglesias Paz i que en cas d’indult o commutació de pena, passaran a tenir la pena següent en grau, és a dir, trenta anys de reclusió sense possibilitat de reducció de pena, altres tindran la pena de vint-i-cinc anys de reclusió eren candidat a aquesta pena, Manuel Guerrero Motas, Eusebio Montes Bresco, Manuel Fornes Marín, Miguel Montañes Bernard, a la pena de vint anys i un dia de presó major són Antonio Bravo Soler, José Piñol Dolcet, a dotze anys de pena serà assenyala Miguel Rodríguez Alarcón, a Esperanza Moreno Agrela, són sis anys de presó menor, a quatre anys a Ignaci Aligue Soler, Eduard Roca Sales, Manuel Lecha Aparisi i a Pere López Tapia, Joan Martínez Requena, Abel Benedicto Serrano la proposta és de dos anys de presó, i un any de presó per Pere Obiols Ribó, Antonia Saborit Carrelero, Gregori Montserrat Girona, i a pena de sis mesos i un dia Ramon Loscos Voiñas i Justina González Valerde. Això és el que demanava el Fiscal de la causa el 17 de novembre de 1950. Encara mancava un any i mig per la celebració del judici i la cosa no pintava massa bé pels llibertaris, de moment esperaven a la presó Model i les noies a la presó de les Corts en situació de preventius.

L’Advocat defensor de Domingo Ibars i altres era Francisco Costa Plana capità de ingenieros del batallón de transmisiones.

El 1951, en el Padró Municipal general de l’habitatge deia que era de professió mecànic fresador, casat i vivia a Badalona al carrer León Fontova 74, i havia viscut a aquella ciutat més de vint-i-un anys. I el padró està signat el 30 d’abril de 1951, segurament allí ja estava la família a l’espera de què el “Rosset” tornés a casa, ja que estava a la Model.

Dins del judici entre la documentació que es va presentar de tots els implicats hi ha alguna cosa una mica estranya, pel fet que dins del dossier hi ha els rebut de la llum de la casa de Domingo Ibars allí a Badalona i un certificat d’empadronament de Domingo Ibars que parla inclús d’una data de naixement completament diferent de la que tenim per bona.

El quatre de febrer de 1952 es tanquen les notificacions a la presó cel·lular de Barcelona i s’adverteix que el judici tindrà lloc el 6 de febrer de 1952 a les 9 del matí a Capitania General de Barcelona.[15]

Miguel García a les seves memòries ens diu d’aquell dia: “En la sala en la que iba a celebrarse el Consejo de Guerra había un retrato enorme del Caudillo que contrastaba con el diminuto crucifijo que colgaba de la misma pared. Los oficiales que componían el tribunal estaban sentados bajo estos santos emblamas. El presidente del tribunal era el orgulloso y soñoliento teniente coronel Regalado, hombre de piel morena, a quien conocía de la Barcelona de antes de la guerra. Regalado era borracho y fanfarrón, y estaba enamorado de si mismo…. Los bancos de madera en los que nos sentábamos, al parecer donados por una institución religiosa, contrastaban notablemente con los que ocupaban la enorme sala del palacio de justicia, muebles impresionantes que empequeñecían a las personas y reducían el juicio justo a lo que era: una farsa”. [16]

Al final el judici seran pràcticament les mateixes que ja el fiscal havia ressenyat el 1950 , poques variacions hi havien per no dir cap i Domingo Ibars estava entre els que tenien la màxima pena diu el consell del sumaríssim 658-IV-49, fallamos: “a Pena de muerte: Pedro Adrover Font, José Perez Pedrero, Jorge Pons Argiles, Santiago Amir Gruañas , Domingo Ibars Juanies, Antonio Moreno Alarcon, José Corral Martín , Miguel García García, Gines Urrea Piña, Pedro Meca López , José Iglesias Paz, con los agravantes del artículo 192 del código militar. 30 años de reclusión mayor Manuel Guerrero Motas, Eusebio Montes Brescos, Manuel Fornes Marin, Manuel Montañes Bernard. A la pena de 25 años de prisión mayor a Antonio Bravo Soler, José Piñol Dolcet. la pena de 20 años y un día prisión mayor a Miguel Rodríguez Alarcón, 12 años y un dia prison mayor a Esperanza Rodríguez Agrela, a seis años de prisión menor, a Ignacio Aligue Soler, Eduardo Roca Sales, Manuel Lecha Aparisi, 4 años de prisión menor Pedro López Tapia , Juan Martínez Requena, Abel Benedicto Serrano, 2 años de prisión menor a Pedro Obiols Ribó , Antonio Saborit Carrelero, Gregorio Montserrat Gerona, 1 años de prisión menor a Ramón Loscos Viñas y a la pena de seis meses y un día a Justina González Valverde”. [17]

Al Judici va aparèixer el nom de Tomàs Gràcia Ibars, que van tractar de relacionar-lo amb Domingo, però era evident que no tenia res a veure amb ell.

La defensa dels acusats havia intentat rebaixar tímidament les sentències, però en aquell moment el directori institucional tenia clar que s’havia d’acabar amb tots aquells llibertaris.

La defensa que era el mateix advocat que tenia Miquel García García, demana l’absolució dels dos, ja que en cap roda de presos han estat reconeguts, i també que Domingo Ibars necessita tractament mental advertint que no podrà sortir sense l’autorització del tribunal que l’està jutjant, és possible que aquesta advertència del seu advocat al final fou un dels elements fonamentals perquè cap dels dos fos afusellat.

Per una altra banda, l’Ajuntament falangista de Badalona mostra molt interès per conèixer la història d’un dels seus veïns com és el cas de Domingo Ibars Joanis i demana tota classe de documents generats a la causa 686-IV-49 sobre ell.

Al final del Consell el tribunal va cridar l’atenció a tres advocats un de Madrid Guerra del Río i dos de Barcelona Vilada i Majadas, per què van qüestionar d’una manera evident la farsa de judici.

Quan ja se sabia la notícia i la sort que anaven a córrer uns quants que serien afusellats i altres que salvarien la pell de poc en diu en Domingo Ibars.

Les veus que van recórrer tota la presó Model no van ser poques, i sí molt sentides amb una inusitada tensió. “Yo también. Somos cuatro. Los otros cinco serán fusilados al amanecer’.

¿Quiénes? ¿Quiénes?

Empezamos a dar golpecitos a lo largo de la fila de condenados.

‘A mí me conmutan treinta años’, dijo Domingo Ibars Juanies. ‘Antonio Moreno Alcarcón sigue con el director. Debe ser el cuarto’. Nos quedamos en silencio. No hubo más golpecitos durante un rato mientras pensábamos en los cinco amigos cuyo destino estaba sellado. Entonces uno de ellos rompió el silencio.

‘¿Sólo son cuatro los que van a ser conmutados?’ preguntó Adrover, esperanzado.

Sólo cuatro».

Más tarde llegaron los guardias y se llevaron a los cuatro que se habían librado de la muerte al primer piso. Esa noche no dormimos. Nos tumbamos en el suelo, con los oídos aguzados para escuchar todos los sonidos de abajo. Uno de los oficiales, un antiguo funcionario republicano, era amable y nos daba información cuando los otros guardias no estaban presentes. Esperábamos ansiosos a que llegara su turno, y mientras tanto oímos la última noticia de nuestros amigos a medianoche, cuando los guardias vinieron a llevarlos a la capilla. Los llamaron por sus nombres. «¡Adrover!» «¡Pedrero! Y así hasta que llegaron a Urrea. Él se anticipó a ellos. Cuando llegaron a su celda, lanzó un magnífico grito: «¡Viva la FAI!¡Viva la Resistencia! Los guardias pidieron silencio. Nosotros respondimos, mientras su grito resonaba en la penumbra de la prisión. Viva la FAI«. Luego el ruido se desvaneció. Los presos habían sido llevados a la capilla, donde permanecieron durante siete horas mientras los sacerdotes les instaban a confesar sus pecados”[18].

14 de març de 1952 van ser afusellats al camp de la Bota Ginés Urrea Piña, Santiago Amir Cruanyes, Josep Pérez Pedrero, “Tragapanes”, Jordi Pons Argilés, “Tarántula” i Pere Adrover Font, la resta va ser commutada per trenta anys de presó.

Una vegada conclòs el Procés d’Eusebi Montes Bescos, Domingo Ibars Joanis, Manuel Guerrero Mota, son enviat el 13 d’abril de 1952 al penal d’Ocaña, que tenia la categoria de reformatori penitenciari. Allí estarà fins a 1957 i després enviat al penal de Burgos fins a la seva llibertat.

En una primera liquidació de condemna que trobem que parli de Domingo Ibars, es realitza al poc d’entrar a Ocaña i diu que porta dos anys cinc mesos i vint-i-sis dies, total li resten vint-i-set anys sis mesos i quatre dies, la previsió és que surti de presó el 4 de novembre de 1979. (és una previsió).

El 23 de maig de 1953, queda clar que tots els presos als quals els reclama una indemnització, no tenen béns, per la qual cosa, és impossible que respongui econòmicament a la causa que se’ls havia imposat, o sigui és declarant insolvent.

Dins del sumari trobem un epígraf sobre una causa sumarial del Jutjat d’instrucció de Terol sumari 81 de 1954, sobre associació il·lícita, amb altres companys entre altre Joaquim Corral Martin, i signada a Barcelona el 12 de juliol de 1955, no acabo d’entendre aquesta causa, que crec que no va tenir massa recorregut, igual es tractava d’un intent d’organització dins la mateixa presó, no estic segur. [19]

En el Bulletin of the Kate Sharpley Library No. 97-98, February 2019 [Double issue] parla de què Domingo Ibars Joanis tenia una pena de trenta anys el 1952 i va sortir amb la condicional l’1 d’octubre de 1969.

Aquí en aquest punt he de dir que vaig conèixer a Domingo Ibars quan jo era un nen petit o jovenet que amb l’àvia anàvem al cinema Padró(Xino) i ell estava amb la seva llanterna com a acomodador i crec i estic convençut que això hauria de ser el 1964 o 65 quan tenia jo, uns 11 o 12 anys com a màxim. Però això, el que penso que Domingo Ibars devia sortir en llibertat condicional el 1963 o 64, igual vaig errat, però és la meva percepció, en aquell moment no sabia res de tot això, tot just sabia tan sols que hi havia hagut una guerra civil. Així i tot, d’ell me’n recordo bé, era un home particular, per això penso que l’1 d’octubre de 1969 hauria de ser la definitiva; així i tot, ell ja estava al carrer feia uns anys.

Referent a la sortida va estar afiliat al sindicat de l’espectacle de la CNT que en clandestinitat sempre va funcionar i tenien en aquell moment el seu local en ple franquisme al Passatge de la Pau de Barcelona, quasi bona part dels empleats dels cinemes de Barcelona eren membres de la CNT, per el que és general era gent que havia patit la repressió franquista o sobretot les taquilleres, eren familiars de Cenetistes d’executats al camp de la bota. D’això en sàvia molt en Josep Cases Alfonso, que era el pal de paller del sindicat de l’espectacle en una bona part del temps de la clandestinitat i més tard amb la dita transició.

També parlant amb l’amic i company Julio del Alamo sempre em deia que ells vivien amb son pares Julio i Amor al carrer de Huelva i allí, cada dia quan va sortir de la presó, anava a dinar i després a buscar a la seva germana petita al col·le, en acabat tenien llargues sobretaules amb son pare, també militant anarcosindicalista.

Per anar-hi concloent aquesta petita Biografia diuen que va estar en un breu temps afiliat a l’Esquerra Republicana, no és res d’estranyar, ja que en aquell moment de la transició alguns cenetistes tenien la doble militància i també estaven alhora afiliats a la CNT i Esquerra Republicana, de totes maneres hi ha alguna insinuació de l’Enciclopèdia anarquista que diu que tenia problemes psíquics neuròtics del temps de la presó, no podem entrar a valorar tot i que sabem que les comissaries i les presons deixen moltes seqüeles.

Parlant del cimena Padró, carrer de la Cera 31, a on en Domingo Ibars va treballar, també l’1 d’octubre de 1978 es va convertir en Filmoteca, i va tenir diferents aventures entre la filmoteca nacional i la de Catalunya fins a arribar a 1985 a on hi havia una vaga general del Cinema amb la qual crec que feia cinema a tota hora, i en Domingo aleshores ja gran, cansat i envellit, no tenim clar a quina de les parts recolzava. Al davant mateix del cinema, teníem un petit Bar emblemàtic del Barri “Bar Antonio”, a on feien un suculent entrepans.

Va morir el vuit d’octubre de 1997, ara fa vint-i-vuit anys, tenia doncs en Domingo vuitanta-cinc anys, d’una vida sens dubte difícil però apassionant.

Així sens dubte en Domingo Ibars Joanis forma part de la llegenda anarquista d’aquest país, d’aquesta ciutat que va lluitar per la llibertat de tots els éssers humans i mai va ser compresa, coneguts com una “Rosa de foc” eren tots els seus valedors, que van tocar la llibertat amb els seus dits. Però davant tenien la maldat i manipulació de tots aquells que s’amaga en els partits i en la usura de la propietat individual.

Manel Aisa Pàmpols

8 d’octubre de 2025

Hospitalet de Llobregat, Porrera.

[1] Manel Aisa Pàmpols La efervescencia social de los años 20, Barcelona 1917-1923.

[2] Domingo Ibars Joanis La revolta dels quixots, Oriol Malló. Emoúries Barcelona 1997 P.18

[3] La Humanitat , o Las noticias 15-de maig de 1935

[4] Domingo Ibars Joanis La revolta dels quixots, Oriol Malló. Emoúries Barcelona 1997 P.36

[5] Domingo Ibars Joanis La revolta dels quixots, Oriol Malló. Emoúries Barcelona 1997 P.44

[6] Domingo Ibars Joanis, La revolta dels quixots d’ Oriol Malló. Empúries Barcelona 1997 P.46

[7] Solidaridad Obrera París nº 36, 6 de mayo de 1945

[8] Manel Aisa Enciclopèdic noticiari nº 33, desembre 2007, P.22

[9] Manel Aisa Enciclopèdic noticiari nº 33, desembre 2007, P.22

[10] Rura Epoca 2 diciembre de 1946 nº 1.

[11] Ruta Órgano de las JJLL de Cataluña y Baleares Portavoz de la FIJL , nº 25 , 22 de mayo de 1947

[12] Domingo Ibars Joanis, La revolta dels quixots, Oriol Malló. Emoúries Barcelona 1997 P.108

[13] Antonio Téllez La guerrilla Urbana Facerías 1 Ruedo Ibérico 1974 P. 173

[14] Domingo Ibars Joanis, La revolta dels quixots, Oriol Malló. Emoúries Barcelona 1997 P.206

[15] Manel Aisa Pàmpols: Pedro Adrover Font Un maquis en la resistencia anarquista Calumnia 2025 P.72.73

[16] Miguel García Prisionero de Franco Los anarquistas en la lucha contra la dictadura. Ed Anthropos 2010 P.8

[17] Sumarisimo Causa 658-IV-49

[18] Bulletin of the Kate Sharpley Library No. 97-98, February 2019, Miguel García , Prisionero de Franco Antrhopos 2010 P. 43

[19] Bulletin of the Kate Sharpley Library No. 97-98, February 2019

Libros Aisa

Domingo Ibars Joanis

·

Enlaces