Vaig estar-hi molt a gust, i va ser una presentació crec que, anema , àgil, i fluida, tot i que, els últims mesos estava més pensant en el llibre de “la Vaga de lloguers del 31” que ara mateix tinc més en aquest petit cervell, que de vegades et fa males passades, és a dir, ahir, i no és l’única vegada que amb freqüència canviava els noms d’algunes de les persones , més sovint del normal a les persones que tractava de donar vida, a conèixer , en fi, algú lapsus , que a penes, espero, va ser percebut, però, nois , i noies, l’edat no perdona i cada dia estem pitjors.
Bé dit això, el que tenia clar, és, el perquè vaig voler fer aquest llibre que d’alguna manera arranca des del 2007 quan vàrem presentar l’exposició de la premsa llibertària de clandestinitat , en un ambient so segat i de memòria i homenatge als companys que en aquell moment estaven vius i amb força, alguns encara estan entre nosaltres , com en Alberola, la seva companyia Ariadne Gransac , o en Bernard Muniesa company de projecte de l’aep, però altres ja no hi són com Abel Paz, Luis Andrés Edo, Concha Pérez, Joaquina Delgado, Antonia Fontanillas, Enric Casanyas, Sara Berenguer, Pepita Carpena, o en Liberto Sarrau, Antoni Castells, Adolf Castaños, Txema Bofill, Doris Ensinger, tots ells , els que ja no estan en el record en la memòria, d’un temps, del qual d’alguna manera ens van fer cómplices tant Abel Paz(Diego Camacho) , com Luis Andrés Edo, sense ells i algú altre personatge de l’anarquisme, la meva vida sens dubte haver tingut altres derroters, res seria igual, no sé, però segur que l’aprenentatge estava en l’argument i la convicció del que deien, i mai en la manipulació d’aquells que pertanyien a tergiversació dels ambients , sols per un poder, que no és econòmic, sinó un estrany poder narcisista. Que no te sentit en un món lliure que es tracta de construir. Ja s’ho faran aquelles que manipulen descaradament.
En fí, eternament agraït, tan a Luis Andrés Edo com Abel Paz cadascú a la seva manera han ajudat a construir, la persona que avui soc i no sabria entendre la meva vida social sense aquestes dues persones de referència i després el recorregut amb el difícil poeta Adolf Castaños i el professor Bernard Muniesa.
Saber escoltar i entendre que fou aquell temps, (1923-1976) quin fou el nostre (1977-2010) i el resultat del temps d’ara, un «poti, poti», que més val no girar pàgina, i recordar com diu el subtítol del llibre “Para echar andar en el recuerdo”, si crec que necessitem ser conscients i saber i va haver-hi un temps molt fosc, molt gris, tètric a on tot el país era una presó, encara a pesar de tot això i quan el jovent d’aquest país s’adona que les democràcies occidentals els van deixar sols a la seva sort, davant del monstre del feixisme que havia arrassat tant a Europa.
Ells, aquells joves llibertaris, encara que saben que estaven en una inferioritat aclaparadora no van dubtar a enfrontar-se al monstre del feixisme, amb una generositat sorprenent, que crec que sobrepassa els límits i que van ajudar a construir la dignitat humana, quan no dubtaren a venir aquí per Fustigar el feixisme , tot el temps que van poder.
Aquestes dues generacions són, aquella gent que van creure amb la revolució, van tenir un temps a tocar-la amb els dits de les seves mans, van gaudir d’ella i ja no tenien marxa enrere.
Acabar amb el Cau de la Bèstia , abans “el Molino Sangriento” Vía Laietana 43 com el símbol d’aquella España amb pudor ranci d’encens de mort que cal desterrar de les nostres vides.
La dignitat per lluitar i seguir construint un món nou entre igual no té marxa enrere, encara que les calúmnies del sistema enforteixin el feixisme a cada instant, i encara avui aquells joves anarquistes que van donar la seva vida pels altres continuïn sent vilipendiats.
En fi, cal retrobar-nos amb totes aquelles persones, almenys saber que van existir, i que molts d’ells van acabar en la fossa comuna , allí, junts tots ells, sí, juntament amb els seus companys, crec que és el millor lloc, per acabar, entre els amics els companys, aquells que no tenen nom.
Doncs, sí , aquells que no tenen nom almenys tenen la seva història, i en això estem que la seva vida no ha estat en va, per això cridem “Que tu nombre no quede en el olvido”.
Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que van aguantar una bona estona la meva xerrada,
i en l’entusiasme especial per conèixer a aquelles persones que tenia ganes de conèixer
físicament, presencialment després d’un llarg camí virtual
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 