Ahir a la Llibreria Taberna Libraria a Figueres, carrer Narcís Soler 6 gràcies a Norma i les seves companyes de projecte, de llibreria de segona mà, que fa molta patxoca, a on segur que per dos euros trobaràs el teu llibre, per abraçar, olorar, i estimar la història que transmet, sí, d’aquells que no et deixen indiferent, perquè d’un no res, pots trobar un bon grapat de bons llibres, dels que sempre pots aprendre i conèixer o almenys estimar una llengua o l’altra, i a sentir les veus de la poesia que ens han precedit, que no són poques, i de les mil i una història que encara ronda per ací a l’espera d’una il·lusió, un sentiment, un somriure que et faci gaudir del moment que necessites per continuar la via, aquesta via, que de vegades, es perd per l’infinit i altres és sols un instant.
També vull agrair a les dues persones que ens van acompanyar en el discurs, com són la Gemma Soriano que segur té un llarg camí per recórrer, sempre sense renunciar a res, però saben que no ens podem “regalar”, recuperant ni que sigui per un instant d’un noi de Maçanet de Cabrenys en Ricard Faig Gratacós que va haver d’emigrar per treballar a Granollers (Vallès) per guanyar-se la vida, seguint les petjades familiars, a on va arribar a ser un bon anarcosindicalista, però també un noi que li agradava l’esport, -El Fútbol- i després de la derrota el feixisme el va tractar tan malament com va poder i l’assassina al camp de la bota de 10 de juliol de 1940, per la mala idea d’un règim feixista com era el franquisme amb molta set de venjança.
Després la posada en dubte del memorial democràtic, que oblida ràpidament i amb freqüència aquells homes i dones que van plantar cara des de l’inici al feixisme i que avui solament pensa o d’arguments per allò que diuen el “Tardofranquisme”.
Més tard vàrem poder fer algunes pinzellades d’algun empordanès com per exemple Miquel Pérez Canta, que va ser un dels primers detinguts a l’entrada dels feixistes a Barcelona, ell treballava a la MZA (allò que avui entendríem per la Renfe), total per mal entesos i picabaralles amb el seu cap durant el temps de la revolució, després fou denuncia ja en l’etapa feixista i passaria per al Camp de la Bota per a ser assassinat el 16 de maig de 1939.
Per acabar unes pinzellades d’un altre maqui empordanès com fos el Forner Santiago Amir Cruañas, i del que vàrem resumir per què el temps es tirava a sobre. I brummm….. ja ha passat, el temps. Total és un antre Empordanès que va passar per Camp de la Bota 14 de març de 1952, amb un bon grup de maquis de llegenda de l’època. Però naturalment no foren els únics empordanesos que passaren per als camps de concentració i paletons d’execució hi ha molts més que caldrà anar-hi desxifrant.
Per últim, parlar d’un capítol del maquis que considero molt interessant quan el grup d’en Faceries que va fustigar d’una manera important els moviments dels nazis a Barcelona que s’havien establert ja el 1940, poc després de l’inici de la Segona Guerra Mundial quan els nazis envaeixen Bèlgica, i és fan amb tot el negoci i el dispositiu que hi havia a Brussel·les sobre les peces d’or, diamant i més joies, aquest fons d’ingressos del nazisme s’instal·la a Barcelona a una joieria portada per Rudolf Bauer i Emma Schwitter, fins a l’atracament del 12 d’agost de 1949, en què el grup d’en Faceries es fa amb un botí de 500000 pessetes i una quantitat ingent de joies, immediatament poc temps després aquella parella d’alemanys va desaparèixer de Barcelona i busca’ls per Sud-americà amb una nova identitat.
Per acabar a l’amic Isidre Puigdòmenec un batallador i constructor d’un bon grapat de trinxeres que l’hem arribat a conèixer, amb una presentació que em carrega d’energia i d’emocions que són difícils de gestionar per mi, tot i que les t’escrites i que sens dubte, ja formen part de la poesia.
Aquest poema que portem ja fa un temps que gaudint per tenir la sort d’haver coincidit en el temps i el lloc, com dos galàctics, tal qual recordaria en el seu moment amb les cançons d’”L’home dibuixat” d’en «Sisa», que tantes vegades vàrem sentir en els temps de creure en la revolució.
I també a la vintena de persones que es van plantar a la llibreria i es van dedicar a escoltar-nos, espero que no donar massa la «xapa» i ajudar a mirar enrere per aprendre de saber a on estem i corregir cap a on anem si és que encara tenim temps i la capacitat de fer alguna cosa.
Almenys creurem amb les mirades sinceres d’aquelles persones que apostaren per la llibertat de tots com recordant els contes de Gulliver de John Swiff, va ser capaç d’imaginar-se un molt de gegants i de Lil·liput.
Gràcies a tot per aguantar-me.
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 