- (una vaga de lloguers, tot i el difícil que és, no és una acta revolucionària, és un dret)
175000 persones van participar en aquesta manifestació que no és més que un clam a la dignitat de totes les persones d’aquest país, no és un acte revolucionari , buscar una solució per corregir la precarietat que s’ha instal·lat en les nostres ciutats, en un món teòricament opulent, en el qual solament gaudeixent d’aquesta oportunitat els que especulant amb el sou dels obrers i obreres, d’aquest país que per al general no arriben a fi de mes, amb absurd requisit de les iaies, jubilades, que necessiten sortir de les pobres i misseres pensions, i t’argumenten això al mateix moment que pels carrers de Barcelona acompanyant a la PAH i al Sindicat de llogateres està la gent de «la marea pensionista», que són aquelles persones jubilades que lluiten per al seu dret a sobreviure, mantenint la seva capacitat adquisitiva que dia a dia es dispara per la inflació, en aquesta ferotge societat.
El problema no són aquells que van veure l’ocasió per apostar per col·locar els seus estalvis en “fons voltor”, (que també, perquè formant part de la usura) ,les herències acumulades d’un passat d’espoli en tota regla, (en el franquisme i abans ) o la mateixa democràcia quan entre altres allibera en 1982 (la Llei Boyer) els lloguers de renda antiga, per campar a les seves i la liberació de pràcticament tot el país que va proposar Aznar. O les emigracions anys abans (els anys 70) a ciutats com Barcelona i Madrid amb la creació de barris nous en les quals obligaven als recents arribats per l’emigració a comprar l’habitatge que devia realitzar els emigrats el seu projecte de vida. (A Barcelona, per exemple, Bellvitge, Mombau, Llefía, Fondo, La Verneda, etc.).
Tot això radica en la Usura d’uns quants com a modus vivendi i espoliar als més, aquells que no tenen oportunitat d’aconseguir el seu projecte d’habitatge.
Això en una societat que es presti de racional i civilitzada, s’adona que no pot confiar per sempre amb els especuladors, perquè, al cap i a la fi, ells no són els que creien riquesa, la riquesa d’un país neix a partir del coneixement de cadascú dels seus individus, i avui més que mai quan el canvi climàtic ja truca a la porta i ens diu que per ací no anem massa bé.
O es presta més atenció a una joventut que desperta del seu malson, o tindrem especuladors, que continuen enganyant a les persones mentre els polítics inoperants no s’atreveixen a donar el pas, per aconseguir un país que tingui el rumb clar en quina situació ens trobem davant del canvi climàtic, i la desproporcionalitat dels especuladors que per la cosa general, molts parteixen del negacionisme.
Evidentment, ni els actuals polítics serveixen, ni per descomptat els especuladors aquells que volen continuar eternament vivint de renda, serveixen en les noves situacions que esdevindran en un futur més pròxim del que ja estem vivín esdeveniment .
Una pregunta seria:
¿Això en una societat que es presti de racional i civilitzada?,
¿els polítics s’adonen? , sí, s’adonen que no es pot confiar per sempre amb els especuladors, perquè, al cap i a la fi, ells, els especuladors, no creen riquesa, més aviat al contrari, la riquesa d’un país neix a partir del coneixement de cadascú dels seus individus, i de la seva força de treball, i naturalment de la seva aportació social al conjunt de la societat, o sigui la implicació en el que és col·lectiu, i avui més que mai quan el canvi climàtic ja truca a la porta i ens diu que per ací no anem massa bé.
En definitiva, la multipropietat, no es pot considerar un valor massa democràtic i deu ser revisat, com més aviat millor (¡ja!), per retornar si cal a les suposades democràcies reals, que avui dia no es veu per enlloc, cal doncs recuperar el seny i ser una mica més coherents.
Manel Aisa Pàmpols
Libros Aisa 