per Manel Aisa Pàmpols
En uns dies tindrem l’efemèride de la mort davant d’un home del sometent a Sant Celoni ara farà 65 seixanta-cinc anys, el dia de la nit de Reixos, el 5 de gener de 1960, aquell dia, tots els somnis d’acabar amb el franquisme s’esbargien, en saber que el llegendari Quico Sabaté, queia mortalment a Sant Celoni una població propera a Barcelona a cinquanta kilòmetres i poc més.
En Quico, com els seus dos germans i tant d’altres companys anarcosindicalistes i de la FAI, deixava aquest món, amb un projecte pendent, que era acabar amb el franquisme, fet que encara està pendent.
Aquella Espanya o Catalunya que tant va defensar en Quico i tots els seus companys de lluita, ja no té res a veure, amb aquesta Espanya o Catalunya que ha tornat mentalment enrere, a on els privilegis cada dia són més pels espavilats, que busques l’espai fàcil, per restar l’alegria de les majories, que són les que d’una manera o altra continuen treballant i lluitant per sobreviure, i desentendre’s, cada dia més, del que ha passat amb els somnis d’un món millor.
És com guardar silenci i entendré la societat del Benestar del Nord com un bé, mentre no volem veure i entendre que tot és a costa, de les poques opcions del Sud, és a dir, uns alimenten els altres, i el nord i el sud es troben en ziga-zagues en les cantonades d’un poble o una ciutat, res, és allò que sembla, el clam esgarrat d’Àfrica també ja està entre nosaltres a cada cantonada dels barris humils, si perquè el camí de la propietat és allò que diferencia els uns dels altres, i la multipropietat és cada cop més evident que forma part del franquisme, i del feixisme, i els seus continuadors i el silenci dels més, i per això no van lluitar pas els homes que van creure com Quico Sabaté que es podia construir un món nou.
En Sabaté Llopart va néixer a Hospitalet de Llobregat el 30 de març de 1915, forma part d’aquella generació que va néixer poc menys que durant la Primera Guerra Mundial que van lluitar per canviar les coses, com deia l’anarquista Ada Martí Vall, eren la generació de les «consciències lliures» tots aquells que van donar els seus primers passos entre 1910 al 1919, poc més o menys.
Amb set anys el 1922 va al col·legi per primera vegada i allí es trobarà, a Mariano Rodríguez Vázquez que anys més tard serà secretari del Sindicat de la Construcció i després arribarà en els temps difícils de revolució i guerra a ser secretari del Regional i del Comitè Nacional de la CNT.
El 1931, a Sabaté el trobem afiliat al sindicat d’oficis varis de la F L d’Hospitalet de la CNT.
Per al que diuen, el 8 de gener de 1932, amb 17 anys, ja està implicat en la revolta de la Conca del Llobregat on per un moment en alguns pobles es proclama el comunisme llibertari. El 1933 a Hospitalet creen el grup de “Los Novatos “ grup que fan pràctiques de tir en un espai dit “La Font del’Os” a prop d’Esplugues de Llobregat, allí segurament es trobaria amb els germans Enric i Lluís Cano Pérez, Ramon Serón Félix, i alguns altres de la seva època com podrien ser Josep Agudo Cabrián, Manuel Alcobero Francisca, Francisco Alfonso Moreno, Carles Bardú, Joan Batllé Centeno, Pera Beltrán Wells, i molts altres que segur, que per aquell barri, d’Hospitalet tenien les mateixes inquietuds que els germans Sabaté.
El desembre de 1933 amb els seus companys del moviment llibertari participa en la insurrecció i la proclamació del Comunisme Llibertari a Hospitalet, que duran uns 3 dies de revolta, en tota la península, però a Hospitalet els incidents seran abundants i d’una envergadura important, que deixarem per un altre momento comentar.
Després serà detingut en un Bar d’Hospitalet, amb altres companys, però posat en llibertat al cap de pocs dies, ja que no tenien proves de la seva actuació en la revolta. La premsa anarquista com » Solidaridad Obrera» va estar prohibida per aquells dies durant 123 dies.
En Hospitalet de Llobregat aquell dia hi ha un intent d’incendiar una fàbrica de l’empresari senyor Coca, en les proximitats del barri de Santa Eulàlia, però per moment els companys anarcosindicalistes es fan forts i llancen més bombes ara a la fàbrica de Casals i Pérez, també,es veu, que es van fer, amb diversos automòbils i recorreran la ciutat que per moments estava sota el seu control, van tenir un moment en què la bandera anarcosindicalista penja de l’edifici de l’ajuntament a Santa Eulàlia.[1]
La premsa d’aquells dies destaca que els successos d’Hospitalet han estat dels més colpidors dels revolucionaris en els barris de Collblanc, la Torrassa, Sant Eulàlia, en la plaça dels Màrtirs de Jaca i en el carrer Llobregat, diu la premsa que en aquell indret obligaren diversos conductors de taxis a secundar la revolta.
També en la Bar d’Hermenegildo Burgos del carrer Progrés a on amb freqüència se celebren varietés van ser detinguts nombrosos partidaris de la revolta, també va tenir lloc una topada entre els anarcosindicalistes i la Guàrdia Civil per als voltants del mercat de Collblanc.
Passat el temps, en Sabaté i amb el seu germà gran -En Josep- . Ja l’octubre de 1934, ells amb altres companys del grup “Los Novatos” després de la desfeta dels escamots catalanistes, es dedicaren ha recuperat i amagar tota mena d’armament amb el propòsit de donar-li profit en altres ocasions a aquella ferralla, com així va ser, temps després.
El 1935 li tocava fer la mili, però sembla ser, que en comptes de fer la mili va decidir fustigar el capitalisme i atraca la sucursal d’un banc a Gavà, aquells diners que recapten seran entregats íntegrament al Comitè Pro presos de la CNT per cobrir les despeses d’advocats i les famílies dels detinguts.
El 19 de juliol del 36, juntament amb el seu germà Josep estan en el grup de Defensa Confederal, que participen activament en sufocar l’aixecament militar, En Sabaté és un dels homes, que la historiografia situa en la batalla de la Bretxa de Sant Pau i el sindicat de la Fusta del carrer Roser, i segurament en algun altre indret de Barcelona, després marxarà al front d’Aragó amb la Columna “Los Aguiluchos” que havia format en Joan Garcia Oliver amb 1500 homes.
La Columna “Los Aguiluchos de la FAI”, va sortir de Barcelona el 28 de gener de 1936, amb cap davant anava els primers dies Joan Garcia Oliver, Miquel Garcia Vivanco i el capità militar Joan Guarner.
Que van sortir capa Osca a defensar aquell indret d’Aragó per reforçar una columna d’Italians “Batalló Malatesta”, el batalló Carlo Roselli que portava el nom de “Colonna Italiana Francisco Ascaso”.[2]
Al front d’Aragó en els moments conflictius de la lluita entre comunistes i anarquistes a Terol se l’acusa de la mort d’un comunista dit Ariño, ell i altres companys tenen per un temps ser prudents i tornar a rereguarda, a on els companys de les Joventuts Llibertàries de Barcelona els protegeixen.
S’ha de recordar que després de Maig del 37 les presons a Catalunya s’omplen d’obrers anarquistes i gent del POUM, aleshores en Sabaté es dedica a treure companys de la presó i donar la possibilitat d’escapar a França o a on sigui.
En un altre moment, li parlen d’una colònia infantil a Masqueta, però pel camí es troba amb una patrulla de comunistes i de nou ha d’enfrontar-se-hi amb ells, el resulta és que d’aquesta patrulla moren dos comunistes, per la qual cosa ha de continuar fugint dels marxistes.
Al final ell, en Quico decideix marxar amb la Columna Durruti a on és sents més segur, abrigat pels companys anarquistes de la Columna.
Amb la derrota va travessar la frontera el 10 de febrer de 1939, per Puigcerdà i immediatament anà tancant amb els seus companys de la Columna en el camp de Vernet d’Ariege.
Mentrestant a Hospitalet se l’acusa de la mort d’un empresari que explotava i molt als seus obrers, es tracta de Just Oliveras (que encara avui dia t’un carrer a la seva memòria).
El desembre de 1939 entra a treballar en Quico Sabaté en una fàbrica de pólvora d’Angulema i poc més tard marxaria a un altra fàbrica de gasogen, no massa lluny de l’anterior.
El 1943, el trobem a Perpinyà i poc temps després l’alcalde de Prades de Conflent, li facilita una documentació legal amb la qual queda més protegit i es pot fer amb un “Mas” de lloguers gràcies a un prestem de l’Organització, aquest “Mas” es diu “Casenove Loubette” dins el terme de Coustouges a menys d’un km. de la frontera amb Girona.
El 1945 l’organització el posa amb contacte amb “Roset” (Joaquim Serra Augé) i un temps abans ha conegut el dit Abissini, (Jaume Pares Adam) i amb aquest fent de guia per portar a Àngel Maria membre del Comitè Nacional de la CNT, aquest company ha vingut per intentar organitzar en l’interior un comitè d’enllaç a Barcelona, amb la connexió de Cèsar Broto.
Aleshores un cop a Barcelona Quico Sabaté i l’Abissini fan una expropiació a on aconsegueixen unes 90000 pessetes i una màquina d’escriure que donaran al Comitè de l’Interior de Broto.
Marxen a França però, poc temps després tornant a Barcelona amb la idea de treure 3 anarcosindicalistes de les garres del feixisme. Aquest viatge en Sabaté el va fer amb Roset i Manuel Pareja, en aquesta acció quedarà greument ferit un dels policies mentre tots ells un principi podran escapar capa França i a l’altura de Figueres, un dels anarcosindicalistes alliberat serà detingut, la resta després d’un altre tiroteig, aquest cop a Figueres i deixar un guàrdia civil ferit arribaran. Fins a França.[3]
Dels tres que van ser alliberats coneixem dos Jaume Ballester Baeza (què fou el detingut a Figueres) dels altres dos coneixem un, que era Josep Costa Morell.
L’abril de 1946 arriba a un acord amb Ramon Vila Capdevila amb el propòsit de multiplicar les accions guerrilleres a l’interior, així el 21 d’abril d’aquell any de 1946 travessant la frontera amb 5 homes més.
El 21 d’abril de 1946 arriben a Banyoles a on en un lloc estratègic als afores amagant l’armament, i descansen uns dies en un lloc de companys d’afinitat, i després emprenent rumb capa Barcelona de dos en dos, però en un control ordinari de la guàrdia civil del 25 d’abril són sorpresos, i tenen un enfrontament amb la Guàrdia Civil a on morirà el guàrdia José Codón Garcia, a partir aquest esdeveniment tots tornen a França excepte en Francesc Sabaté que continua sol fins a Barcelona, arriba a Barcelona el 2 de maig a 1946 a la lleteria del carrer Santa Teresa de la barriada de Gràcia, però allí estarà molt poc, perquè es veu que la policia ja sap d’aquell amagatall, i està punt d’encerclar quan en Sabaté fot el camp amb el seu germà Josep, que li dona un cop de mà i posa tota la cosa logística que necessita.
Tornarà a marxar a França i no es torna a saber res d’ell fins que la nit del 6 al 7 de maig de 1948, hi ha un atracament a la fàbrica Rhone Poulenc de Lyon i un enfrontament en les mateixes estances de l’empresa, mora un dels guàrdies de seguretat d’aquesta empresa. La policia francesa sospita dels anarquistes espanyols, i una setmana més tard en un control policial volen detenir un automòbil, però aquest s’escapa, però la policia l’endemà localitzen el cotxe i dins una cartera amb la documentació d’en Quico Sabaté sense saber si té res a veure o no en l’atracament de Lyon, la gendarmeria registra el “Mas” de Cousouges a on encara abunda material de la Segona Guerra Mundial i un emissor de ràdio americà, però Sabaté no l’han trobat al «Mas», i per això, el declaren de rebel·lia i el condemnen a tres anys de presó i a 50000 francs.
El 1949 arriba Sabaté a Barcelona i connecta amb Jaume Ballester de la FAI, acabat de sortir de la presó encara era seguit per algun que altra membre de la Brigada Político Social, els funcionaris d’Eduardo Quintela cap de la policia a Via Laietana 43, torna a detenir a Ballester i amb les mil formes de fer patir a les persones, el fan cantar la cita, a base de tortures, que tenen prevista pel 26 de febrer de 1949, que ha de ser a les portes del Cinema Amèrica del Paral·lel, poc més o menys davant del carrer Parlament, a la banda del Poble Sec.
Aquella cita acut quatre companys anarquistes que es troben amb la policia de la Brigada Político Social, a on mora el policia Oswaldo Blanco, per sortir d’aquella ensarrona el grup de Sabaté necessita el suport logístic del grup “los Maños” i tots ells en aquell moment decideixen acabar amb Eduardo Quintela.
La data escollida per acabar amb Quintela, serà el 2 de març de 1949, i arriba el dia, a les 2 de la tarda Sabaté simulava arreglar un cotxe amb una granota de mecànic mentre que el seu germà prestava atenció als amagats, estaven Wenceslao Orive, Simón Gràcia i Josep López, aleshores va aparèixer el cotxe de Quintela o un de similar al de Quintela que anaven amb el destacat falangista Manuel Piñol, José Tella Baboy delegat i cap de deports del Frente de Joventudes, que van resultar mort en aquesta trobada.
Amb l’arribada de Josep Lluís Faceries, amb Sabaté i la seva gent planeixen cometre diversos atemptats als consolats dels països que estan a favor de què el règim franquista entri a l’ONU. En Sabaté s’encarrega dels consolats del Perú i Brasil que es troben respectivament al carrer Muntaner 273 i Rambla Catalunya 88.
Al mes de juny d’aquell any de 1949 Sabaté torna al seu Mas al Pirineu francès a menys d’un kilòmetre de la frontera amb Catalunya Cousouges Loubette, aleshores al cap de pocs dies és detingut per la gendarmeria i tancat per sis mesos a la presó i després desterrat a Dijon durant 5 anys força vigilat, a penes es podia moure, a primers d’abril de 1955, ja passat el confinament, organitza un grup de maquis que s’adscriuen al MLE que des de Tolosa dirigeix un Comitè clandestí, però que es força conegut amb la Frederica, l’Esgleas i els altres. A finals d’aquell mes d’abril arriben a Barcelona. Ell amb tres companys i editant el diari “Combat” portaveu dels grups anarco-sindicalistes.
Mentre va estar confinat a França a Barcelona van morir els seus dos germans, un en Josep al carrer de Trafalgar fou reconegut per uns policies i van establir un tiroteig, en què va morir el policia Luis García Dagas, i ell malferit arriba fins a una farmàcia del Passatge Sant Benet dins el barri Ribera a on va caure a la mateixa porta, era el 17 d’octubre de 1949[4].
L’Altre Germà en Manuel va travessar la frontera amb Ramon Vila Capdevila i l’italià Helios, van fustigar un empresari falangista a la carretera que va de Rocafort a Manresa que es deia Josep Pujol i el seu servei, tan sols portava a la cartera 300 pessetes, poc temps després va ser detingut i tancat a la presó de Vic i enviat a la Model el 6 d’octubre de 1949, el seu judici va ser el 7 de desembre de 1949, un consell de guerra que el va condemnar a mort per ser simplement germà de Quico Sabaté, i afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota, aquell mateix dia a Saturnino Culebras, un altre dels homes del maqui se l’aplica el garrot vil a la Model de Barcelona.[5]
El diari “El combate” que va tenir el seu primer número amb data de maig de 1955. Tot i poder tenir alguna còpia, mai he pogut llegar el contingut d’aquest diari.
El 1956 de nou apareix per casa seva, al Mas Cousouges Loubette en Faceries i des d’allí, maquinen altres lluites per arribar i aterrar a Barcelona.
El març de 1956 en Quico està a Barcelona a l’altura de les drassanes, observa que l’estan perseguint uns policies i arriben fins a l’altura de la carretera del Morrot direcció Montjuïc a on en Sabaté deixa estès a terra al policia José Fèlix Gómez, era el 21 de març de 1956, en aquell moment en Sabaté Llopart era declarat l’enemic número 1 del règim feixiste de Franco.
Pocs dies d’aquest fet amb Àngel Marqués fustiguen la sucursal del Banc Central del carrer Fusina, i abans d’acabar l’any concretament el dia del Sorteig de Nadal quan tothom està pendent de la loteria, ell, atraca les oficines de “Cubiertas y Tejados” del carrer Lincoln i s’emporta unes 300000 pessetes.
Per Nadal està intentant localitzar nous companys i en tornar al cau a on s’amagava en Àngel Marqués s’assabenta que ha estat detingut, havien estat localitzats en un pis del carrer Tarrós al barri de la Ribera, ell, en Sabaté havia trobat companys que li ofereixen nova cobertura i marxa capa França tot i que en aquesta ocasió li va costar un temps ja es veu que arriba a França el 19 de febrer de 1957, en aquells temps eren coneguts els maquis com “los sin pasaporte”, també ja feia un temps que des de la dirección del MLE no es volien fer responsables de les accions del maquis i esquivaven tota acció que venia de Faceries o d’en Sabaté, aleshores, ell va decidir organitzar la MURLE( Moviment Unificador de Resistència por la Liberació d’Espanya), i com al seu primer responsable estava anomenat en Francesc Conesa Alcaraz,
El desembre de 1959 viatgen fins el sud i creuent la frontera, diuen que van fer nit al Mas de Can Fabregas a la vora de la muntanya de la Mare de Déu del Món i que un falangiste, que aleshores treballava de carter de Lledó i Cabanelles va veure com sortia fou de Can Falgars i no va dubtar a avisar a la Guàrdia Civil, que va aconseguir encerclar-los, dies després a l’altura de Sant Llorenç de la Muga, allí moren els maquis Francesc Conesa Alcaraz, Rogelio Madrigal Torres, Antonio Miracle Guitart era el 3 de gener de 1960.[6]
Dos dies després Quico Sabaté malferit arriba a Sant Celoni i busca el metge del poble, però s’equivoca de porta i es troba amb un sometent del poble que no dubta a fer-lo fora i avisa a la guàrdia civil que es presenta immediatament i entre tots acaben amb Sabaté, després amb complicitat, el tiró de gràcia, que va fer, el mateix sometent que encara vivia no fa gaires anys al poble.
Es veu que l’objectiu d’aquell últim viatge de Sabaté a Barcelona era per buscar els germans “Creix” aleshores els botxins i caps de la repressió feixista a Barcelona.[7]
Amb aquesta aposta s’acaba poc més o menys, el gran somni d’aquella generació que recordem l’Ada Martí Vall va certificar que eren l’embrió de la revolució, que amb ells s’encetava un temps nou, i que cada generació seria el resultat d’una nova era, per continuar avançant.
Però, a partir d’aquell moment amb la mort d’en Quico Sabaté, es trencaven definitivament els somnis i nosaltres avui recollim la desfeta amb un món carregat d’injustícies a on l’únic, que prevaleig en la llei del més fort, els diners, i les multipropietats, i menys preant la democràcia directa i la propietat compartida, que és germen de tolerància, per continuar avançant en un món més equilibrat.
Sens dubte, el decaïment de la democràcia sobretot en el Nord, a on habitem, el dit Primer Món, en aquest moment coincideix la desfeta fiscal coordinada per capitalisme corporatiu, corruptiu, i els mercats financers globals com reis o jerarques a qui ha d’obeir els mateixos governs elegits per votació, per això no té sentit ni tan sols participar en la política de partits com ja els anarcosindicalistes dels anys 20 i 30 ens advertien de la seva nefasta política, que avui dia es multiplica en desajustos socials escandalosament.
Cal doncs denunciar capa vegada amb més força les polítiques neoliberals, que espantant el món i recuperar l’essència d’homes com Francesc Sabaté Llopart.
Manel Aisa Pàmpols
Desembre de 2024
[1] El Diluvio 9-12-1933
[2] Carlo Rosselli Hoy en España, mañana en Italia y otros escritos sobre la guerra civil Intro V.Paglione 2024 , P.16
[3] Antonio Téllez Sabaté Guerrilla Urbana 1 . Ruedo Ibérico , Manel Aisa Pàmpols Tiempo de generosos y cautivos anarquistas 2023 P.224.
[4] revista Ruta del Exilio nº 215 del 5 noviembre de 1949.
[5] Juan Manuel Molina El movimiento clandestino en España ídem
[6] Jefatura de Policía Dossier Piñero
[7] Téllez Guerrilla Urbana Quico Sabaté
Libros Aisa 